La Vinya del Fuster: l&#39;espai funerari de la uilla de Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà

Victòria Soler-Fusté; Josep Casas-Genover

Estudi arqueològic i històric de l'alqueria islàmica i morisca de l'Almàssita, situada al terme de Vilallonga en la comarca de la Safor (València), que quedà despoblada i oblidada com a conseqüència de l'expulsió dels moriscos a principis del segle XVII.

Page 1. UN CONJmT TANCAT AMB CER~MICA AFRICANA A LA VILSLA ROMANA DEL8 TOLEGASSOS (VILADhMAT, ALT EMPORDA) J. Casas JM Nolla Introducció Les excavacions arqucolbgiques que des de l'aily 1983 ...

... Josep CASAS i GENOVER (*) Jordi MERINO i SERRA (*) Victoria SOLER i FuSTE (*) ... El vidniat, vend molt clar tant a l'interior com a l'exterior, té clapes plateja-des i s'hi poden observar alguns porus potser provo-cats per una excessiva cocció a la part de la vona. ...

Post mortem La Vinya del Fuster: l’espai funerari de la uilla de Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà) Josep Mª Nolla Josep Casas Victòria Soler amb la col.laboració de Joaquim Grau i Salvà 1 2 ÍNDEX 1. Introducció.................................................................................................................................. 5 2. El context. El món dels vius: Tolegassos ...................................................................... 3. El món dels morts. La Vinya del Fuster ...................................................................... 9 13 14 15 18 4. Pràctiques i ritus funeraris ..................................................................................... 23 23 24 24 25 3.1. Un nom per al jaciment ....................................................................................... 3.2. Descobriment i excavació ...................................................................................... 3.3. Estructura de la necròpolis ...................................................................................... 4.1. El lloc .............................................................................................................. 4.2. Les cremacions ................................................................................................. . 4.2.1. Tipus de sepultures ...................................................................................... 4.2.2. Algunes consideracions ................................................................................ 4.3. Cremacions i ofrenes ........................................................................................ 27 27 27 27 28 4.4. Inhumacions 29 29 34 34 37 4.3.1. Ungüentaris cremats .................................................................................... 4.3.2. Les llànties .................................................................................................. 4.3.3. L’òbol de Caront ......................................................................................... 4.3.4. Claus i agulles ............................................................................................. .................................................................................................... 4.4.1. Tipus de tomba ............................................................................................ 4.4.2. L’orientació dels difunts .............................................................................. 4.4.3. La deposició del cadàver ............................................................................. 4.4.4. Enterraments múltiples ................................................................................ 4.5. Ofrenes funeràries i material arqueològic ....................................................... 38 39 39 39 40 ...................................................................................... 42 43 43 44 45 46 46 51 51 56 59 63 65 66 67 4.5.1. Les petxines ................................................................................................ 4.5.2. Les llànties .................................................................................................. 4.5.3. L’òbol de Caront ......................................................................................... 4.5.4. La situació dels objectes ............................................................................. 4.6. Categories i tipologia 4.6.1. Ceràmiques sigil·lades ............................................................................... 4.6.2. Ceràmica de parets ﬁnes ............................................................................. 4.6.3. Ceràmica emporitana tardana ..................................................................... 4.6.4. Terra sigillata clara B ................................................................................. 4.6.5. Ceràmica africana A .................................................................................... 4.6.6. Ceràmica africana de cuina ......................................................................... 4.6.7. Ceràmica comuna africana .......................................................................... 4.6.8. Ceràmica comuna oxidada .......................................................................... 4.6.9. Ceràmica comuna reduïda ........................................................................... 4.6.10. Llànties ...................................................................................................... 4.6.11. Vidres ........................................................................................................ 4.6.12. Bronzes i ferros ........................................................................................ 4.6.13. Monedes .................................................................................................... 4.6.14. Tegulae ...................................................................................................... 3 5. Els difunts ............................................................................................................................... 71 6. Les sepultures. Catàleg ...................................................................................................... 6.1. Les cremacions ............................................................................................... 6.2. Dipòsits d’ofrenes ............................................................................................ 6.3. Les inhumacions ............................................................................................. 81 81 99 99 7. Àrees de cultes especials i singulars: Tolegassos i el Camp de l’Ylla ............... 175 8. La descoberta de cinc tombes més del jaciment de la Vinya del Fuster .......... Joaquim Grau i Salvà 183 9. Conclusions generals .......................................................................................................... 189 10. Bibliograﬁa .......................................................................................................................... 197 4 1. Introducció i despullades de vida, el món dels morts, centrat en la necròpolis de la Vinya del Fuster, és el contrapunt adient i ajuda a posar les coses al seu lloc. No per l’abundància o migradesa de les ofrenes funeràries pròpies de bona part dels conjunts d’època romana, que es mostren austers en aquest aspecte, seguint un costum molt arrelat i antic, sinó per la troballa de les restes físiques de la gent que durant tres segles van viure i treballar a la vil·la. El nombre d’infants sebollits a les tombes d’inhumació, el percentatge alt d’adolescents i joves –nois i noies– i d’adults que, vells en aquell temps, ara consideraríem joves, i amb poques persones que puguem considerar realment ancianes, ens mostra un panorama i un món en què la supervivència no era gens fàcil. Diversos factors ho expliquen, que no sempre podem documentar de manera clara, però que intuïm: malalties que no es podien combatre fàcilment, una dura vida de treball i, en general, les condicions del dia a dia amb més diﬁcultats –potser misèria– de les que podem imaginar, eren entrebancs que escurçaven l’esperança de vida a Tolegassos i a qualsevol altre indret. Per primera vegada en la investigació d’una vil·la romana al nostre país podem dir que s’ha tancat el cercle1. Hem pogut afegir a l’estudi del món dels vius d’una casa de pagès d’època romana, l’altra cara de la moneda, el món dels morts. A Tolegassos, que durant més de quinze anys de pacient excavació es va poder posar a la llum una vil·la de mides mitjanes (o potser més aviat petites, si la comparem amb segons quines), es va poder documentar ﬁdelment la vida i ocupacions dels seus habitants, el treball diari, els costums, els entreteniments, els jocs, les relacions amb la ciutat, l’accés als mercats que li proporcionaven tant els productes regionals com els més o menys llunyans, que conﬁguraven i feien possible la dura vida a pagès en una societat i en una casa que tenia com a font de subsistència el treball del camp i la cura del bestiar i, com a objectiu a assolir, l’autarquia inabastable (ﬁg. 1). En deﬁnitiva, més o menys igual que a qualsevol explotació agrària en una societat preindustrial. Les troballes de diferent tipus de material arqueològic a Tolegassos, que en aquest sentit s’ha de considerar un jaciment ric dins la seva categoria, ens van ajudar, en el seu moment, a dibuixar un panorama de relativa “riquesa” dins la misèria generalitzada dels modestos treballadors del camp de l’època. Una riquesa aparent, fruit precisament del volum de material ceràmic que es trobava en abundància a qualsevol estrat de la vil·la, però que, en deﬁnitiva, només reﬂecteix la gran quantitat d’atuells necessaris per a la vida quotidiana, la seva fragilitat i la facilitat amb què es podien adquirir. És a dir, molta ceràmica i alguns estris senzills de bronze i ferro que servien més per enganyar l’arqueòleg, content de trobar conjunts abundants, que no per reﬂectir la puixança de l’explotació rural. De luxe, ben poc. Però, en deﬁnitiva, la situació tampoc era tan diferent com la que podem veure, amb documents a la mà, ﬁns a les darreries del segle XIX. No ens entretindrem, perquè no és el moment, a fer un estudi acurat de la societat rural de cent cinquanta anys enrere. Però els registres de Viladamat del darrer quart del segle XIX, per posar l’exemple del poble més proper a la vil·la de Tolegassos i a la seva necròpolis, permeten saber que un bon nombre d’infants no arribaven a la pubertat. En el període 1871-1872, dels 32 nascuts, un terç va morir l’any 1873; el 1885, de 25 difunts, catorze tenien entre 5 i 10 anys. Pel que fa a l’esperança de vida dels adults, tampoc era massa afalagadora, vista a nivell de percentatges i estadístiques. Per tant, amb la població de Tolegassos que es va anar enterrant a la necròpolis ens movem dins dels paràmetres que deurien ser habituals ﬁns a la industrialització. En contrast amb aquesta aparent riquesa i amb unes restes arquitectòniques una mica impersonals Però, estadístiques i hipòtesis a part, el que ara interessa i que constitueix l’objecte d’aquest estudi és el cementiri de la Vinya del Fuster com a part indestriable de la vil·la romana i de l’explotació 1 Les intervencions al jaciment estan incloses en el Proyecto de Investigación Fundamental no orientada del Ministerio de Ciencia e Innovación amb la referència HAR2010-16458 (Del oppidum a la ciuitas. Análisis de un proceso histórico en el nordeste peninsular, II. El período alto-imperial). 5 ROSES Vinya del Fuster EMPÚRIES ** Tolegassos * Fig. 1.- Situació del conjunt de Tolegassos i Vinya del Fuster en el rerepaís emporità. 6 agrícola que es va bastir al seu voltant, la qual va tenir cura del conreu de les terres de l’entorn durant un llarguíssim període que s’estén, com a mínim, de les darreries del segle II aC ﬁns a les darreres dècades del segle III, amb una nova ocupació puntual quasi tres quarts de segle més tard. els seus habitants. Un cas extraordinari, excepcional, que obre unes possibilitats engrescadores. Abans de continuar voldríem deixar clares unes quantes qüestions. Darrerament s’ha insistit, amb raó, sobre l’ús inadequat d’algunes paraules en la bibliograﬁa dedicada a món funerari romà. S’ha posat de manifest la improcedència de parlar d’incineracions quan, sempre en aquell context històric es tracta de cremacions atesa la impossibilitat d’aconseguir en el procés les altes temperatures exigides i mantenir-les durant el temps necessari (Bel et al., 2009, 89-150). També s’ha fet notar l’ús abusiu i inadequat, per referir-se a espais funeraris, de necròpolis que no era altra cosa que un barri molt determinat d’Alexandria del Nil, i ﬁns i tot cementiri, que no podria fer servir, strictu senso, que en contextos cristians de segle V endavant (Poux, 2009, 41-46; Tranoy et al., 2009, 288). Acceptem aquestes assenyades indicacions però, amb certa moderació continuarem fent-les servir com a sinònims per no fatigar-nos ni fatigar el lector amb repeticions continuades. El cementiri, per ell mateix, té la seva importància. 119 deposicions en una necròpolis rural la converteix en la més gran mai documentada a casa nostra (vegeu Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005, passim). Però si la posem en el marc de la vil·la, arribem al punt pel que havíem començat: es tanca el cercle. Si ﬁns ara coneixíem, pràcticament per primera vegada, l’evolució d’una explotació agrícola d’època romana sencera (parets, paviments i estrats; en deﬁnitiva, els ediﬁcis), ara entrem en contacte amb els seus habitants. D’alguna manera, i potser amb més imaginació de la que caldria en un estudi cientíﬁc, podem posar els difunts en el marc de la seva casa. Les parets enrunades, sòls i paviments, o les àrees de treball abandonades ja no es podran mostrar despullades com ﬁns ara. Una vil·la, en deﬁnitiva, eren les seves dependències i, sobretot, els qui les van construir i habitar. No podem imaginar-nos un jaciment més complet que aquest, amb el modest espai residencial, magatzems, zones de treball, el petit forn per cobrir les necessitats domèstiques i la necròpolis a la que, al ﬁnal de la seva existència, van anar a parar tots Recordem, per acabar, que en les pàgines que segueixen quan ens referim a les cremacions portaran un número successiu (núm. 33, per exemple) mentre que les inhumacions seran sempre assenyalades per una T majúscula situada davant del número corresponent (T57, per exemple). 7 8 2. El context. El món dels vius: la uilla de Tolegassos Encara que ens arrisquem a fer-nos pesats, ja que les dades referents a la vil·la de Tolegassos s’han publicat completes o resumides un munt de vegades (en darrera instància, Casas i Soler, 2003), considerem que cal recordar-les per emmarcar de manera adequada la part central i més important d’aquest estudi, la relativa a la necròpolis. Sobre la vil·la, hi ha abundants referències bibliogràﬁques que no repetirem en aquest capítol, però que consten a la bibliograﬁa general que s’inclou al ﬁnal del llibre i que poden servir per fer una consulta ràpida i tenir un coneixement més detallat de cadascun dels aspectes d’aquest notable jaciment. de paviment que constitueixen el testimoni de l’existència d’una ediﬁcació associada amb la resta d’elements d’aquella època. Aquest període, que habitualment hem designat amb el nom de precedents, i que en estudis anteriors havíem subdividit en dos moments, s’acabà cap al canvi d’era, amb la fundació de l’anomenada vil·la augustal. No és una fase uniforme i sense variacions. Des de la segona meitat del segle II aC i durant tot el segle següent es detecten àmbits i estrats que assenyalen canvis estructurals, amb modiﬁcacions i reformes d’ediﬁcis que no van sobreviure a les construccions posteriors. Noves sitges, dipòsits i restes de murs que no podem interpretar bé, constitueixen indicis de l’evolució del primer establiment agrícola ﬁns a la seva transformació i desaparició sota les construccions més recents. Els orígens són una mica incerts. Tot i les restes arqueològiques més antigues que s’han localitzat al jaciment, no acabem d’estar segurs de la seva interpretació, però sí de la seva cronologia. Aparentment, el primer assentament de Tolegassos semblaria correspondre a un establiment de tipus o tradició indígena de la segona meitat o darrer terç del segle II aC. Mentre no hi hagi nous indicis, les sitges excavades a la part central de l’ediﬁci romà posterior són característiques d’època ibèrica (una altra cosa serà l’origen i ﬁliació cultural dels seus constructors i habitants). Per tant, com a tants altres indrets, el primer hàbitat i precedent de la vil·la és sens dubte de tipus indígena i sembla format per una modesta casa de pagès amb sitges destinades a desar la collita. El nombre d’habitants del període deuria estar en concordança amb la dimensió reduïda de l’ediﬁci. El precedent immediat a la vil·la altimperial que ara veiem és la d’època augustal. Era un ediﬁci petit, però construït a la manera itàlica, que va durar poc, ja que ben aviat fou modiﬁcat i integrat a la casa ediﬁcada de nova planta en època de Claudi. L’ediﬁci anomenat vil·la augustal es va ediﬁcar a la banda nord del jaciment, al punt més alt de la ﬁnca, possiblement dins del primer decenni del segle I. Disposava de dos pous, cada un situat a un extrem i altre de la façana de migdia i sembla que tenia un petit pati interior, com un peristil de mides reduïdes o, més probablement, un atri amb un impluuium al centre. Possiblement part dels dolia del magatzem annex serien contemporanis de l’ediﬁci. D’aquesta vil·la tan sols se n’han conservat alguns murs de fonamentació de l’ala est, els dos pous i el dipòsit inferior de l’impluuium, si les troballes s’han interpretat correctament. Alguns elements arquitectònics que assenyalen un cert luxe van aparèixer sota els nivells de fundació dels ediﬁcis posteriors entre els quals cal destacar una considerable quantitat de revestiments de mur pintats i diversos fragments de crustae (plaques de marbre), encara que aquestes també es van utilitzar en la pavimentació de les dependències de les fases posteriors (ﬁg. 2). La conﬁguració geològica del subsòl, amb roca relativament dura a un nivell massa alt en relació amb la superfície del camp, no ha permès la conservació de cap estructura situada als nivells superiors, per la qual cosa el poc coneixement que tenim d’aquesta fase del jaciment és gràcies a les sitges excavades sota terra. Però, entre altres coses, les sitges tenen l’avantatge que una vegada amortitzades es convertien en abocadors de deixalles de tota mena. I entre aquestes restes, a part de ceràmiques, s’hi van recuperar elements de construcció i fragments 9 Fig. 2.- La vil·la de Tolegassos a vol d’ocell. Aquesta primera vil·la que es construí adoptant plenament el model itàlic, fou, en deﬁnitiva, l’embrió que més endavant donaria lloc al nucli deﬁnitiu de l’explotació de mitjan segle I. Les seves dimensions, molt reduïdes, deurien ser suﬁcients per acollir una unitat familiar. Si el nombre d’habitants s’ha de reﬂectir d’alguna manera a la necròpolis, es conﬁrma totalment que es tractava d’una casa petita i amb poca gent. Les incineracions datades clarament entre la ﬁ del segle I aC. i mitjan segle següent no passen de la mitja dotzena. habitacions rectangulars, allargades, que delimiten un pati interior. Per fora, a la façana de llevant, s’hi va adossar un porxo a través del qual s’accedia a l’ediﬁci. Aquest quedava lligat a un segon cos, a la meitat sud-est, per un mur de tanca que anava d’un extrem a l’altre de la vil·la per aquesta part. El segon ediﬁci, format per planta baixa i un primer pis, que podria correspondre a un magatzem, lloc on desar estris i, potser, part de la collita. No ens ha arribat sencer, per la qual cosa ignorem com s’estructurava exactament a la banda nord que dóna al gran pati interior de la vil·la. La fase 1 del jaciment correspon a l’establiment pagès que es va construir cap a mitjan segle I. Els materials dels estrats de fundació i de colgament d’un dels dos pous de l’ediﬁci augustal coincideixen en assenyalar una data d’entorn l’any 45, amb poc marge d’error amunt o avall. Es va bastir el complex principal que ﬁns a les darreries del segle III va ser una mica modiﬁcat i ampliat per afegirhi nous elements i espais. El conjunt està format per un ediﬁci de planta quadrada situat a la meitat sud-occidental del jaciment, estructurat en base a Part d’aquest espai, a la zona delimitada a llevant per l’ediﬁci augustal modiﬁcat i a migdia per l’ediﬁci 1 de la primera fase, es va destinar a magatzem de dolia a l’aire lliure. Era, de fet, el principal lloc d’emmagatzematge de la collita, segurament de cereal (i, en aquest sentit, els dolia farien la mateixa funció que abans feien les sitges), ja que no podem imaginar desar líquids dins dolia deixats 10 L’ampliació segurament vindria a suposar, d’una banda, un canvi puntual en l’orientació agrícola de l’explotació per causes que no queden prou reﬂectides en el registre arqueològic. Però, per l’altra, també suposa l’inici de la ﬁ. És com la gran obra feta abans d’entrar en un període de decadència que portà a l’abandonament del lloc cap al tercer quart del segle III. Un canvi i una decadència tan evident vist des de la nostra perspectiva de conjunt, deuria passar quasi desapercebut als habitants de la casa, en produir-se de manera gradual en el decurs de quasi 75 anys. Però hi ha indicis suﬁcients que permeten resseguirlo bé. a la intempèrie i tampoc hi ha indicis de premses o dipòsits. En el moment de màxima capacitat, en el pati s’havien arribat a arrenglerar més de 150 contenidors amb un contingut mitjà d’1 o 1,5 m3 de volum cadascun d’ells. Tot i els canvis i substitucions de contenidors trencats en el decurs del temps -la qual cosa va suposar un lleuger desplaçament i una nova empremta deixada per la base dels dolia-, mai n’hi va haver menys de 125 ni més de 175. En qualsevol cas, una quantitat considerable. La segona fase de la vil·la altimperial es data d’una manera imprecisa cap a inicis del segle II. Quasi no va deixar rastres en l’estratigraﬁa associada a la construcció de noves habitacions que van servir per ampliar una mica els ediﬁcis originals cap a la banda meridional. En qualsevol cas, respon sens dubte a la necessitat de disposar de nous espais, tant d’habitació com de treball, sorgida com a conseqüència d’un augment de la població i del rendiment de l’explotació. Cap a la ﬁ del segle II es colgà el segon pou (el primer ja havia quedat fora d’ús cap a l’any 45), i no es documenta cap altra font de proveïment d’aigua en el recinte. I si no hi ha aigua en abundància difícilment es pot mantenir un nombre de bestiar tan elevat com el que es documenta en el període anterior. Dins del segle III, els ediﬁcis començaren a deteriorar-se i no hi havia recursos per fer reparacions importants, tan sols apuntalar-los, com en el cas del pòrtic adossat a l’ediﬁci del costat de ponent. La quantitat de deixalles abocades a l’escombrera disminueix considerablement en relació amb les del segle precedent. El magatzem de dolia també sembla reduir-se notablement, ja que, a partir dels fragments trobats dins dels negatius deixats pels recipients una vegada retirats, sembla que no arribaven a la cinquantena. No obstant, la circulació monetària no sembla que hagués sofert una recessió. El conjunt numismàtic del tercer quart del segle III és quantitativament notable. Tot el segle II va ser, en deﬁnitiva, el de màxima puixança. L’època en la que es detecta més activitat a través del registre arqueològic, que no sempre pot reﬂectir plenament la complexa realitat del moment. En tot cas, si la quantitat d’atuells que anaven a parar als diversos abocadors utilitzats durant el període reﬂecteix el tràfec a la vil·la, i si el nombre i varietat de granes carbonitzades recuperades en nivells d’època serveixen per al mateix, hem d’arribar per força a la conclusió que cap altra etapa va ser tan activa com la que va de la ﬁ del segle I ﬁns a la darreria del segle II. Com era d’esperar, aquest període és el millor representat a la necròpolis. La majoria de les incineracions es poden datar ﬁns a la primera meitat del segle II, mentre que les inhumacions pertanyen, sobretot, a la segona meitat de la centúria i a la primera del segle III. És una qüestió que intentarem explicar amb més detall en el capítol oportú, quan entrem plenament en l’estudi del cementiri. En canvi, ens costa identiﬁcar clarament, a la necròpolis, sepultures que vagin gaire més enllà del 225/230. En part pot ser degut a la diﬁcultat a l’hora de datar les ofrenes que pertanyen a produccions que van estar en ús durant un període molt llarg, però sens dubte també reﬂecteix una disminució dràstica de la població. És possible (i només ho apuntem a manera d’hipòtesi), que el colgament intencionat del pou a la ﬁ del segle II fos degut a causes més greus, que van provocar aquest canvi a la vil·la i a la disminució dels habitants (sobre aquest fet, Casas i Nolla, 1986-89, 202-213; Casas i Soler, 2003, 137163). No deixa de ser estrany que el major nombre de sepultures de la Vinya del Fuster es datin cap al darrer quart del segle II, la qual cosa tampoc vol dir que siguin absolutament contemporànies les unes de les altres. La tercera fase té el seu origen cap a la ﬁ del segle, en una data que de manera àmplia podríem situar dins del darrer quart del segle II i que probablement podrem acotar més en al cas d’ediﬁcis concrets, creiem que entre el 180 i el 210, aproximadament. Suposà l’ampliació última de l’ala sud-est del conjunt, amb l’habilitació d’un local com a taller de forja, fabricació i reparació de petits estris domèstics o agrícoles i, al mateix temps, la reestructuració de bona part del conjunt. 11 importància de la nova ocupació de Tolegassos: una sola tomba d’inhumació que, com veurem més endavant, cal datar al darrer quart del segle IV. La fase quarta o de nova ocupació parcial no té res a veure amb les anteriors. El conjunt va quedar abandonat des de la ﬁ del segle III (a l’entorn del 275), ﬁns gairebé un segle més tard, quan feia anys que bona part dels ediﬁcis estaven pràcticament en ruïnes. L’abast de la reocupació, que va durar pocs anys, no l’acabem de conèixer, ja que només ens han arribat estructures molt malmeses i poc consistents, situades en un nivell massa superﬁcial, les quals van anar quedant destruïdes en el decurs dels quinze segles posteriors. Es tracta d’alguns murs bastits amb restes dels enderrocs de la vil·la altimperial, que semblen formar part d’un tancat i una petita casa o cabana relacionada amb activitats ramaderes. El nucli principal d’aquest moment afectava la part central i nord de l’antiga vil·la, documentat en estrats dispersos, a la part superior del farciment d’un dels pous i d’una sitja, així com en un tercer pou situat fora el recinte principal. Un limitat però explícit conjunt numismàtic ajuda a conﬁrmar aquestes cronologies. Un enterrament en inhumació, atribuït a aquesta època, es va localitzar arran dels fonaments de l’ediﬁci de la primera fase, però fora del recinte delimitat per les estructures del segle IV. Pràcticament no tenia ofrenes, però la seva cronologia, una mica ambigua, el situaria en aquell moment (ﬁg. 3). Cap a la ﬁ del segle IV es va abandonar deﬁnitivament el conjunt. Aquesta fase també es reﬂecteix a la necròpolis de la Vinya del Fuster, en la proporció adequada a la Fig. 3.- Sepultura tardana descoberta l’any 1988 a la banda meridional del pati de la vil·la de Tolegassos. 12 3. El món dels morts: La Vinya del Fuster En qualsevol cas, de moment, ni una sola sepultura en sentit estricte. Aquest va ser el principal i possiblement l’únic espai funerari relacionat amb la vil·la, i sobre ell gira tota aquesta investigació. Però val la pena aproﬁtar l’ocasió per fer un incís per parlar –de moment, breument– d’una suposada segona necròpolis. Més endavant tindrem ocasió de tractar novament el tema. Ara bé, alguna cosa hi deuria haver a la ﬁnca, perquè a part de les ofrenes també s’han trobat escampats mitja dotzena de fragments de tegulae a una profunditat de 0’80/1 m i dins uns límits concrets. És possible, perquè les informacions són solvents, que efectivament s’haguessin trobat almenys dues tombes, però no cap necròpolis amb cara i ulls, ben estructurada i amb la quantitat de sepultures que suposaven que hi havia. Els resultats, negatius pel que fa al cementiri del Camp de l’Ylla, no s’han de considerar decebedors, ans el contrari. Ja ho veurem més tard. Durant anys havíem sentit a parlar d’un segon cementiri, situat a un centenar de metres a ponent de Tolegassos, al Camp de l’Ylla (Nolla i Casas 1984, núm. 120, 113-114). A començament dels anys seixanta, una profunda llaurada al camp va posar al descobert allò que els seus descobridors van considerar restes de tombes, en una extensió considerable i amb “molts enterraments”, que es podien quantiﬁcar sense diﬁcultat en més d’una vintena. S’identiﬁcaven com a sepultures pel fet de trobar “lloses” sota terra (en realitat, tegulae), que tradicionalment ﬁns i tot arqueòlegs solvents de l’època consideraven, sense discutir, com les restes de necròpolis. Per a molts, l’aparició de fragments de tegulae en superfície no era senyal d’una possible ediﬁcació, una vil·la, sinó, clarament, de cementiris romans. La tradició, doncs, de l’existència de la necròpolis havia perdurat ﬁns ara (ﬁg. 4). A la Vinya del Fuster, com tindrem ocasió de veure ben aviat, s’hi van sebollir uns cent vint o cent trenta difunts durant un període d’uns tres-cents anys i, ﬁns i tot, amb una darrera sepultura baiximperial. Són molts difunts per a una vil·la i no sembla raonable esperar-ne més. Aquest nombre ens dóna, de fet, un promig d’entre vuit i catorze habitants constants per a la casa durant tot el període d’ocupació. De fet, el que correspondria a una família tradicional, amb avis, pares i ﬁlls i potser algun mosso que ajudava en les tasques del camp i amb el bestiar. Probablement, trobar un segon cementiri més o menys igual hauria posat seriosos problemes per explicar un nombre d’habitants més alt del que seria adequat a la mida de la casa de pagès. Per aquest motiu, i amb la ﬁnalitat d’excavar la que creiem que era la segona necròpolis de Tolegassos, que ens havia d’ajudar a completar aquest component fonamental de la vil·la, l’estiu de 2009 vam endegar una campanya a tota la ﬁnca, amb sondeigs i rases de prospecció que abastaven el camp sencer. Els resultats foren contundents i inapel·lables: a part de dues sitges ibèriques del segle V aC (Casas, Nolla i Soler, 2010, 223-242), no hi havia cap altra cosa, llevat d’una petita àrea cultual, amb el que semblen ser ofrenes com les que ja s’havien trobat vint anys enrere a ran dels murs de ponent de la vil·la, amb gerres que contenien ous de gallina (Casas i Ruiz de Arbulo 1997, 211-227). Hem de recórrer, una vegada més, a la paciència del lector, perquè haurà d’esperar a un capítol posterior per trobar una interpretació que considerem més adequada per a aquesta troballa. Ara, però, el que toca és donar compte dels resultats de l’excavació a la Vinya del Fuster, que va acollir les despulles dels habitants de Tolegassos durant una llarga etapa que aniria des d’època augustal ﬁns a mitjan o segona meitat del segle III, a més d’una tomba de les darreries del segle IV que, amb tota probabilitat, correspondria a aquella ocupació puntual que va deixar restes disperses i mal conservades damunt del solar i les ruïnes de l’antiga vil·la (ﬁg. 5). 2 Ens van ajudar en l’excavació, Josep Burch, Judit Cabra, Pere Castanyer, Joan Colomer, Dani Punseti, Joaquim Tremoleda i Jordi Turón 13 Fig. 4.- El conjunt de Tolegassos, la vil·la amb les seves necròpolis i àrees de culte. 3.1. UN NOM PER AL JACIMENT Per tal d’evitar futurs malentesos en la documentació que pugui generar-se a partir de la publicació dels resultats de les darreres investigacions i estudis arqueològics en aquest jaciment, que ja fou citat en treballs anteriors amb altres noms, considerem que cal, en primer lloc, establir una denominació que reculli i respecti algun dels topònims més antics o que, almenys, sigui indicativa de la seva correcta ﬁliació. No ens entretindrem a fer una investigació profunda, remenant vells arxius que potser ni tan sols existeixen, ni cercarem l’evolució del nom de la ﬁnca en el decurs dels últims segles. Seria, també, un exercici inútil. Però davant l’evidència que el nom de la Vinya d’en Bardera responia a una situació puntual que no reﬂectia el topònim tradicional –nom que, d’altra banda, ha quedat inscrit a la documentació oﬁcial sobre el patrimoni arqueològic de Viladamat– ens sembla adient aclarir aquesta qüestió i deixar constància ferma del nom del cementiri romà. 14 Fig. 5. La necròpolis de la Vinya del Fuster durant els treballs d’excavació l’hivern del 2006-2007. d’aparèixer als annals de la investigació arqueològica a casa nostra. No es tracta d’un caprici ni d’una qüestió sense importància. Les denominacions toponímiques sovint es converteixen en assumptes delicats que poden conduir a discussions enceses però poc útils. El nom popular, en deﬁnitiva, sembla que és el que ha de prevaler. Per tant, com n’hem de dir, del lloc de la necròpolis? Si el nom és el que va aparèixer en les primeres publicacions que citen aquest jaciment, encara que només sigui de passada, i que ha quedat enregistrat a la documentació arqueològica, hauria de ser la Vinya d’en Bardera, que l’agafa de la família que treballava el camp en el moment de redacció de la carta arqueològica de les comarques de Girona de l’any 1984 (Nolla i Casas, 1984, núm. 119, 113). Si el nom correcte és el que li donava el propietari de tota la vida i que queda inscrit a la documentació oﬁcial desada a l’arxiu municipal, n’hauríem de dir la Vinya de l’Estepà. Semblaria el més adient. Però sovint el nom de les coses és aquell que els ha estat donat, no pel propietari que té tot el dret de dir-ne del seu camp allò que més li convingui o que ha estat tradició a casa seva, sinó aquell pel qual el coneixen la resta de veïns. En aquest cas, hi ha unanimitat: la Vinya del Fuster. 3.2. DESCOBRIMENT I EXCAVACIÓ Entre la identiﬁcació parcial i incompleta –però segura– de la necròpolis ﬁns a la seva excavació, va passar quasi mig segle. Com en tantes ocasions i, sobretot, en una època que l’exploració arqueològica sistemàtica era inimaginable, el descobriment de l’antic cementiri romà va ser casual i degut a les tasques agrícoles. Coincidia que el camp estava plantat de vinya i, tot sovint, algun cep es moria i calia substituir-lo per un de nou. Això feia que el propietari l’arrabassés i obrís un clot per plantar-lo. Eren forats de mig metre de fondària, molt per sota del nivell al que arribava l’arada quan es llaurava la ﬁnca. A aquesta profunditat, al sector nord del camp, era força normal ensopegar amb una vella tomba. L’excavació ens ha mostrat que quasi totes van quedar afectades, un moment o altre, per aquesta Finalment, considerem oportú bandejar deﬁnitivament la denominació inicial de Vinya d’en Bardera, que per manca de coneixement se li va donar fa quasi un quart de segle, adoptant el més estès i reconegut de Vinya del Fuster, que és el que en el futur hauria 15 pràctica. Però les sepultures que van proporcionar els primers indicis de l’existència de la necròpolis eren les que anaven protegides amb tegulae formant una doble vessant. La troballa d’aquelles grans peces ja va fer sospitar que es tractava d’alguna cosa antiga. Més encara quan a sota les teules van aparèixer alguns objectes –”setrills”, en deia el pagès– que demostraven que hi havia alguna cosa poc habitual, com “allò que troben a Empúries”. a partir dels primers sondeigs que van mostrar l’existència d’inhumacions a una profunditat d’uns 0’30/0’40 m. En primer lloc, es va retirar mecànicament la terra superﬁcial de l’àrea delimitada, que durant segles havia estat capgirada amb el conreu del camp, sense que s’hi observessin restes susceptibles de pertànyer al nivell arqueològic. Pràcticament no va aparèixer cap bocí de ceràmica i, molt de tant en tant, algun fragment de tegula que indicava la destrucció més o menys recent d’alguna tomba. Testimoni privilegiat d’aquestes troballes, Joan Colomer, que a l’època era un vailet i que ara ha col·laborat activament en l’excavació, va veure que es tractava de sepultures i va mantenir el record de la seva localització. A partir de l’inici de les campanyes d’excavacions a l’Olivet d’en Pujol i a Tolegassos, els anys 1982 i 1983, insistí en la necessitat d’excavar la vinya –que fou deﬁnitivament arrancada a ﬁnals dels anys setanta–, per comprovar si realment hi havia l’antiga necròpolis i localitzar algunes de les sepultures que veié de jove. Els primers sondeigs puntuals, fets paral·lelament a l’excavació de l’Olivet d’en Pujol, no van donar cap resultat. No es va ensopegar l’indret exacte ni coincidien amb la zona d’inhumacions. Per tant, tot i deixar constància de la seva existència a les diverses publicacions que des d’aquella època es referien al patrimoni arqueològic de Viladamat, no s’hi va intervenir més. Sota l’estrat superﬁcial es feia evident el que podem considerar nivell arqueològic. En realitat, era el sòl geològic format, en part, per roca calcària poc dura o per graves i conglomerats tous, segurament anivellats de manera natural força abans que s’establís la necròpolis a l’àrea. Les tombes es van anar obrint perforant aquestes capes del sòl natural, tant si es tractava de les incineracions més antigues com de les inhumacions de la segona fase. I només l’espai de l’interior de les respectives sepultures contenia restes. Entremig, entre una i altra tomba, res. Molt de tant en tant, ací i allà, podia aparèixer algun bocí de ceràmica fora de context, que hem de considerar les restes de sepultures destruïdes, tant en època antiga com amb el conreu més recent del camp. Possiblement alguns d’ells provenien d’incineracions, que es trobaven a un nivell més alt que les inhumacions i, per tant, menys protegides. Però no ho podrem saber, ja que estaven fora de context. L’any 2006 van sorgir noves circumstàncies que feren aconsellable una exploració de més abast a la meitat nord de la ﬁnca. Un projecte de modiﬁcació de camins i carreteres, amb un enllaç situat a l’angle nord-est del camp feia recomanable actuar en aquella zona abans que la necròpolis es trobés i destruís “per casualitat”, com massa sovint ha passat en altres jaciments afectats per obres. Conscient d’aquesta situació, l’Ajuntament de Viladamat va donar el seu recolzament i col·laboració material i econòmica per fer possible els sondeigs i, si convingués, l’excavació de la ﬁnca. En col·laboració amb l’Institut de Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, els treballs de camp es van iniciar el desembre de 2006 i es van perllongar ﬁns al mes de març de 2007, excavant-se tota la necròpolis delimitada a la meitat nord de la ﬁnca. A la banda meridional no s’hi va actuar, ja que els nombrosos sondeigs no van mostrar cap indici de restes arqueològiques i, per altra banda, quedava fora de la zona presumiblement afectada per les obres dels enllaços viaris. Les tombes es van excavar sistemàticament, una a una, començant per la delimitació individual, no sempre fàcil, atès que en moltes ocasions la superfície es confonia pel color i textura amb el sòl geològic de l’entorn, especialment a l’àrea on aquest està format per conglomerats o graves barrejades amb terres vermelloses. El fet d’haver-se colgat les sepultures en fossa amb la mateixa terra que s’extreia en el moment d’obrir-se, normalment feia difícil la seva localització, de manera que moltes vegades només va ser possible després de fortes pluges que feien evident el contrast de color i humitat entre el sòl natural i els enterraments. Per aquest motiu, a la planta general veurem que en moltes ocasions la numeració de les tombes agrupades no és correlativa. Moltes van aparèixer quan s’havia excavat l’àrea, gràcies als canvis de textura deguts a la humitat (ﬁg. 6) En altres ocasions, la seva localització era més fàcil, L’excavació va seguir unes pautes preestablertes 16 In-29 UF-2 e iu d l UF-1 í de Cam t Fe San la G ga arri T-53 In-31 UF-5 In-25 T-42 In-32 In-21 In-24 T-54 UF-4 In-30 UF-3 T-43 In-26 ofrena In-23 T-55 In-20 In-19 In-22 T-41 T-20 In-14 T-32 In-12 In-3 T-34 T-33 In-5 In-6 In-1 In-2 T-21 T-23 T-25 T-22 In-33 T-16 In-16 T-26 T-14 T-14 T-17 T-27 In-17 T-24 T-13 T-18 In-9 In-10 T-12 T-19 In-11 In-4 T-15 In-13 ofrena In-15 In-8 In-7 T-30 T-36 T-35 T-31 In-18 In-27 T-39 T-37 T-44 T-44 T-45 T-29 T-38 T-7 T-8 In-28 T-40 T-4 T-11 T-49 T-28 T-3 T-9 T-56 T-52 T-47 T-50 T-51 T-10 T-2 T-46 T-1 T-48 T-57 T-5 T-6 N 0m 5 10 15 25 30 35 Fig. 6.- Planta general de la necròpolis, amb totes les sepultures (cremacions i inhumacions). In: incineracions; T: Tombes d’inhumació. 17 sobretot a la zona on el subsòl és format per una roca blanquinosa i d’origen calcari, contrastant amb la terra que farcia cada sepultura. Finalment, aquelles tombes que en origen havien estat protegides amb pedres, tegulae o qualsevol altre element distintiu, s’identiﬁcaven a primer cop d’ull en observar-se l’aresta de la coberta de tegulae a doble vessant, quan eren intactes o, senzillament, amb la presència d’alguns fragments de teula plana, pedra o qualsevol altra anomalia estranya o aliena a la composició del sòl geològic. pot resseguir sense massa diﬁcultat la seva evolució durant el llarg període en què va estar en ús el cementiri. La necròpolis d’incineració, amb petits dipòsits funeraris més o menys circulars d’entorn els 0’50 m de diàmetre, o allargats, de ﬁns un metre i mig, es concentra a la part central i nord de la zona, i queda limitada perfectament pel camí de Sant Feliu de la Garriga. Part de les inhumacions tenen el mateix límit per aquesta zona i ﬁns i tot la mateixa orientació que el camí. Unes i altres s’aturen a un metre del marge i tot sembla assenyalar que l’origen i el traçat del vial és més antic que la necròpolis. Cap sepultura arriba al marge, ni queda tallada pel camí, i només dues, el febrer de 2010, es van trobar a l’altre costat. Aquesta via, que passant per Viladamat va des d’Empúries cap a l’interior resseguint un collat entre turons de la muntanya de Sant Feliu, podria tenir el seu origen en algun camí preromà que comunicaria la costa amb les terres de l’interior, qui sap si enllaçant amb la mítica –però no per això menys real– Via d’Hèrcules. L’excavació, resseguint estrictament l’obertura a la roca natural una vegada delimitada la sepultura, es documentava mitjançant fotograﬁes zenitals de cada capa que s’anava posant al descobert, des del nivell superior, la caixa o coberta de tegulae quan n’hi havia, el contingut de l’interior de l’enterrament, quan s’havia retirat aquesta protecció, el difunt i, ﬁnalment, el fons de la sepultura totalment net. Així mateix, es van documentar gràﬁcament in situ, totes les ofrenes abans de ser extretes del seu lloc. D’aquesta manera, a partir de les fotograﬁes verticals a escala es va restituir la planimetria i disposició de cada tomba de manera exacta (ﬁg. 7), que es va completar amb les seccions generals i particulars de l’àrea funerària i de cada tomba. Amb aquestes dades, completades amb fotograﬁes obliqües, es pot restituir volumètricament cada sepultura. El límit meridional de la necròpolis el marca una estructura estranya, potser més moderna del que pensem, que adopta la forma d’un altre camí totalment desaparegut i soterrat sota les terres de conreu. Se’n va excavar un tram, ja que la resta, tant a llevant com a ponent, sembla perdre’s a causa del tipus de roca del subsòl. En planta (ﬁg. 6), està format per dues tires paral·leles de pedres separades uns dos metres entre elles. Vist en secció, les dues franges corresponen a sengles recs en forma de V farcits de pedres, fragments de tegulae i restes de morter de calç i sorra. Resseguint paral·lelament la franja nord per la banda exterior, una altra rasa sembla tenir l’aspecte d’una cuneta o un rec de delimitació de propietats. No ho sabem. Cadascuna d’elles, inhumacions i incineracions, fou traslladada ﬁnalment a la planta general del jaciment, en la que es pot apreciar la importància i abast del cementiri. El que inicialment es preveia que seria una petita necròpolis amb poques tombes, com tantes que s’han anat documentant en el decurs dels anys en aquestes comarques, es va convertir en la necròpolis rural més gran de la regió, amb més d’un centenar de sepultures, entre cremacions i inhumacions (Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005, passim). Pel període cronològic que abasta –des de les darreries del segle I aC ﬁns al segle III i la sepultura aïllada del segle IV–, es pot considerar l’espai funerari principal de la vil·la de Tolegassos i, possiblement, l’únic amb entitat. Aquesta estranya estructura planteja encara un parell de qüestions, que fan referència tant al seu origen com a la seva funció exacta. Quant a l’origen, bona part de les pedres tenen encara adherida l’argamassa, element que posa en evidència la seva procedència d’una estructura que fou desmuntada o destruïda. No podem admetre ni suposar que algú s’hagués pres la molèstia, ara o fa dos mil anys, de traginar un munt de pedres procedents de la ruïna més propera –Tolegassos, a 300 metres–, per omplir un rec. Tampoc, si té un origen més recent, s’haurien anat a cercar a les ruïnes de qualsevol casa enrunada de Viladamat, a mig quilòmetre. A manera d’hipòtesi, 3.3. ESTRUCTURA DE LA NECRÒPOLIS Part de les inhumacions de la fase més moderna es sobreposen a les incineracions més antigues. Encara que en alguns casos les més recents van destruir parcialment o totalment algunes de les més velles, les dues àrees es poden delimitar amb claredat i es 18 Inhumació 20 Fig. 7.- Procés de restitució de la planimetria de cada sepultura a partir de fotografies verticals. 19 In-29 aG nt e Sa el liu d ga arri In-25 In-31 Fe íd Cam In-32 In-21 In-24 UF-4 In-30 In-26 ofrena In-23 In-20 In-19 In-22 In-14 In-12 In-11 In-9 In-5 In-10 In-6 In-33 In-2 In-3 In-16 In-17 In-4 In-13 In-1 In-15 ofrena In-7 In-8 In-27 In-18 In-28 N Fig. 8.- Planta general en la que es remarquen les sepultures de cremació, obrint-se com un ventall a partir de l’extrem sud-est, amb la In-28 com a més antiga del conjunt. 20 i obrint-se com un ventall. Les més antigues, després de la núm. 28, es troben al centre de la zona excavada (cremacions núm. 2, 7, 8, 13, etc.), amb cronologies d’època lleugerament postaugustal, ﬁns arribar, ja al límit amb el camí de Sant Feliu de la Garriga, a mitjan segle II, entorn el 135/150. Malauradament, bona part de les cremacions no contenien cap mena d’ofrena, per la qual cosa ens serà impossible datarles. En altres casos, les pobres restes només ens proporcionaran cronologies aproximades. Però les datacions d’un i altre extrem (inici i abandonament o canvi de ritual), són segures. pensem que en realitat pertanyen a una estructura bastida a la mateixa necròpolis. Potser una sepultura de més entitat situada a qualsevol dels espais dins el recinte funerari i que ara veiem lliures d’inhumacions. Pel volum de pedres abocades per farcir les rases, no hauria estat només una simple tomba, sinó un sepulcre d’un cert nivell. Pel que fa a la seva cronologia, se’ns plantegen diversos problemes. D’una banda, l’aparició de fragments de tegulae i ceràmica comuna –quatre esquerdissos– barrejats amb les pedres, sembla indicar una ﬁliació antiga. Però, al mateix temps, també hi trobem alguns bocins de ceràmica vidrada que no tenen més de dos segles. Com que tant uns fragments com els altres solen aparèixer al nivell superior de les pedres, a l’abast de l’arada (més avall no hi ha ceràmica, només pedres), potser la seva presència es pot explicar pel capgirament de terres de quan es llaurava el camp. Si és així, hauríem de considerar l’estructura com un element relativament recent i potser relacionat amb les, ara, desaparegudes delimitacions de ﬁnques veïnes abans que el camp adoptés els seus límits actuals. Si no, es tractaria del perímetre meridional del recinte funerari. En qualsevol cas, l’explicació sobre el lloc de procedència de les pedres amb morter no pot ser altra que la que apuntàvem abans. Hem de tenir en compte, a més, la possibilitat que una part hagués estat destruïda i haguessin desaparegut deﬁnitivament. Són dipòsits funeraris molt senzills que es feien obrint un forat a terra, no sempre al nivell més baix o al sòl geològic, de manera que si alguna es trobava, per exemple, a menys de 0’30/0’40 m de la superfície actual del camp, la seva desaparició era pràcticament segura. Per altra banda, tenim l’evidència de la destrucció de moltes incineracions a causa de l’obertura de les fosses de la necròpolis d’inhumació. I no sempre aquesta destrucció l’hem pogut documentar bé i, menys encara, per a les que es podien trobar a un nivell més superﬁcial. Les inhumacions tenen un aspecte molt diferent pel que fa a la seva distribució dins l’espai funerari. Estan repartides en tres grans zones separades entre elles per sectors buits, que potser haurem d’interpretar com de circulació o, qui sap, si destinades a ritus funeraris que no han deixat rastres físics. Tampoc sembla que hi hagi una successió cronològica entre una i altra àrea. Totes són més o menys contemporànies i van seguir una evolució paral·lela. Els límits est i oest de la necròpolis no queden ben deﬁnits per cap estructura, recinte o marca al terra. Senzillament, arriba un moment en què no hi ha més tombes a cap de les dues bandes. A l’interior de tota l’àrea, les sepultures de diferent tipologia s’estructuren d’una manera que cal explicar amb més detall, resseguint la planta general i tenint en compte les datacions que hem pogut determinar per a cadascuna d’elles. Hem comentat molt pel damunt la posició i límits de les cremacions (ﬁg. 8). Ara val de pena insistir-hi un xic més. A menys que sorgeixen altres elements (cosa improbable, ja que podem considerar la necròpolis totalment excavada), la zona d’incineracions es va originar a l’extrem sudoriental de l’àrea, amb la incineració núm. 28. És una sepultura aïllada, formada per una urna voltada de pedres i coberta amb una petita llosa irregular, amb els ossos cremats del difunt al seu interior, que es data dins el darrer terç del segle I. És la més antiga de tot el cementiri. L’existència d’aquestes tres àrees potser s’hauria d’explicar per l’agrupació de sepultures basada en llaços de sang. No sembla, en tot cas, que respongui a diferències de classe, categoria o situació dels membres de cada zona, ja que cap sepultura sobresurt de les altres per la seva riquesa, estructura o característiques. De fet, totes mostren la mateixa pobresa o discreció des del punt de vista de les ofrenes funeràries, del ritual i de la tipologia del sepulcre. Al costat de llevant trobem el grup més reduït, amb nou sepultures d’inhumació. Al centre és on són més nombroses, amb vint-i-cinc tombes, més algunes escampades cap al nord, en direcció al camí Es va anar estenent en el temps en direcció nord-oest 21 de Sant Feliu, que no segueixen les línies generals del conjunt. Finalment, a ponent, n’hem identiﬁcat i excavat disset. cronologies que se situen entre la segona meitat del segle II i la primera del segle III per a gairebé totes les tombes, només la posició d’una en relació amb la seva veïna ens pot ajudar a aﬁnar les respectives datacions o, com a mínim, saber que dins el mateix període, una és més moderna que l’altra. La disposició de les tombes a cadascuna de les àrees segueix unes pautes que ens poden ajudar a comprendre com es va formar i evolucionar el cementiri i, encara que sigui de manera secundària, ens proporcionen informació sobre la seva cronologia relativa. Sembla clar, veient la seva distribució a la planta general, que els difunts van anar essent inhumats un al costat de l’altre, deixant un espai limitat, i seguint una línia de nord a sud (o potser del centre de la primera cap a tramuntana i migjorn), de manera que, a la zona occidental, la inhumació núm. 45 és anterior a la núm. 29 i aquesta, a la núm. 28, i a la núm. 56, etc. Al costat dret (est), la tomba núm. 8 és anterior a la núm. 11, i aquesta a la núm. 9, etc. I així a cada una de les àrees. Com que les ofrenes funeràries –quan n’hi ha– proporcionen unes datacions més imprecises del que voldríem, amb Les tombes esparses localitzades a l’extrem septentrional de la necròpolis, més o menys paral·leles al camí de Sant Feliu, no guarden relació amb els altres tres conjunts, ni segueixen cap de les alineacions (inhumacions núm. 42, 53, 54 i 55). La seva situació en aquell indret ha de respondre a altres motivacions i la seva cronologia es dedueix únicament a partir del contingut dels conjunts funeraris. El mateix succeeix amb les de l’extrem meridional (sepultures núm. 1 i núm. 52), que també s’aparten de les alineacions generals, o la més estranya, la núm. 37, que és l’única orientada de tramuntana a migjorn i feta amb una base de pedres amb el difunt, desaparegut, col·locat al damunt. 22 4. Pràctiques i ritus funeraris La troballa és, en context rural, extraordinària tant pel que fa al nombre de sepultures, unes noranta de controlades en detall i unes quantes més identiﬁcades però destruïdes o remenades d’antic, per tant més difícils de fer servir de cara a les quantiﬁcacions i estadístiques, com per la constatació del doble ritual funerari d’època romana, la cremació i la inhumació, en quantitats suﬁcients, en un cas i altre, per poder analitzar els fets amb certa seguretat. serui, exposats a una vida molt dura de treball i sense expectatives. Una pista puntual i indirecta de la categoria o estatus social dels ocupants de Tolegassos ens la proporciona una troballa procedent del pou núm. 2 de la vil·la, en un context de les darreries del segle II. Es tracta d’un anell de ferro amb una pedra encastada en la que apareix una Fortuna. L’anell de ferro era, en època romana, el distintiu d’un llibert, potser el uillicus en un moment concret de la història del jaciment. Com tindrem ocasió de veure, ens trobem davant d’un cementiri que estigué en ús des d’època augustal ﬁns a mitjan/segona meitat del segle III i amb una (o dues) sepultura molt més tardana que, tanmateix, cal posar en relació amb una nova ocupació puntual del lloc a la segona meitat/darrer terç del segle IV. Un fet anormal que ens facilita la radiograﬁa de la vida de Tolegassos des de l’òptica del món dels morts, l’altra cara de la moneda per reconstruir convenientment la història d’una vil·la en el límit del suburbium d’Emporiae. 4.1. EL LLOC Tal com era convenient i tal com assenyalaven els juristes i el seny dels propietaris que, de no ferho així, condicionaven negativament el futur del fundus, el cementiri de la Vinya del Fuster va ser una tria hàbil i intel·ligent, segurament era un dels llocs pròxims a la vil·la que reunia millors condicions per esdevenir una excel·lent àrea funerària i que podia fer-se servir al llarg de moltes generacions sense necessitat de cercar un nou espai per destinarlo a cementiri. Es troba molt a la vora de l’ediﬁci principal de la vil·la, a poc més de 300 m, en direcció cap al nord-oest. Res destorba –ni ho degué fer dos mil anys enrera– la visió d’un lloc a l’altre. Un camí antic, encara existent que condueix cap a Sant Feliu de la Garriga i cap a la serralada immediata paral·lela a la plana i més enllà, espai d’oliveres, vinyes i arbres diversos, zones de pastures i de cacera, acabava de deﬁnir l’espai funerari. Aquest camí que conduïa a la vil·la i a un altre que se n’anava cap a Empúries hauria esdevingut element clau en la tria del lloc. Calia, quan el dominus (o el seu delegat) triava l’espai dins de la propietat per destinar-lo a cementiri d’aquells que habitaven el fundus, tenir present les conseqüències d’aquest fet en ser, la tomba, locus religiosus i, per tant, quedant les despulles del difunt protegides i no podent ser tocades ni agredides si no era a través de la intervenció pontiﬁcal, sempre complexa i carregosa. L’estudi caldrà fer-lo de vegades independentment i altres conjuntament. Veurem com alguns costums continuen, ben arrelats, al llarg de dècades sense canvis aparents. Convé recordar que es tracta d’un cementiri rural, d’una senzilla vil·la fructuària, mancada de pars urbana i sense cap dels indicadors de luxe i comoditat que són, a partir de la meitat del segle II, propis de la major part d’establiments agrícoles d’aquestes terres. Probablement, la suburbialitat de Tolegassos explica aquest fet. Així doncs, cal tenir present que, almenys en la necròpolis de la Vinya del Fuster, no s’hi féu enterrar cap membre de la família directa del dominus ni ningú amb un status social superior. Són homes, dones i infants que conformaven la comunitat, poc nombrosa, que residia a la vil·la on hi naixien (almenys majoritàriament), hi vivien, treballaven, es reproduïen i hi morien. A partir de les dades aplegades, valuosíssimes però en segons quin aspecte poc explícites, no podem determinar si eren lliures o esclaus. Tot fa pensar, però, en un predomini de A partir del moment de sebollir un difunt en un lloc, aquest quedava sota la protecció de la divinitat en ser 23 dels Manes i de l’autoritat que castigava amb duresa les violacions de les sepultures. Altrament, la tomba creava drets de visita i freqüentació dels familiars a la seva proximitat per retre el culte funerari estipulat pel costum. Tot cementiri havia de tenir un camí d’accés obert i mantingut per facilitar aquell dret ineludible. Aquestes circumstàncies expliquen el costum tan arrelat d’enterrar al costat d’una via que, a ciutat i entre grups socials més rics i més cultes, comportava també la voluntat de ser recordat a través del titulus, la inscripció, que llegida en veu alta per viatgers i passavolants, feia possible reviure novament i, per tant, no morir en l’oblit. Aquell que és recordat continua, d’alguna manera, entre nosaltres. de consideracions globals d’aquesta necròpolis que estigué intensament en ús més de tres-cents anys i que tornà a ser utilitzada puntualment quasi un segle després. Recordem que hem aconseguit identiﬁcar amb tota seguretat 36 incineracions cosa que representa un 30’25% del conjunt de la necròpolis, una mica menys d’un terç del total, amb una etapa d’ús que podem situar entre els 160 i 180 anys. Cal assumir que no les hem identiﬁcat i reconegut totes i que unes quantes han desaparegut sense deixar rastre. Tanmateix, després de l’exploració extensiva i detallada del lloc, les perdudes no haurien de superar mai un 10% de les identiﬁcades, per tant, n’hi hauria poc més de 40 (ﬁg. 8). Calia, tanmateix, una tercera consideració tant o més important que les anteriors (proximitat al lloc d’habitació i d’un camí) i, si més no, complementària: l’ús com a cementiri d’un espai erm o poc adequat al conreu. En efecte, les peculiaritats religioses de la tomba (locus religiosus) condicionaven per sempre el lloc on n’hi havia. Dins del fundus era assenyat dedicar a zona d’enterrament espais marginals, poc agradosos agrícolament i que especialitzarlos en aquesta funció no signiﬁcava condicionar l’explotació futura d’indrets fèrtils. 4.2.1. Tipus de sepultures El repertori és limitadíssim. De fet, només tres tipus bàsics a partir dels quals podem veure algunes mínimes variacions que potser només són degudes a fets circumstancials, com la manera d’obrir la petita fossa per dipositar-hi les cendres o, potser, l’afectació de la sepultura amb les tasques agrícoles modernes. Hi ha aspectes puntuals que mai no podrem aclarir. Les dades que posseïm d’altres llocs i, preferentment, del territori immediat conﬁrmen que majoritàriament es tenien en consideració una conﬂuència de les tres causes a l’hora de destinar un sector determinat de la propietat a espai funerari (Nolla, Casas i Santamaria, 2005, 251-257). El primer tipus, el més antic i amb un sol exemple a tota la necròpolis, correspon a la sepultura que en podríem dir clàssica. Aquella que suposadament s’hauria d’haver utilitzat mentre va estar vigent la cremació com a mètode per acomiadar el difunt. Es tracta de l’urna amb les cendres i ossos cremats del difunt al seu interior, posada en un petit nínxol excavat al subsòl, voltada de pedres i coberta, com a mesura de protecció, per una llosa. Probablement la sepultura quedava assenyalada per un petit túmul que no deuria ser massa diferent a un munt de pedres irregulars. Les ofrenes, sempre escadusseres, es dipositaven al costat de l’urna funerària. Només la incineració núm. 28, del darrer terç del segle I aC, pertany a aquesta categoria. En tot cas, queda clar que la cremació del cadàver fou feta en un ustrinum a una distància indeterminada de la tomba però, amb seguretat, més enllà de l’àrea explorada on no s’ha documentat. Tanmateix, tot fa pensar en l’entorn més immediat. 4.2. LES CREMACIONS Efectuarem, per facilitat metodològica, primerament una anàlisi detallada de les sepultures més antigues, les d’incineració, i, en segon lloc, de les més tardanes, les inhumacions, en tenir unes i altres un tractament especíﬁc ben diferent. En acabar, reunirem les dades d’unes sepultures i de les altres, per fer tot un seguit El segon tipus, i el més emprat és la fossa circular de reduïdes dimensions, d’entre 0’40 i 0’60 m de diàmetre, excavada al subsòl. Al seu interior s’hi van dipositar les restes del difunt (cendres i fragments d’ossos cremats), una vegada recollits del lloc de cremació. De vegades es col·locaven un o dos vasos al costat o al centre, a manera d’ofrena. En altres Des d’aquests tres punts de vista la tria del lloc conegut avui com la Vinya del Fuster era perfecta: de fàcil accés a través d’un camí d’una certa importància a redós del qual s’organitzava, sempre només a migdia, ocupant una llengua de terra on el subsòl rocós aﬂora arreu, un espai marginal gens aproﬁtable pel conreu extensiu i rendible i, ﬁnalment, molt pròxima a l’hàbitat, la vil·la de Tolegassos a poc més de tres-cents metres de distància, en perfecta i continuada relació visual. 24 ocasions, n’hi havia prou amb una moneda posada plana també a la part central. I en altres ocasions, res. No en sabem res del lloc de cremació, l’ustrinum, que, per força quedaria més enllà de l’àrea explorada. Com comentàvem més amunt (supra), no ha estat localitzat i, per tant, no podem especular amb el tipus, la forma i el nombre. Exploracions recents molt ﬁnes, gairebé exclusivament en àmbits urbans, semblen coincidir en que majoritàriament cada cremació tindria el seu propi lloc (Bel et al., 2009, 89-150) altres casos, podem veure-hi restes del que sembla una estructura una mica més complexa. Potser és un xic exagerat qualiﬁcar-la d’estructura, però tenint en compte la simplicitat de cada sepultura, ens sembla el mot adient. Es tracta, en deﬁnitiva, d’amuntegaments de pedres i fragments de tegula que ara se’ns presenten barrejats de qualsevol manera, més que res a causa del treball del camp que n’ha remogut la zona superior de la majoria. Tot sembla indicar, no obstant, que ens trobem davant les restes d’una mena d’estructura de protecció i, potser, de senyalització de la tomba. Tal vegada es tractava senzillament d’una coberta feta amb dues tegulae formant doble vessant, com s’ha documentat en altres necròpolis d’època romana com, per exemple, al cementiri emporità Torres, en les incineracions núm. 15 i 29 (Almagro 1955, 121) i en alguns cementiris de la Gàl·lia romana que es daten entre els anys 20 i 60 (Bel 2002, tombes 164 i 166, ﬁg., 251, 251 i 261), o un petit túmul que tan sols hauria servit per assenyalar l’indret de la sepultura. En qualsevol cas, aquestes restes malmeses apareixen a les incineracions núm. 14, 23 i 26 i, potser també, a la 30, tot i que va ser parcialment capgirada quan es va obrir la inhumació núm. 55 i, per tant, no podem estar segurs d’on provenen les quatre pedres i fragments de teula que hi vam trobar. Tot i que les incineracions d’aquest tipus es troben més o menys escampades per tot l’espai funerari, podem observar a primer cop d’ull que s’agrupen sobretot a la part central i meridional del recinte més antic, a continuació de la cremació núm. 28, encara que a certa distància. Les modestes ofrenes d’algunes d’elles ens permeten datar-les en el segle I de la nostra era, amb un ventall que abasta, com a mínim, els tres primers quarts de la centúria, aproximadament des del període d’August-Tiberi ﬁns a Vespasià. Malauradament, els materials que poden proporcionar-nos aquesta mena d’informacions són escadussers i de vegades poc ﬁables, ja que no sempre queda clar si formaven part de l’ofrena o si es tracta d’intrusions, especialment quan són fragments de poca entitat. Potser la més atípica de totes és la incineració núm. 27, situada a l’extrem occidental de la necròpolis, molt allunyada del conjunt principal, en la que predominaven les terres negres, cremades i cendroses, però amb molt poques restes d’ossos cremats. La ceràmica que vam identiﬁcar al seu interior (una base insigniﬁcant de ceràmica comuna), no aporta cap informació, i probablement, es tracta d’una intrusió de l’època, barrejada amb les terres cendroses que s’hi van abocar. El tercer tipus, conservant les característiques de l’anterior, adopta una forma allargada, amb unes mides pròximes a les de les inhumacions posteriors. En alguns dels casos en què no es van veure afectades per activitats agrícoles, no hi ha dubte que corresponen a cremacions fetes in situ, havent-se dipositat les ofrenes (llànties, petites gerres i escudelles, ungüentaris de vidre, etc), amb posterioritat a la cremació del cos. Però no sempre queda clar l’origen. Ens trobaríem davant de busta, on el lloc de cremació esdevé, també, la tomba. És possible que alguna d’aquestes incineracions de forma ovalada o allargada sigui només el receptacle al que es van abocar les cendres i ofrenes que acompanyaven les restes del difunt –com en el cas de les petites fosses circulars–, i que la cremació s’hagués fet en un altre indret. Hem de fer notar que deixant de banda aquesta darrera sepultura, aquest tercer tipus d’incineració és el predominant a la meitat nord de la necròpolis, on es concentren les més tardanes, amb cronologies de la primera meitat del segle II. Per regla general, solen contenir més ofrenes que, des del punt de vista cronològic, són més ﬁables per datar cada sepultura. Cap d’elles sembla ultrapassar la meitat del segle II. La major part de les cremacions que cal relacionar amb aquest tipus no tenen pràcticament res al seu interior, llevat de les terres cremades i les ofrenes (Bel et al., 2009, 89-90). Com a màxim, algunes petites pedres barrejades de forma natural. Però en 4.2.2. Algunes consideracions L’excavació d’aquest recinte funerari resulta de valor extraordinari per poder-se plantejar una qüestió que ens preocupava i que no podíem respondre 25 convenientment: per què hi havia ﬁns ara tan poques cremacions identiﬁcades en context rural? En efecte, si donem un cop d’ull a una publicació molt recent on s’aplegaven totes les dades relatives a aquest tema, veurem com aquesta mena de tombes són pràcticament desconegudes (Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005). No és, tanmateix, un cas extraordinari. Al País Valencià, només es quantiﬁcaven una vintena d’incineracions de les quals la majoria eren procedents de context urbà (González Villaescusa 2001, 86). 1955, 94-113). Amb relació als cementiris Nofre i Torres, escriu Almagro: Las más sencillas y pobres nos muestran los restos calcinados colocados simplemente sobre la roca ﬁrme sin otra indicación especial. A veces cubiertas por piedras sueltas. También cenizas sobre la roca debajo de un montón de piedras y luego tierra. Muy típica es la de hoyo practicado en el cervell de gat y las cenizas dentro y cubierto todo con piedras sueltas. En otros casos, las cenizas esparcidas formando grandes manchas sin forma precisa y huesos calcinados (Almagro 1955, 121). Hem pogut veure l’enorme simplicitat d’aquestes sepultures que moltes vegades no són altra cosa que una taca de cendres sobre el sòl natural sense ofrenes d’acompanyament ni altres indicis d’una certa entitat. Aquí, ha estat l’excavació en extensió i intensiva el que ha permès una bona identiﬁcació i la localització d’un nombre força elevat, moltes de les quals havien estat afectades per la implantació posterior de les inhumacions i, sobretot, pels llargs anys de conreu d’un camp amb una prima capa de terra damunt del sòl geològic. És més que probable que hagin passat desapercebudes en moltes ocasions en ser, sovint, quasi intangibles. Caldrà, des d’ara, en àrees d’enterrament o en espais perifèrics, estar a l’aguait per si es manifesten indicis d’aquesta mena. En la necròpolis Torres, de 70 incineracions, 19 eren d’aquesta mena (núm. 4, 6, 7, 11, 19, 25, 26, 28, 31, 34, 35, 36, 37, 38, 39, 40, 43, 68 i 69. Un 27’14% del total (Almagro 1955, 146-198). A la Nofre, de 28 cremacions, 10 eren modestíssimes (núm. 1, 2, 3, 14, 16, 17, 20, 22, 23 i 27), que representen el 35’71% (Almagro 1955, 201-211). Pel que fa al cementiri Pi, amb un conjunt de 12 cremacions, més de la meitat, 7 (núm. 2, 3, 5, 6, 8, 9 i 10), eren tan simples (58’33%) (Almagro 1955, 227-229). A la Vinyals, cap de les quatre incineracions recuperades es podia situar dins d’aquest grup, però a la Patel, de 24 tombes d’incineració, 6 (núm. 3, 9, 10, 16, 20 i 24) (el 25%) (Almagro 1955, 235-249). Entre les 15 incineracions de a necròpolis Sabadí, en cal incloure 7 (núm. 2, 3, 4, 10, 11, 12 i 13) en aquest apartat (46’66%) (Almagro 1955, 250-254). L’única incineració de l’amﬁteatre era considerablement soﬁsticada mentre que al cementiri Bonjoan, de 22 incineracions d’aquesta època, 13 eren de gran modèstia (núm. II, III, V, VI, VII, VIII, IX, X, XI, XIV, XV, XX, XXI i XXII) (59’09%) (Almagro 1955, 267-279). Finalment de les 6 cremacions del cementiri Ballesta, 2 (núm. I i II), podien ser incloses dins d’aquest apartat (33’33%) (Almagro 1955, 283). Ara bé, aquestes circumstàncies no són, ni de bon tros, excepcionals ni extraordinàries. Només cal girar el cap en direcció a Empúries i llegir amb una certa atenció els capítols dedicats a les necròpolis urbanes de cremació per fer-nos veure que tombes tan simples i senzilles com les de la Vinya del Fuster constituïen, en context urbà, un nombre considerable. Analitzemho amb una mica d’atenció. En la necròpolis Ballesta les incineracions núm. 1, 2, 3, 8, 9, 34, 37, 39, 40, 41, 47, 51, 52, 58, 59, 66, 67, 69 i 70, són d’aquesta mena (Almagro 1955, 45-89). En unes s’observen les restes òssies cremades posades directament a terra, o en un forat, a cops mig coberta per una (o unes) pedra. Altres vegades són autèntics busta (núm. 34 i 47). En aquest cementiri s’indentiﬁcaren 70 cremacions de les quals 19, les que hem referit, eren ben senzilles, cosa que representa un 27’14% del total. En la necròpolis Rubert, les incineracions modestes eren disset (núm. 5, 7, 8, 9, 15, 17, 18, 20, 23, 24, 26, 29, 34, 42, 46 i 48), d’un total de 49 sepultures (un 34’69%); algunes poca cosa més que una taca negra amb algun os cremat, altres amb les cendres cobertes per fragments d’àmfora o posades, les despulles, en un forat de la roca (Almagro Les dades globals són contundents, de 302 incineracions descrites, 100 s’han de situar dins d’aquest grup on, certament, es va de la taca cendrosa disposada sobre el sòl natural sense ofrenes ni cap protecció a situacions un xic més soﬁsticades, aproﬁtant un forat a la roca o creant-lo, i amb algun objecte acompanyant les despulles: un terç del total (33’11%). Cal, doncs, deduir que la simplicitat, la senzillesa d’aquestes sepultures no era exclusiva del món rural sinó que afectà la part menys protegida de la societat urbana de l’època, que representaria una part important del conjunt, potser ﬁns i tot més 26 4.3.1. Ungüentaris cremats És un fet constant en el món de la incineració romana observar la presència de petits recipients de vidre acompanyant les cendres del difunt, rebregats per l’exposició a altíssimes temperatures. És un costum ben conegut, universal, que, sense anar més lluny, tenim ben documentat a Empúries (Almagro 1955, passim; Llinàs et al. 1997, 9; Castanyer, editor, 2003, 48-49) o en molts altres llocs (a Barcelona, a la necròpolis de la plaça de la Villa de Madrid, al sepulcre 36 o a la tomba 85, 1 (Beltrán de Heredia 2007, 46-47, làm. 15 i 16), per exemple). Aquests ﬂascons eren els contenidors de perfums i ungüents usats en la unctura del cadàver, un dels passos decisius en el procés del funus, que semblava convenient, ja buits, llençar al rogus. Podien, també, abocar-se damunt la pira abans de començar la cremació per amorosir la ferum de l’acte. A la Vinya del Fuster se’ns fa present aquesta manera de fer en la incineració núm. 0. enllà d’aquest terç que podríem deduir de les dades que acabem de presentar. Aquest fet és una mostra d’atenció a l’hora d’intentar explicar-se perquè són tan escasses les incineracions, tan en context urbà com, sobretot, rural. La seva subtilesa, la simplicitat, la manca d’ofrenes, explicarien que haguessin passat desapercebudes. Tanmateix, caldria consignar que conforme s’entraria dins del segle I i, especialment, després del pas al ritual inhumador, les sepultures adquiriren una forma més deﬁnida, una entitat més real que caldria posar en relació amb la consolidació del funus i amb l’arrelament d’unes creences d’origen romà, itàlic i mediterrani, que consideraven que la tomba era un dret de tothom tal com els rituals que al seu redós calia practicar i que les comunitats, urbanes o rurals, s’apressaren, amb més o menys modèstia i diﬁcultats, a acomplir. Proposaríem explicar aquest canvi que se situaria dins del segon terç del segle I en endavant, en funció del substrat que es deuria plantejar el pas de la mort d’una altra manera. El poc que sabem sobre el món ibèric ple apunta a enterraments privilegiats i minoritaris. Pel que fa a la baixa república, les nostres dades són quasi inexistents (Burch et al., 2010a, 121-128). En aquest cas, doncs, hi podríem veure l’efecte de la romanització, la incorporació d’uns costums forans però, sens dubte, més consoladors que els propis. 4.3.2. Les llànties La lucerna com a ofrena és, sempre, ben representada. Probablement és una de les peces més característiques d’un conjunt funerari. A la Vinya del Fuster, n’hem trobat com acompanyament funerari de 4 incineracions en el benentès que en la núm. 26 n’hi havia dues (núm. 28, 30 i 31) cosa que representa que era present un cop de cada 12. S’ha insistit molt sobre el doble valor simbòlic d’aquest objecte, la representació de la vida humana, feble i trencadissa, que s’”apaga” en el moment més inesperat o la voluntat d’oferir al difunt la possibilitat d’il·luminar el món subterrani, silenciós i fosc on “viuen” els Manes (Cumont 1949, 48-49; Toynbee 1993, 246; Pellegrino 2001, 370). Recordem que aquestes peces igual són ofertes a difunts inhumats que incinerats (infra). 4.3. CREMACIONS I OFRENES D’un total de 36 incineracions identiﬁcades, 22 amb seguretat, un 61’11% (núm. 0, 1, 2, 3, 4, 8, 9, 13, 14, 19, 22, 23, 25, 26, 27, 28, 29, 30 A, 30 B, 30 C, 31, 32), o, potser, 24, un 66’66% (núm. 20 i 21), eren acompanyades d’alguna ofrena (no considerem com a tal l’urna que contenia les cendres del difunt). Un percentatge considerablement alt que caldrà confrontar amb dades procedents d’altres cementiris (infra) i, en tot cas, superior al de les inhumacions (amb un 50% o un 51’61%). 4.3.3. L’òbol de Caront Ben documentat arqueològicament és, entre l’acompanyament funerari d’època romana, el costum hel·lè de dotar el difunt d’un “òbol”, una modestíssima moneda de bronze, sovint vella i molt gastada, que havia de servir per pagar el passatge de l’Estix en la barca de Caront, el vell barquer repatani que passava els manes que havien rebut el ritual funerari adequat, que havien estat enterrats convenientment, ﬁns l’Hades d’on mai més sortiria, on s’havia d’acomplir el destí de tots els éssers vivents (ﬁg. 9). En 5 ocasions, (núm. 8, 13, 30a, 30b i 32), una única ofrena acompanyava les cendres. En 5, eren 2 objectes (núm. 0, 1, 2, 22 i 29). 3 vegades, n’hi havia 3 (núm. 4 i 31). Dos cops, amb 4 (núm. 3 i 28), dues vegades amb 5 (núm. 23 i 30c), una amb 6 objectes (núm. 14) i una amb 7 (núm. 26). En tot cas, cal convenir que sempre eren ofrenes modestes, de poc valor (claus de ferro, peces simples de vidre, objectes de terrissa…). 27 intrínsec de la moneda podrien ajudar a explicar la petita diferència de percentatge. 4.3.4. Claus i agulles Una altra troballa clàssica en incineracions i inhumacions és la de claus, de ferro i de bronze. Són ofrenes modestes a les quals se’ls dóna una explicació màgica; la voluntat de “ﬁxar” l’eydolon, l’umbra del difunt a la tomba on ha de residir impedint, d’aquesta manera, que pugui interferir negativament en les coses dels vius (Buccellata, Catalano i Pantano, 2008, 18). Creences populars més o menys arrelades (Castanyer, editor, 2003, 49; Beltrán de Heredia 2007, 39-48, amb bibliograﬁa). En aquest cementiri en tenim uns quants exemples, a la incineració núm. 2, a la núm. 22, trencat, a la núm. 23, sense cabota i amb efectes evidents del foc al seu damunt i a la núm. 25, amb un de ferro i la punta d’un, més petit, de bronze. Representaria un 11’11%, poc més d’un cop cada 10. Del conjunt destaca el clau de la incineració núm. 23 que permet deduir que, en ocasions, aquest (suposat) clau màgic ja acompanyava el difunt durant la cremació. Pel que fa a les agulles les troballes es redueixen a un cas únic, a la cremació núm. 26 i, tanmateix, ens proporcionen dades indirectes sobre el ritual funerari just en el moment de procedir a encendre la foguera puriﬁcadora. En efecte, es tracta d’una ﬁníssima agulla de ferro, no de bronze com és més habitual, afectada fortament per una llarga exposició a altíssimes temperatures. Cal imaginar que serví per ﬁxar la mortalla, probablement de lli, que embolcallava el cadàver posat convenientment sobre el rogus dins d’un fossat obert que li serví de sepultura. Recordem que en aquest cas es tractava d’un bustum, on coincidien pira i tomba. Fig. 9.- Caront damunt la seva barca, en un lékithos funerari del Museu Arqueològic Nacional d’Atenes (segle V aC). Convé recordar que es tractava d’un costum forà al món occidental que, tanmateix, s’expandí amb certa rapidesa i amb cert èxit, però que mai fou seguit per tothom, ans al contrari. D’un total de 36 incineracions només en tres (núm. 3, 29 i 30b), hem documentat l’òbol, cosa que representa només un 8’33%. Una de les peces recuperades és un as d’Empúries amb contramarca; l’altra, un as de Claudi I i la darrera, una moneda atribuïble a Trajà. El costum de cremar el cadàver amb objectes personals és un fet molt ben documentat des de tots els punts de vista (González Villaescusa, 2001, 71; Pellegrino, 2001, 369) i del qual en deixava constància escrita el redactor del testament del Lingon (CIL XIII 5708) que en el darrer paràgraf conservat d’aquell document extraordinari recorda Uolo autem instrumentum meum quod ad uenandum et aucupandum paraui, mecum cremari. (vegeu el text complet i una traducció a Hatt, 1986, 66-69). Se’ns fa palès, a la Vinya del Fuster, en la incineració núm. 14, on es recuperà un fus d’os cremat. En aquests cas, cal suposar, d’una tomba femenina, deixant constància d’una activitat que li degué ser pròpia Les necròpolis emporitanes ens proporcionen, en relació a aquest costum, sempre minoritari però sempre present, dades interessants que ens permeten comparacions acurades atesa la proximitat de Tolegassos al nucli central de la ciuitas. D’un total de 305 incineracions que s’esglaonarien entre el 25 aC i el 125 dC, només en 37 es trobava l’òbol, un 11’2% (Nolla et al. 2005a, 86). Potser el cosmopolitisme d’una ciutat portuària, la relativa llunyania i el valor 28 i, potser, estimada. Recordem a tall d’exemple, la inhumació núm. 4 de la necròpolis oriental del Collet de Sant Antoni, on el cadàver era acompanyat d’una agulla de xarxa i d’un podall (falx arboraria) (Nolla et al. 2005a, 22-25, ﬁg. 10). Un cas simètric aplicat a un home. barreja considerable de tipus de sepultures a tot arreu, la qual cosa indica que s’utilitzava l’estructura més adient que convenia a cada moment, sense distinció de posició o cronologia. Si hi ha algun detall que pugui mostrar-nos aquesta relació, se’ns escapa. Per tant, amb algunes mínimes variacions, trobem els tipus de tomba següents, que resumim a les ﬁgures 11 i 12, en les que s’inclouen només els tipus bàsics a partir dels quals identiﬁquem les variacions que descriurem a continuació: 4.4. INHUMACIONS La tipologia, en aquesta segona fase, és molt més àmplia que a l’anterior, amb diverses solucions i combinacions que responen, bàsicament, a una moda o una pràctica puntual, però que no sempre són indicatives d’un període concret. Ni totes les tombes en fossa simple són contemporànies, ni ho són les cobertes amb tegulae, adoptant acabats i formes diversos. 1. Fosses 1.1. Fossa simple. Dins la forma era disposada el cadàver preferentment decúbit supí i embolcallat amb una mortalla i, en acabat, tot novament cobert amb la terra treta. Alguna cosa, a més de la terra remoguda, marcaria el lloc (ﬁg. 11 i 12, tipus A). N’hem identiﬁcat 21 en total que representen un 36’84%. Són les sepultures T3, T7, T10 (amb algun dubte), T11, T12, T19, T20b, T24, T25, T26, T29, T33, T40, T43, T44, T47, T48, T51, T53, T54 i T56). Descriurem els diferents tipus de loculi intentant veure si hi ha alguna relació més directa entre moda i cronologia, encara que inicialment no l’acabem de veure. La datació exacta de cada tomba, no sempre possible, ens pot ajudar a veure si alguns costums van predominar en determinades èpoques o si l’estructura de cada tomba és deguda només a un caprici de l’enterramorts, a les necessitats i disponibilitats del moment o a la intervenció de diverses mans, tenint en compte que existeix una successió cronològica, encara que no sempre es pugui establir fàcilment. 1.2. Fossa simple amb cobriment exterior d’un llit de pedruscall i fragments de tegulae. Dues en total (3’50%), T38 i T57 (ﬁg. 11 i 12 tipus F). 1.3. Fossa simple dotada d’un llit de pedruscall. Un sol cas, la T37 (1’73%) 4.4.1. Tipus de tomba Són d’una gran senzillesa i simplicitat com no podia ser d’altra manera, ﬁdel reﬂex del modest grup social al que representaven 2. Sepulcres en fossa fent servir tegulae de diverses maneres 2.1. Fossa simple coberta amb tegulae posades planes i unes al costat de les altres deﬁnint una coberta (ﬁg. 11 i 12, tipus B). Són cinc en total (T1, T8, T42, T52 i T56) (8’77%). Des del punt de vista de la situació de cada sepultura en el recinte funerari, no s’observen pautes ni tendències especials. No hi ha cap indret reservat únicament a les tombes de tegulae, de caixa o en fossa simple. Totes estan barrejades. Des de l’aspecte cronològic, podríem fer un difícil i arriscat exercici que tant podria donar resultats ﬁables i deﬁnitius com no. Tenint en compte que les sepultures es van anar posant intentant seguir línies de nord a sud (no sembla probable que s’originessin a migdia per anar cap a tramuntana), a mesura que s’anaven sebollint els cadàvers, podem intentar veure si hi ha un mínim paral·lelisme entre les d’una determinada posició en qualsevol de les rengleres amb la seva equivalent en la renglera paral·lela. En aquest aspecte, la seva identiﬁcació tipològica en el plànol general ens pot ser d’ajuda (ﬁg.10). Però podem observar a primer cop d’ull que no segueixen cap pauta i que hi ha una 2.2. Fossa simple amb tegulae posades verticalment a la capçalera, als peus o a un i altre lloc. Dos exemples (T17 i T28) (3’50%). 2.3. Fossa simple amb solera de tegulae juxtaposades. Un sol cas (T35) (1’75 %). 2.4. Fossa simple amb tegulae disposades a dos vessants cobrint el cadàver (ﬁg. 11 i 12, tipus C var.). Un cas (T34) (1’75%), i potser en dues de les tombes excavades el 2010 a l’altre costat del camí. 2.5. Fossa simple amb tegulae disposades a dos vessants i deﬁnint la solera. La trobarem de manera 29 UF-2 C UF-1 í de Cam liu t Fe San la de Gar riga T-53 A UF-5 T-42 B T-54 T-54 A T-43 UF-3 T-55 T-55 A E T-41 A C G T-33 A C T-24 A T-26 D A A T-22 T-29 T-29 T-28 F B/E A T-4 A A T-56 T-51 T-39 T-38 T-7 T-11 D A A T-40 E A T-3 T-9 D G E.1 A T-47 T-49 A E/E.1 T-50 T-10 T-2 A/C D T-1 A A T-57 D T-46 A T-48 T-5 D T-6 A N Fig. 10.- Identificació de tombes segons la tipologia especificada a la figura 11. 30 T-13 T-16 T-31 A A T-14 T-14 T-36 C T-37 B G C/E D A T-8 T-12 C D T-45 T-45 A D T-30 T-44 T-44 T-17 F T-21 T-23 T-25 T-35 E T-18 F T-27 C T-34 T-19 A D T-32 T-20 T-52 T-15 Fig. 11.- Tipologia de les tombes d’inhumació identificades a la Vinya del Fuster. Pràcticament no s’observen variacions que vagin mén enllà dels vuit tipus assenyalats. A B C D E E.1 F G tipus especíﬁc de sepultura, ja que la seva forma ve determinada pel fet que ha estat destruïda i alterada, probablement en època moderna, per la qual cosa no es pot conèixer la disposició original de les tegulae. ben clara sis vegades (T2, T5, T18, T20a, T21 i T36) (10’52%), (ﬁg. 11 i 12, tipus D var.). 2.6. Fossa simple amb tegulae disposades a doble vessant i dues posades verticalment a cada un dels extrems (T9, T15, T16 i T30a) (7’01%), (ﬁg. 11 i 12, tipus C). 3. Taüt de fusta (o baiard) dins de fossa. 3.1. Fossa amb caixa de fusta o baiard (T39, T14a i T50) (5’26%), (ﬁg. 11 i 12, tipus E var.). 2.7. Fossa simple amb tegulae disposades a dos vessants, formant solera i una vertical a cada un dels costats curts (T22, T23 i T46) (5’26%). És una variant que fusiona els tipus 2.4 i 2.5, completada amb les tegulae dels extrems. (ﬁg. 11 i 12, tipus D). 3.2. Fossa amb taüt cobert (parcialment, en aquest cas) amb llosa prima de pedra (T49) (1’75%), (ﬁg. 11 i 12, tipus E.1). 3.3. Fossa amb taüt de fusta cobert amb tegulae juxtaposades (T4) (1’75%). Per la disposició de les tegulae de la sepultura T4, és probable que aquestes 2.8. Fossa amb ús indeterminat de tegulae (T6 i T27), (3’50%). En realitat, no la considerem un 31 Fig. 12.- Seccions de les sepultures segons la seva tipologia descrita a la figura anterior. A B C D E E.1 E.2 F 4. Enterrament infantil en àmfora. En tres ocasions (T13, T31 i T32) (5’26%), (ﬁg. 11, tipus G). s’haguessin col·locat planes al damunt del taüt, com als enterraments en fossa del tipus B, o com a la variant E.1, que en lloc de tegulae hi havia una o més lloses de pedra. Són, tots aquests tipus, ben convencionals i que trobem, en aquestes mateixes cronologies, en els cementiris de l’occident de l’imperi. La fossa simple (tipus 1.1), la més senzilla de totes, sol ser a bastament representada i sovint la més usada, tal com passa a Tolegasos. Al cementiri oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni, el més pròxim i més gran entre els de tipus rurals ben documentats, és, també, la més utilitzada, en 12 ocasions i un 35/36%, si fa 3.4. Fossa amb taüt cobert amb tegulae posades de través i imbrices unint les crestes (T45) (1’75%), (ﬁg. 11 i 12, tipus E var.). És una variant notable i curiosa del tipus genèric E, una fossa amb esglaó lateral que també veiem en altres inhumacions d’aquest cementiri, excavada a una profunditat superior del que sol ser habitual i combinant els dos tipus de protecció del difunt. 32 o no fa, el mateix percentatge (Nolla et al., 2005a, 96, on s’apleguen nombrosos paral·lels i moltes altres dades). Al sector excavat aquests darrers anys a la necròpolis Granada és, també, el tipus de tomba preferit entre les inhumacions (Castanyer, editor, 2003, 41-45). Semblantment ho podem constatar a la necròpolis de la plaça Villa de Madrid, a Barcelona, on era, novament, la més ben representada (Beltrán de Heredia, 2007, 31-33). al., 2005a, 98-99). A la necròpolis barcelonina de la plaça de la Villa de Madrid, entre els segles I i III, són ben documentades (Beltrán de Heredia, 2007, 31-33). L’altre grup, el 3, correspon a enterraments en taüt de fusta dins d’un forat i amb cobriments protectors diversos. Cal assenyalar que en algun cas molt puntual potser no es tractaria d’una caixa de fusta convencional sinó d’un baiard o llitera, el sandapilum, damunt del qual s’hauria traslladat el difunt de Tolegassos a la Vinya del Fuster que s’hauria sebollit fent de llit al cadàver. L’haver trobat tocada la tomba fa impossible determinar-ho amb tota seguretat. La variant amb un cobriment superior de pedruscall i, de vegades, fragments de tegulae i dolia, tipus 1.2, tampoc ens és estranya. Al Collet se n’identiﬁcaren 3, entre un 8 i un 9%; un percentatge força més alt (Nolla et al., 2005a, 97). Era, semblaria, una manera de protegir i assenyalar la deposició. Ja havíem proposat que aquesta mena de sepultures es començaven a documentar, en aquestes terres, des de mitjan segle II (Nolla et al., 2005a, 97), cosa que es conﬁrmaria plenament en aquest cementiri. Cal recordar que aquest costum tingué continuació a l’antiguitat tardana (dades a Nolla et al., 2005a, 97). Les noves maneres d’excavar, l’atenció que exigeix l’exploració d’una tomba, han permès documentar a bastament l’ús del taüt de fusta en contextos mediterranis quan, anys enrere, semblaven inexistents o molt rars. Al Collet constituïen entre un 26 i un 27% (9 casos), força més que a Tolegassos (Nolla et al., 2005a, 99-101, amb abundants exemples, nostrats o forans, i dades cronològiques). També es documenten a Barcelona (Beltrán de Heredia, 2007, 31-33). El tipus 1.3, un cas únic i molt afectat per les activitats agrícoles, difícil de deﬁnir i, per tant, difícil de rastrejar. Els enterraments en àmfora, el nostre grup 4, són escassos i sempre reservats a infants morts acabats de néixer o molt poc després. Aquí són tres, un 5’26%, un nombre baix però signiﬁcatiu. Aquest fet, la presència de mainada morta a l’entorn del part és un fet diferencial amb l’altre cementiri rural d’una certa entitat explorat en aquestes terres. A Calonge no n’hi havia cap. Calia deduir d’aquest fet, essent estadísticament impossible que no hi hagués cap cas, que se’ls sebollia en un altre lloc, potser a part en una area reservada que quedava clar que calia cercar en un altre indret, potser més a la vora dels ediﬁcis de la vil·la o en un altre cementiri de la propietat. Era una manera de fer prou documentada arreu. Cobrir la fossa amb tegulae posades planes és una manera, també, característica i d’ús llargament documentat. Al cementiri calongí només el trobàvem una vegada, un 3%. Tanmateix, adduíem multitud de paral·lels, pròxims i llunyans amb un ús antic per protegir incineracions i una llarga continuïtat. Assenyalaríem que en relació al ritual inhumador aquesta sepultura se’ns fa ben present des de mitjan segle II (Nolla et al., 2005a, 96-97). Els tipus 2.2 a 2.8 són variacions més o menys complexes i soﬁsticades de tombes on s’usà la tegula. Constituïa, al Collet, el grup C, que tot plegat representava un 21%, aproximadament, 7 sepultures (Nolla et al., 2005a, 98-99). A la Vinya del Fuster, aquest conjunt representa aproximadament un terç del total. Destacaríem la modèstia del nostre cementiri que sovint féu servir només puntualment les grans teules planes (solera, capçalera, peus, peus i capçalera,..), que en alguna ocasió es tractava de peces mal cuites i, per tant, inútils per a cobrir estructures (supra) que se’ns mostra especialment en la inexistència de sepulcres de secció quadrangular on el nombre de peces era molt superior. De llarguíssima cronologia (vegeu paral·lels i datacions a Nolla et Caldrà, però, com sempre, anar amb cura i no treure conclusions generalitzadores massa tancades i determinants. Se’ns fa palès a La Vinya del Fuster que aquells infants morts en aquelles tristes circumstàncies eren sebollits amb el grup familiar fent servir una àmfora retallada de vegades amb una cura extraordinària, un sarcòfag modest però efectiu. Aquesta manera de fer, l’enterrament infantil en àmfora, es pot resseguir des de la baixa república, tal com posa de manifest l’àmfora 33 tombes (T1, T3, T5, T6, T10a, T10b, T16, T17, T19, T20b, T21, T27, T30b, T31, T38, T42, T47, T48, T49, T50, T51 i T52), no es podia determinar amb seguretat si el cap del cadàver era a llevant o a ponent. Nogensmenys, indicis indirectes fan pensar que molts difunts “miraven” a sol ixent. En total un 35’48%. itàlica retallada, la tomba d’un infant, localitzada al sector de la necròpolis Granada, d’Empúries, excavada recentment (Castanyer, editor, 2003, 49), però es popularitzà deﬁnitivament al baix imperi i a l’antiguitat tardana (Nolla i Sagrera, 1995a, 264266). És interessant constatar que al cementiri de la plaça barcelonina de la Villa de Madrid, amb una cronologia idèntica a la del nostre però en context urbà, se’n coneixen uns pocs exemples, un dels quals, la sepultura A-2, en una àmfora africana piccola amb segell al coll i peu acabat en botó, ben similar a la del nostre enterrament núm. 14 (Beltrán de Heredia, 2007, 31-33 i làm. 10, 1, de la pàgina 36). En primer lloc, sorprèn el domini absolut de les orientacions segons la sortida i la posta del sol (98’55%). Normalment solen ser més variades. En efecte, si ho comparem amb un altre cementiri rural amb unes quantes tombes relativament pròxim, la necròpolis oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni, observem que es disposaven de ponent a llevant 14 inhumacions, un 41’17%, i 9, un 26’17%, a l’inrevés, amb un total, sumant els dos conjunts (14+9=23), un 70’58%. Un domini aclaparador però que no arriba ni als 3/4 del total. En 7 ocasions, un 20’58%, el cap era a migdia, en una, a tramuntana (5’88%) i en una altra, no era possible saber si era al nord o al sud (Nolla et al. 2005a, 73-75). A Can Trullàs (Granollers), la disposició sud-nord i estoest són les més documentades (Tenas 1992, 6578). Arreu, el disposar la tomba segons els punts cardinals és un fet que es repeteix (vegeu nombrosos exemples a Nolla et al. 2005a, 76). Al País Valencià predominarien la col·locació del cap a tramuntana o a ponent, essent la primera més característica de l’alt imperi i l’altra, a partir del segle tercer (González Villaescusa, 2001, 68). A Empúries, al sector explorat recentment de la necròpolis Granada, les inhumacions s’orientaven principalment o bé nordsud o bé est-oest (Castanyer, editor, 2003, 49). En un estudi recent hem tingut ocasió d’aplegar multitud de dades sobre aquesta qüestió. Hi enviem al lector interessat (Nolla et al. 2005a, 75-77). Ja assenyalàvem, en començar, que a cada un d’aquests grans tipus s’observen petites variacions de forma, disposició i mides que no desdibuixen la tipologia general. Pel que fa a la profunditat de cada sepultura, per exemple, hi ha una enorme varietat. Des de les que es van excavar a un metre de fondària ﬁns a les que eren tan superﬁcials (com la T5), que només ens ha arribat part de la base de tegulae posades de pla. Entremig, totes les profunditats, ja sigui degut a que es tractava de sepultures d’infants (però no sempre), o a les ganes i predisposició d’obrir una fossa en un subsòl força dur. La forma i estructura ﬁnal respon a uns criteris que no podem endevinar. 4.4.2. L’orientació dels difunts De les 62 inhumacions identiﬁcades només una, la núm. 37, presentava el cadàver del difunt posat de manera diversa a la resta. En efecte, totes les altres eren disposades de ponent a llevant o de llevant a ponent mentre que aquella –T37–, ho era de nord a sud o de sud a nord (ﬁg. 13). Desaparegudes les despulles sense deixar rastre, fan impossible saber la direcció precisa. És, però, un fet sorprenent, que “canta” enmig de la planta general del cementiri. Representa un 1’45%. 4.4.3. La deposició del cadàver Pel que fa a la forma de disposar el cadàver en la sepultura, la necròpolis ens proporciona dades notables, qualitatives i quantitatives. Era costum general la postura decúbit supí, panxa en l’aire, quasi l’única documentada en els cementiris romans i post-romans en aquestes terres. Només un sòl cas, la inhumació T25, el cadàver era posat de mig costat, com si hagués estat llençat (posició rara, vegeu Blaizot et al., 2009a, 37-39). És un panorama general amb poquíssimes variacions (Nolla et al. 2005a, 72, per aquest territori; Vaquerizo, 2010, 284, per la Bètica; Catalano, 2008, 17, per a Roma; també, Blaizot et al., 2009a, 37-39; a la Gàl·lia no són rares Entre les col·locades segons el sol naixent o ponent, quinze (T14a, T14b, T15, T24, T26, T28, T33, T39, T40, T41, T43, T45, T54, T55 i T56), un 24’19%, quasi un quart del total, posaven el cap del cadàver a llevant i els peus a ponent, mentre que vint-i-quatre (T2, T4, T7, T8, T9, T11, T12, T13, T18, T20a, T22b, T22b, T23, T25, T29, T30a, T32, T34, T35, T36, T44, T46, T53 i T57), disposaren el difunt amb el cap a l’oest. Representa un 38’71%, més de 2/3 del total. Finalment, un conjunt de vint-i-dues 34 UF-1 UF-2 í de Cam eliu nt F de la G ga arri T-53 Sa T-42 UF-5 ? T-54 UF-3 T-43 T-55 ofrena T-41 T-20 T-12 T-19 T-32 T-33 T-13 T-18 T-17 T-27 T-34 T-23 T-24 T-26 T-22 T-21 ofrena T-25 T-30 T-31 T-37 T-39 T-7 T-45 T-15 T-36 T-35 T-44 T-14 T-16 T-38 T-8 T-40 T-4 T-29 T-11 T-28 T-56 T-49 T-9 T-3 T-52 T-47 T-50 T-51 T-10 T-2 T-1 T-46 T-48 T-57 T-5 T-6 N Orientació del difunt Situació del crani Fig. 13.- Orientació dels difunts al cementiri. 35 Fig. 14.- Postures que adopten els difunts a les inhumacions, independentment del seu sexe i edat. A B F C G D H altres maneres i altres percentatges, Bel, 2008, 9899). És, altrament, l’única ocasió on no sembla que el difunt hagués estat embolcallat amb una mortalla, versemblantment de lli. Totes les inhumacions ben conservades palesen una excel·lent connexió anatòmica que permet deduir l’ús continuat d’aquell embolcall. És un fet ben documentat arreu (Nolla et al. 2005a, 86-87). En 25 ocasions, un 40’32% del total, hem pogut determinar amb fermesa la disposició d’una bona part de les restes, no només del cap o d’alguns ossos llargs, cosa que permet observar la diferent manera de disposar els braços del cadàver. Hem constatat 9 maneres diferents, de la A a la I (ﬁg. 14). E I casos (T18, T26 i T28), 12% del total. B.- Decúbit supí amb la mà dreta damunt del pubis i el braç esquerre, paral·lel al cos. 4 casos (T8, T23, T34, T36), amb un 16% del total. C.- Decúbit dorsal amb el braç dret paral·lel al cos i mà esquerra sobre el pubis. 2 casos (T35 i T45), 8% del total. D.- Decúbit dorsal amb les mans sobre la panxa (T44 i potser T55). E.- Decúbit dorsal, amb la mà dreta sobre el pubis i el braç esquerre creuat damunt del pit. 3 casos (T11, T39 i T53), 12% del total. F.- Decúbit supí, amb el braç dret ﬂexionat en angle recte sobre la panxa i l’esquerra doblegat cap amunt i la mà sota la barba (T30). G.- Decúbit dorsal amb les mans posades sobre el A.- Decúbit supí amb els braços paral·lels al cos. 3 36 pubis. 9 casos en total (T2, T4, T9, T14a, T20a, T22a, T33, T46 i T55?), un 36% del total. H.- Decúbit lateral, amb el braç dret creuat sobre el pit, esquerre paral·lel al cos i cames ﬂexionades. 1 cas (T25), 4% del total. I.- Ajagut sobre el costat dret i amb les cames ﬂexionades, com en postura fetal. Només un cas (T41). explorades per nosaltres i un 21’31% si hi afegim les quatre que es localitzaren en els treballs d’urgència de 2010. Sigui com sigui, un xic més d’una cinquena part. Amb dues deposicions n’hi ha vuit (T2, T9, T14, T16, T17, T20, T33 i T47), de tres, tres (T4, T22 i T27) i de cinc, dues (T10 i T30). Les de dos representarien 61’53%, les de tres, un 23’07% i les de cinc, un 15’38%. Són maneres de disposar el cos característiques. Destacaríem, però, la notable diversitat. Per regla general hi ha menys variacions tal com s’observava al cementiri oriental del Collet (Nolla et al. 2005a, 73). És interessant observar la repartició per sexes dins d’aquestes tombes: a T2, dos homes, a T4, home i dona, a T9, no identiﬁcats, a T10, dos homes, dues dones i un no identiﬁcat, a T14, home i dona, T16, dues dones, a T17, home i dona, a T20, home i no identiﬁcat, a T22, dos homes i una dona, a T27, dos homes i un no identiﬁcat, a T30, tres dones, un home i un no identiﬁcat, i a T33 i T47, home i dona. Hem identiﬁcat 15 homes i 14 dones (i sis no identiﬁcats). En general el panorama és molt simètric, amb presència quasi sempre d’homes i dones dins d’una mateixa sepultura. Són indicis que apuntarien, si no anem errats, vers la consideració d’existència de grups familiars atès que l’excavació va permetre conﬁrmar l’obertura repetida vàries vegades per posar dins de la tomba un nou cadàver. No hi havia manca d’espai ni cap altra raó aparent per fer-ho sinó la voluntat del difunt que així ho degué exigir si calia a través del testament. És també un sòlid indici a favor d’una bona gestió del cementiri i de l’existència de senyals clars, avui perduts, que marcaven i personalitzaven cada una de les sepultures de l’espai funerari. Pel que fa a la postura del cap, sol ser majoritàriament recta i dreta. Només el cadàver de la inhumació T2, l’inclinava cap a l’esquerra i el de la T11, cap a la dreta (Nolla et al. 2005a, 73). Més interessant és la voluntat de deﬁnir la testa i mantenir-la recta. Efectivament, la del cadàver de la tomba T4 era remarcada per dues pedres mitjanes, portades de fora i posades a consciència. En la inhumació núm. 24, eren dos grans fragments de tegulae els que complien aquesta mateixa missió. Aquesta manera de fer és estranya però no inexistent en contextos tan antics. No pensem que fos altra cosa que la voluntat puntual de marcar i voler mantenir la testa ocupant el lloc que li pertocava. Val la pena recordar, tal com diuen sovint els legisladors, que la tomba pròpiament dita, el locus religiosus, és on reposa el cap del difunt (Ducos 1995, 135-144, tot recordant les indicacions del jurista Iulius Paulus (Digest, 11, 7, 44)). Pel que fa a la tipologia de les sepultures, no sembla que siguin diferents ni que predomini un tipus damunt d’un altre. De la forma A, tenim tres casos (T10, T33 i T47), de la B (o E), una (T4), de la C, quatre (T14, T20, T27 i T30), de la D, tres (T2, T9 i T22) i de la F, dues (T16 i T17). Tampoc la tipologia sembla que tingui res a veure amb el nombre de deposicions. 4.4.4. Enterraments múltiples Una peculiaritat d’aquest cementiri, si comparem amb el panorama general del món funerari romà i, especíﬁcament, d’aquest territori (Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005) és el nombre tan elevat de tombes de tipus “familiar”, és a dir, usades vàries vegades, un fet estrany que només detectem puntualment i amb molta moderació a l’antiguitat tardana (en general Nolla i Sagrera, 1995a; Nolla, en premsa). Voldríem remarcar un fet que hem observat que no podem saber amb seguretat, si signiﬁca alguna cosa. En quatre tombes d’ús múltiple, o tots o més de la meitat dels usuaris, no mostraven senyals de xacres, nafres o malalties (T16a i b, T17b, T27a, b i c i T30a, b, c i d). És indici d’un grup més afavorit dins del conjunt o pura casualitat? No sabríem respondre amb propietat. Pel que fa a cremacions, només un cas (núm. 30), amb tres despulles ben diferenciades dins del que semblaria un únic espai (2’9%). Quant a les inhumacions n’hem identiﬁcat 13, cosa que representa un 22’80% si comptem les 57 inhumacions Aquest fet, l’enterrament múltiple, no és gens normal en la majoria de necròpolis d’aquesta època, ja sigui de tipus urbà com rural. Només cal donar un 37 s’apartava amb certa cura per deixar lloc a la darrera inhumació amb especial voluntat de preservar els cranis. cop d’ull als cementiris emporitans (Almagro 1955, passim; Castanyer, editor, 2003, 48) o al del Collet on constatem només 4 superposicions d’un total de 35 inhumacions, una mica més de 11% (Nolla et al. 2005a, 63). La diferència entre un cementiri i l’altre és la llarga durada del de Calonge, entre 300 i 350 anys, sempre emprant el ritual inhumador, reduïda, al de Tolegassos a, tirant llarg, un segle i mig. L’oblit del lloc esdevé raonable per explicarles en el primer cas i, en canvi, se’ns fa més difícil d’acceptar en l’altre. Hi ha d’haver altres raons que intentarem exposar que es justiﬁcaran, pensem, per les peculiaritats pròpies d’aquestes sepultures. És difícil de provar, però tot semblaria assenyalar l’existència de grups, familiars o no, però cohesionats, un fet que constantment s’assenyala en altres cementiris (a la necròpolis Granada d’Empúries (Castanyer, editor, 2003, 48), que van fer servir sovint un mateix sepulcre per anar-s’hi enterrant). La certa cura amb que devien realitzar-se aquestes operacions i la voluntat de fer-ho així, relativitzaven, si n’hi havia, les connotacions negatives del procés. Recordem que moltes vegades la violació d’una tomba era comunicada a l’autoritat per part d’un parent o amic iniciant-se, aleshores, l’actuació dels magistrats i dels seus executors. Entre els habitants de Tolegassos era ben clar que allò no era una agressió sinó una manera convenient d’obrar. Convindria, abans de continuar, recordar altres consideracions generals, molt arrelades i establertes, que implícitament prohibirien situacions d’aquesta mena. En efecte, en ser la tomba locus religiosus no pot ser remenada, ni tocada ni afectada de cap manera. Si es feia sense voler, sense saber-ho, calia respectar la sepultura o sol·licitar l’ajuda del pontífex per desplaçar-la correctament. Recordem altrament que el lloc triat per disposar-hi una tomba havia de ser propietat del difunt car un cop efectuada la deposició el lloc de les despulles, allò que era “sagrat” (religiosus), passava a ser propietat dels Manes, esdevenint un lloc extra comercium que no podia ser adquirit, ni comprat ni venut. Tanmateix, se’ns fa evident a través dels textos i, sobretot, de les dades arqueològiques, que en moltes ocasions això no passava. No sabem en detall perquè però és més que probable que raons de pes ho justiﬁquessin. 4.5. OFRENES FUNERÀRIES I MATERIAL ARQUEOLÒGIC D’un total de seixanta-dues inhumacions identiﬁcades convenientment, trenta-una (o trenta-dues) el cadàver era acompanyat d’una o unes ofrenes. Representa, doncs, la meitat del total (50%) o una mica més (51’61%); en tot cas, un nombre lleugerament per sobre del que constatàvem en l’altra gran necròpolis rural d’aquestes terres, el cementiri oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni de Calonge on eren un 44’12% del total (Nolla et al., 2005a, 77, ﬁg. 66 i 67). Bastant per sota, ja ho hem vist, de les incineracions (supra). Podria molt bé ser que a la Vinya del Fuster un o dos casos poguessin explicar-se per l’oblit de la localització d’una antiga inhumació. No pas més. Tampoc podem adduir la manca d’espai. El cementiri deixava zones sense ocupar i més enllà de l’àrea ocupada s’hauria pogut continuar enterrant sense problemes, sense deixar d’afectar espais marginals i poc útils pel conreu (supra). Altrament, en quasi tots els casos on detectem sobreposicions, i es tracta sempre de dues deposicions o més –ﬁns a cinc–, tot indica proximitat en la periodització dels enterraments, bon coneixement i/o senyalització del cementiri i voluntat d’enterrar allí i no en un altre lloc. Pel que fa al nombre d’objectes dipositats, la seqüència és la següent: dinou (o vint) sepultures amb una sola peça (T8, T12, T14a, T15, T16, T23, T26, T27, T35, T38, T40, T41, T42, T43, T44, T45, T46, T48, T51 i, potser, T10), (61’29% o 62’5%); en tres ocasions, dues peces (núm. T22c, T24, T25) (9’62% o 9’37%); cinc vegades amb tres objectes (T22a, T39, T53, T54 i T57) (16’12% on 15’62%); dos cops, quatre peces (T49 i T55) (6’45% o 6’25%); una vegada, cinc objectes (T14b) (núm. 3’22% o 3’12%); en una única ocasió, set peces (T4) (3’22% o 3’12%). Allò que acompanyava el difunt només molt rarament eren objectes personals (anells, collarets, braçalets) i sempre peces molt senzilles, preferentment ceràmiques de poc valor, moltes vegades a bastament usades i, sovint, amb algun trencament (nansa), un fet que Caldrà, doncs, considerar aquest procés, mai (o molt poques vegades) autènticament destructiu, com la voluntat plenament assumida de fer servir la mateixa tomba o el mateix lloc. El(s) vell(s) cadàver(s) 38 53 i 55) cosa que representa un 8’06%, un percentatge semblant al de la necròpolis oriental del Collet on es van localitzar llànties en dues inhumacions, núm. 30 i 34 (Nolla et al., 2005a, 53-55 i 59-61). És interessant recordar que eren sempre posades al costat del cap o dels peus. es documenta bé un xic arreu (Blaizot et al., 2009a, 45-47; Blaizot et al., 2009b, 169-170). Aparentment és interessant la notable presència d’objectes petits de vidre tot i que el nostre coneixement sobre el món funerari rural d’època romana és més que escàs. Al cementiri oriental del Collet de Sant Antoni només es va recuperar un atuell de vidre, a la tomba núm. 24 (Nolla et al., 2005a, 46, ﬁg. 41,1); en canvi no és gens estrany en altres cementiris del territori com a can Bel (Pineda) (Burch i Nolla, 2005, 109-115), a Lloret de Mar (Nolla i Casas, 2005a, 121, ﬁg. 5), Llafranc (Nolla i Casas, 2005b, 148, ﬁg. 3) o Raset de Baix (Punseti, 2005, 179-181, ﬁg. 3). En contextos urbans sol ser una peça convencional (per Empúries, Almagro, 1955, passim; Castanyer, editor, 2003, 49. Per Barcelona, Beltrán de Heredia, 2007, 39-48). S’ha insistit molt sobre el doble valor simbòlic d’aquest objecte, la representació de la vida humana, feble i trencadissa, que s’”apaga” en el moment més inesperat o la voluntat d’oferir al difunt la possibilitat d’il·luminar el món subterrani, silenciós i fosc on “habiten” els Manes (Cumont, 1949, 4849; Toynbee, 1993, 246; Pellegrino, 2001, 370). Recordem que aquestes peces igual eren ofertes a difunts inhumats que incinerats (supra). 4.5.3. L’òbol de Caront Tal com passava amb les incineracions, entre el material posat volgudament dins d’una tomba no és estranya la presència d’una modesta moneda de bronze que havia de servir per pagar Caront, la divinitat menor encarregada de portar damunt la seva barca destartalada els Manes del món diürn, dels vius, al món nocturn, dels difunts, en travessar les aigües de l’Estix. Hem documentat aquest costum en sis ocasions (de 62 sepultures) cosa que representa un 9’67% del total, poc menys del 10%. Dues vegades la moneda fou posada sota la llengua (1/3) (núm. 14b i 53), quatre dins de la mà closa (2/3) (núm. 4, 48, 49 i 55). Si ho comparem amb el cementiri oriental del Collet, on només una vegada constatàvem aquest costum, un 2’86% (Nolla et al., 2005a, 84-86, amb nombrosos paral·lels i indicis), sorprendria l’èxit relatiu d’aquesta manera de fer a Tolegassos. No podem, en aquesta ocasió adduir el comportament, en aquests anys, dels emporitans, car són poques les inhumacions ben datades i, per tant, inconsistents les dades obtingudes (Nolla et al., 2005a, 86). Caldria, però, anar amb cura i no cremar-se amb indicis ferms però quantitativament escassos a l’hora de valorar aquest fet. Recordem, però, la llarga perduració d’un costum que continuem trobant ﬁns ben entrada l’antiguitat tardana (dades aplegades a Nolla et al., 2005a, 86; Beltrán de Heredia, 2007, 44-48). 4.5.1. Les petxines Un objecte ben representat, el que més, deixant de banda l’ansat africà Hayes 131, en aquest cementiri. De vegades és l’única peça que acompanya la deposició (T8 i T44), altres, formant part d’un conjunt més nombrós (inhumació T4, T22c i T25). En total, cinc vegades, a l’entorn d’un 16%. És interessant constatar que n’hem trobat en tres ocasions en tombes femenines i dues en masculines, cosa que semblaria que podria modiﬁcar aquella opinió. Tanmateix, només se’ns planteja aquella possibilitat en sepultures múltiples on sempre hi ha també com a mínim, una dona sebollida. Tot i que hem intentat ﬁlar prim a l’hora de posar en relació objectes i deposició, no és ni una tasca fàcil ni segura, amb la qual cosa es planteja la possibilitat que la petxina hagués acompanyat un cadàver femení i no del sexe contrari Tot i que no se’n va recuperar ni una al cementiri oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni, és documentada contínuament en la major part de necròpolis d’època romana i no solament acompanyant inhumacions sinó, també, incineracions. Així ho veiem al sector de la necròpolis Granada, recentment explorada (Castanyer, editor, 2003, 49) o al cementiri occidental de Barcino on és una peça freqüent (enterraments A-2, A-12, A-34, A-45 (Beltrán de Heredia, 2007, 40)). 4.5.4. La situació dels objectes Com tindrem ocasió de veure, hi ha poques variacions en la manera i lloc de col·locar les ofrenes. Acabem de veure (supra) que la moneda per pagar el passatge de la barca de Caront es posava o bé sota la llengua o dins de la mà closa. Calia desar-la bé, que el difunt 4.5.2. Les llànties La lucerna com a ofrena és ben representada. Probablement és una de les peces més característiques d’un conjunt funerari. A la Vinya del Fuster, n’hem trobat a l’interior de cinc sepulcres (núm. 4, 33, 49, 39 lucerna i un ansat africà, a l’oest. No conservant-se les despulles del difunt només queda clar que una (o unes) era al cap i les altres (l’altra) als peus. La T55, també amb una moneda, mostrava dos ansats africans al costat dret del cap i una llàntia al costat dret dels peus. la portes personalment. No era un bon procediment posar-la en altres llocs on l’ànima del difunt la podia perdre. Semblantment podríem dir dels objectes personals que cal analitzar diferentment de les altres ofrenes. En aquest cas, sempre eren posats al braç, coll o dits del cadàver. Són raríssims a la Vinya del Fuster, on només se n’han trobat en unes poques sepultures (T14b i T57), si fa o no fa com a la necròpolis occidental del Collet de Sant Antoni, on eren presents en dues tombes (núm. 26 i 33) (Nolla et al., 2005a, 80-82, ﬁg. 69 a 72), d’un conjunt, però, molt menor de 35 inhumacions. Per acabar, recordem que les ofrenes de la sepultura T4a i b, on n’hi havia set, es repartien de la següent manera: un llum d’oli prop del cap, a la dreta, una petxina pròxima al fèmur dret i una terrissa comuna i un ansat africà més enllà dels peus. Del conjunt interessa remarcar que quan hi ha més d’un objecte aquests es disposaven equilibradament sempre a un costat o l’altre, que en 12 ocasions segures les peces se situaven a l’entorn del cap en nombre que podria variar si sabéssim que aquelles trobades en un extrem del sepulcre corresponien a la testa i no als peus (cinc vegades). 8 cops, les ofrenes ocupaven el costat dret o esquerre del cadàver i cinc vegades, que podrien ser unes quantes més (supra), els peus del difunt. És marquen unes preferències, zona a l’entorn del cap i sector dret, que convé tenir presents. Pel que fa a la disposició concreta de les ofrenes, deixant de banda els objectes personals d’acompanyament, els claus i les monedes, el panorama és el següent: entre les inhumacions amb una sola ofrena, observem que en la T8, la petxina se situava al costat del colze esquerre del difunt, mentre que a la T26, un petit ungüentari de vidre, va ser situat al costat del colze dret. Pel que fa a la proximitat del cap, un ansat de terrissa africana (T15 i T43) i una gerreta de TS clara B (inhumació T46) van col·locar-se al costat esquerre i dos cops al dret (T44 i T45, una petxina i un ansat, respectivament). Aquest panorama no divergeix especialment del de la necròpolis del Collet que, altrament, seguia un comportament estandarditzat (Nolla et al., 2005a, 79-84). Al cementiri de la plaça Villa de Madrid, a Barcelona, les ofrenes se solien posar a prop del cap, a prop dels genolls o a la panxa. Semblava evident que el conjunt predominant era el format per un plat o un got, un ungüentari i una llàntia (Beltrán de Heredia, 2007, 39-48). Dues vegades la peça era posada a l’extrem est de la sepultura (T42 i T51) en la que havien desaparegut completament les restes òssies, essent impossible determinar amb seguretat si era capçalera o peus. Si cal fer cas de la direcció preferent dels difunts en aquest cementiri és més factible que fossin col·locats prop del cap que prop dels peus (supra et infra). Finalment, en tres ocasions (T23, T35 i T40) els objectes se situaven prop del maluc dret. Una altra vegada (T41) no era possible saber si era prop del dret o de l’esquerre. Per acabar aquest apartat cal ressenyar tres casos diversos que defugen l’esquema més convencional. La tomba T8, més que notable, comportà la creació en origen –el fossat era coetani– d’un espai rectangular d’uns 0’96 cm d’est a oest per 0’70 m nord-sud, perfectament deﬁnit, regular i ben aplanat, de molt poca fondària, en contacte directe amb el sòl de circulació, on es van dipositar dues peces ceràmiques petites, una al costat de l’altra, un ansat africà i un altre de TS clara B, posats dempeus. Una mica més enllà, uns quants claus indicaven l’existència d’una plata o safata de fusta més que no pas una caixeta. Eren ofrenes associades a la inhumació núm. 8 que havien estat col·locades en un moment indeterminat que no podem precisar. No sembla probable que ho fossin durant la inhumació del cadàver sinó La disposició concreta dels objecte quan n’hi havia dos, en una ocasió es centraven a l’entorn del cap o més enllà (T22b i T24) o prop del maluc dret (T22a) o esquerre (T25). En la tomba T53, amb tres objectes d’acompanyament (un era una moneda) es va posar una peça de terrissa prop del cap, a l’esquerra, i una llàntia prop del peu també a l’esquerra. La T49, amb quatre objectes i una moneda, va disposar un ungüentari de vidre, a l’extrem est, i una 40 palesa al cementiri oriental del Collet de Sant Antoni de Calonge, on en la sepultura núm. 34 es van deixar volgudament a fora les ofrenes corresponents (Nolla et al. 2005a, 59-62), un fet puntual que detectem, sempre minoritàriament en altres punts de la costa catalana o al País Valencià (González Villaescusa, 2001, 81-83) i arreu. posteriorment com a conseqüència del culte als morts. Es tracta, indubtablement, d’un espai adossat a una tomba determinada i adreçat al culte funerari exclusivament del difunt que allí dormia el somnus aeternus. És, en aquest cementiri, únic en la seva categoria i tan peculiar que només es paral·lelitzable amb el “tub de libacions” del sepulcre T39. No és, tanmateix, un fet extraordinari. A la necròpolis de la rajoleria de Can Robert, a les afores de Vilassar de Mar, es va documentar un enterrament en caixa de tegulae de secció triangular, amb dos blocs de pedra a cada un dels costats, disposats simètricament, damunt dels quals eren posats, drets, una gerreta i un ansat o tupí (Prevosti, 1981, 173-178, preferentment 173-175 i ﬁg. 50,4). És un cas semblant. La tercera inhumació diferent és la núm. 54, on es va tenir la cura d’obrar un interessant “tub de libacions” que posava en contacte directe el món exterior dels vius amb el dins de la tomba on residien les despulles del mort i la seva ombra. Era obrat amb un cul d’àmfora de base plana del país, una G-IV local –recordem que va ser produïda a Llafranc, a Puig Rodon (Corçà) i, probablement, a Pla de Palol entre els segles II i III (Nolla, 2008, 163-175)–, convenientment retallada i al centre just del seu peu s’hi practicà amb cura un oriﬁci que comunicava amb un tupí africà de la forma Hayes 200. A través d’aquest cul d’àmfora es posava en relació directa l’exterior amb l’interior, de tal manera que les libacions líquides ofertes als Manes anaven a parar dins del sepulcre i eren recollides sense pèrdua dins del tupí. Immediatament a sota del tupí s’hi trobava el cap del difunt. En contextos urbans, cerimònies semblants, ben conegudes per les fonts, solen rastrejar-se arqueològicament sempre lligades a les obligacions que el culte als difunts exigia de la família en dates determinades, vàries, que se succeïen al llarg de l’any. La pietas envers els avantpassats obligava a tenir-los aquelles atencions en el benentès que les ombres dels difunts s’acontentaven amb ben poca cosa. Tanmateix, era l’única manera de no morir deﬁnitivament. Un no mor del tot mentre se’l recorda. Només cal tenir davant dels ulls la cohesió de les famílies, la voluntat de lligar els lliberts al culte funerari o l’èxit i l’expansió dels collegia tenuiorum als centres urbans que asseguraven a gent modesta i solitaris, mitjançant un pagament mensual, un funus iustum i el culte funerari, cada cop que pertocava. Aquesta manera de fer no és ni atípica ni estranya. La voluntat de posar en contacte directe les despulles dels difunts, incinerades o inhumades, amb l’exterior, és constant. Normalment, és un conducte més o menys soﬁsticat que posava en relació el dins i el fora i assegurava l’arribada del líquid abocat en beneﬁci de la part immaterial del difunt que continuava d’alguna manera viva i lligada a la tomba, sovint anomenada, no ho oblidéssim pas, domus aeterna. Sovintegen els exemples que, de vegades, són d’una gran complexitat però que sempre pretenen la mateixa cosa: que el líquid vessat anés a parar sobre les restes del difunt. A la Vinya del Fuster, en una ocasió –i no en sabrem mai la causa última–, un difunt, una dona amb deﬁciències alimentàries o afectada d’anèmia, va merèixer per part d’algú la construcció d’un espai connectat directament al sepulcre on es degueren oferir libacions en honor i beneﬁci de la ﬁnada. Les creences populars, molt arrelades i de llarguíssima durada, sostenien que quan un ésser humà moria, la part immortal principal, els Manes, anava a raure al món infernal, al regne de la nit absoluta i del silenci, a l’Hades, on vivia una vida gregària i gens atractiva pels segles dels segles. Tanmateix, una altra part també immortal de l’individu, una mena de fantasma, umbra o eydolon, romania entre els vius i calia, a través del ritual funerari, del funus i, si era necessari, de la màgia, lligar-la a la tomba, on reposaven les despulles enterrades. No fer-ho d’aquesta manera, La tomba T39 també representa una manera diferent de presentar i deixar les ofrenes. En aquesta ocasió foren posades damunt de la caixa de fusta que protegia el cadàver, per tant, volgudament fora. Molt més tard, quan es va podrir, van caure damunt de les despulles del difunt. És l’únic cas entre les sepultures amb ofrena. D’aquesta manera de fer, en tenim ferma documentació que ho presenta com un costum rar però no pas inexistent. No cercant paral·lels exòtics sinó ben pròxims, aquesta manera d’obrar se’ns feia 41 era deixar que l’umbra vagués entre els vius creantlos-hi tota mena de problemes. terres que es van utilitzar per tornar a colgar els enterraments, potser també havien tingut la mateixa ﬁnalitat en sepultures més antigues i destruïdes en el pas dels anys o potser corresponien a atuells usats i trencats en el decurs dels banquets funeraris. No ho podem saber. Però, en qualsevol cas, en moltes ocasions són els únics indicis que ens poden ajudar a datar els enterraments i, en deﬁnitiva, no deixen de ser un testimoni del llarg període en què la Vinya del Fuster serví de cementiri. Aquest fantasma immortal, intangible, aquesta larua que, de no ser ﬁxada, podia arribar a ser un cúmul de problemes, tenia una vida vagament semblant a la des vius i, per tant, s’havia d’alimentar puntualment. Eren, però, les seves necessitats molt menors i amb poc s’acontentaven. Els banquets funeraris que calia realitzar uns dies determinats de l’any sobre el sepulcre en record dels morts, dels avantpassats, eren el moment oportú de deixar menges modestes al seu abast, o de vessar, a traves del tub de libacions, una mica de sang, vi, de llet, de llet i mel o d’aigua que tenia el poder de viviﬁcar i “retornar quasi a la vida” aquella ombra inconcreta. De ben cert que la libació podia ser efectuada directament sobre el sepulcre amb el mateix poder d’acció. Alguns, però, preferien assegurar-se’n construint un giny que posava en contacte directe mort i viu. Molts dels comentaris, elucubracions, hipòtesis sobre la seva cronologia i ﬁns i tot els paral·lels, segurament els repetirem a l’hora de descriure i analitzar cada incineració o inhumació per separat. Però considerem útil fer-ne un recull i un estudi detallat separant els materials per categories. D’una banda, ens servirà per establir unes datacions genèriques per a cada tipus. De l’altra, ens permetrà veure ﬁns a quin punt podem situar la necròpolis en el temps i quin període general abasten les produccions ceràmiques que constitueixen el lot principal de les ofrenes funeràries. Sense oblidar, però, aquells materials minoritaris, de vegades mal coneguts, difícils de datar a causa de la seva poca presència en àmbits diferents als d’un cementiri. En contextos urbans és un fet normal. Al cementiri de la plaça de la Villa de Madrid, a Barcelona, es detecta diverses vegades lligada a estructures més complexes, les cupae, on l’infundibulum comunicava l’exterior amb un tupí Hayes 200 de ceràmica africana de cuina, com a la Vinya del Fuster, o en tombes més senzilles com una caixa de tegulae i imbrices (Beltrán de Heredia 2007, 52). Els vidres, per exemple, constitueixen un conjunt limitat i amb un repertori tipològic encara més restringit, però amb formes que no trobem habitualment en llocs d’habitació. Les monedes ens permetran veure, malgrat el seu limitat nombre, els paral·lelismes amb les de la vil·la veïna i comprovar si la circulació monetària seguia els mateixos patrons al lloc d’habitació i a la necròpolis. Quantitativament, hi ha una enorme distància entre les d’un lloc i l’altre, però les de les sepultures constitueixen un indici ﬁable i de primer ordre a l’hora de comprendre el moment ﬁnal de la necròpolis. En aquest sentit, l’absència de monedes del període 225-275, tan abundants a Tolegassos, necessita una explicació que intentarem donar en el seu moment. No és un fet documentat en context rural. Recordem però, l’exemple de can Bel (Pineda de Mar) (Cela et al. 1999, 232). Això ho fa extraordinari, car cap altra circumstància permet destacar aquest sepulcre pel damunt dels altres, només la voluntat d’aquells que el sebolliren de dotar la tomba, ben modesta, d’aquell senzill dispositiu que, segons ells, era molt més eﬁcaç per apaivagar la set esfereïdora de les umbrae. Per què i per qui, no ho sabrem mai; ens defuig per sempre. 4.6. CATEGORIES I CRONOLOGIA Val la pena, ara, entretenir-se un moment per analitzar de manera conjunta i detallada el repertori de material arqueològic –sobretot ceràmic– que s’ha trobat tant dins de les diverses sepultures com en alguns dels nivells superﬁcials, sovint capgirats, que formen part de l’àrea cementirial. La major part d’aquest material formava part dels conjunts d’ofrenes dipositades al costat del difunt i que l’havien d’acompanyar en el llarg viatge. La resta, els petits fragments escampats una mica arreu, però sobretot barrejats amb les Finalment, pel que fa a altres objectes personals que solien acompanyar el difunt (és a dir, objectes d’ornament), els bronzes tan sols serveixen per constatar la senzillesa –que ﬁns a cert punt potser es traduïa en avarícia o pobresa– d’aquests ornaments. Un simple anell de bronze, un modestíssim braçalet i un penjoll més elaborat, és tot el que en dues ocasions es va considerar adient deixar a la difunta per a l’altra vida. Són, també, indicis d’uns costums i, al mateix 42 III (Casas, 1989, 86, 128, 129 i 135). temps, d’unes condicions de vida precàries, per no dir francament miserables. No deixa de ser estrany, també, que en contrast amb els centenars d’agulles d’os que trobem a qualsevol estrat de la vil·la, aquí només n’hi hagi dos fragments. 4.6.2. Ceràmica de parets ﬁnes El primer que observem en relació a aquestes ceràmiques és que constitueixen un conjunt de poc gruix numèric –sis peces en total– i variades diferències morfològiques ﬁns al punt que tres o quatre poden ser considerades de producció local, imitacions de gots, tasses i gobelets per a beure, peces que s’anaven imposant des d’inicis del segle I aC amb èxit creixent. En segon lloc, cal remarcar el fet altament signiﬁcatiu que les sis peces procedeixen, totes, de tombes d’incineració, les més antigues, no cal dir, del cementiri, coincidint amb l’època d’or d’aquelles produccions i de les seves imitacions (ﬁg. 15). De tot plegat en tornarem a parlar a les conclusions ﬁnals. Ara, però, ens toca analitzar els principals conjunts i categories de material, que ens ajudaran a emmarcar la necròpolis en el seu temps. 4.6.1. Ceràmiques sigil·lades En aquest aspecte, la necròpolis és extremadament pobra. Un fragment de sigil·lada sud-gàl·lica procedent d’una incineració, un bocí de sigil·lada africana A i quatre recipients de sigil·lada Clara B, tres d’ells sencers, un quart molt fragmentat i conservat només en part, i dues nanses que no casen amb cap dels altres. Tenint en compte la raresa d’aquesta producció, escadussera a casa nostra, es pot considerar un conjunt notable en comparació amb els pocs exemplars documentats a les comarques gironines. Vegem-ne les formes amb un cert detall, començant per les importacions. Primerament caldria considerar les dues tasses de la forma Mayet 38, molt semblants però no pas iguals. És tracta de peces més aviat baixes –les nostres entre 5’5 cm i 5’8 cm d’altura–, amb el peu ben diferenciat i sovint amb la base suaument còncava i amb un llavi senzill però ben deﬁnit, en forma de ﬁlet. Són característiques les dues nanses bíﬁdes de forma el·lipsoïdal simètricament disposades, unides sempre per sota la vora i per sobre la carena que en alguns exemplars es marca més que en altres. La decoració a la barbotina de puntets o perles ocupa la part central del cos de la peça entre panxa i vora. S’han considerat, amb sòlids arguments, d’origen bètic i es proposa datar-les entre el 60 i el 80 del segle I (López, 1989, 191-192), (ﬁg. 15, 2 i 3). El fragment de sigil·lada sud-gàl·lica (ﬁg. 46, 6), pertany a un plat de la forma Drag. 18/31 i sembla que formaria part d’una cremació, la núm. 26, tot i que va aparèixer a la part superior i estava clarament afectada pel conreu del camp que va provocar la destrucció d’aquell nivell de la sepultura. Una altra possibilitat que deixem només apuntada, però que no acabem de veure clara, és que es tractés d’una intrusió deguda al conreu. Segurament, és més lògic que hagués format part del conjunt d’ofrenes funeràries i que les parts perdudes haguessin desaparegut a causa de la seva situació en un nivell massa alt, que no que es tractés d’una intrusió. En qualsevol cas, a les terres de l’entorn no hi havia cap esquerdís de la mateixa peça i, de fet, és l’únic bocí d’aquest tipus de terrissa de tota la necròpolis. És interessant observar que en una necròpolis de Pollentia publicada ja fa uns anys, sovintejaven tasses d’aquesta mena en contextos semblants. En efecte, la incineració núm. 31 que es datava per la presència d’una llàntia Dressel 20 en la segona meitat del segle II, era acompanyada per dues tasses no decorades d’aquella forma (Almagro i Amorós, 1953-1954, 267, ﬁg. 30, 1 i 2). Les altres troballes, més modernes, procedien de la inhumació núm. 8, d’un adult, acompanyada d’un tupinet de ceràmica comuna local que imitava la forma africana Hayes 131 (Almagro i Amorós, 1953-1954, 253-254, ﬁg. 10, 3), i de la inhumació infantil núm. 27 (Almagro i Amorós, 1953-1954, 265-266, ﬁg. 27). Quant a la seva cronologia, és una forma relativament tardana, que trobem amb relativa freqüència a Tolegassos, en estrats pròxims a les darreries del segle I o, ﬁns i tot, en nivells dels primers anys del segle II. És especialment abundant a l’abocador de ponent, en els estrats 1015 i 1058, de vegades amb petits fragments i en altres ocasions amb algun plat sencer, o a l’estrat 2019. Sempre en contextos amb una notable presència de materials del tombant del segle I, encara que sovint es tracti de zones en què l’activitat es va perllongar pràcticament ﬁns al segle Centrem-nos, ara, en altres atuells que, per les seves peculiaritats, caldria considerar productes locals. 43 1 2 3 4 5 5c. 0 6 Fig. 15.- Tipologia de ceràmiques de parets fines identificades a la necròpolis. Forma Mayet 18. Got, en el nostre cas troncocònic, amb carena, llavi desenvolupat i molt obert, peu marcat i base còncava, que es data entre molt a ﬁnals del segle I aC i mitjan segle I dC (López, 1989, 141142). També és present, aquesta forma, entre les produccions de ceràmica emporitana tardana (forma 4.2), amb datacions similars (Nolla et al., 2003, 46; Nolla, Sagrera i Burch, 2007, 55). No podem, però, atribuir-la a aquesta producció (ﬁg. 15, 6). i Tiberi, ens sembla convenient pel nostre atuell (López, 1989, 160-161), (ﬁg. 15, 1). 4.6.3. Ceràmica emporitana tardana Menys representada del que podríem imaginar. De fet, només podem atribuir-li amb seguretat una sola peça que, altrament, cal considerar globalment dins de les ceràmiques de parets ﬁnes. Forma Mayet 3ba. És un got petit (o gobelet) de llavi obert i còncau, cos ovoide, amb peu ben deﬁnit que té, en el nostre cas, totes les característiques de la ceràmica grisa emporitana clàssica dels segles II i I aC. El que permet deﬁnir el subgrup és la presència de decoració de rodeta simple a base de diverses franges paral·leles, vuit en total en la nostra peça, que ocupen la part central de la panxa emmarcada per unes bandes suaument incises. Es datarien en època augustal o poc més enllà (López, 1989, 111). Forma Mayet 21 o similar. Parcialment conservada i clarament obrada en tallers locals. És un gobelet de llavi marcat i obert i panxa ovoide. S’ha proposat raonablement datar-la en època augustal ﬁns a Tiberi (López, 1989, 146), (ﬁg. 15, 4 i 5). Forma Mayet 33 o similar. Petita escudella de forma hemisfèrica amb el peu, en el nostre cas, alt i evident i base còncava. La cronologia proposada, August 44 Fig. 16.- Repertori de formes de terra sigillata Clara B documentades a la necròpolis. 2 1 3 4 5 6 0 5c. en aquest territori nostre però sempre de manera absolutament testimonial, va ser deﬁnida conjuntament amb la prelucente per N. Lamboglia (1958, 297-330) que anys més tard ho faria amb la lucente (Lamboglia, 1963, 163-181), que cal considerar el desenvolupament natural d’una tradició terrissaire centrada preferentment en la vall del Roine. Un primer cop d’ull a la seva tipologia ens permet deduir que cap de les formes inventariades correspondria a les quatre peces localitzades al nostre cementiri: dos ansats força semblants (T8 i T23), una gerra que no seria altra cosa que una reproducció a escala més gran de les tasses referides (T27) i una gerra de cos pseudoglobular, coll troncocònic molt esvelt i una nansa (T46). Es van trobar també dos fragments, petits, de nanses diferents entre la terra que cobria la inhumació T30a. Tanmateix, era factible aproximarles a alguna de les formes del catàleg. En efecte, l’ansat Lamboglia 26 recordava vagament la forma Proposaríem, ateses les seves característiques formals i morfològiques, classiﬁcar-la dins de les ceràmiques emporitanes tardanes, ben representada en tot aquest territori des del darrer terç del segle I aC ﬁns a mitjan segle I dC (Nolla et al., 2003, 33-35; Nolla, Sagrera i Burch, 2007, 48-49). L’hauríem d’incloure dins de la forma 4, els gots, com una variant ﬁns ara no catalogada (Nolla et al., 2003, 45-47; Nolla, Sagrera i Burch, 2007, 54-55), (ﬁg. 15, 4). 4.6.4.Terra sigillata clara B La TS Clara B és la producció de ceràmica ﬁna millor representada. Tots els exemplars, excepte algun esquerdís, provenen de les ofrenes dipositades a l’interior de les sepultures d’inhumació T8, T23, T27 i T46. Les dues nanses es van trobar dins de la terra que omplia la tomba T30. Aquesta ceràmica, present de manera constant 45 mentre que l’aspecte general era molt més pròxim al del got Lamboglia 28, que el savi italià considerava característic del segle III. Altrament, les diﬁcultats, en moltes ocasions, d’atribuir algunes peces a la B o a la lucente (en aquest aspecte és il·lustrativa l’existència, avui oblidada, de la prelucente), feia convenient donar un cop d’ull a les produccions gal·les més modernes. Les dues tasses podien ser classiﬁcades com la forma Lamboglia 14/26 o la Lamboglia 28 si li afegíem una nansa, en el benentès que aquesta peça era considerada típica del segle IV (Lamboglia, 1963, 174-177). clarament diferents: la tassa Lamboglia 14/26 (=luis62 B), de carena baixa, cos troncocònic lleugerament convex, peu anular i base plana (ﬁg. 16, 1); l’ansat Lamboglia 28 (=clair-B 62 =luis-74 C), de panxa més alta, coll més curt troncocònic i lleugerament còncau, amb peu anular i base lleugerament alçada (ﬁg. 16, 2); una gerra semblant a l’anteriorment descrita, de mida més gran i amb una altra funció (ﬁg. 16, 3), i una altra gerra, esvelta, de cos globular i coll estret, troncocònic, peu ben marcat i base lleument còncava (ﬁg. 16, 6) que anomenarem respectivament Vinya del Fuster 1 i Vinya del Fuster 2. Raynaud (1993a, 175-184; 1993b, 504-510), en una síntesi utilíssima més recent dedicada a la clara B i a la lucente, que aplega el resultat de molts anys de recerca, ens mostra la complexitat i la riquesa d’aquesta tradició terrissaire, ﬁxa amb més precisió les cronologies i els contactes indeﬁnibles entre B i lucente a partir del segon terç/mitjan segle III. Pel que fa a les cronologies, recordem la coexistència de la nostra forma Lamboglia 14/26 (=luis-62 B) amb la forma africana Hayes 131. Globalment caldria considerar adequada una datació entre mitjan segle II i darrer terç de III. 4.6.5. Ceràmica africana A Una única peça en tot el cementiri la podem atribuir a aquesta producció i cal recordar que l’hem recuperat fragmentada. Procedeix de la inhumació T35. Es tracta d’un ansat de la forma Lamboglia 14 que aquest autor datava a l’entorn del 200 (Lamboglia, 1958, 282-283) i que seria equivalent a la forma Hayes 140 (Hayes, 1972, 182-183), el qual proposava una cronologia imprecisa a situar entre inicis del segle II i principis del III (cf. Atlante, 1981, 38-39). No queda clar, ans al contrari, que formés part de les ofrenes de la sepultura. Podríem pensar, potser millor, en un atuell utilitzat en els rituals funeraris, en alguna de les celebracions en homenatge i record dels difunts (ﬁg. 18, 14). Entre les formes de B, la clair-B 62, un ansat carenat només parcialment conegut recorda notablement una de les nostres peces (ﬁg. 16, 2, inhumació T23) per a la qual hom proposava una cronologia preferent entre el 140-200 (Raynaud, 1993a, 180). No hi havia gerres similars a la nostra, només recipients semblants sense nansa (per exemple la forma clairB 78). Si donàvem un cop d’ull a la tipologia de les lucente, constatàvem que la forma luis-62 B (que s’assimilava a la Lamboglia 14/26) era molt semblant a la peça de la inhumació núm. 8 (ﬁg. 16, 1) mentre que l’altra tassa (T23 ﬁg. 16, 2) era assimilable a la forma luis-74 C que correspondria a la Lamboglia 28. Per a la primera, es proposava una cronologia extensa entre el 260-450 i per a la segona entre el 160-400 (Raynaud, 1993b, 508-509). Tampoc se’ns mostraven gerres com la nostra, només de similars, com la luis-90 amb datació proposada entre el 260420 (Raynaud, 1993b, 509). La darrera peça prou conservada (ﬁg. 16, 3, inhumació T27) no és altra cosa que l’ansat Lamboglia 28 (=luis-74 C) reproduït a una escala més gran. 4.6.6. Ceràmica africana de cuina L’ansat (forma Hayes 131) És de ben segur l’objecte ceràmic més vegades present acompanyant les despulles dels difunts. El trobem en incineracions, un cop, i inhumacions. És una forma poc freqüent –no pas estranya– en tota la Mediterrània occidental, cosa que potser explica els dubtes i imprecisions que hi ha hagut i hi ha a l’hora d’enfrontar-se a aquesta peça i proposar una datació ben establerta i ferma. Recordem que es produí en africana A i en ceràmica de cuina i que en un cas i altre s’ha de considerar una tassa, un got per a veure, i no una gerreta o tupí propi d’una cuina (Aquilué, 1995, 70). No hi ha dubtes a l’hora d’atribuir els nostres exemplars a la fase més antiga de la producció, la clara B, cosa sorprenent en ser una terrissa només present de manera puntual que, per altra banda, apareix de tant en tant en contextos funeraris (supra). En total, quatre peces senceres i dues nanses fragmentades que constitueixen un grup compacte i notable. Són quatre atuells diferents, dos ansats per veure i dues gerres Hayes (1972, 178) proposava, amb poca seguretat, una cronologia de ﬁnals del segle I i inicis del II 46 1 3 2 4 7 6 5 8 10 9 11 14 12 13 0 Fig. 17.- Conjunt principal, formes i variants, d’ansats de ceràmica africana de cuina. 47 5c. que, també amb dubtes, seguí l’Atlante (1981, 38), assenyalant, tanmateix, que a Ostia no apareixia en les estratigraﬁes abans de la segona meitat de la segona centúria. Vegas (1973, 111-112, ﬁg. 40) li donava la forma 47 que anomenava ollas monoansadas, nom poc afortunat, remarcant que pertanyia a la ceràmica de taula i no de cuina. Tot i assenyalar que sovintejaven les bones datacions dins dels segles II i III, proposava una cronologia més àmplia entre ﬁnals del segle I i ﬁnals del III. Aguarod (1991, 296-297) recolzant-se en la seva presència en algunes tombes emporitanes (incineració Patel núm. 16 i inhumació Bonjoan núm. III) i en suposades evidències estratigràﬁques de jaciments de la vall mitjana de l’Ebre, defensava una cronologia alta, de mitjan segle I ﬁns mitjan III. Aquilué (1995, 70) posava ordre en aquest desgavell. Amb dades contundents a partir de contextos estratigràﬁcs segurs i ben datats, considerava ben provada una datació de segona meitat del segle II i primera meitat, preferentment, del III. presència de tres exemplars en el colgament del pou de Tolegassos de vers el 200 (Casas i Nolla, 19861989, 210, ﬁg. 7, 1 i 2) i altres indicis que conﬁrmarien plenament aquestes datacions. Recordem, ﬁnalment, l’existència d’un ansat d’aquesta mena en el rebost de la vil·la de Vilauba destruït molt a ﬁnals del segle III per un incendi (Castanyer, Tremoleda i Roure, 1990, 172, ﬁg. 11,2). Tot això ens permet conﬁrmar una datació preferent entre el 150 i el 250/290. Tal vegada caldria rebaixar uns pocs anys la cronologia inicial cap al 130/140, tal com assenyalaria la deposició d’aquest objecte en alguna incineració. Caldran noves dades més fermes per conﬁrmar-ho plenament. Si ens centréssim, ara, en les dades que proporciona la nostra necròpolis, en qüestions de cronologia, recordem que en vàries ocasions (inhumació T4, T24, T49 i T55), aquesta tassa era acompanyada d’algun o alguns altres objectes, cosa que feia possible aﬁnar la cronologia de la deposició. Per a la tomba T4 semblava raonable el darrer terç del segle II, per a la T24, calia datar la sepultura en el darrer quart del segle II / primer terç del III; per a la T49 semblava escaient datar-la entre el 170 i 190 mentre que per a la T55, es proposava entre el 190 i el 220. En general, doncs, es conﬁrmaria la tendència general entre 150 i 250. Recordem, amb més detall, les troballes de tasses d’aquesta mena en jaciments pròxims al nostre que tenen un valor molt més gran a l’hora de fer-los servir de referència. En context funerari citem les poques troballes emporitanes: la de la incineració Patel núm. 16 (Almagro, 1955, 243), tantes vegades confrontada, no pot ser considerada: Aquilué (1995, 70) ens recorda que l’ansat és de TS africana A i, per tant, una altra cosa. Altrament, tampoc podem admetre una datació tan antiga (època de Neró) i caldria situar-la dins del segle II. Recordem que era acompanyada de dos ungüentaris de vidre de la forma Isings 8. En canvi, el cadàver de la inhumació Bonjoan núm. III, era acompanyat d’un as de bronze del segle II i de dues tasses Hayes 131. Caldria datar la deposició dins del segle II, vers mitjan/segona meitat, molt probablement. Més sorprenent resulta el nombre d’aquestes peces, una d’una incineració (núm. 22), i 11 en inhumacions (T4, T15, T24, T40, T41, T43, T45, T49, T51 i T55, amb dues peces) (ﬁg. 17, 2 a 13). Ja hem vist que era una forma estranya en les necròpolis de la veïna Empúries o al cementiri del Collet de Sant Antoni (supra). No sabríem com explicar-ho. Recordem, però, l’enorme abundància de ceràmica africana, ﬁna o de cuina, a Tolegassos. La diferència d’una a onze entre la seva presència entre les cremacions i les inhumacions, ens conﬁrmaria plenament la cronologia global defensada més amunt atès que el canvi de ritual hauria ocorregut, en aquest lloc, a l’entorn del 130/160 en el curs d’una generació. Al cementiri oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni de Calonge, que cal datar a partir de mitjan segle II, era la peça oferta al difunt de la tomba núm. 6 (Nolla et al., 2005a, 28-29, ﬁg. 13 i 14). Una mica més enllà, al cementiri de la plaça Villa de Madrid de Barcelona, que es data entre el segle I i III, és una ofrena ben documentada (Beltrán de Heredia, 2007, 41, làm. 12,4 i 5). El tupí (forma Hayes 200) D’aspecte idèntic a la Hayes 131 però de mida considerablement més gran. Es tractaria, en aquest cas, d’un tupí amb funcions diferents i probablement duals, lligat a l’activitat culinària i, potser també, com a gerra per a contenir, servir líquids i, ﬁns i En llocs d’habitació assenyalaríem la presència en els nivells d’abandonament del Cardo B (Castanyer et al., 1993, 169, ﬁg. 10,10-15). Ja hem comentat la 48 1 4 3 2 5 6 10 7 8 11 12 13 9 14 0 5c. Fig. 18.- Ceràmica africana de cuina i ceràmica africana de tipus A. Repertori de formes identificades a la Vinya del Fuster. a Pollentia, en un cementiri publicat fa uns quants anys, se’ns fa present vàries vegades en contextos de segle II i III, al costat de peces, aparentment locals, que en copiaven la forma (Almagro i Amorós, 19531954, 251-273). Unes troballes i altres conﬁrmen les datacions proposades. tot, per beure. Aguarod (1991, 298-299), que la considera una variant gran de la 131, proposa una cronologia de segle II i III, que Aquilué (1995, 70) polia, ﬁxant-la entre la segona meitat del segle II i tot el segle III. El trobem, per exemple, en la UE 2005 de l’ambulacre occidental del fòrum emporità que calia datar a l’entorn del 200 (Aquilué et al., 1984, 203-204 i 216-217, ﬁg. 7), o en la mateixa ciutat, en els nivells d’abandonament del Cardo B (Castanyer et al., 1993, 169, ﬁg. 10,16-17), a Tolegassos i al rebost de Vilauba (Castanyer, Tremoleda i Roure, 1990, 172, ﬁg. 11,3). És ben documentat al cementiri de la Plaça Villa de Madrid de Barcino (Beltrán de Heredia, 2007, 46-47, làm. 15,2 i 16,1). Una mica més enllà, En el nostre cementiri, una de les vegades el tupí es féu servir per connectar l’interior de la tomba amb el tub de libacions (inhumació T54), tal com observem també a Barcino (Beltrán de Heredia, 2007, 54-56, làm. 19). Actuant assenyadament, calia un receptacle d’aquelles dimensions i forma per acomplir convenientment la funció proposada (ﬁg. 17, 14). En l’altre cas, més malmesa, potser serví d’ofrena convencional o d’urna cinerària 49 atès que procedeix de la incineració núm. 30a (ﬁg. 17, 1). Aquesta circumstància ens fa proposar un paral·lelisme absolut, formal i cronològic, amb la variant petita de la peça, la tassa Hayes 131 (supra). Tot fa pensar que eren presents a Tolegassos com a molt tard en el segon quart del segle II. (Casas i Nolla, 1993, 60, 76 i 86). Assenyalem que també es present en la gran sitja del Camp Ramis d’Empúries, el colgament deﬁnitiu de la qual caldria ﬁxar en aquests anys o poc més tard. Gerra de boca trilobulada i base convexa (forma Uzita 28.1) Forma especial que serviria per escalfar i servir líquids. Es documenta bé en contextos del segle II i III (González Villaescusa, 1993, 151-161; Aquilué, 1995, 69-70; Bonifay, 2004, 285). La trobem en nivells ben datats a Tolegassos, en el colgament del pou núm. 1 que cal datar a l’entorn del 200 (Casas i Nolla, 1986-1989, 210-211, ﬁg. 10) i conﬁrmada per la seva presència entre el material de l’abocador del sector occidental de la vil·la, amb una datació molt semblant (Casas i Nolla, 1993, 84) o, fora de context, a la vil·la de Mas de Dalt (Canapost, Forallac) (Nolla, 1987, 36). La cassola En una única ocasió una peça d’aquestes característiques acompanyava les despulles del difunt de la inhumació T41 (ﬁg. 18, 9). No són ofrenes estranyes, ans al contrari, i en contextos més antics, cassoles similars més antigues podien servir d’urna cinerària. Correspondria a la forma Hayes 199 (Hayes, 1972, 210; Atlante, 1981, 218-219), alta, de llavi ben diferenciat. Aguarod (1991, 275) conﬁrmava que era un tipus poc present, tot assenyalant una cronologia laxa entre segle I i II. Pensem que caldria datar-la a partir de la segona meitat no avançada del segle II, més aviat entre el 150 i el 180, tal com semblen assenyalar algunes troballes estratigràﬁques tancades de la vil·la de Tolegassos que es datarien vers el 150 i entre 150/180 (on és més representada) i del 200 És un fet curiós la identiﬁcació de tres individus segurs entre el material aplegat en aquest cementiri, cap però sencer. Només és probable que un formés part de l’ofrena que acompanyava el difunt (inhumació núm. 14, ﬁg. 18, 10). Els altres, més 1 2 4 3 0 5c. Fig. 19. Formes de ceràmica comuna africana de pasta groga i de pasta ataronjada identificades a la necròpolis. 50 cronología que va de la segona meitat del segle II ﬁns a mitjan segle tercer. fragmentats, podrien tenir el mateix origen i haver estat malmesos pel conreu o una funció diversa dins dels banquets funeraris propis del funus. Cal indicar que una d’elles era acompanyada d’un ansat de TS clara B (inhumació T27, ﬁg. 18, 12) i l’altra, d’un ansat africà de pasta groga (inhumació T43, ﬁg. 18, 13). Les dues conﬁrmarien plenament aquestes datacions preferents de segona meitat del segle II i primera del III. 4.6.8. Ceràmica comuna oxidada Les ofrenes funeràries, com hem anat veient i com podrem continuar constatant, mostren una tipologia més aviat escassa, constrenyida, sense imaginació: urnes, olles o recipients semblants, de mides més aviat considerables i que, en alguna ocasió, quan es tracta d’una tomba d’incineració, hauria pogut servir per desar-hi les despulles cremades del difunt (ﬁg. 20, 3 i 5) i en altres per contenir aliments o líquids que havien d’acompanyar-lo (ﬁg. 20, 11 i 21, 2 i 5). Són peces generalment mal conservades, trencades, de perﬁl en essa, base plana, molt convencionals i, per tant, difícils de datar amb seguretat. Ha de quedar clar que en alguna ocasió, tractant-se de peces fragmentades i només parcialment conservades, és difícil assegurar que es tracta d’una urna (o olla) i no d’una gerra més gran. Deixant de banda les destinades a contenir les cendres d’un difunt, aquesta forma és estranya en un context funerari. En canvi, gerres i ampolles no ho són. Plats/tapadora Constitueixen un conjunt notable, 6 individus, sempre molt fragmentats, en cap cas sencers i que associem tant a incineracions (núm. 3, 13, 23) com a inhumacions (T8, T54 i T55). Hi detectaríem, només, la forma Ostia II, 302, de vora no diferenciada (ﬁg. 18, 2) i la Ostia III, 332, amb el llavi clarament deﬁnit (ﬁg. 18, 1 i 3 a 6), molt més abundós. Recordem que les peces de la forma primera es daten entre època augustal i la primera meitat del segle II i les altres abunden preferentment en estrats del segle II i III (Aquilué, 1995, 66-67). 4.6.7. Ceràmica comuna africana Ansat de ceràmica de pasta groga, ratllable i farinosa al tacte, amb estries ben marcades a la panxa, interiorment i exteriorment. Una peça sencera acompanyava el difunt de la inhumació T43 (ﬁg. 19, 1). Aquests ansats són ben presents, en aquestes terres, de la segona meitat del segle II en endavant. En detectem la seva presència a Tolegassos (Casas et al., 1990, núm. 489, 250-251) o a Puig Rodon (Corçà) en un context datat entre 190-220 (Casas et al., 1990, núm. 490, 250-251). Ampolles Si ens concentrem, primer, en aquests recipients, caldria esmentar-ne un de molt curiós (ﬁg. 20, 8) sense paral·lels en el territori immediat. El conservem parcialment però podem deduir-li la forma troncocònica, amb una sola nansa, sense peu i base lleugerament còncava. Procedeix de la incineració núm. 29 que hem datat entre el 120 i el 150 (infra). El mateix disseny ens és conegut en peces de vidre que es datarien dins de la segona meitat del segle I (Arveiller-Dulong i Nenna, 2005, núm. 60, 65). Entre el més tardans assenyalem-ne uns quants procedents d’aquesta mateixa vil·la (Casas et al., 1990, núm. 686 i 687, 344-345), de la segona meitat del segle III. Generalment aquesta variant que es considera la més antiga dins del tipus, es data cap a la primera meitat de la tercera centúria (Bonifay, 2004, 285) tot i que, ho acabem de veure, és ben documentada d’ençà mitjan/darrer terç segle II. L’altra ampolla, més convencional (ﬁg. 21, 7), fou trobada acompanyant el difunt de la inhumació T38 que hem datat en el tercer quart del segle III (infra). Tot i que no són paral·lels perfectes, la forma general ens recorda exemplars de la segona meitat del segle III, especialment, alguns de Vilauba i Mas de Dalt (Casas et al., 1990, 350-351, núm. 696, 352353, núm. 697, 356-357, núm. 705 i 358-359, núm. 711), de mides diferents, però amb trets comuns. La base, per exemple, està ben marcada i és gruixuda, massissa, amb una anella de repòs poc deﬁnida. En tot cas, no ens recorda l’anella amb un solc a sota molt profund entre la zona de repòs i el disc extern de la base, com els que veiem en els exemplars del segle II. El cobriment d’engalba blanca el tornem a trobar a l’exemplar de Vilauba citat abans (núm. A més, caldria afegir-hi un petit conjunt del que identiﬁquem com a ceràmica comuna africana de pasta taronja, que produïa recipients que imitaven força bé, però en una qualitat més baixa, alguns dels tipus més comuns de la ceràmica africana de cuina de vora fumada. Una vegada més, trobem les característiques olletes i gots que també hem vist en la producció més habitual (ﬁg. 19, 2 a 4), amb una 51 3 1 2 4 6 5 7 8 5c. 0 10 9 11 12 Fig. 20.- Tipologia de ceràmica comuna oxidada de la Vinya del Fuster. Gots, tupins, ansats i escudelles. 52 Inhumació T24. Molt fragmentat. Llavi robust en forma d’anell, amb una única nansa que surt de la vora (ﬁg. 22, 3). 705). El cos globular i el coll llarg i estret també són característics d’aquesta època. Malauradament, no sabem com era la vora. El paral·lel més pròxim és, també, d’origen funerari. Inhumació T54. Una gerra de ceràmica comuna oxidada, segurament de producció local de la qual havia desaparegut la meitat inferior. És de mides notables, amb el llavi ben deﬁnit, una única nansa robusta de secció rectangular amb quatre crestes sobre la cara externa. Tant aquesta com l’anterior tenen paral·lels en contextos de la segona meitat del segle II (Casas et al., 1990, núm. 539-541, 271-272), (ﬁg. 22, 6). La gerra, sense coll, que acompanyava el difunt de la sepultura núm. 25 de la necròpolis oriental de vil·la del Collet de Sant Antoni (Nolla et al., 2005a, 47-48, ﬁg. 41) sense datació ferma però que calia situar per diversos indicis durant la segona meitat avançada del segle II i el III. Peces semblants sovintegen en la necròpolis de Pollentia. En trobem a la sepultura núm. 2, un adult inhumat dins d’un taüt de fusta (Almagro i Amorós, 1953-1954, 250, ﬁg. 4) i a la sepultura núm. 3 (Almagro i Amorós, 1953-1954, 250-251, ﬁg. 5, 2). Els gots Són ben presents en context funerari. Entre les ceràmiques comunes oxidades en tenim un de sencer (ﬁg. 20, 1). Procedeix de la incineració núm. 1 i és una peça curiosa i de la qual no en tenim paral·lels directes. El cos és de formes arrodonides, llavi ben deﬁnit i obert vers l’exterior, amb peu marcat i base convexa de poc diàmetre que, atenció, no podia sostenir-se dempeus si no era cap per avall a la manera d’un amforisc. Perﬁls similars però amb la base més desenvolupada i plana o còncava, els trobem entre les produccions de ceràmica emporitana tardana d’època augustal i primera meitat del segle I (Nolla et al., 2003, 33-53; Nolla, Sagrera i Burch, 2007, 48-67), amb coincidència cronològica amb la datació que proposàvem donar a la incineració on es trobà. Gerres Són recipients generalment més grans, de panxa globular i coll més curt i menys deﬁnit, amb o sense peu i bases variables. En context funerari el seu paper i el de les ampolles, important, pot ser intercanviable. En primer lloc descrivim l’olpe que acompanyava el difunt de la inhumació T35. És una gerra de ceràmica comuna oxidada de color beix groguenc, amb la pasta ﬁna i ben depurada, la superfície farinosa i l’interior del tall de color grisós i amb alguns punts blancs. Es tracta d’una forma força comuna, amb el llavi senzill, una mica engruixit, cos globular i base ben marcada, amb el peu ressaltat (ﬁg. 22, 5). Val la pena ﬁxarse en la secció de la nansa, complexa, que adopta una forma quasi quadrilobulada, que de vegades veiem en exemplars de la segona meitat o darrers anys del segle II (Casas et al., 1990, 270-271, núm. 541), però que també es pot perllongar ﬁns al segle III. Tot plegat són elements massa febles i insegurs per poder datar la tomba, ja que ens movem en un marc massa ampli. No obstant, som de la opinió que caldria situar-la, ja, al segle III, dins de la primera meitat. Tanmateix, voldríem assenyalar que per la seva mida, d’uns 12’5 cm d’alçada, ben bé podria haver fet el paper d’un ansat i no d’un olpe. Ansats (tupinets per a beure) Aquests petits recipients amb una única nansa eren gots molt apreciats des d’èpoques reculades. Recordem l’èxit del bicònic de ceràmica grisa emporitana, la forma D (Barberà, Nolla i Mata, 1993, 32-37), abans del canvi d’era. En aquest cementiri són molt abundants ﬁns al punt de tractarse de la peça més representada, sobretot entre les inhumacions. El de la inhumació T51 semblaria inspirat en peces africanes de cuina (forma Hayes 131). Té la pasta de color taronja, ﬁna, ben depurada i de bona qualitat. Per fora té la paret polida i allisada com en moltes ceràmiques oxidades de producció local i està una mica ennegrida pel foc a causa d’una utilització anterior com atuell de cuina. Tipològicament, és idèntica a la ceràmica comuna africana oxidada –excepte per la secció circular de la nansa– especialment abundant a la segona meitat del Només conservem la vora de la peça trobada en la inhumació T18. És de ceràmica comuna oxidada, de llavi alt i motllurat que reprodueix, en petit, l’aspecte d’àmfora. Pertany a un tipus de gerra de cos globular, amb una o dues nanses, habitual en jaciments d’aquesta àrea, amb una cronologia que abasta pràcticament tot el segle II i possiblement una mica més enllà, ﬁns a començament del segle III (Casas et al., 1990, núm. 573, 221), (ﬁg. 22, 4). 53 Fig. 21.- Formes de ceràmica comuna oxidada de la necròpolis. Gibrell, gerres, morter i ampolla. 0 5c. 1 2 3 4 5 6 5c. 0 7 20, 9). És una producció característica d’aquestes terres que hauria aparegut a partir de mitjan segle II i fou especialment abundant en el decurs de tota la segona meitat, amb exemples ben propers a la mateixa vil·la de Tolegassos, però amb una àrea de difusió que abasta les comarques costaneres de Girona. Bàsicament el repertori inclou, amb aquestes característiques comunes, escudelles, ansats i tasses i copes amb dues nanses contraposades (Casas et al., 1990, 241-242 i 286-291, núm. 583-598). La nostra peça recorda notablement una de semblant trobada també en context funerari, a Llafranc (Palafrugell), amb carena molt baixa, rabassuda (Carreras et al., 2004, 31-34; Nolla i Casas, 2005 b, 150-151, ﬁg. 6). També s’assembla a una copa que acompanyava el difunt de la tomba núm. 5 de la necròpolis oriental del Collet de Sant Antoni (Nolla et al., 2005a, 2528, ﬁg. 12) o, en el mateix cementiri, a la inhumació núm. 32, amb la doble variant d’escudella i copa, acompanyades d’una gerreta de TS africana A (Nolla segle II a Tolegassos, però la pasta ens sembla local. L’hauríem d’associar als petits tupins d’Empúries i Tolegassos, de la mateixa època (Casas et al., 1990, 224-225, núm. 450 i 254-255, núm. 494-501). La seva cronologia és una mica imprecisa dins un marc de la segona meitat del segle II, tot i que els paral·lels que acabem de citar s’emmarquen dins el darrer quart de la centúria, llevat de l’emporità, de pasta grisa i procedent de la casa romana núm. 2, en un context que no deu anar més enllà del 150, (ﬁg. 22, 2). Algunes diferències mostra la copa per a beure que acompanyava el difunt de la inhumació núm. 4. És una peça de ceràmica comuna, de llavi obert i diferenciat, carena baixa molt marcada i peu ben deﬁnit, amb dues nanses contraposades que surten del llavi i acaben a la carena. La pasta és de color beix fosc o més aviat marró clar, ﬁna, ben depurada i amb petits grans foscos i punts de calç. Per fora és polida i allisada, amb una tonalitat més aviat lluent (ﬁg. 54 et al., 2005a, 55-57, ﬁg. 53-55). Proposaríem una datació a l’entorn del 200. o potser pels anys que va estar dipositat envoltat o recobert de cendres. L’argila és ﬁna, ben depurada i mostra les característiques típiques de les produccions locals (ﬁg. 20, 7). Els primers exemplars apareixen cap a la primera meitat del segle II, encara que sovint amb la carena un pèl diferent, més motllurada i amb el llavi, o bé més senzill, o bé més complex (Casas et al., 1990, 216-217, núm. 429-432). Però el seu gran èxit l’assolí en el decurs de la segona meitat del segle, quan es multipliquen els exemplars localitzats en aquestes comarques, amb nombrosos paral·lels a la zona costanera. No és fàcil datar el fragment de la incineració, tot i que és idèntic a un altre de trobat a la vil·la del Pla de l’Horta, a Sarrià de Ter, sota un paviment de mosaic de les darreries del segle II (Nolla, 1982-1983, 115-117; Casas et al., 1990, núm. 531; Nolla i Sagrera, 1995b, 145-158). De la cremació núm. 30c hem recuperat una peça incompleta que tant podria ser un ansat o un got (ﬁg. 20, 6). Tasses Una de sencera procedeix de la inhumació T42. La petita copa és d’un tipus força comú a tota l’àrea geogràﬁca (ﬁg. 22, 1), sempre en contextos de la segona meitat avançada del segle II. És de carena molt baixa, fons quasi pla i vora vertical, amb dues nanses contraposades. Un exemplar idèntic, però amb una sola nansa i sencer, prové de la veïna Empúries. Una altra copa que no ha conservat la meitat inferior es va trobar a la vil·la de Puig Rodon (Corçà), en un estrat del 190-220 (Casas, 1986, ﬁg. 12-6; Casas et al., 1990, 290-291, núm. 597 i 598). Altrament, en la sepultura núm. 34 de la necròpolis oriental de la vil·la del Collet, es a trobar una copa molt semblant, acompanyada d’una llàntia Deneauve VIII B que datàvem en el darrer quart del segle II o poc més tard (Nolla et al., 2005a, 59-61, ﬁg. 61). També en el cementiri septentrional de Gerunda, en la inhumació SP 60, el difunt era acompanyat d’un ansat africà sense peu i de dues tasses amb carena molt baixa, una de les quals (Nolla i Sureda, 1999, ﬁg. 4, 2) és igual que la nostra i l’altra, més panxuda i amb el llavi més curt. S’havia de datar la tomba, com la nostra, a l’entorn del 200 (Nolla i Sureda, 1999, 23-25, ﬁg. 2 a 4). L’altra escudella procedeix de la inhumació T22, És una peça sencera de ceràmica comuna oxidada fabricada en algun taller local, pròxim al territori de la vil·la, que adopta una forma àmpliament documentada a casa nostra en nivells de la segona meitat del segle II (ﬁg. 20, 12). El repertori és extens, amb un paral·lel idèntic procedent d’un estrat de les darreries del segle II de la vil·la de Puig Rodon, i amb variants molt pròximes a Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), Tolegassos i els Ametllers (Casas et al., 1990, 262-263, núm. 522-523), sempre en contextos de la segona meitat del segle II. No en coneixem cap, de moment, que es pugui datar a la primera meitat del segle III. Aquesta mena de petites escudelles potser servien també per a beure-hi. És curiós constatar que peces ben similars foren a bastament usades en aquestes terres durant els dos darrers segles abans del canvi d’era, tant en productes d’importació (ceràmica de vernís negre) com d’origen local. Escudelles No és, ni de bon tros, peça especialment apreciada en context funerari. Entre les ceràmiques que estem estudiant, només n’hem identiﬁcat dues diferents. Una seria una petita escudella convencional de formes arrodonides i l’altra, amb carena alta, molt marcada, deﬁnida amb un ﬁlet que reprodueix la forma i les mides del llavi. Gibrella Un cas únic i no pas fàcil d’explicar. No és una peça característica entre les destinades a acompanyar un difunt. Procedeix de la inhumació T24. És de grans dimensions i amb dues nanses horitzontals (ﬁg. 21, 1). Aquests atuells apareixen en aquest territori cap a la primera meitat avançada del segle II i perduren ﬁns la segona meitat del segle III. Dels més antics, n’hi ha bons exemples a Tolegassos, en contextos d’entorn el 140 (Casas et al., 1990, núm. 479-480, 234-235). Però són altres variants lleugerament diferents a la de la tomba. S’hi assemblen més els de l’estrat 2080, del pou, que, a més, tenen una pasta molt semblant, per no dir idèntica (Casas et L’escudella carenada procedeix de la incineració núm. 32, un mena d’atuells ben coneguts que hem anomenat “tipus Llafranc”, en haver estat documentats com una producció característica d’aquella important terrisseria (Nolla, Canes i Rocas, 1982, 162-163, ﬁg. 8); un vas amb una forta carena a mitjan cos, va tenir molt d’èxit en el decurs del segle II, perdurant ﬁns ben entrat el segle III. En aquest cas, té la pasta de color groguenc, amb clapes més grises a causa d’haver estat sotmesa al foc de la cremació 55 2 1 4 3 6 5 0 5c. Fig. 22.- Formes de ceràmica comuna oxidada. Ansats, gots i gerres. al., 1990, núm. 636 i 639, 308-309). La cronologia d’aquell estrat del pou de la vil·la, en la que la forma també apareix associada a les gerretes d’africana de la forma Hayes 131, s’ha situat en el darrer quart del segle II, més o menys entorn l’any 200, com a màxim. vells. A Vilauba, un repertori encara més interessant pertany al nivell d’incendi de la mateixa època (Castanyer i Tremoleda, 1999, làm. 50). 4.6.9. Ceràmica comuna reduïda No cal recordar que darrera d’aquesta distinció –ceràmiques reduïdes– s’amaga un món extraordinari, molt divers, que va des de les peces fetes a mà o a torn lent ﬁns a productes molt elaborats i fàcils d’identiﬁcar, amb cronologies ben acotades. El morter de la inhumació T39 és de llavi robust, ben deﬁnit i recte (ﬁg. 21, 6). Segueix una forma documentada des de la segona meitat del segle II, amb exemplars semblants a Vilauba en contextos de la ﬁ del segle III i en el segle IV (Castanyer i Tremoleda, 1999, làm. 54 i 77). Les peces que hem recuperat en aquesta necròpolis són productes locals, obrats en el mateix fundus o procedents del nucli urbà de la ciuitas emporitana. Veiem-ne tot seguit els grups diferents que n’hem identiﬁcat. Recipient contenidor de fons umbilicat de la inhumació T39 (ﬁg. 21, 3). També les gerres d’aquesta mena són força habituals a partir del segle III. Un bon repertori el tenim a Tolegassos mateix, en contextos del darrer terç del segle III (Casas i Soler, 2003, 226), per no parlar d’alguns precedents més En primer lloc, ens referirem a una producció ben diferenciada, de caràcter local i d’una personalitat abassegadora, i que anomenem ceràmica polida 56 1 2 4 3 5 6 7 9 8 5c. 0 11 10 12 13 14 15 16 Fig. 23.- Repertori de formes de ceràmica comuna reduïda, de vegades feta a mà. 57 17 reduïda. És tracta d’atuells fets a mà, cosa que, conjuntament amb els acabats i repertori de formes, els dóna un aspecte més propi de la ceràmiques indígenes de períodes anteriors que de ceràmiques d’època romana. Les pastes van del color negre al marronós fosc, amb desgreixant de quars, de mica i de calç, amb la superfície interior poc polida, amb estries, pentinats o ditades, mentre que l’exterior és francament negra, molt polida, lluent i de gran duresa. lluent. Les parets no són excessivament robustes i mostra un perﬁl en essa sinuós i elegant, de llavi més aviat prim. La base és plana. En tenim excel·lents paral·lels amb datacions ben establertes a època augustal, la mateixa cronologia que hem donat a la nostra incineració. En primer lloc, l’olla funerària de la incineració Ballesta núm. 46 (Almagro, 1955, 76) que cal datar en aquests mateixos anys, o en altres peces de Tolegassos (Casas et al., 1990, núm. 295, 312 o 315) o de Serra de Daró (Casas et al., 1990, núm. 308), de la mateixa època. Sovint són decorades amb aplicacions d’argila, tractades d’igual manera, que trobem preferentment a la panxa del recipient amb, però, variacions interessants. Les diverses troballes efectuades al fòrum d’Empúries en estrats que daten la fase augustal de la gran plaça o a Tolegassos i a Serra de Daró, proposen, sempre, cronologies precises en època d’August, abans i després del canvi d’era. Les formes són escasses amb, però, múltiples variants: olles, urnes i ansats (Casas et al., 1990, 47). Malgrat el que havíem suposat, que només eren presents al territori immediat d’Empúries (Casas i Nolla, 2010, 92-111), n’hem constatat darrerament la seva presència a la terrisseria del Collet de Sant Antoni (dades inèdites). Menys sencera és la peça procedent de la incineració núm. 21. Urna o olla de base plana (ﬁg. 23, 4), de pasta gris fosc, rugosa, grollera, amb nòduls de calç i de quars, o l’olla fragmentada que conserva l’arrencament d’una nansa, també de base plana (ﬁg. 23, 5), d’argila grollera, grisosa, amb desgreixant molt visible i superfície rugosa. Han de ser semblants les peces, molt malmeses, trobades en les incineracions núm. 14 (ﬁg. 23, 13) i núm. 26 (ﬁg. 23, 14); urnes o olles de perﬁl en essa, amb llarguíssimes cronologies, mentre que els atuells trobats a les incineracions núm. 13 (ﬁg. 23, 10) i núm. 31 (ﬁg. 23, 12) s’han de considerar urnes petites o gots grans, bitrococònics, ben presents en contextos augustals i de primera meitat / primers dos terços del segle I. N’hem identiﬁcat dos atuells, un procedent de la cremació núm. 2, una petita urna bitroncocònica amb aplics ornamentals disposats verticalment, amb paral·lels molt pròxims a Tolegassos (Casas et al., 1990, núm. 298, 299 i 301) (ﬁg. 23, 1) i l’altre trobat en l’exploració de la inhumació T33 però que cal atribuir a una incineració destruïda o malmesa en obrar-s’hi, al damunt, un nou enterrament que podria ser la incineració núm. 9. En aquest cas es tracta d’una forma nova, un ansat de boca gran amb pentinat interior i incisions ornamentals a la paret externa i sobre la nansa (ﬁg. 23, 2). La darrera peça del conjunt de les incineracions és una cassola (ﬁg. 23, 11), d’argila rugosa, de gra gruixut, poc depurada i de color gris/negre. És una forma perfecta, antiga i de llarguíssim recorregut. És ben coneguda en contextos baixrepublicans a Empúries (Aquilué et al., 1984, 376 i 416-417, ﬁg. 141, 5) o a Girona (Nolla, 1999, 190-191, ﬁg. 16,12; Nolla i Casas, 2009, 83, ﬁg. 57,3 i 12) i la podem anar resseguint al llarg d’època romana (Casas et al., 1990, núm. 149, 201, 251, 333, 603, 604). Una cassola semblant acompanyava el difunt de la tomba núm. 20 de la necròpolis de la vil·la del Collet (Nolla et al., 2005a, 42-43, ﬁg. 34). Si ens centrem, ara, en les altres ceràmiques reduïdes associades a incineracions, convé fer-ho individualment en tractar-se de produccions diverses i molt difícils de rastrejar. Analitzem tot seguit les ceràmiques reduïdes associades a inhumacions. Hi ha, també, olles o urnes de perﬁl en essa com la trobada en la inhumació T10 (ﬁg. 23, 6), grollera, amb presència de desgreixant de quars, mica i calç, de color gris i exteriorment polida; o la de la inhumació T16 (ﬁg. 23, 7), de llavi més robust, més polida, de color gris clar, dura i amb desgreixant de punts blancs, i els fragments minúsculs de la inhumació T27 (ﬁg. 23, 15 i 16), i de la T35 (ﬁg. 23, 17). Fixem-nos, primerament, en el recipient que contenia les cendres del difunt de la incineració núm. 28 (ﬁg. 23, 3). Es tracta d’una olla molt sencera que havia perdut, d’antic, les dues nanses. És feta a mà, amb una pasta de color vermellós fosc, poc depurada, rugosa i amb desgreixant de gra gruixut amb molt de quars. La superfície, negra, és polida per fora i d’aspecte 58 una llàntia i un motlle, en època augustal (Bussière, 2000, 65 i 301-318). Leibundgut data la forma entre els anys 50 i 10 aC (Leibundgut, 1977, 16-18). Els exemplars de Cosa s’han datat en el període 150-70 aC, una cronologia anòmala, excessivament reculada, com sol ser general per a totes les llànties d’aquell estudi (Fitch i Goldman, 1994, 70-72). A Empúries es constata la seva presència sobretot cap al darrer quart del segle I aC (Arxé, 1983, 71 i làm. XXIII, 7 a 9). Per tant, tenint en compte el context i l’urna que contenia les restes del difunt, ens sembla que una datació de la segona meitat avançada del segle I aC, entorn el 30-20, seria la més apropiada. Les altres dues peces són diferents; una gerra i un ansat o tupí. La gerra, parcialment conservada (ﬁg. 23, 8), fou trobada en la inhumació T33, sense coll i perﬁl en essa, panxa globular i nansa robusta que surt del llavi. L’argila és de color gris molt fosc, rugosa amb presència de mica i calç i externament polida, amb paral·lels més o més pròxims d’ençà la primera meitat del segle II (Casas et al., 1990, núm. 450). L’altra és un ansat sense coll, de panxa globular, carena marcada i base plana (ﬁg. 23, 9). Aquest tupinet és fet a mà, d’argila rugosa amb presència de desgreixant de mica i de quars, exteriorment polida. És una forma ben documentada en contextos de segona meitat del segle II en endavant (Casas et al., 1990, núm. 629, 713, 714, ...). Els altres exemplars ja pertanyen al segle II, i s’inicia el repertori amb les llànties de disc del primer terç o primera meitat de la centúria. 4.6.10. Llànties Ofrena habitual en moltes necròpolis, en trobem 10 exemplars més o menys sencers i tres fragments que quasi no es poden classiﬁcar (ﬁg. 24). Malgrat tot, abasten un període cronològic amplíssim, des de les darreries del segle I aC ﬁns a l’últim quart del segle IV. Però el període millor representat és el que correspon al segle II i la transició entre el II i el III, mentre que les produccions típiques del segle I són inexistents. Va ser un atuell que tant es va dipositar en incineracions com en tombes d’inhumació, sense que hi hagi un predomini especial segons el tipus de sepultura. És, per altra banda, un dels materials més ﬁables a l’hora de datar les deposicions. A la cremació 26 s’hi va trobar un exemplar de disc, amb la part central trencada i desapareguda d’antic, amb la pasta una mica recremada o contaminada per les cendres de la sepultura, per la qual cosa no acabem d’estar segurs si és d’origen itàlic o africà (encara que ens decantaríem per aquesta segona possibilitat). Es tracta de la típica làmpada Deneauve VII A / Bussière D II 1, que va començar a fabricarse cap a la ﬁ del segle I i va perdurar durant tot el segle II i, amb variacions que veurem més endavant, ﬁns a mitjan segle III (ﬁg. 24, 2). En aquest cas disposem d’elements suﬁcients per datar-la a començaments del segle II, més o menys entorn el 125-135. El disc està decorat amb un cànid de perﬁl esquerre, corrent damunt un fons vegetal. L’entorn de la banda es va decorar a posteriori amb creus fetes amb un punxó, i a la base porta impresa profundament la marca IVNIALEXI. El perﬁl, en el que pot observar-se una paret molt prima i el disc enfonsat, és el característic de les produccions més primerenques dins d’aquesta forma. La decoració, per altra banda, apareix amb certa freqüència en llànties africanes de la primera meitat del segle II, a Cartago (Deneauve, 1969, núm. 765 i 766), i a Algèria amb la marca CMAREV, un terrissaire africà del període 120-180 (Bussière, 2000, núm. 2325). La peça més antiga, incompleta, pertany a la incineració núm. 28 (ﬁg. 24, 1), i correspon a la forma Dressel 3 / Bussière A VI 6, amb una cronologia genèrica que va des del 80 aC ﬁns al 10 dC. Es tracta de la meitat superior d’una llàntia amb aletes laterals motllurades, el disc quasi pla i amb una decoració en relleu que representa una escena marina amb un dofí i un monstre semblant a un hipocamp, amb la unió del disc i el bec decorada amb quatre punts impresos. La pasta, de color beix groguenc, amb algunes parts més enfosquides ﬁns arribar quasi al gris clar. La datació de la forma és encara una mica imprecisa dins del context genèric que assenyalàvem abans. Deneauve la considerava d’època augustal (Deneauve, 1969, 272 i 275, la primera amb decoració d’hipocamp); segons Pavolini, s’ha de datar entre el 90/80 i el 10 aC (Pavolini, 1987, 144145); Bailey la considera de les darreries del segle I aC (Bailey, 1975, Q735-740); Bussière documenta, en dues ocasions, la seva producció a Algèria, amb Pel que fa al taller que signa l’exemplar de la Vinya, IVNIALEXI (Iuni Alexi), va dur a terme la seva activitat al nord d’Àfrica també en el període 120-200. Es tracta d’un terrissaire molt conegut, documentat arreu, i sobre el qual hi ha una extensa bibliograﬁa (Casas i Soler, 2006b, amb recull de 59 1 2 3 4 5 6 8 7 9 10 Fig. 24.- Tipologia de les llànties dipositades com a ofrenes a les sepultures. 60 11 marca es conserva un punt seguit de la lletra M; s’ha perdut la primera lletra i les del ﬁnal. Per les mides i la superfície que ocupa, pertany a un punxó curt, del tipus L. MADIEC o semblant, per la qual cosa s’hauria de datar dins la primera meitat del segle II. paral·lels). Tenint en compte, però, que la necròpolis d’incineració no sembla anar més enllà de mitjan segle II, considerem que la cronologia més adequada per a aquesta llàntia és la que apuntàvem a l’inici. El segon exemplar de llàntia de disc de la forma Deneauve VII A / Bussière D II 1 prové de la incineració núm. 26. Com l’anterior, té la part central del disc trencada i perduda d’antic. Però no s’hi veuen restes de decoració. En canvi, a la base porta, no massa ben impresa, la marca LMVNPHILE amb un cercle a sota (ﬁg. 24, 3). Potser és un pèl més moderna que l’altra, però també s’emmarca dins la primera meitat avançada del segle II. Amb les parets primes, és una mica més alta i no té el disc tan enfonsat. El seu aspecte és, en general, una mica més massís. La superfície superior del bec es troba en un pla inferior i ben separat de les anelles i motllures que envolten el disc, característica del bec tipus 4a, amb un punt que el delimita a cada costat (Bussière, 2000, 89-90). La incineració núm. 30 va patir una destrucció, per la qual cosa tant la llàntia com el tupí de ceràmica africana del conjunt d’ofrenes també ens han arribat incomplets. Les característiques d’aquesta sepultura, més o menys complexa i que planteja uns primers problemes cronològics que costa explicar, les comentarem en un capítol posterior. Però pel que fa a la llàntia (ﬁg. 24, 5), una altra vegada es tracta de la típica forma Deneauve VII A / Bussière D II 1 de la primera meitat del segle II. Té la pasta de color beix o taronja clar, de gra ﬁ, ben depurada i amb la fractura recta i rugosa al tacte. No ha conservat massa bé el vernís. La considerem un producte africà. La decoració del disc pràcticament ha desaparegut. Tan sols queda una estrella de vuit puntes a la part més pròxima a la nansa. A sota s’havia de completar amb un creixent lunar. És una composició típica i repetida amb diverses variants sobre llànties de disc, segurament relacionada amb Selene i Helios, dels quals en són els símbols característics. El motiu es repeteix amb bastant freqüència sobre llànties nord-africanes, del qual també en trobem exemplars ben propers, com els de la vil·la de Tolegassos o a Empúries (Bussière, 2000, núm. 1939; Deneauve, 1969, núm. 739; Rivet, 2003, núm. 417; Casas i Soler, 2006b, G933, G934 i G936). Els de la vil·la, en un context del 150-175/180; els d’Empúries, datats a la primera meitat o mitjan segle II. La pasta és de color beix o groguenc, de gra ﬁ, ben depurada i dura, encara que hagi quedat una mica erosionada a causa de l’acidesa de la terra i les cendres que la cobrien. Tota la superfície està recoberta d’un tel de vernís de bona qualitat, de color taronja fosc, erosionat per les mateixes causes. Es tracta d’un producte itàlic. La marca impresa a la base es conserva malament, ja que es va fer aplicant poca pressió, o bé es va utilitzar un punxó gastat (o es va obtenir d’un motlle de segona generació). En qualsevol cas, LMVNPHILE (Lucius Munnatius Phile...) correspon a un taller itàlic actiu a partir dels darrers temps dels ﬂavis ﬁns Adrià. Per tant, li hem d’atribuir una cronologia que no va gaire més enllà del 135. En canvi, la marca impresa a la base no es pot llegir bé, per la qual cosa no estem segurs d’haver-la calcat correctament. Ens sembla poder veure-hi L.IVNCE I, un nom que no hem trobat en els diversos repertoris consultats. Tenint en compte tant la forma com la decoració, amb uns paral·lels que ens donen una primera pista per poder-la datar, i atès que a la incineració anava associada a un tupí de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 131, que es comença a fabricar en un moment pròxim a l’any 150 o poc abans, consideraríem que aquesta llàntia pertany al mateix període, que podríem acotar entorn els anys 135-150. A la cremació núm. 31 es van trobar els fragments d’una llàntia de disc que originalment formava part de les ofrenes funeràries, però a causa de la destrucció de la sepultura per les tasques agrícoles, es va trencar i la major part dels fragments van desaparèixer (ﬁg. 24, 4). Tan sols ens ha arribat el bec, part del disc i de la base, en la que es veu el començament de la marca ben impresa. Malgrat tot, sembla pertànyer a la mateixa forma que l’anterior, la Deneauve VII A /Bussière D II 1. La pasta es de color taronja clar, possiblement itàlica, ﬁna, ben depurada, fractura recta i sense els característics punts blancs que veiem habitualment en les produccions africanes. De la Seguint amb la descripció per ordre tipològic de les llànties, pertoca ara citar la localitzada a la inhumació 61 T49, una tomba en caixa de fusta, amb un conjunt funerari una mica més ric del que sol ser habitual a la necròpolis. podem dir massa cosa sobre la llàntia, de la que no en queda quasi res. Però la marca correspon a un conegut taller africà actiu entre el 120 i el 180/200, aproximadament, que bàsicament va fabricar llànties del tipus Denaeuve VII, les més comunes de disc. A l’indret on suposem que hi havia el cap del difunt (havia quedat desfet per la terra), es va trobar una llàntia de disc sencera (ﬁg. 24, 6), de no massa bona qualitat i obtinguda sens dubte a partir d’un motlle de segona o tercera generació, atès que els petits detalls anatòmics de lleó que decora el disc i les bombolles aparegudes als anells que l’envolten demostren que es va fer amb un motlle de guix copiat d’altres llànties que ja es trobaven en ús. El fet que la meitat superior no casi amb la inferior conﬁrma aquesta suposició. No sabem, en canvi, si la nansa no perforada respon a un descuit del terrissaire o a un caprici, ja que no és habitual ﬁns a èpoques més tardanes. La pasta, amb característiques nord-africanes, és de color taronjabeix, dura, una mica porosa i rugosa al tacte. El vernís ha desaparegut quasi tot, però se’n veuen restes d’un color marró fosc. El perﬁl de la llàntia és baix i les parets gruixudes, com solem veure normalment en produccions de la segona meitat del segle II o encara més tardanes. La més tardana de les llànties de disc amb la banda llisa (forma Bussière E II 1/ Deneauve VII 3), prové de la inhumació T53 (ﬁg. 24, 7). Són llànties africanes sense decorar, amb les parets gruixudes, una anella en relleu entorn el disc i de mides lleugerament superiors a les de la forma clàssica. Són típiques dels tallers que signen PVLLAENORVM i MAVRICI, i solen aparèixer a Tunísia en tombes datades entre la ﬁ del segle II i la primera meitat del segle III (Bonifay, 2004, 322). Una variant amb la nansa no perforada és molt més tardana, de la segona meitat del segle III. En el nostre cas, es tracta sens dubte de la variant de la transició entre els segle II i III (més aviat ens decantem per una cronologia de les primeres dècades del segle III). Té la pasta de color rosat-groguenc, no massa dura a la superfície, que es veu erosionada, però amb el gra ﬁ i ben depurada. No conserva restes de vernís. A la base veiem part d’una marca incisa difícil de llegir, ja que en part es va esborrar. Potser ...PIVR o ...AVR, que podria correspondre al MAVRICI que citàvem abans, però no podem estarne segurs. Els pocs exemplars documentats a les comarques gironines provenen d’Empúries, Vilauba i Roses, sempre en contextos poc clars, però que s’emmarquen entre la segona meitat del segle II i la primera del segle III (Casas i Soler, 2006b, 215, G2165-G2169). La decoració del disc tampoc és del tot inèdita. Hi podem identiﬁcar clarament un lleó de perﬁl dret, corrent. Nombrosos paral·lels del mateix punxó coincideixen a situar-lo cap a la segona meitat del segle II. És el mateix que veiem en una llàntia algeriana de la mateixa forma (Bussière, 2000, núm. 2292). Però és un punxó molt rar, pràcticament desconegut a casa nostra, ja que la major part de representacions de lleons mostren l’animal de perﬁl esquerre, i els que el representen de perﬁl dret se n’allunyen molt. En dues ocasions més, trobem una nova variant de la llàntia de disc típica, que aquesta vegada es caracteritza per tenir la banda decorada amb sécs impresos radialment (ﬁg. 24, 9 i 10). Es tracta de la variant Deneauve VIII / Bussière D X 2/3, datada entre la segona meitat del segle II i el primer quart del segle III. La cronologia dels dos exemplars queda conﬁrmada per diverses troballes a casa nostra en estrats ben datats. No hem d’anar més lluny de Tolegassos per trobar exemplars idèntics (excepte pel que fa a la decoració del disc), i signats pel mateix taller que una d’aquestes: PVLLAENI. El taller de Pullaenus va estar actiu a l’àrea nord-africana entre la ﬁ dels Antonins ﬁns època severiana. A l’estrat 2080 del pou de la vil·la, amb una cronologia precisa d’entorn l’any 200, la forma hi és ben representada El material que l’acompanyava (el veurem amb més detall a l’hora d’estudiar la sepultura), sembla conﬁrmar una cronologia de la segona meitat avançada o darrers anys del segle II. El tupí de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 131 és característic d’aquest llarg període, i l’ampolla de vidre de la forma Isings 28 o variant, té una cronologia amplíssima des de les darreries del segle I en endavant. Però la moneda de Marc Aureli corrobora una datació no anterior a l’últim terç del segle II. També sembla pertànyer al mateix tipus anterior un fragment de base amb part de la marca CIVNDRAC (ﬁg. 24, 8), procedent de la inhumació T33. No 62 ocell una mica esguerrat. De fet, és o vol ser el gall que trobem en exemplars africans, fora de context o datats amb molta imprecissió entre el 420 i el 480 (Bussière 2007, C69, C74, C87 a C90). (Casas i Rocas, 1989, 77 i 85). Però altres paral·lels propers ajuden a precisar encara millor la seva cronologia. Un exemplar idèntic a la llàntia núm. 9 de la ﬁg. 24, trobada a la inhumació T4, segurament obtinguda amb el mateix motlle o amb una còpia directa de la matriu original, prové d’Empúries (Casas i Soler, 2006b, G1163). El disc està decorat amb l’esﬁnx de Tebes damunt un crani i ossos humans. Una decoració poc freqüent, amb pocs paral·lels publicats, d’entre els quals cal citar els del nord d’Àfrica o el d’Empúries (Bonifay, 2004, ﬁg. 180, 5; Bussière, 2000, núm. 3266, amb la marca EX/O/PVLLA/ENI; Casas i Soler, 2006a, E976; Palanques, 1992, núm. 988; Ponsich, 1961, núm. 192). Sempre en contextos de la segona meitat avançada del segle II o una mica més tardans. Té la pasta com la de la ceràmica comuna oxidada local, de color beix, no massa dura, compacta, ﬁna i ben depurada. Al fons, a l’interior del cercle que delimita el que hauria de ser la base, es veuen restes del que podria ser un símbol o una marca. Tractant-se d’una producció local, no trobem paral·lels exactes. Però la podem associar als exemplars de Pla de Palol i Roses, amb cronologies de la ﬁ del segle IV i primera meitat del segle V (Járrega, 2001, 37-48; Casas i Soler, 2006b, G1457, G1463 i G1464). La forma, en general, sol datar-se entre els darrers decennis del segle IV i la primera meitat del segle V. Tot sembla indicar que pertany a l’últim quart del segle IV i més si tenim en compte que aquesta cronologia correspon a la fase de reocupació de la vil·la de Tolegassos, únic referent ﬁable per al context cementirial en aquest període més tardà. L’altra llàntia (ﬁg. 24, 10), està decorada amb una copa de la que pengen raïms i la marca incisa PVLLA/ENI a la base. Tots els exemplars que coneixem d’aquesta decoració semblen procedir del mateix motlle, encara que una lleugera diferència en les mides i una evident degradació de la qualitat indiquen la utilització de successives còpies de motlles a partir de l’original. El trobem, idèntic, a Girona i Empúries, sempre amb cronologies dels últims anys del segle II i, una vegada més, s’associa al taller de PVLLAENI entre altres contemporanis seus (Casas i Soler, 2006b, 205, amb recull de paral·lels i bibliograﬁa anterior; Nolla i Casas, 2009, 37-39, ﬁg. 22,4). 4.6.11. Vidres Prou ben representats en el conjunt de la necròpolis tant entre les incineracions com entre les inhumacions. En trobem des d’època d’August o Tiberi, poc més enllà del canvi d’era (incineració núm. 0), ﬁns als inicis del segle III (inhumació T14 o T54, per exemple). Sovint, per les pròpies característiques del material, els hem recuperat molt trencats i malmesos; altres vegades, ben protegits pel sepulcre, han aparegut intactes (ﬁg. 25). En deﬁnitiva, una i altra constitueixen, sens dubte, el millor referent per datar les respectives sepultures (inhumacions 4 i 55), que podem situar a cavall entre els segles II i III. Pel que fa les formes, no hi ha massa varietat. Es tracta de petits contenidors d’ungüents o bàlsams que es feien servir a bastament en diversos moments del funus, o durant la preparació del cadàver del difunt (unctura), en el procés d’exposició (expositio) o, ﬁnalment, quan la deposició de les despulles a la tomba. Aquest conjunt és el més nombrós amb presència exclusiva de dues formes, l’ungüentari / balsamari de panxa baixa troncocònica de base plana o lleugerament còncava, i coll cilíndric molt llarg i estret amb vora oberta (sis o set casos). Són peces molt ben documentades que trobem arreu del món romà al llarg del segle I i II, amb cronologies coincidents amb les que proposa aquest cementiri (Arveiller-Dulong i Nenna, 2005, 124, 127-129, 314, 317, 322 o 337). En una ocasió, es tracta d’un L’exemplar més tardà i la darrera forma de llàntia de la necròpolis correspon a una Atlante VIII de producció local o regional. En tot cas, no és africana (ﬁg. 24, 11). És una mica mal feta, amb els acabats descurats i poc polits, evidenciant poca habilitat a l’hora de fabricar-la. Potser el terrissaire ni tan sols es va entretenir a obtenir un motlle a partir d’una peça en circulació, sinó que més aviat sembla feta a mà. Els acabats, com dèiem, són pèssims, les dues meitats no casen massa bé i no acaba de ser simètrica. Però imita bé la forma africana, amb una banda decorada amb una espiga de fulles i el disc amb un motiu que potser hem d’interpretar con un 63 2 1 4 3 6 5 7 8 9 11 10 12 Fig. 25.- Repertori tipològic de recipients de vidre. vaixella de vidre de ﬁnals del segle I i inicis del II (Arveiller-Dulong i Nenna, 2000, 210-212). recipient més gran, de panxa piriforme, de base puntualment còncava i coll esvelt cilíndric, amb paral·lels preferentment dins del segle I (ArveillerDulong i Nenna, 2005, 74-76, 82-85, 89, 92 i 95-96, per exemple). Cal suposar que continuaria existint durant tota la centúria següent atès que la nostra peça s’hauria de datar entre 170 i 190. Caldria parlar, en darrera instància, d’un petit ungüentari cremat que podríem aproximar a les formes 6 o 8 d’Isings. Queda clar que, després d’haver-se usat el contingut, el contenidor fou llançat al rogus on es cremava el cadàver del difunt, recollit amb les cendres i enterrat conjuntament. (González Villaescusa, 2001, 72). Aquest és un costum ben documentat. Resseguim-ne el seu ús a la veïna Empúries: a la necròpolis Ballesta ho observem a les incineracions núm. 3, 5, 38, 55 i 66, 5 d’un total de setanta; a la Rubert, en sis ocasions (incineracions núm. 14, 15, 16, 31, 45 i 49) de quaranta-nou; a la Torres, dotze vegades (incineracions núm. 9, 11, 14, De la tomba d’inhumació T54, d’entre, aproximadament, els anys 180 i 220 es van recuperar tres peces interessants, diferents i, malauradament, fragmentades. Es tractava d’un got que podríem assimilar a la forma Isings 12, que sembla pròpia del segle I, però que caldrà convenir en proposar-li una vida més llarga (Arveiller-Dulong i Nenna, 2005, 36 i 38), i de dos platets que recorden peces de la 64 20, 25, 26, 29, 31, 55, 56, 59 i 61) de setanta; a la Nofre, dos cops (incineracions núm. 1 i 13) de vinti-vuit; a la Patel, sis vegades (incineracions núm. 4, 6, 10, 13, 17 i 21) de vint-i-quatre; a la Sabadí, dos cops (incineracions núm. 9 i 10) de quinze; a la Bonjoan, cinc vegades (incineracions núm. 5, 7, 8, 19 i 22) de vint-i-dos i, a la Granada, dos cops (incineracions núm. 2 i 6) d’un total de sis. D’un total de tres-centes dues incineracions, quaranta vegades es van cremar un o uns ungüentaris conjuntament amb les despulles del difunt, un 13’34% del total; un percentatge signiﬁcatiu, notablement superior al 2’94% documentat a la Vinya del Fuster, on aquest costum només l’hem constatat en una única ocasió. En una tomba emporitana trobada en els treballs generats per l’ampliació de la carretera de Sant Martí, es van localitzar com a mínim deu ungüentaris cremats (Llinàs et al., 1997, 9 ﬁg. 5). funció. En tot cas, no es tracta d’una agulla. Altres objectes de ferro són potser més senzills i tindrien un ús més adequat en un lloc d’habitació que en un cementiri. L’anella circular de la tomba T22, en pot ser un clar exemple. Anelles d’aquest tipus, sense una funció concreta (o ambivalent), se’n trobem a qualsevol jaciment d’època romana, però es fa ﬁns a cert punt estranya en una tomba. La grapa de ferro de la incineració núm. 30 és clarament una peça que anava clavada damunt una fusta, de la que només sobresortia la part superior circular. La pua de ferro que l’acompanyava, sense cabota i de secció circular, s’ha de considerar un objecte amb un altre ús especíﬁc que, en aquesta ocasió, es va dipositar com a ofrena. En darrer lloc, cal citar un objecte una mica més rar; potser les restes d’una eina (una dalla), trobada al costat de la inhumació infantil en àmfora T31, pràcticament destruïda. El ferro és tan sols part d’una fulla molt prima i doblegada en un extrem. 4.6.12. Bronzes i ferros El metall a la necròpolis no és especialment abundant, i menys encara quan es tracta d’objectes personals d’ornament que podien acompanyar les despulles del difunt. Comparativament, és molt més alt el nombre de claus de ferro que trobem a les tombes, possiblement dipositats, almenys en alguna ocasió, com a ofrenes; en altres, formant part del taüt o de la fusta damunt la qual es transportava i s’enterrava el mort. Són, en tots aquests casos, claus de ferro normals i corrents, com els que trobem a qualsevol jaciment o a la vil·la veïna, utilitzats per a la construcció, sosteniment d’embigats, mobles i altres estris diversos. De cabota circular o quadrada, lleugerament bombada, tenen la pua de secció quadrada i massissa. Les mides són diverses, però se situen en un promig d’uns 10 cm de llargada. Alguns tenien encara adherides restes de fusta, com els de la inhumació T49. Els objectes de bronze tenen una lectura diferent. Si, per una banda, tornem a trobar a vegades alguns claus (més aviat restes, puntes trencades, etc.), el general formen part dels objectes personals d’ornament del difunt. És, clarament, el cas del penjoll de bronze de la darrera inhumació localitzada, la T57, amb una anella, adopta una forma que recorda un cap de brau amb dos forats a l’alçada dels ulls i dos més als narius, amb sécs i relleus senzills que divideixen les diferents parts. El dalt, perforat, conservava una anella circular per penjar-lo amb un ﬁl. La cronologia de la tomba s’hauria de situar, com a màxim, dins el primer terç del segle III. El difunt (o potser millor, difunta), que es va dipositar en primer lloc a la inhumació T14, portava un senzill anell de bronze al dit (ﬁg. 26) i un braçalet, encara més senzill, al braç. Aquest era fet amb un ﬁl de bronze recargolat en els seus extrems, fent molla, de manera que es podia adaptar al gruix del braç. No és una peça estranya, ans el contrari. En trobem altres exemplars en aquestes comarques, els uns ben a la vora, com a Tolegassos (Casas i Soler, 2003, 265), o una mica més lluny, però sense sortir d’aquesta àrea, com al Mas Gusó, de Bellcaire d’Empordà, o al Puig Rodon de Corçà (Casas i Soler, 2004, ﬁg. 148, 8; Casas, 1986, ﬁg. 15, 4). És un acompanyament característic de tombes de nenes i noies durant l’imperi. Ho podem constatar, sense anar gaire lluny, Una altra cosa són les agulles de ferro. Possiblement s’haurien emprat per cosir o lligar millor la mortalla que embolcallava el difunt. En un o dos casos d’incineració, sembla clar que era així (incineració núm. 26 i, potser també, a la núm. 21), així com en el cas de la inhumació T49, en la que tornem a trobar una pua de ferro que per les seves mides cal considerar més una agulla que no pas un clau. Més curiós és encara l’objecte de ferro amb un extrem doblat i pla, trobat a la inhumació T33. Adopta una forma que recorda la d’una petita clau per obrir el pany d’un moble. Però no ens ha arribat sencera i no podem saber amb seguretat quina seria la seva 65 molt gastada (ﬁg. 51). És evident que havia circulat durant un període llarg. A la cara s’hi veu de perﬁl el bust d’un emperador, probablement Trajà o algun de molt pròxim. Al revers, tan sols s’arriba a endevinar una ﬁgura dempeus i potser la lletra S al costat esquerra (S C). Inhumació T4. També és una moneda molt gastada, amb el bust d’un emperador que amb tota probabilitat podem identiﬁcar amb Trajà, i les lletres S C al revers, quasi esborrades i posades a cada costat d’una ﬁgura dreta, segurament una Fortuna, una Victòria o una al·legoria semblant. Fig. 26.- Detall del difunt més antic de la inhumació núm. 14, amb un anell de bronze encara a la falange de la mà dreta, l’òbol de Caront damunt el pit i un braçalet, també de bronze, a l’alçada de l’espatlla. Inhumació T14. Moneda mal conservada pertanyent a Còmode (o potser a Antoní), en la que han quedat quasi esborrades del tot les lletres de la llegenda. A l’anvers es veu el bust de perﬁl dret d’un emperador, amb corona de llorer. Al revers, un personatge femení dret, segurament una Victòria o una Fortuna amb la mà dreta recolzada en un timó de nau (no és segur), entre les lletres S C quasi esborrades. en la necròpolis oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni en la inhumació núm. 33 (Nolla et al., 2005a, 57-59, ﬁg. 57 i 72). 4.6.13. Monedes Totes les monedes localitzades a l’excavació provenen de l’interior de sepultures, ja sigui cremacions o inhumacions i s’han de considerar, sempre, ofrenes funeràries, concretament, l’”òbol de Caront”, al que ja ens hem referit en apartats anteriors. No és una ofrena especialment abundant (nou exemplars), però com a mínim ens conﬁrmen un marc general que va des de començament del segle I, amb els asos emporitans d’època de Tiberi-Claudi, ﬁns a les monedes de la segona meitat del segle II. Una altra qüestió serà la del període de circulació més o menys dilatat. Més si tenim en compte que en general es tracta de monedes molt gastades, de mala qualitat, potser ﬁns i tot fora de circulació, però que servien perfectament per al ritual funerari: garantir que el traspassat pogués pagar el viatge a l’Hades amb la barca atrotinada de Caront. Pel seu mal estat, en molts casos també se’ns fa difícil classiﬁcar-les de manera precisa. Ho veurem tot seguit. Inhumació T48. Malgrat ser una moneda molt mal conservada i afectada per la corrosió, potser l’hauríem d’atribuir a l’emperador Marc Aureli. Sembla que a l’anvers es conserven les lletres ...TONINVS.. i al revers un personatge femení quasi esborrat. L’hem de datar entorn el 170, aproximadament. Inhumació T49. També en aquesta ocasió és una moneda força ben conservada, amb el relleu pronunciat, però una mica gastat, de l’emperador Marc Aureli, en la que a l’anvers llegim les lletres ...TONINVS..AVG... i al revers veiem un personatge femení amb una branca de palma (Hilaritas?), entre S i C, i part de la llegenda ...IMP VI COS III. Com l’anterior, l’hem de datar entorn el 170, aproximadament. Inhumació T53. Té un relleu molt pronunciat, però ha quedat retallada la llegenda entorn del bust de l’emperador a la cara i al personatge al·legòric del revers. Per tant, no es llegeix la inscripció. El retrat de l’emperador sembla correspondre a Marc Aureli més que a Antoninus Pius. En tot cas, ens dóna una cronologia posterior al 160. Cremació núm. 3. Moneda molt malmesa, amb les superfícies usades, sembla que pel retrat del personatge podem atribuir-la a un emperador del segle I, potser Claudi (ﬁg. 33). A la cara es veu, de perﬁl dret, el bust de l’emperador, mentre que al revers hi podem veure una Fortuna amb cornucòpia entre les lletres S C. No s’ha conservat bé, o no es llegeix, la resta de la llegenda a cap de les dues cares. Inhumació T55. Mal conservada, segurament a causa del tipus àcid de terra, que ha malmès la major part dels bronzes. Els caràcters de la llegenda que identiﬁquen l’emperador quasi no s’han conservat, Cremació núm. 29. Aquesta vegada té la superfície 66 però sí el seu retrat que correspondria a Trajà. Sembla que la inscripció de l’anvers s’hauria de restituir com IMP CAES NERVA TRAIAN. Al revers, entre S C, veiem la ﬁgura d’una Victòria que sosté amb la mà dreta un escut, voltada amb els primers caràcters de la llegenda TR POT... És una emissió d’entorn el 98100 venir d’allí o, en tot cas, d’un altre forn pròxim, anterior o posterior, que caldria cercar a l’entorn. L’ús continuat feia necessari obrar-ne de nous abans que no s’ensorressin malmetent, sencera, tota una cuita, tal com sabem que va passar en aquesta vil·la almenys un cop. Les decoracions, molt senzilles i molt repetides, són poc creatives; de vegades un sol motiu, d’altres dos, en algun cas tres i, excepcionalment, quatre i només en una ocasió, la decoració ornamenta la cara i la creu de l’objecte. Convé dir també que aquestes simples decoracions només es troben a la cara de la teula plana. Sempre són fetes amb el(s) dit(s) sobre el fang tendre. Un cas, potser excepcional –o almenys únic a la necròpolis–, és el de l’imbrex amb l’extrem més ample decorat també amb una ditada. Forma una mena de llaç o semicercle com el de les tegulae, però amb les mides adequades a l’amplada de la peça (ﬁg. 27 i 28). El catàleg, que potser no serà del tot exhaustiu, comprèn els següent tipus decoratius: Incineració núm. 30. As d’Empúries amb la contramarca DD i la del dofí. És una moneda poc circulada, quasi nova, que és d’època de Claudi, la qual potser data una primera incineració damunt la qual no seria estrany que se n’hagués dipositat una altra quasi un segle més tard (ﬁg. 53, 2). A l’anvers es veu ben marcat el cap de Pal·las de perﬁl dret. A la part del casc porta la contramarca circular del dofí, i a la galta l’altra contramarca rectangular amb DD. 4.6.14.Tegulae L’excavació d’aquesta necròpolis ha permès recuperar en bastant bones condicions un conjunt notable de tegulae, senceres o fragmentades, que formaven part, d’una manera o altra de la protecció de les despulles del difunt i, si s’esqueia, de les ofrenes que l’acompanyaven. L’interès especial no rau tant en les peces ben característiques que reprodueixen sense massa canvis el model convencional sinó en la uniformitat d’aquestes peces pel que fa a l’argila i al desgreixant, al color, a les decoracions recurrents que s’accentua si fem menció que en casos determinats (tombes T36, 4T6 i part de la T22), les tegulae utilitzades eren palesament mal cuites, massa toves i mal acabades per poder-les fer servir per cobrir un sostre. Són, en tot cas, rebutjos de forn que van ser aproﬁtats per una funció secundària. En aquest cas, en anar colgades de terra només calia manipular-les amb una certa cura. a) Semicercles o cercles concèntrics (tres o quatre) més o menys perfectes ocupant l’espai entre les rebaves en un dels costats curts de la tegula. b) Llacet doble entre les dues rebaves ocupant un dels costats curts de la peça c) Semicercles o cercles concèntrics més o menys perfectes ocupant un dels costats curts i línies paral·leles resseguint les rebaves (d’una a quatre) d) Com l’anterior però amb presència, també, de línies paral·leles resseguint el costat curt oposat al semicercles e) Semblant a d) però les línies paral·leles resseguint tota la vora de la tegula f) Com c) però les línies paral·leles, en arribar a l’extrem de les rebaves, s’obren cap enfora g) Cercles o semicercles concèntrics i immediatament més enllà doble meandre h) Com g) però amb línies paral·leles resseguint les rebaves i obrint-se, en arribar al ﬁnal, cap enfora i) Semicercles concèntrics, línies paral·leles resseguint les rebaves i doble successió de quatre meandres j) Decora la cara inferior d’una teula plana. És com una creu de sant Andreu d’un angle a un altre de quatre i cinc línies paral·leles. Totes les del jaciment, imbrices inclosos, són sortits d’un mateix obrador que, hem de convenir, seria una terrisseria depenent del fundus i situada en les proximitats immediates de la vil·la. D’una altra manera seria inexplicable la uniformitat absoluta de les troballes i la presència numèricament alta de peces mal cuites. Coneixem un forn, el del Camí Vell de la Creu d’Albons, a poc més de 300 m en línia recta de Tolegassos, cap a llevant, que es va enfonsar durant un procés de cuita amb una càrrega d’imbrices (Nolla i Casas, 1982, núm. 121, 114115; Casas, 1989, 101) que cal lligar –no pot ser d’altra manera– amb aquesta propietat. Les tegulae del cementiri de la Vinya del Fuster haurien de Entre les peces recuperades, la decoració de tipus a 67 Inhumació 2 Inhumació 8 Inhumació 9 Inhumació 20 Inhumació 18 Fig. 27.- Tegulae utilitzades a les sepultures d’inhumació, amb els diversos motius decoratius identificats. 68 Inhumació 22 Inhumació 20 Inhumació 23 Inhumació 30 Inhumació 45 Inhumació 49 Inhumació 46 Fig. 28.- Tegulae utilitzades a les sepultures d’inhumació, amb diversos motius decoratius. La segona, porta profundament impresos els peus d’una criatura de 2 o 3 anys. 69 s’identiﬁca quatre vegades (12’90%), la de tipus b, dues (6’45%), la c, nou (29%), la d, una (3’2%), la e, una (3’2%), la f, vuit (25’80%), la g, una (3’2%), la h, una (3’2%), la i, una (3’2%) i la j, una (3’2%). En dues ocasions hi ha el dubte d’atribuir-la al motiu c o f (6’45%).. Queda clar el domini d’aquests dos motius a llarga distància, que són, un i altre, variacions puntuals d’un mateix tema. per facilitar el cavalcament d’una sobre l’altra a l’hora de cobrir un sostre. Hem trobat diverses mides que es solen repetir. Les més petites tindrien una amplada entre 0’39/0’43 m i una llargària a l’entorn de 0’50/0’52 m. Altres, més esveltes, amb amplades de 0’41 m i llargàries de 0’56 m. i unes quantes a l’entorn de 0’45/048 m d’amplada i 0’59/0’60 m. Moltes altres es disposen a l’entorn d’aquestes mides. De vegades podem observar petjades deixades per petites bestioles damunt del fang fresc i en una ocasió, el senyal deixat tres vegades pels peuets d’un infant que descalç va marcar, sense trencarla, una tegula damunt de les senzilles decoracions dibuixades amb el dit. Aquest fet semblaria apuntar que, majoritàriament, es marcaven en el moment d’emmotllar-les, abans de posar-les a assecar totes esteses esperant ser portades al forn per coure-les tal com es pogué comprovar a la rajoleria de Llafranc (Nolla, Canes i Rocas, 1982, 152-156. ﬁg. 3-5). Pel que fa a connotacions cronològiques, cal dir que tenim prou ben datada la tomba en set ocasions, entre mitjan/tercer quart del segle II i mitjan segle III, de fet pràcticament durant l’etapa sencera d’ús de la fase més moderna (inhumacions) d’aquest cementiri. No podia ser d’altra manera, la petita bòbila associada a la vil·la hauria estat sempre activa. Novament, amb aquest aproﬁtament intensiu de peces mal obrades i inútils per a altres funcions, se’ns posa de manifest, sobretot, la inﬁnita modèstia dels seus habitants disposats a reciclar qualsevol cosa que mínimament pogués servir davant la necessitat. El que no sortia del fundus només arribava excepcionalment (ceràmica d’importació, àmfores,…). Quant a les tegulae pròpiament dites, són ben convencionals, amb les dues rebaves característiques que no arriben mai ﬁns al ﬁnal d’un dels extrems 70 5. Els difunts intocable, que quan fou necessari tornà a acomplir la tasca que molts segles abans havia estat deﬁnida (o conﬁrmada) pel dominus com àrea funerària lligada directament a la vil·la de Tolegassos. Recordem que en ser el lloc de les despulles locus religiosus i, en darrera instància, propietat dels manes, no podia ser afectat ni venut i amb uns drets d’accés que mai podien ser negats. A partir de les dades d’excavació i del treball dels antropòlegs realitzat en el laboratori hem comptabilitzat indicis segurs de 119 individus, alguns dels quals han deixat certament pocs indicis però suﬁcients per poder-los identiﬁcar3. Hem reconegut trenta-sis cremacions (en l’inventari descriptiu de la 0 a la 33, tot recordant que una, la núm. 30, era triple), a les quals n’afegiríem una darrera trobada durant la campanya preventiva lligada a les obres de la carretera C-31 (infra, capítol 8) setanta-nou inhumacions descrites i inventariades a les quals caldria sumar-n’hi quatre més localitzades en l’excavació d’urgència suara esmentada, dues prou ben conservades amb caixa de tegulae de secció triangular i ofrenes convencionals acompanyant el difunt que es trobaven a l’altre costat del camí (i que, per tant, podríem discutir si pertanyien al mateix conjunt) i dues més, molt afectades just en la frontera de l’àrea funerària de la Vinya del Fuster i el vial (infra, capítol 8). Caldrà, doncs, tenir present, a l’hora de les valoracions globals, que sovint les quantiﬁcacions les haurem de fer a partir de 118 individus, no 119. Convindria, abans de continuar, plantejar una qüestió ben important i que intentarem respondre de la millor manera possible a partir de les dades que controlem. Són, aquests 119 individus, tots els que foren sebollits en aquest espai funerari? La resposta més probable és que no, però convindria matisar-la. En acabar la nostra excavació, estàvem convençuts de dues coses, que el nucli principal de la necròpolis ocupava la ﬁnca explorada i que era molt possible que algunes sepultures haguessin desaparegut sense deixar rastres tangibles especialment les cremacions l’entitat de les quals era d’una enorme subtilesa que podien haver estat malmeses i esborrades per la pròpia dinàmica del cementiri o, més endavant, per la intensa activitat agrícola lligada a la vinya. En canvi, estàvem segurs d’haver identiﬁcat i explorat totes les inhumacions obrades en l’espai de la ﬁnca sobre la qual teníem permís d’excavació. Convindria fer una darrera consideració de tipus cronològic: 118 d’aquestes 119 despulles identiﬁcades s’han de situar entre el darrer quart del segle I aC i la segona meitat del segle III i que cal posar en relació directa amb l’existència de l’etapa altimperial la vil·la de Tolegassos que, recordem-ho, fou abandonada “pacíﬁcament” en aquelles dates. Una inhumació, en canvi (la T39), amb una cronologia ben establerta en el darrer quart del segle IV, cent anys més tard de l’abandonament de l’ediﬁci, és tota una altra cosa. Pensem que l’hauríem de posar en relació a una nova ocupació del lloc, molt puntual, amb una activitat de tipus ramader de curta durada ﬁxada cronològicament en aquells anys (sobre aquesta fase, Casas i Soler, 2003, 229-237). Ens sembla la possibilitat més raonable i, de passada, ens conﬁrma el reconeixement de l’antic espai funerari, legalment L’exploració arqueològica d’urgència de l’any 2010 que afectà el camí antic a un costat i altre, va identiﬁcar dues inhumacions ben conservades, idèntiques, a tramuntana, a l’altra banda del que semblava una ferma frontera de l’àrea funerària, cosa que permet plantejar, tal com s’ha dit (supra), si cal considerar com sepultures del mateix cementiri o cercar-los-hi una altra explicació, i dues més, molt malmeses, a la vora del camí antic però el costat de la Vinya. Quedava clar que era possible l’existència alguna altra inhumació no localitzada en el que avui és la cuneta del camí actual. A tramuntana, les rases 3. L’estudi antropològic ha anat a cura de C. Oliart i M. I. Fregeiro, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i part de les dades i resultats les hem incorporat a la descripció de cada sepultura (Oliart i Fregeiro, 2010). 71 UF-2 e iu d UF-1 í de Cam l t Fe San la G ga arri T-53 UF-5 T-42 T-54 UF-4 UF-3 ofrena T-43 T-55 T-41 T-20 T-12 T-19 T-32 T-13 T-18 T-14 T-17 T-33 T-27 T-16 T-34 T-24 T-26 T-21 T-23 T-25 T-15 ofrena T-22 T-30 T-36 T-35 T-31 T-37 T-39 T-44 T-45 T-45 T-29 T-29 T-38 T-7 T-8 T-40 T-4 T-11 T-49 T-28 T-56 T-51 T-3 T-9 T-52 T-47 T-50 T-10 T-2 T-1 T-46 T-48 T-57 T-5 T-6 N Dist�ibució p�� s�x�s i ��ats Infantil/juvenil F�m�ní Masculí In��t��. Adult jove o sense precisar Adult madur Fig. 29.- Distribució de difunts per sexes i edats a la necròpolis d’inhumació. Per major claredat, s’han suprimits les cremacions. 72 T46, T47a i T54). Adults grans: 7 (T1, T2a, T4c, T20a, T25, T33a i T55) Indeterminats: 6 (T10e, T20b, T30c, T42, T48 i T57) de control van deixar clara la inexistència d’altres enterraments. A tall de resum, consideraríem que en el pitjor dels casos han pogut desaparèixer sense deixar rastre unes deu o dotze sepultures la major part de les quals serien modestíssimes cremacions. No creiem que entre la darreria del segle I aC i el darrer quart del III, les deposicions anessin més enllà de les cent trenta. Recordem l’existència de diverses sepultures sense despulles, 14 en total (T5, T6, T12, T13, T19, T21, T31, T32, T37, T38, T49, T50, T51 i T52), de les quals la T13 pertany amb tota seguretat a un enterrament infantil atès que hom feu servir de taüt una àmfora sencera retallada (vegeu la descripció i l’atribució tipològica del continent al catàleg d’inhumacions). A nivell de percentatges les cremacions representen poc menys d’un terç del total (30’25%) amb un 69’75% d’inhumacions. És, a tots efectes, un repartiment força equilibrat atès que, en aquest cementiri des d’inicis del segle II desapareix la cremació. Filant prim podríem considerar que s’han perdut unes quantes (poques) sepultures de cremació si considerem que l’etapa en què hom practicà aquests ritu s’allargaria uns 110 o 120 anys, mentre que l’altra etapa, inhumadora, cobriria uns 175 anys pel capbaix. En aquest cas, els percentatges teòrics se situarien, respectivament, en 38’60% i el 61’40% que se separen lleugerament dels que hem comptabilitzat un xic abans. El panorama que ens ofereixen aquestes dades és d’una enorme claredat i de gran interès atès que és a través d’aquests vestigis que se’ns fan visibles com mai els que habitaren durant prop de tres-cents anys la vil·la de Tolegassos. Hi ha homes, dones i infants en proporcions convenients. Si fem cas de les atribucions fermes s’han identiﬁcat 24 dones i 23 homes, amb una diferència en la distribució d’edats en el benentès que més homes semblarien arribar a edats més avançades que no pas dones. Potser podria posar-se en relació amb la mort durant el part que ha estat una causa de mortalitat recurrent ﬁns a èpoques molt recents. En relació a les inhumacions, pel que fa a sexe i edat, les dades aconseguides són les següents: ha estat possible fer-ne la identiﬁcació 61 ocasions d’un total de 79, és a dir en un 77’22%. Pel que fa dones, 13 se situarien en la classiﬁcació de jove-adulta (de 14 a 20/25 anys), i 11, adulta-madura (més de 25 anys) (24, en total). Els homes, 7 jove-adult i 16, adultmadur (23 en total). Entre aquells indeterminats, que no era possible diferenciar amb seguretat el sexe, hi havia 3 infants ﬁns a 14 anys, 6 joves-adults i 5 adults (14, en total) (ﬁg. 29). Hi ha, altrament, joves i algun infant menor de quatre o cinc anys, cosa que ens fa pensar, atesa l’alta mortalitat infantil, en l’existència d’altres llocs d’enterrament, especialment a redós de la casa (vegeu capítol 7), per aquells morts durant la gestació o en el moment del part. És un fet general en el tractament d’aquest grup en el món romà (Tranoy et al., 2009, 308). Només cal observar el panorama d’altres necròpolis cronològicament coincidents, com la del Collet de Sant Antoni, per constatar l’existència d’un model de comportament absolutament assumit (Nolla et al., 2005a, 11-103). Tanmateix, hi ha altres dades (tipologia i mides de la sepultura, per exemple) que permeten ampliar el catàleg, sense discernir de vegades amb el diformisme sexual del cadàver. A partir de l’estudi detallat de les restes físiques de 57 individus identiﬁcats (deixem de banda les quatre sepultures d’infants) i en un grau de conservació molt diferent, els experts han detectat xacres i malalties de diversa consideració i importància en 40 (70’18%). Dents molt malmeses, càries, ossos trencats i mal guarits, senyals evidents deixats per l’execució de tasques molt dures practicades des de la infantesa i altres senyals que fan posar els pèls de punta. Només en 17 ocasions no s’han detectat Infants sebollits (ﬁns a 4 anys): 4 (T9a, T13, T23 i T24) Joves: 14 (T2b, T4a, T4b, T10d, T11, T14a, T22a, T27a, T28, T29, T30d, T43, T53 i T56). Adult-jove: 8 (T7, T8, T16a, T18, T36, T44, T45 i T47b) Adults: 27 (T3, T9b, T10a, T10b, T10c, T14b, T15, T16b, T17a, T17b, T22b, T22c, T26, T27b, T27c, T30a, T30b, T30e, T33b, T34, T35, T39, T40, T41, 73 indicis (29’82%). D’aquestes, només 9 vegades s’ha pogut deﬁnir el sexe del difunt i cal dir que en 6 ocasions eren dones i en 3, homes. Podria ser un indici a considerar a l’hora de suposar que malgrat tot, alguns dels treballs més extenuants i la duresa general de la vida requeia més freqüentment i de manera més continuada entre els membres del sexe masculí. Pel que fa a distribució per edats entre aquells que no mostren xacres i malalties observem el següent: en 10 ocasions eren madurs, 4, joves i 3, indeterminats. No era per tant l’edat allò que discriminava. Caldria pensar en un estatus especial dins de la comunitat o en unes condicions físiques especials afavorides per la sort o a ambdues causes barrejades. Pel que fa al tipus d’enterrament, 10 dels 17 casos coincideixen en tombes d’ús múltiple (T16, tots dos, T17, un dels dos, T27, tots tres i T30, amb quatre dels cinc difunts). Pel que fa a la tipologia sepulcral, en cinc ocasions eren del tipus A (T29, T33, T45, T48, T56 i T57), una de tipus C (T30), una de tipus E1 (T39, un segle més tardana) i dues de tipus F (T16 i T17). No és estrany, doncs, trobar alguns individus que mostren senyals clars d’anèmia. L’home de la T25 segurament va patir anèmia d’infant, la qual cosa va conduir cap a altres processos infecciosos que quedaren enregistrats en els ossos. A més, s’hi detecten lesions en extremitats a causa d’una activitat o treball molt feixuc, una fractura del cúbit dret, etc. També la dona de la T54, adulta, va patir greus problemes anèmics que li comportaren un engruiximent del díploe frontal. Una altra patologia comuna, directament relacionada amb el treball dur, va ser la inﬂamació de les extremitats. És un mal estès, identiﬁcat, per exemple, en els individus sebollits a les tombes T2b, T16a, T22b, etc. Aquests processos inﬂamatoris generalitzats a les cames eren deguts, senzillament, a un ús intens de les extremitats en activitats laborals que comportaven carregar i traginar pesos i, en deﬁnitiva, una activitat constant i amb poc repòs. En altres casos, com a l’home de la T22b, a més de les inﬂamacions a les cames es detecta un hematoma al crani, segurament fruit d’un cop contundent rebut molt abans de la seva mort i que de cap manera en podia ser la causa. La vida a Tolegassos era molt dura i des de molt aviat. Dèﬁcits alimentaris, feina física feixuga i continuada. Tanmateix, cal anar en compte a l’hora de valorar aquest fets que, en darrera instància, no divergeixen dels resultats assolits arreu del món romà i tant en context rural com urbà. És una mostra més d’una vida molt física amb una esperança de vida relativament reduïda, amb una alta mortalitat lligada al part (d’infants i dones) i en la primera infantesa que, tanmateix, no seria tan diferent de societats més modernes. Cal, doncs, considerar-lo un panorama general aparentment no pas diferent ni més extrem. Calen però la publicació de moltes més necròpolis, sobretot rurals, amb dades quantiﬁcables per poder observar, si fos possible, comportaments diferents i si existissin, intentar explicar el per què. Les fractures solen ser un altre mal corrent. Aquests tipus de lesions sovintegen en individus de qualsevol sexe i poden tenir més o menys importància. L’individu de la T4 tenia una fractura consolidada de l’húmer que no li va impedir treballar. La dona de la T14 tenia una fractura consolidada en una falange de la ma. Si a això hi afegim que tenia els braços asimètrics, potser en podríem concloure que a partir d’aquella lesió va exercitar més l’extremitat on no tenia el dit trencat. Altres deformacions o anomalies a l’os de la zona de l’oïda ens en mostra un possible procés inﬂamatori, potser degut a processos infecciosos que es detecten en un elevat nombre d’individus de la necròpolis. És el cas de les T7, T20a, etc. En altres casos podríem dir que l’individu, en llenguatge popular, estava molt atropellat. L’home de la T20b, a part d’una dentició molt malmesa, va patir en el decurs de la seva vida diverses infeccions, traumatisme a les cames, una patologia cranial i, malgrat tot cap d’aquestes patologies li va causar directament la mort després d’una intensa vida de treball. En qualsevol cas, la quantitat de malalties, patologies o simples nafres que van sofrir els habitants de Tolegassos és esfereïdora. De manera generalitzada, quasi cap dels individus –petits o grans, homes o dones– tenia la dentició totalment sana. És el mal comú, degut tant a una mala higiene com a una alimentació en part deﬁcient i en part amb excessos de sucres naturals. Aquest mal estat de les dents va provocar en molts casos processos inﬂamatoris més o menys greus, segurament dolorosos, i la pèrdua, moltes vegades, de la major part de les peces dentàries. Hi ha casos concrets tant o més greus. L’individu de la T33b, un home d’edat adulta, era coix de petit. 74 Una coixesa dolorosa, potser adquirida a causa de la malaltia de Legg-Calvé-Perthes, causada per una manca d’irrigació sanguínia en el cap femoral durant la infància. És una lesió que, a més de dolorosa, limita notablement la mobilitat i l’activitat de qui la pateix, per la qual cosa l’individu va requerir una atenció constant de la gent que l’envoltava, tot i que va morir d’adult, encara que en edat no precisada. parlar d’un parell de casos de dones, una de les quals mostra clars símptomes d’haver portat una vida aparentment de poc esforç. Aquesta dona destaca per la seva gracilitat i la total absència de patologies postcraneals, indicant, si més no, que dugué una vida que no requerí un sobreesforç muscular. Aixó sí, va morir jove i feia temps que havia anat perdent algunes peces dentàries i tenia una salut bucal lamentable, com és habitual a la necròpolis. Davant aquest seguit de patologies, les unes més greus que altres i algunes ﬁns i tot anecdòtiques, hi ha algun cas especial de gent que dóna la impressió que va viure sense treballar. En realitat, podríem Els quadres resum que insertem a continuació donen fe de les malures, nafres i, en deﬁnitiva, de les diﬁcultats que aquella gent havia de superar dia a dia 75 Sexe 1 Dona x 2A Home x 2B Home x 3A No Obs. 3B 4A 4B 4C 4 7 No Obs. Dona Dona Home Home ¿Dona? x x x X X 8 Dona x 9A Indet. 9B 10 10 10 10 10 11 Home Dona Indet Indet Home Home Dona Coxaal x Crani x x x Mides Cat. Edat Madura x Madura Fusió epiﬁsària Coxal Criteri edat Sutures Cranials Maduració x x Madura x x x x x Dentició x Ad. sp x Ad. sp Ad. Jove Ad. Jove Ad. sp Ad. sp Ad. Jove x x x x x Ad. Jove x Infantil II x Ad. Jove Ad. sp Indet Indet Ad. sp Ad. sp Ad. Jove x x x x Patologia Robustesa extremitat superior i inferior Artrosi cervical, pèrdua dental antemortem generalitzada Periostitis a les extremitats inferiors Porositat i aposició òssia endocranial Cap evidència Cap evidència Cap evidència Cap evidència Cap evidència Càries, porositat al conducte auditiu extern Atroﬁa a l’hùmer esquerre Porositat i aposició òssia endocranial (SES) Cap evidència Cap evidència Cap evidència Cap evidència Cap evidència Cap evidència Pèrdua antemortem de les dents 37, 46 i 47 i càries a 28 i 38. Posició Primària Primària per sobreviure. 76 Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 1. (Oliart i Fregeiro 2010) Criteri sexe Tomba Secundaria Secundaria Secundaria Primària Secundaria Secundaria Secundaria Primària Primària Primària Secundaria Secundaria Secundaria Secundaria Secundaria Secundaria Primària 77 Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 2. (Oliart i Fregeiro 2010) Criteri sexe Cat. Edat Tomba Sexe 14 Dona X Ad. Jove 15 Dona x Ad. sp. 16A 16B 17A Dona Home Home 17B 18 Dona Home 19 Home 20A Home x x 20B Indet. x x Coxaal x Crani x x Mides x x Ad. Jove Ad. sp Ad. sp x x Ad. sp Ad. Jove x Ad. sp x Ad. Madur Ad. Jove Fusió epiﬁsària x Coxal x Criteri edat Sutures Cranials Maduració x x x x x x x x x x Dentició Patologia Fractura consolidada en falange proximal; asimetria els avantbraços; reacció endocranial activa i escleròtica; . Periostitis en ambdues tíbies Cap evidència Cap evidència Entesopatia radi dret i fèmur esquerre Cap evidència Robustesa a les extremitats inferiors; periostitis ambdues tíbies i cúbit esquerre Osteomielitis a la tíbia esquerre Inﬂamació en tots dos conductes auditius externs; robustesa a les extremitats inferiors i entesopatia en ambdues tíbies; periodontitis Entesopatia al fémur dret; càries; procés osteolític a les darreres costelles; Porositat i aposició òssia endocranial Posició Primària Secundaria Primària Secundaria Secundaria Secundaria Primària Indeterminat Secundaria Secundaria Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 3. (Oliart i Fregeiro 2010) 78 Tomba Sexe 22A Home 22B Dona 22B Home 23 24 25 Indet. Indet. Home 26 No Obs. 27A 27B 27C Indet. Home Home Criteri sexe Coxaal x x Cat. Edat Crani Mides x x Juvenil x x Ad. sp x x Ad. sp x x Infantil II Infantil II Ad. Madur x x Fusió epiﬁsària Coxal x Criteri edat Sutures Cranials Maduració Dentició x x x x x Ad. sp x Juvenil Ad. sp Ad. sp x Patologia Remodelació biomecànica de ambdues clavícules amb lesió entesopàtica del lligament costoclavicular Entesopatia en ambdós cúbits i a la regió retroauricular del coxal dret Hematoma ossiﬁcat al parietal dret; os epactal Cap evidència Cap evidència Diverses lesiones entesopàtiques en extremitats superiors i inferiors, cribra orbitalia escleròtica i fractura del cúbit dret. Pèrdua dentaria per atrició severa. Robustesa a les extremitats inferiors; gracilitat a les superiors Cap evidència. Cap evidència. Cap evidència. Posició Secundaria Primària Secundaria Secundaria Secundaria Primària Primària Secundaria Secundaria Secundaria 79 Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 4. (Oliart i Fregeiro 2010) Criteri sexe Tomba Sexe Coxaal 28 Home x 29 30A 30A 30C 30C 30D No Obs. Dona Dona Dona Indet Home 33A ¿Dona? x 33B Home x 34 Home x 35 36 39 40 No Obs. Dona No Obs. Dona 41 Home Crani Mides Juvenil juvenil Ad. sp Ad. sp Ad. Jove Juvenil Ad. sp x x x x x Fusió epiﬁsària Coxal x Criteri edat Sutures Cranials x x x Maduració x Dentició x Ad. Madura Ad. sp x x Cat. Edat x x Ad. Jove x Ad. sp Ad. Jove Ad. sp Ad. sp x Ad. sp x x x x x x Patologia Lesions diverses a la cintura escapular; inﬂamació en toràcica; robsutesa i entesopatia a les extremitats inferiors; hipoplàsia dental, càries, atrició diferencial i solc continu en ambdós premolars inferiors Cap evidència Cap evidència Cap evidència Cap evidència Cap evidència Nòduls schmorl en lumbars Degeneració discal i artrosis vertebral Legg-CalvéPerthes en coxofemoral dreta; artrosis vertebral i entesopaties en ambdós cúbits i el radi esquerre Robustesa en ambdós fèmurs Cap evidència Robustesa el fèmur Cap evidència Artrosi atlatoaxoidea Robustesa a les extremitats superiors i inferiors i entesopaties en ambdues tíbies Posició Primària Primària Secundaria Secundaria Secundaria Secundaria Primària Secundaria Primària Primària Secundaria Primària Primària Primària Primària Quadre-resum dels individus sebollits a les tombres d’inhumació i patologies detectades, part 5. (Oliart i Fregeiro 2010) 80 Tomba Sexe 42 43 44 No Obs. Indet. Dona 45 Dona 46 47A Indet. ¿Home? 47B ¿Dona? 48 No Obs. Criteri sexe Coxaal x Crani Mides Cat. Edat x Indet. Juvenil Ad. Jove x Ad. Jove x x x Ad. sp Ad. sp x Ad. Jove No Obs. Fusió epiﬁsària Coxal Criteri edat Sutures Cranials Maduració Dentició x x x x x x x Patologia Cap evidència Artrosis cervical i toràcica Entesopaties a les extremitats superiors i inferiors; periodontitis, càlcul a 41 i pèrdua antemortem de la peça 36 Càries a la peça 37 Entesopatia al fémur dret i periostitis a la tíbia esquerra. Fractura a la apòﬁsi transversa dreta d’una toràcica i hematoma subperiòstic el fèmur esquerre Posició Secundaria Primària Primària Primària Primària Secundaria Secundaria Indeterminat 6. Les sepultures. Catàleg van quedar units en un sol sondeig, s’establiren inicialment seguint criteris metodològics i amb la ﬁnalitat de delimitar l’àrea cementirial per excavarla sencera en un segon moment. No hem d’esperar, per tant, una numeració correlativa segons la situació al jaciment, com pot observar-se a la planta general. 6.1. LES CREMACIONS Hem comentat amb més o menys detall, segons els casos, els aspectes més generals de les diferents agrupacions i tipus de sepultures, les evidències de rituals més o menys ben identiﬁcats i aquelles troballes signiﬁcatives, tant pel que fa a les ofrenes que contenien bona part de les tombes com aspectes més precisos de l’estructura, disposició i tipologia dels enterraments. Són, encara que s’hagin apuntat a les pàgines precedents, les conclusions generals a les que s’ha pogut arribar després d’analitzar amb detall els resultats de l’excavació. Cremació núm. 0 Correspon a les restes d’una deposició fora de context, situada a l’espai comprès entre les incineracions núm. 2, 7 i 14. És el que queda d’un dipòsit funerari destruït en època moderna, probablement amb les tasques agrícoles, i s’identiﬁcà gràcies a una taca de cendres poc uniforme i fragments de ceràmica i vidre que pertanyien a la sepultura desapareguda. També és possible que provinguin de qualsevol de les de l’entorn, de les quals només se n’ha conservat la part més fonda, tallada dins del sòl natural. Però la base que serveix per arribar a aquelles conclusions encara no ha estat descrita. Són les sepultures, una per una, amb el detall més precís que s’ha pogut obtenir amb un pacient i rigorós treball de camp. És una feina que iniciarem tot seguit, a ﬁ de poder mostrar i descriure tan a bastament com sigui necessari i de manera individualitzada els diferents dipòsits funeraris, mostrant aquells aspectes més rellevants i fent una aproximació, sempre que sigui possible, a la seva cronologia. A part de quatre esquerdissos fora de context, el material procedent del conjunt funerari i que deurien constituir les ofrenes, es composa de la meitat inferior d’una peça de ceràmica de parets ﬁnes de pasta groguenca, de tacte més aviat farinós a la superfície externa, parcialment recoberta d’un vernís de color marró, encara que està força erosionada. Podem atribuir-la a una tassa d’una forma pròxima a la Mayet 30 o, potser millor, 33, amb peu alt, amb una cronologia anterior a mitjan segle I (López, 1989, 160-162) (ﬁg. 30, 2). Entre altres fragments de vidre inclassiﬁcables només reconeixem la part superior d’un ungüentari; el coll i la vora d’una petita Per conservar un ordre lògic i més entenedor, començarem per les cremacions i ho farem de manera correlativa guardant l’ordre en què es van excavar, encara que normalment aquest no tingui relació amb la seva situació dins l’espai funerari o amb la seva cronologia. El mateix farem amb les inhumacions. Els diferents sectors excavats, que ﬁnalment 1 2 Fig. 30.- Cremació núm. 0. Materials i ofrenes. 1: vidre; 2: ceràmica de parets fines. 81 ampolla deformada i aixafada per l’escalfor, que es va dipositar en el moment d’efectuar la cremació (ﬁg. 30, 1). D’aquest material rebregat se’n troben altres fragments en diversos indrets de la necròpolis i sol ser habitual a les incineracions emporitanes (Almagro, 1955, inc. Ballesta núm. 38, inc. Torres núm. 5 i núm. 14... o entre els nombrosos exemplars procedents de necròpolis d’aquest jaciment conservats en la col·lecció Ramon Font del Museu Diocesà de Girona). Per acabar, una vintena de fragments de ceràmica comuna oxidada, possiblement de la mateixa peça, no permeten identiﬁcar la forma del vas i tampoc el podem datar amb seguretat. 1 Cremació núm. 1 Situada a la part central, al costat de tres tombes d’inhumació, estava formada per una petita depressió, com un sot excavat al terra de graves compactes, ple de cendres i esquerdissos d’ossos cremats. Com a ofrenes només tenia dues peces malmeses: un vas de ceràmica de parets ﬁnes i una mena de got amb la base irregular, que no li permet sostenir-se dret (per la qual cosa haurem de suposar-li un altre ús), que d’alguna manera recorda, de lluny, els amforiscs (ﬁg. 31, 1). És una peça una mica estranya, cuita en foc oxidant, amb la pasta de color beix clar a la meitat superior i gris a la meitat inferior. És molt farinosa i erosionada, de fractura irregular i gastada. Per fora, era recoberta d’una capa d’engalba blanquinosa que, en bona part, ha desaparegut. 2 Fig. 31.- Cremació núm. 1. Ofrenes de la sepultura. 1: got de ceràmica comuna; 2: Got de ceràmica de parets fines. La gerreta de ceràmica de parets ﬁnes adopta la forma de petita urna o got de la forma Mayet 3 Ba (ﬁg. 31, 2). Pasta de color gris a l’interior i taronja per fora, recoberta d’engalba de color marró tirant a vermell, però quasi tot caigut. La major part del cos està decorat amb una estampació a rodeta –o almenys en té l’aparença– molt ﬁna i distribuïda regularment a la qual s’atribueix una cronologia d’època augustal i primers anys del principat de Tiberi (Mayet, 1975, 30, làm. VII, 53-54; López, 1989, 111). La peça va aparèixer incompleta i fragmentada a la incineració, degut a que aquesta va ser alterada quan es va obrir la inhumació núm. 26. De fet, la meitat del vas es va trobar posteriorment en excavar la T-26, situada entre les cames del difunt. que coincideix el tipus de pasta i decoració, més aviat ens inclinem per atribuir-li una datació augustal (Casas et al., 1990, 41-42 i 108-113). Els altres tres fragments de ceràmica comuna oxidada no poden datar-se. Cremació núm. 2 És només una altra depressió de forma circular, de mig metre de diàmetre i uns 0’20 m de profunditat, a la part central. Es reconeix per la presència de terres cremades, cendres i esquerdissos d’os. La manera en què va aparèixer el material de l’antiga ofrena funerària assenyala que ha estat afectada en una època indeterminada, possiblement pel conreu del camp, ja que tan sols es va recuperar un clau de ferro (ﬁg. 32, 2), que tampoc és estrany en una incineració, i part de la meitat superior d’una urna de ceràmica comuna reduïda amb la superfície polida i decorada amb un mugró allargat (ﬁg. 32, 1). És El conjunt s’ha de datar de manera imprecisa entre el 25 aC i el 25 dC. La forma 3 Ba és habitual en contextos augustals i poc més enllà. Per les seves característiques, semblants a les d’algunes produccions de la grisa emporitana tardana amb les 82 Fig. 32.- Cremació núm. 2. Ofrenes. 1: Got de ceràmica comuna reduïda polida; 2: clau de ferro. 2 1 africà de la forma Hayes 196 i dos bocins de ceràmica comuna oxidada de fabricació local (ﬁg. 33, 2 i 3). Tot i que la seva cronologia no és incompatible amb la de la moneda, que pel seu desgast és clarament més antiga, el fet de trobar-hi només tres esquerdissos en lloc de fragments millor conservats, ens fa pensar que no pertanyen a la incineració o cremació. una producció local, típica de la zona, documentada sovint a la mateixa vil·la de Tolegassos i a Empúries en contextos augustals o dels primers decennis del segle I (Casas et al., 1990, 136-139). Cremació núm. 3 És de forma ovalada i de petites dimensions (uns 0’60 m de llarg), situada damunt un forat natural que s’obre a la roca del subsòl, però que no sembla tenir relació amb el dipòsit funerari, ja que al seu interior no s’hi va trobar cap resta de cendres ni ossos cremats. La incineració, d’uns 0’10 m de gruix a la part ocupada per les cendres del difunt, també havia estat alterada amb posterioritat a la seva deposició, per la qual cosa considerem que el material que s’hi va trobar no reﬂecteix realment el conjunt d’ofrenes funeràries, llevat de la moneda localitzada al centre de la taca cendrosa. Molt malmesa, sembla que pel retrat del personatge podem atribuir-la a un emperador del segle I, potser Claudi (ﬁg. 33 i 34). Una cronologia imprecisa, d’entre la segona meitat del segle I i la primera del II, és el màxim que podem arribar a proposar. Cremació núm. 4 Situada quasi a l’extrem sud-est de la necròpolis d’incineració i molt pròxima a tombes d’inhumació més recents. També és de forma circular, de mides petites i tallada al sòl geològic adoptant la forma d’una mena de cassola. A part de terres cremades i cendroses, quasi no hi havia cap fragment d’os. Quant a les ofrenes funeràries, el conjunt estava format per dos vasos que amb els anys i a causa del conreu havien estat escapçats i se n’havia perdut la meitat superior d’un. És una gerra de ceràmica comuna oxidada, de pasta taronja i amb la superfície farinosa, que potser hauríem d’incloure-la entre les Els altres fragments de ceràmica poden haver-s’hi barrejat posteriorment o en el moment de remoure’s la terra per obrir les inhumacions veïnes. En tot cas, es tracta d’un fragment de vora d’un plat-tapadora 1 2 3 0 5c. 4 83 Fig. 33.- Cremació núm. 3. Ofrenes. 1: plat/tapadora de ceràmica africana de cuina; 2 i 3: ceràmica comuna oxidada ; 4: moneda, òbol de Caront. central de la necròpolis van patir les conseqüències de la utilització de l’espai durant els segles posteriors com a necròpolis d’inhumació. Possiblement a la segona meitat del segle II ja s’havia perdut la memòria de la localització justa de les sepultures d’incineració. S’ha insistit sovint, amb dades concloents, que la memòria familiar no va més enllà de tres generacions (González Villaescusa, 2001, 113; Nolla et al., 2005a, 94). Per tant, no ha d’estranyar que moltes es malmetessin a mida que s’anaven obrint les fosses per sebollir-hi els difunts més recents. És el cas de les tres incineracions que descriurem a continuació, començant per la cinquena de les localitzades a l’àrea. Fig. 34.- Cremació núm. 3. La senzillesa d’aquest tipus de sepultures explica les dificultats de la seva identificació sobre el terreny i la possibilitat que n’hagi desaparegut algunes. La núm. 5 és un forat circular, de poc més de 0’50 m de diàmetre, situada arran de la inhumació T27. Es va remenar i capgirar quan es va obrir la tomba més recent, com es pot constatar, entre altres coses, per la troballa de terres cendroses barrejades amb les que van servir per colgar novament la inhumació T27 una vegada sebollit el difunt. Per tant, tampoc és estrany no trobar-hi cap ofrena i quasi cap esquerdís de ceràmica; només un fragment d’àmfora i un produccions similars a les de parets ﬁnes ateses les característiques tant de la pasta com de la forma de la base. Es tractaria d’una petita gerra o ampolla que recorda peces similars ben presents en contextos de primera meitat del segle I (Casas et al., 1990, 163164, núm. 367, 368 o 371) (ﬁg. 35, 1). La segona peça és una copeta de ceràmica de parets ﬁnes de la forma Mayet 38, amb dues nanses contraposades i la meitat superior del cos decorada amb punts hemisfèrics en relleu (ﬁg. 35, 2). La pasta és groguenca, ﬁna i una mica farinosa, per la qual cosa ha quedat força erosionada. L’engalba que recobria tota la peça, encara que en bona part no s’ha conservat, és de color marronós, molt feble i poc adherent. Ha estat datada la variant que més s’hi assembla, 38 strictu senso, entre el principat de Claudi i el de Titus (López, 1989, 191-194). 1 En darrer lloc, va aparèixer part de la base d’una peça de vidre, possiblement un ungüentari o una ampolla de coll alt i estret, que en diverses variants s’ha documentat en altres sepultures de la mateixa necròpolis des del segle I ﬁns a mitjan segle II, com a mínim. És difícil classiﬁcar-lo, però tot sembla indicar que pertany a una forma pròxima a la Isings 26 o similar, amb datacions fermes a l’entorn de la meitat del segle I (Isings, 1957, 40-41) (ﬁg. 35, 3). 2 La coincidència d’objectes faria acceptable proposar una cronologia entre el 40 i 60 de l’era. 3 Cremació núm. 5 Bona part de les incineracions situades al sector Fig. 35.- Ofrenes de la cremació núm. 4. 1: ceràmica comuna oxidada; 2: ceràmica de parets fines; 3: vidre. 84 bocí de ceràmica africana de cuina sense forma. No rebutgem la possibilitat que ja des de l’inici no s’hagués dipositat acompanyament ceràmic per les cendres del difunt, com succeeix en altres incineracions aparentment inalterades. Però no és el més habitual. Inc. 8 Cremació núm. 6 És un cas semblant a l’anterior. Té forma circular, però una mica irregular, i un diàmetre d’uns 0’70 m. També és una petita fossa còncava excavada a les graves del sòl natural, plena de cendres, terres cremades i petits fragments d’os. 1 Inc. 13 Cremació núm. 7 La incineració està formada per un petit forat circular amb cendres, terra cremada i petits fragments d’ossos cremats. Per la seva situació i característiques és possible que formés part de la incineració núm. 8 o que s’hagués originat a causa d’una alteració d’aquella altra sepultura. En més d’una ocasió, hem vist com els forats per plantar ceps malmetien i canviaven l’aspecte i límits d’una tomba de cremació. 2 Cremació núm. 8 Quasi enganxada a la núm. 7, té unes mides més notables, la forma ovalada i, aproximadament, un metre de longitud. No es va veure afectada per les inhumacions posteriors, que en queden relativament allunyades, però és possible que els clots dels ceps de l’antiga vinya alteressin el seu contingut. 3 Fig. 36.- Cremacions núm. 8 i 13. Ofrenes i materials associats. 1: ceràmica de parets fines; 2: ceràmica comuna oxidada; 3: ceràmica africana de cuina (potser una intrusió). Els altres sis fragments de ceràmica comuna oxidada no proporcionen cap informació addicional. A part de les terres cendroses i fragments d’ossos cremats habituals a totes les incineracions (que en realitat, és l’element que permet distingir-les de la formació geològica de terres i graves en les que es van excavar aquestes modestes sepultures), tan sols va aparèixer un fragment de ceràmica que considerem que formava part de l’ofrena funerària (ﬁg. 36,1). Es tracta de la meitat superior incompleta d’un recipient de ceràmica de parets ﬁnes amb la pasta més aviat sorrenca i rugosa al tacte, ben depurada, amb molts punts de calç i de color gris, que ens recorda la forma Mayet 21, però possiblement relacionada amb una producció local. Ja hem dit que té la pasta una mica sorrenca, ben depurada, amb petits punts de calç, rugosa al tacte i de color gris fosc. Sembla pertànyer a la mateixa producció identiﬁcada al pou 2 de la vil·la de Tolegassos, en un context que no sembla anar més enllà dels anys 40/50 (Casas i Soler, 2003, ﬁg. 70, 1). La forma també correspon al període augustal o primers decennis del segle I (López, 1989, 146-147). Cremació núm. 9 Pràcticament destruïda amb l’obertura de la inhumació T33, de manera que només se la podia identiﬁcar pel que quedava de la petita depressió conservada al costat nord de l’esmentat enterrament i per la gran quantitat de cendres i algun os cremat recuperat en l’excavació de la inhumació. Aquella antiga destrucció també va comportar la pèrdua de les possibles ofrenes, alguns fragments de les quals creiem reconèixer entre el material trobat dins la sepultura d’inhumació, ja que es tracta de ceràmica més antiga i aliena a l’època en la que es va dipositar el difunt de la tomba més moderna. Parlem, concretament, d’un gran fragment d’urna de ceràmica comuna reduïda, amb senyals evidents d’haver estat cremada o sotmesa a un foc intens que la va ennegrir encara més (ﬁg. 130, 1). És una urna característica del període augustal o dels primers 85 d’ofrenes com un fet intencionat des de l’origen. Pel que fa a la forma, adopta la circular habitual, poc profunda i farcida de terres negres amb algun esquerdís d’os insigniﬁcant. Cremacions núm. 11 i 12 No estem segurs d’haver localitzat dues incineracions o una doble que es va veure alterada pel conreu de la vinya. Tractant-se de dues taques de cendres dipositades dins una sola depressió, és probable que, en realitat, ens trobem davant d’una incineració parcialment destruïda (ﬁg. 37). Per altra banda, el seu contingut no aporta pràcticament cap informació, ja que només hi veiem les típiques terres i ossos cremats, molt esmicolats i de recuperació quasi impossible. Un parell de bocins de ceràmica comuna reduïda de la incineració núm. 11 no poden donar-nos cap indicació sobre la seva cronologia. Cremació núm. 13 Una petita fossa circular de poc més de 0’15 m de profunditat i mig metre de diàmetre, situada a l’àrea on es localitzen les incineracions núm. 2, 7, 8 i Fig. 37.- Cremació núm. 12. Tan senzilla com la resta, però identificada a partir d’una depressió circular amb restes cremades i fragments de tegulae de la seva protecció inicial. decennis del segle I, amb la superfície de color negre i la pasta grisa, polida per fora i pentinada per dins, amb desgreixant de punts blancs i mica. Recorda la característica producció local d’època augustal polida per fora i decorada amb mugrons i tires en relleu. En aquest cas, la decoració està feta amb un seguit d’incisions formant una serra sota el llavi i a la nansa, fetes quan la peça ja era cuita (Casas et al., 1990, 47, núm. 295-303). La resta del material de la inhumació és diferent i, encara que potser no podrem considerar-lo exactament com les restes d’ofrenes funeràries, pertany a una altra època. En el cas de la peça atribuïda a la incineració, una cronologia augustal, més aviat del primer quart del segle I, ens sembla la més correcta. Cremació núm. 10 És un cas semblant a l’anterior. De fet, es localitza arran de la paret occidental de la inhumació T33. Però no sembla tan directament afectada per l’obertura de la tomba. Possiblement hem de considerar l’absència Fig. 38.- Cremació núm. 14, de forma allargada, amb fragments de tegulae que assenyalaven el lloc i potser en protegien les restes. 86 mica més complexa que les altres tombes circulars i de mides més petites. Efectivament, diverses pedres amuntegades en un extrem, barrejades amb restes fragmentades de tegulae semblen correspondre a una mena d’estructura o protecció –potser una manera d’assenyalar-la– que adoptava una forma de petit teulat de secció triangular semblant a les cobertes d’algunes tombes d’inhumació. Tenint en compte que les incineracions es dipositaven a poca profunditat i que, a diferència de les inhumacions, no quedaven prou protegides de les activitats agrícoles que més tard es van desenvolupar a la ﬁnca, no ens ha de sorprendre que la petita estructura quedés completament arrasada (ﬁg. 38). 15. Restes de cendres i algun os cremat, amb dos fragments de ceràmica que no sabem si realment pertanyen a la sepultura. Almenys el bocí de plattapadora de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 196 sembla clarament una intrusió, ja que s’hauria de datar almenys a partir de la primera meitat avançada del segle II (ﬁg. 36, 3). Quant al fragment de vora d’una gerra o urna de ceràmica comuna reduïda, és possible que pertanyi al dipòsit funerari original, encara que la presència d’un sol esquerdís avala la hipòtesi d’una destrucció o alteració en un moment que no sabríem determinar (ﬁg. 36, 2). El fragment forma part d’una producció molt característica a la zona, de la que en trobem nombrosos exemples a Tolegassos. Té l’aparença de la ceràmica grisa emporitana tardana, i potser es tracta d’una evolució encara més recent de la producció típicament augustal. La pasta és de color gris clar, de gra més gruixut de l’habitual, amb petites clapes marronoses, desgreixant de grans de quars i calç, ben depurada, amb la superfície ﬁna i polida per fora. El gruix de la paret, no obstant, l’allunya del que habitualment es considera grisa emporitana tardana, i cronològicament s’hauria de situar, com a mínim, cap a mitjan segle I. Quant al contingut de la fossa, bàsicament hi trobem les terres cendroses, totalment negres i cremades, amb restes d’ossos del difunt, acompanyats d’alguns atuells ceràmics mal conservats i altres elements metàl·lics o d’os. Es va poder reconstruir parcialment un vas de ceràmica de parets ﬁnes de la forma Mayet 38 amb dues nanses i amb la part superior del cos decorada amb petits punts circulars en relleu (ﬁg. 39, 1). Pasta de color beix, farinosa, no massa dura, ben depurada i recoberta d’una engalba molt prima de color marró clar, quasi tota perduda. Ha estat proposada pels experts una cronologia entre el 40 i el 80 (López, 1989, 191-194). Cremació núm. 14 Tot sembla assenyalar que la incineració correspon a una cremació in situ, atès que les mides i orientació són prou grans com perquè el ritu s’hagués celebrat en el mateix lloc, com s’ha documentat en altres incineracions de la mateixa necròpolis. De forma més aviat ovalada, la sepultura va aparèixer molt destruïda, però alguns elements ens fan pensar que era una A part, tres fragments de ceràmica comuna (15 reduïts i 5 oxidats), que més aviat es podrien considerar una intrusió que es va barrejar amb les terres recollides 2 1 3 4 6 5 87 Fig. 39.- Ofrenes de la cremació núm. 14. 1: ceràmica de parets fines; 2: ceràmica comuna oxidada; 3 i 4: ceràmica comuna reduïda; 5: agulla o fus d’os; 6: clau de ferro. costat sud-oest de la inhumació T36, ja que es tractava tan sols d’una taca de terres fosques i cendroses dipositada en un tel molt ﬁ i sense profunditat (5 a 10 cm). És possible que en realitat es tracti de les restes d’una incineració totalment afaitada per un cop d’arada, amb la part superior desapareguda. En qualsevol cas, hi havia algun esquerdís insigniﬁcant d’os i les terres negres, totalment cremades. amb la cremació. No tenen característiques especials, ja que adopten formes massa genèriques de la ceràmica comuna (ﬁg. 39, 2 a 4). Un clau de ferro sense cabota, recremat, podia tenir un origen semblant. Finalment, les restes d’una agulla d’os treballat, o més aviat un fus d’os semblant a un altre localitzat a Tolegassos en contextos semblants, d’entorn els anys 40/50 (Casas i Soler, 2003, ﬁg. 69, 9), mostrava evidents signes de cremació, per la qual cosa deduïm que acompanyava el difunt en el moment de ser incinerat (ﬁg. 39, 5). Peces semblants són relativament habituals en sepultures d’incineració. Un repertori bastant ampli, d’èpoques diferents, el podem veure a les necròpolis de Marsella, associats amb altres productes des d’inicis ﬁns a les darreries del segle I (Moliner et al., 2003, làm. 41 i 45). Cremació núm. 19 Originàriament havia de ser una incineració com cal, amb una quantitat notable de cendres i restes d’ossos dipositats dins una fossa circular i acompanyats d’una urna com a ofrena. Però les circumstàncies van fer que una inhumació posterior s’obrís al damunt de la primera sepultura, de manera que es van trobar les restes barrejades amb les de l’altre enterrament, ja que foren utilitzades per colgar el difunt que s’hi va sebollir cap a la segona meitat del segle II. Cremació núm. 15 Una vegada més es tracta d’una petita depressió circular excavada al sòl natural, en la que es van dipositar les cendres del difunt, sense cap acompanyament. Les mides són encara més petites del que sol ser habitual en aquest tipus de dipòsit funerari. L’absència d’ofrenes fa impossible proposar cap cronologia. La gran quantitat de terres cendroses que colgaven aquest difunt més modern ens donen una idea aproximada de la importància o grandària de la incineració, ja que ocupaven tota la part central de l’altra tomba ﬁns arribar al fons, i es notava, al costat nord, el ﬁnal de la fossa circular retallada a la roca poc compacta. Cremació núm. 16 Un cas semblant. Un petit forat obert a la roca, però de mides lleugerament més grans que l’anterior, d’aproximadament 0’60 m de diàmetre. Té, com quasi sempre, forma de cubeta o cassola excavada al sòl geològic, farcida de cendres i terres negres, amb algun esquerdís d’ossos cremats. Tampoc hi havia cap mena de material arqueològic que proporcioni dades cronològiques. Cremació núm. 17 Molt semblant a les anteriors i situada també a la part central de l’àrea d’incineracions. Forat circular de poc més de 0’15 m de fondària, amb les cendres i ossos del difunt barrejats amb terres cremades. No semblava afectada per la plantació de l’antiga vinya, per la qual cosa, igual que les dues anteriors, hem de suposar que no s’hi van dipositar ofrenes de manera intencionada. Tampoc podem oferir propostes per a una cronologia segura. Cremació núm. 18 També té unes característiques pròximes a les anteriors, o potser és una falsa incineració situada al Fig. 40.- Got o petita urna de ceràmica emporitana tardana o d’una producció pròxima, de la cremació núm. 19. 88 Fig. 41.- Ofrenes de les cremacions núm. 21 i 22. 1: Ceràmica comuna reduïda; 2: Ceràmica africana de cuina; 3: Clau de ferro. Inc. 21 1 Inc. 22 2 3 El material o possible ofrena de la incineració va sortir barrejat amb fragments que segurament pertanyien a la inhumació T1. Per acabar-ho d’adobar, una i altra van patir més recentment els estralls que en general va sofrir el cementiri quan es va plantar i replantar la vinya que ﬁns als anys setanta del segle passat cobria tot el camp. Cremació núm. 20 Aïllada a la banda nord, més propera al camí de Sant Feliu de la Garriga, però pròxima a altres dipòsits funeraris. Té l’habitual forma circular, d’uns 0’60 m de diàmetre, i la mateixa forma de clot de fons irregular obert al sòl geològic. Contenia les típiques terres cremades i cendroses, un fragment d’àmfora, vuit de comuna oxidada sense forma, algun esquerdís d’os i res més. Cap element ens permet datar-la. Sembla, però, que podem destriar força bé els materials de les respectives sepultures. A la inhumació més moderna corresponen els fragments d’una cassola de ceràmica africana de cuina que ja comentarem més endavant en el capítol dedicat a les tombes d’inhumació. A la cremació pertanyen les restes d’una urna de factura típicament postaugustal (ﬁg. 40). De parets molt primes, és una peça de ceràmica oxidada de color taronja, una mica farinosa, poc dura, porosa, amb la part central de color gris clar. És una producció molt característica, possiblement lligada a la grisa emporitana tardana, amb uns trets que es repeteixen sovint a Tolegassos i especialment entre els materials del pou núm. 2, farcit cap als anys 40/50 del segle I, encara que no sempre adopten la mateixa forma exacta (Casas et al., 1990, 111; Casas i Soler 2003, ﬁg. 72, 18). Aquesta cronologia, d’entre Tiberi i Claudi, és la que podem atribuir a la incineració. Cremació núm. 21 De característiques similars, però de forma ovalada i irregular, potser perquè el conreu del camp va desplaçar part de les cendres fora del nínxol original. Totalment farcit de terres negres i un centenar d’ossos cremats, no contenia pràcticament cap altra cosa, llevat d’onze fragments d’àmfora sense forma i un fragment de gerra de ceràmica comuna difícil de classiﬁcar (ﬁg. 41, 1). Va ser cuita en foc reductor i té la pasta de color gris fosc i, a més, està molt cremada. Desgreixant amb alguns grans de quars i nòduls de calç de bona mida. No sabríem datar-la. Cremació núm. 22 A la part nord de l’àrea d’incineracions trobem, en general, les més modernes. Ens movem normalment, i llevat de comptades excepcions, en contextos de la 89 Fig. 42.- Cremació núm. 23. 1: Plat/tapadora de ceràmica africana de cuina; 2 i 3: ceràmica comuna reduïda; 4: clau de ferro; 5: vidre. 1 2 3 4 5c. 0 5 primera meitat del segle II que difícilment ultrapassen l’any 150. La incineració núm. 22 va ser la primera que va proporcionar indicis d’aquesta cronologia que la fa tan pròxima a les primeres inhumacions del sector o que, si més no, indica la continuïtat del cementiri i mostra el canvi o la transició entre les dues maneres de tractar el difunt. període durant el qual es va fabricar el vas, tenint en compte que no sembla que s’incinerés cap més difunt més enllà de mitjan segle II. Tanmateix la forma és característica de la segona meitat del segle II i del segle III amb dades molt fermes (Aquilué, 1995, 70). En tot cas, cal considerar aquesta incineració com la més moderna del cementiri. Era, com tantes altres, una petita fossa més o menys circular oberta perforant les graves naturals que cobrien la roca del subsòl, amb els ossos cremats i les cendres de difunt dipositades al seu interior, i amb una petita olla com a ofrena. Va ser parcialment destruïda per les tasques agrícoles, motiu pel qual la gerreta de l’ofrena va aparèixer engrunada i incompleta. És la gerra de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 131 (ﬁg. 41, 2), que en el decurs de tota la segona meitat del segle II i començament de la centúria següent esdevindria l’objecte funerari per excel·lència a la Vinya del Fuster. A la major part dels enterraments en inhumació forma part del conjunt funerari o n’és l’única peça. Això ens proporciona un indici cronològic força ﬁable, ja que sabem que era un atuell corrent i molt abundant a la vil·la de Tolegassos durant aquest mateix període. No acabem de copsar l’evolució tipològica que va seguir en el decurs dels anys, però la seva presència a la necròpolis i en estrats ben datats de la vil·la i de la resta del territori ens mostra un període de difusió que abasta com a mínim mig segle. Un altre objecte localitzat entremig de les terres cendroses, és un clau de ferro trencat (ﬁg. 41, 3). No sabem si formava part de l’ofrena, tot i que no seria estrany, atès que es nota recremat i tacat per les cendres i, per altra banda, en altres necròpolis com les d’Empúries sol aparèixer aquest objecte formant part de les ofrenes en incineracions (veure, en general, Almagro, 1955). Cremació núm. 23 Està situada vora les anteriors, al sector on semblen aplegar-se les incineracions que considerem més modernes. És de grans dimensions, de més d’1,5 m. de llargada i uns 0’70 m d’amplada. Sens dubte es tracta d’una cremació in situ, com la núm. 14 que hem vist abans, o com les núm. 26 i 27 que comentarem més endavant. Té en comú amb la núm. 14 i 26, el fet de conservar part del que hauria estat un minúscul túmul que assenyalaria l’indret de la sepultura i, potser, les teules posades en forma de V capgirada per protegir les ofrenes. Però degut a la seva situació massa elevada respecte al nivell superﬁcial del camp, amb el temps es va destruir. En el cas d’aquesta incineració, i atès el període en què es va utilitzar aquest ritual funerari, l’hauríem de considerar com un exemplar antic dins el llarg Tota la fossa, d’uns 0’20 m en el lloc més profund, estava farcida per les cendres i restes d’ossos cremats, 90 Cremació núm. 24 Incineració dipositada en una petita depressió circular i una mica irregular, de poc més de 0’50 m de diàmetre. Restes de terres cremades i cendres, amb alguns esquerdissos d’os. No tenia cap material ni peces de ceràmica d’acompanyament. El fragment d’àmfora i el de ceràmica comuna oxidada, sense forma, s’han de considerar intrusions o restes barrejades amb les terres de farciment. algunes pedres, fragments de tegulae i esquerdissos de ceràmica que amb tota probabilitat haurien format part del dipòsit d’ofrenes que acompanyaven les restes del difunt. No obstant, es tracta de fragments sense massa entitat. Possiblement són les restes que van quedar després d’anys de conreu i destrucció continuada de la sepultura. A més d’una quarantena de fragments de ceràmica oxidada i reduïda sense forma, identiﬁquem una vora d’un plat tapadora de ceràmica africana de la forma Hayes 196/Ostia III, 32 (ﬁg. 42, 1), amb una àmplia cronologia a partir d’època ﬂàvia i ben present en contextos del segle II (Aquilué, 1995, 6667). Té el llavi no gaire més gruixut que la paret, per la qual cosa, si hem de fer cas de l’evolució tipològica proposada, l’hauríem de considerar una variant antiga de la forma Bonifay, 2004, 225-227. A més, trobem una base de ceràmica comuna reduïda de color gris fosc, amb característiques idèntiques a les del fragment de la incineració núm. 21 (ﬁg. 42, 2), un tall de base de comuna reduïda de color negre intens, de pasta ben depurada, micàcia i polida per fora, que recorda algunes produccions del segle I (ﬁg. 42, 3) i un fragment de base d’una ampolla de vidre de forma indeterminada (ﬁg. 42, 5) que podria correspondre a un ungüentari de cos globular similar a les formes Isings 26 o 28. Finalment, un clau de ferro sense cabota, que mostra l’efecte del foc al seu damunt (ﬁg. 42, 4). Mancats d’altres elements més segurs, ens sembla prudent datar la sepultura dins del primer terç del segle II o una mica abans. Cremació núm. 25 Fossa ovalada, amb una llargada de poc més de 1 m i entorn els 0’20-0’25 m de profunditat. Les cendres, petits ossos recremats i terres ennegrides estaven barrejades amb algunes pedres disposades de forma irregular. Al centre hi havia la ofrena principal: una llàntia de disc signada per IVNIALEXI (ﬁg. 43, 1). Com a material secundari, es va localitzar part d’una cassola de fons pla de ceràmica comuna reduïda, un clau de ferro i la punta d’un altre clau de bronze (ﬁg. 43, 2 i 4). A part, 11 bocins de ceràmica africana de cuina i 7 de comuna oxidada local, tots sense forma, La llàntia mostra les característiques dels exemplars més antics de la forma Deneauve VIIA/Bussière D II, amb les parets primes, el disc molt còncau i la unió del bec ben marcada amb un séc profund delimitat per dos punts impresos. Entorn el disc hi veiem quatre creus incises fetes després de la cocció. La pasta és de color gris, molt ﬁna i una mica farinosa a la superfície. Les restes de vernís són de color taronja fosc o marró clar, molt prim i mal conservat. 2 4 1 3 Fig. 43.- Cremació núm. 25. 1: Llàntia; 2: ceràmica comuna reduïda; 3: clau de ferro; 4: punta de clau de bronze. 91 la cerimònia. En aquest cas, els oﬁciants van ser generosos, ja que el conjunt funerari era més complet i més nombrós que en altres ocasions. Malgrat que la sepultura estava afectada per la plantació de l’antiga vinya, encara es va poder trobar una llàntia que no havia estat remoguda del seu lloc original i restes de dos ungüentaris de vidre, d’un plat de sigil·lada sudgàl·lica i d’una olla de ceràmica comuna oxidada, a part d’altres esquerdissos i una agulla de ferro. Llevat de la llàntia, els altres materials eren molt fragmentaris i incomplets, possiblement pel fet de trobar-se a la part superior de la incineració, en el nivell que es trobava més a l’abast de l’arada. Fig. 44.- Llàntia trobada in situ a la cremació núm. 26. La llàntia és l’element que ens proporciona la cronologia més ﬁable (ﬁg. 44, 45 i 46, 1). Un exemplar de disc de la forma Deneauve VII/Bussière D II, típica de començament o primera meitat del segle II, de fabricació itàlica, amb la pasta de color clar, més aviat groguenca, de gra ﬁ, ben depurada i dura. El vernís, taronja fosc, erosionat i mal conservat. La marca impresa a la base, de mala qualitat, pertany a LMVNPHILE. Un taller itàlic amb sucursal africana, actiu entre la ﬁ dels ﬂavis ﬁns Adrià (Bussière, 2000, 225). La part central del disc no s’ha conservat. Ja havia desaparegut quan es va dipositar l’ofrena. Quant al disc, està decorat amb un gos corrent cap a l’esquerra identiﬁcat en altres produccions de la zona de Cartago (Deneauve, 1969, núm. 765 i 766). La part central no es conserva, i tot sembla indicar que havia desaparegut abans de posar l’ofrena a la sepultura. La marca IVNIALEXI, africana, apareix cap a la primera meitat avançada del segle II i perdura ﬁns la segona meitat (Casas i Soler, 2006a, 53). Bussière la documenta a bastament entre els materials algerians, atribuint-li una cronologia d’entre el 120 i el 200 (Bussière, 2000, 222). Hayes també considera africà aquest taller i el situa a mitjan segle II (Hayes, 1980, núm. 236), tot i que Bailey el localitza en contextos més tardans, no sabem si com a material residual (Bailey, 1985, 75). En qualsevol cas, creiem que la llàntia s’ha de datar en un moment pròxim al període 130-150. El fragment de plat de sigil·lada sud-gàl·lica pertany a la forma Drag. 18/36 (ﬁg. 46, 6). Una forma més aviat tardana, habitual en contextos de l’últim terç del segle I i començament del segle II. La ceràmica comuna reduïda (ﬁg. 46, 5 i 7), no mostra trets especials. En tot cas, es tracta de produccions probablement locals, amb la pasta una mica grollera, La cassola de fons pla de ceràmica reduïda, elaborada amb una pasta de gra gruixut i poc depurada, presenta una forma característica i molt habitual en contextos d’aquestes comarques a partir de començament del segle I, amb importants repertoris escampats arreu del territori (Casas et al., 1990, núm. 149, 201, 231 i 333). Perdura ﬁns al segle III, com a mínim, i es fa difícil seguir una línia evolutiva. De totes maneres, el fragment casa cronològicament amb la llàntia de la incineració, la qual cosa ens permet datar la tomba, com a màxim, dins el segon quart del segle II. Cremació núm. 26 És una sepultura que adopta la mateixa forma allargada o rectangular que la seva veïna, la núm. 23. Amb una llargada d’uns 1’60 m i una profunditat irregular de 0’15/0’20 m, les cendres i terres cremades ocupaven tot l’espai. Entremig s’hi barrejaven alguns ossos cremats. Es tracta d’una cremació in situ, sobre la que es van dipositar les ofrenes una vegada acabada Fig. 45. Materials de la cremació núm. 26: llàntia i peces de vidre. 92 Fig. 46.- Cremació núm. 26. Ofrenes. 1: llàntia; 2 i 3: vidres; 4: ferro, 5: 5 i 7: ceràmica comuna reduïda; 6: sigil·lada sud-gàl.lica. 3 2 1 5 4 6 7 de color gris fosc, amb desgreixant de calç i punts blancs, i amb la superfície rugosa al tacte. a les poques sepultures on es van dipositar ofrenes d’aquest material. Es tracta de formes pròximes, però no idèntiques, més evolucionades, a les de la incineració emporitana Torres 13, datada en època de Claudi (Almagro, 1955, 155). La forma Isings 82, en deﬁnitiva, apareix en les seves primeres variants cap a la ﬁ del segle I o inicis del segle II, i perdura clarament ﬁns a mitjan segle, tot i que és possible que alguna variant una mica més recent pugui arribar ﬁns la segona meitat del segle II. Se’n troben en aquests contextos cronològics en sepultures d’incineració, ben datades entre el darrer terç del segle I i la primera meitat del segle II (Bel, 2002, inc. núm. 165 i 258, 182-183, 434 i 443-444). Les dues ampolletes de vidre tenen la mateixa forma (ﬁg. 45 i 46, 2 i 3), encara que la primera d’elles té les parets més gruixudes. Són ungüentaris de base plana i cos baix, amb un llarg coll que s’acaba amb un llavi lleugerament obert i pràcticament amb el mateix gruix que les parets de la part superior. Pertanyen al tipus Isings 82 amb llavi senzill (Isings, 1957, 41-42). Aquestes peces, identiﬁcades en altres tombes de la Vinya del Fuster en contextos posteriors a mitjan segle II, tenen una gran difusió i és el recipient de vidre predominant o quasi exclusiu 93 Entremig de les terres que cobrien l’olla, vora la llàntia, va trobar-se la base d’un petit ungüentari de ceràmica grisa emporitana tardana típica, amb l’argila ben depurada i de bona qualitat, que imita el tipus Morel sèrie 7111 (ﬁg. 50, 2), localitzat sovint en contextos més antics (Moliner et al., 2003, tombes 235 i 381). No cal, en aquest cas, cercar paral·lels llunyans per documentar la forma i les seves diferents variants. A les necròpolis emporitanes n’hi ha un ampli repertori, amb exemplars envernissats, d’importació i altres de producció local en ceràmica grisa (Almagro, 1953, 397). Però els més moderns sempre són de la ﬁ del segle II aC, tres quarts de segle, com a mínim, més antics que la incineració que comentem. Fig. 47.- Base de gerra de ceràmica comuna oxidada local de la cremació núm. 27. En darrer lloc, una agulla de ferro amb senyals d’haver estat sotmesa a altes temperatures, no proporciona cap informació d’importància, llevat del fet de trobar aquestes peces fabricades en ferro i no en bronze, com sol ser habitual. En general, doncs, ens movem en un context força clar del primer terç del segle II o poc més enllà. En qualsevol cas, sempre anterior al 150. L’olla és de ceràmica comuna reduïda i feta a mà (ﬁg. 50, 4), de color negre, polida per fora i d’aspecte lluent a la superfície. L’interior del tall és de color vermell fosc. Argila poc depurada, amb desgreixant de gra gruixut i amb molt de quars. Es tracta de l’urna que apareix sovint a les necròpolis emporitanes, amb exemplars pràcticament idèntics a la incineració Ballesta 46, del darrer quart del segle I aC, que considerem contemporània (Almagro, 1955, 76). Cremació núm. 27 En aquesta ocasió es tracta d’una sepultura de mides més grans del que sol ser habitual, de forma rectangular i força irregular, potser pertany a una cremació feta in situ, tot i que hi ha poques restes òssies, només 41 fragments. És, també, la incineració més allunyada del conjunt principal, situada a l’extrem oest de l’àrea cementirial. La llàntia, itàlica de pasta groguenca, ﬁna i ben depurada, té la superfície molt erosionada i de tacte farinós. Tot i que la decoració mostra un relleu notable, els petits detalls han quedat una mica desdibuixats. Però identiﬁquem sense diﬁcultat una escena marina amb un petit dofí a la dreta i un monstre Les troballes al seu interior tampoc aporten cap informació precisa per poder-la datar. A part d’alguns esquerdissos insigniﬁcants de ceràmica comuna, només val la pena remarcar un fragment de base de comuna reduïda, pertanyent a una olla o urna, de la que desconeixem la forma (ﬁg. 47). És un producte tan habitual a qualsevol període, que ens serà impossible poder-lo datar. Cremació núm. 28 És, d’una banda, la més allunyada per l’extrem sudest del conjunt d’incineracions i, de l’altra, la més antiga. Segurament la primera que es va dipositar a l’àrea i la que va servir per fundar el cementiri. En tercer lloc, és absolutament diferent de les altres, quant a forma i disposició (ﬁg. 48 i 49). Es tracta, en deﬁnitiva, de la incineració clàssica formada per un forat tallat a la roca, en el que es va dipositar l’olla que contenia els ossos cremats, voltada de pedres irregulars que la falcaven a terra i una tercera pedra que volia semblar una petita llosa, situada al seu damunt (ﬁg. 48). Al costat, a manera d’ofrena, una llàntia d’aletes laterals, tardorepublicana o augustal, de la que només es va conservar el disc (ﬁg. 50, 1). N Fig. 48- Planta de la cremació núm. 28 94 Cremació núm. 29 Està situada a l’extrem nord-est de la necròpolis i de l’àrea ocupada per les incineracions. Més enllà ja no hi ha res. És una fossa allargada, de forma rectangular-ovalada, poc profunda (0’15/0’20 m a la part central), farcida de cendres, alguns ossos recremats, una moneda i una peça de ceràmica comuna dipositades com a ofrenes. La gerra va ser escapçada en la seva part superior en un moment indeterminat, però segurament amb motiu de les tasques agrícoles, tenint en compte que l’estrat superﬁcial té poc més de 0’30 m de gruix. No té cap tret especialment remarcable, a part de la modesta ofrena que permet datar la sepultura de manera força ﬁable. La gerra té una forma totalment atípica, que desconeixíem ﬁns ara. És una ampolla de base plana, lleugerament umbilicada, que, tot i estar trencada, s’endevina que acabava amb un coll curt i estret. Tenia una sola nansa (ﬁg. 51, 1). L’argila és de color taronja clar, dura, ben depurada, ﬁna i de bona qualitat, amb la fractura recta. Tot i que l’aspecte de la superfície interna (que és on es pot apreciar millor les característiques de la pasta), recorda terrisses comunes del nord d’Àfrica, la considerem una producció local. Fig. 49.- Fotografia verticat de la cremació núm. 28. Al centre, l’urna protegida per pedres a l’entorn. marí semblant a un hipocamp a l’esquerra. Té les dues aletes laterals decorades de manera senzilla, igual que l’inici del bec, amb tres o quatre cercles o punts impresos. Pertany a la forma Deneauve III, tipus Bailey Q735-737, de la ﬁ del segle I aC (Bailey, 1975, 348-349; Walters, 1914, 77). Tot plegat ens porta a datar la incineració en el darrer terç del segle I aC, potser acostant-la una mica més cap a ﬁnal del segle. Pel que fa a la moneda, té la superfície molt gastada 1 Fig. 50.- Ofrenes de la cremació núm. 28. 1: llàntia; 2: ungüentari; 3: clau de ferro; 4: urna de ceràmica reduïda. 2 3 4 95 Fig. 51.- Cremació núm. 29. 1: ceràmica comuna oxidada; 2: moneda de bronze. 1 (ﬁg. 51, 2). Es nota que havia circulat durant un llarg període. A la cara s’hi veu, de perﬁl, el bust d’un emperador, probablement Trajà. Al revers, tan sols s’arriba a endevinar una ﬁgura dempeus i potser la lletra S al costat esquerra (S C). 2 cendres, 94 fragments d’os cremat i una gerra de ceràmica africana esmicolada (ﬁg. 53, 1). És el típic vas que es repeteix constantment en sepultures d’inhumació, però que té un origen cap a mitjan segle II (supra). La seva posició massa alta en relació amb el nivell del camp explica perquè la vàrem trobar quasi engrunada. Mancats d’altres elements més ﬁables, només podem proposar una cronologia de la primera meitat avançada del segle II, en tot cas anterior al 150/160, època en la que identiﬁquem les primeres inhumacions. A la 30b, situada a l’extrem oest, hi havia les restes de 23 ossos cremats que pertanyien sobretot a les extremitats i altres tan petits que no es poden identiﬁcar, al costat dels quals va aparèixer una moneda, un as d’Empúries amb la contramarca DD i la del dofí. Era una peça poc circulada, quasi nova, que es data en època de Claudi, quasi cent anys anterior a la petita gerra de ceràmica africana (ﬁg. 53, 2). Cremació núm. 30 És una sepultura estranya i difícil d’interpretar. Potser degut a que va ser parcialment destruïda quan es va obrir la inhumació T55 al costat de migdia. Es presenta com una llarga depressió poc profunda, plena de terres, fragments de tegulae i algunes pedres, dins la qual trobem tres conjunts diferents que hem assenyalat com a 30a, 30b i 30c (ﬁg. 52). Més que res per prudència, atès que també podria tractar-se de tres incineracions capgirades amb els treballs d’obertura de la inhumació veïna. A la part central, que hem anomenat 30c, hi havia un altre munt d’ossos cremats. Aquesta vegada formaven part del crani del difunt. Ben posada al mig, una llàntia de disc de la forma Deneauve VIIA/ Bussière D II, incompleta, trencada després d’haverse dipositat. El disc està decorat amb un Sol (li manca una lluna a sota, a la part central), i a la base Al conjunt 30a, situat més a l’est, només hi havia Llàntia C B Gerra A Incineració 30 N Moneda Inhumació 55 0 1m 96 Fig. 52.- Planta i distribució d’ofrenes relacionades amb la cremació núm. 30. porta una marca que de moment no hem identiﬁcat. Incompleta, sembla que s’ha de llegir L.IVNCE I. En qualsevol cas, és una llàntia que no va més enllà de mitjan segle II, segurament contemporània a la gerra africana. Al costat, un clau de ferro i un agafador en forma de ferradura (ﬁg. 53, 3). I poc més enllà (no sabem si del mateix conjunt o desplaçats de qualsevol dels altres dos), les restes de dues urnes de ceràmica comuna oxidada (ﬁg. 53, 4 i 7). Són formes massa “comunes”, per determinar-ne la cronologia. Constatem la presència de paral·lels molt pròxims –quasi idèntics– a Empúries i Tolegassos, en estrats de la primera meitat del segle II (Casas et al., 1990, núm. 450, 452 i 454). A 1 Per tant, ens hem de preguntar: Es tracta de tres incineracions destruïdes amb l’excavació de la inhumació T55? Una dels anys 40-50 i dues de cap a mitjan del segle II. O bé és una sola incineració de la primera meitat del segle II que contenia una moneda més antiga? No ho sabem i potser no ho sabrem mai. Però la presència dels ossos del crani a la part central i els de la resta del cos al costat de la moneda, més aviat fa pensar en una sola incineració, la qual potser correspon a una cremació in situ. Com argument en contra, val la pena fer constar que és estrany trobar tantes ofrenes diferents en una mateixa sepultura i una moneda tan nova, a diferència del que és habitual. Els habitants de la vil·la no eren precisament generosos B 2 C1 C2 4 3 6 5 7 97 Fig. 53.- Ofrenes de la cremació núm. 30 (conjunts A, B, C1 i C2). 1: ceràmica africana de cuina; 2: moneda, As d’Empúries; 3: llàntia; 4 i 7: ceràmica comuna oxidada; 5 i 6: ferros. L’element cronològic més ﬁable és part d’una llàntia de disc de factura africana, de la forma Deneauve VIIA/Bussière D II, de la que només n’hem recuperat una tercera part (ﬁg. 55, 1). No sembla que al disc hi hagués cap tipus de decoració, mentre que a la base es conserven les primeres lletres de la marca (un punt i la lletra N o M...), que podia ser de qualsevol taller (M.NOVIVST, o L.MADIEC, per exemple). La pasta de color taronja clar, ﬁna, ben depurada, de fractura recta i sense desgreixant visible a primer cop d’ull, sembla africana. Sense altres elements, li atribuïm una cronologia de la primera meitat o mitjan segle II. Fig. 54.- Cremació núm. 31. S’hi van recuperar, a més, una vintena de fragments de grisa emporitana tardana, dos bocins d’àmfora i sis d’oxidada sense forma. Un fragment de vora d’una escudella o d’una gerra de forma indeterminada té l’argila de color gris, com la que veiem a les emporitanes tardanes, però una mica més grollera, amb les parets també més gruixudes (ﬁg. 55, 2). Finalment, un altre fragment de vora, més prim, té tot l’aspecte de la ceràmica grisa emporitana tardana de bona època, i no sembla posterior al segon terç del segle I (Nolla et al., 2003, 34) (ﬁg. 55, 3). Vindria a ser una forma semblant a una escudella documentada a Tolegassos en estrats formats entre mitjan segle I i començament del II (Casas et al., 1990, núm. 236 i 237). En deﬁnitiva, proposem una cronologia per a la incineració de la primera meitat –segon quart– del segle II. a l’hora d’acomiadar els seus difunts. Una bona part de les tombes no tenien ofrenes i quan en tenien, solien limitar-se a un sol vas, una única moneda molt gastada o una llàntia trencada i fora d’ús en el cas de les incineracions. I en aquesta hi ha almenys cinc peces diferents, a part dels elements metàl·lics. La qüestió queda oberta. Cremació núm. 31 Està situada arran del camí de Sant Feliu i també al límit nord de l’àrea funerària. És un altre clot de forma irregular excavat a la roca natural, farcit de terres cendroses, quatre esquerdissos d’os insigniﬁcants, i les restes de les ofrenes. Va tenir la desgràcia de trobar-se al lloc on es va obrir un clot per plantar-hi un cep (ﬁg. 54). Per tant, està totalment destruïda i els fragments de les antigues ofrenes, engrunats i escampats entre les terres del forat modern i perduts en la seva major part. Però la podem datar amb força aproximació gràcies als quatre esquerdissos recuperats. Cremació núm. 32 La darrera incineració, la que es troba més a prop del camí, a l’extrem septentrional de l’àrea, és una de les més malmeses. Coses dels treballs de plantació de 2 1 3 Fig. 55.- Materials i ofrenes de la cremació núm. 31. 1: llàntia; 2 i 3: grisa emporitana tardana. 98 mena de dubtes de la segona meitat del segle II, considerem que una cronologia de mitjan centúria és la més probable. Cremació núm. 33 D’aquesta incineració quasi no en quedava res. Un petit forat circular de poca profunditat situat arran de la inhumació T14, havia contingut les restes d’un difunt. Però només van trobar-se esquerdissos d’os barrejats entre les terres cremades. Possiblement va ser destruïda en època antiga. Fig. 56.- Ceràmica comuna oxidada de la cremació 32. vinya, de la que es poden resseguir sense diﬁcultat els forats dels ceps. També és, segurament, una de les més tardanes. 6.2. DIPÒSITS D’OFRENES Com a mínim dos petits dipòsits amb cendres i terres cremades i ossos no corresponen a incineracions, sinó a ofrenes. Un tercer és tan improbable que ni tan sols hem gosat situar-lo a la planta, ja que podria tractarse d’un petit clot modern d’escombraries. En aquest darrer cas, es tracta d’un petit forat, sense cendres ni carbons, amb tres o quatre musclos comuns, situat entre les incineracions núm. 25 i 31. Es presenta com una depressió allargada, una mica irregular, excavada al sòl geològic format per capes de graves i roca poc dura, farcida de terres cendroses, quasi destruïda pel conreu, i de la qual tan sols vam poder recuperar algun esquerdís d’os cremat, un bocí de grisa emporitana tardana i una dotzena de fragments de ceràmica oxidada, alguns dels quals pertanyen a una escudella tipus “Llafranc”, la major part del qual ha anat desapareixent amb el temps (ﬁg. 56). Però els altres dos són diferents i tenen les mateixes característiques. Localitzats al costat de llevant del cementiri, vora el conjunt d’inhumacions núm. 12 a 15, són dos petits forats a la roca o al terra dur, plens de cendres i amb ossos d’aviram. Ni un sol esquerdís es pot considerar humà. Els interpretem com els indicis d’un ritual funerari, un àpat o una libació feta en record o homenatge al difunt. I no havia de ser forçosament del període de les tombes d’incineració, sinó que podia estar relacionat amb les sepultures d’inhumació, de les quals són més propers. En tot cas, és una altra qüestió que també queda oberta. L’escudella tipus “Llafranc”, un vas amb una forta carena a mitjan cos, va tenir molt d’èxit en el decurs del segle II, perdurant ﬁns ben entrat el III. En aquest cas, té la pasta de color groguenc, amb clapes més grises a causa d’haver estat sotmesa al foc de la cremació, o potser pels anys que va estar dipositat envoltat o recobert de cendres. L’argila és ﬁna, ben depurada i mostra les característiques típiques de les produccions locals. Els primers exemplars apareixen cap a la primera meitat del segle II, encara que sovint amb la carena un pèl diferent, més motllurada i amb el llavi, o bé més senzill, o bé més complex (Casas et al., 1990, 216-217, núm. 429-432). Però el seu gran èxit l’assoleix en el decurs de la segona meitat del segle, quan es multipliquen els exemplars localitzats en aquestes comarques, amb nombrosos paral·lels a la zona costanera. No és fàcil datar el fragment de la incineració, tot i que és idèntic a un altre trobat a la vil·la del Pla de l’Horta, a Sarrià de Dalt, sota un paviment de mosaic de les darreries del segle II (Nolla, 1982-1983, 115-117; Casas et al., 1990, núm. 531). 6.3. LES INHUMACIONS Ocupa tot el recinte funerari, malgrat els espais que sovint es van deixar lliures entre els diferents grups de tombes. A més, es sobreposa a les incineracions, la qual cosa ens fa suposar que a l’inici de l’adopció d’aquesta segona pràctica funerària ja s’havia perdut la memòria sobre la localització exacta d’una part d’aquells enterraments, ja que no sembla concebible que de manera intencionada s’hagués alterat uns dipòsits funeraris que eren considerats loci religiosi. Aquest fenomen el podem veure amb més detall en algunes de les seccions estratigràﬁques (ﬁg. 57 i 58). En canvi, també observem –combinant plantes i seccions–, com les inhumacions sempre es van obrir al sòl geològic tenint en compte les preexistències del mateix període o del mateix tipus de sepultures (ﬁg. 59 a 63). Una altra cosa serà, per exemple, el Per tant, i tenint en compte que no hem localitzat cap incineració que es pugui considerar sense cap 99 In-30 T-55 T-54 In-31 In-26 0 1 m. Fig. 57.- Seccions estratigràfiques de cremacions i de la inhumació núm. 54. que puguem fer-ne. Agrupades en rengleres bastant uniformes, les tombes consisteixen en fosses més o menys profundes adoptant una tipologia diferent en cada cas, però que es pot distribuir en diversos grans grups que permeten veure els usos i costums dels habitants de Tolegassos quan era l’hora d’acomiadar el traspassat. Fins a cert punt, aquesta tipologia tan diversa també podia ser fruit de la manera de treballar de l’enterramorts. Són coses que la simple excavació arqueològica, per acurada que sigui, no pot resoldre. En qualsevol cas, la descripció detallada de cada sepultura permet veure aquestes petites o grans variacions. fet que una determinada tomba s’utilitzés més d’una vegada, en un segon o tercer enterrament que no és habitual en altres cementiris, com ja hem comentat en un apartat anterior. Només una vegada, en les sepultures T44 i T45, a l’hora d’obrir-les per segona vegada, l’enterramorts va estar a punt de tocar la més vella i, de fet, va escapçar la capçalera de la primera tomba. En deﬁnitiva, un error de càlcul que va poder corregir abans de topar-se amb les despulles sebollides anys abans. Pel que fa a la seva distribució, la planta general de l’àrea excavada és més explícita que la descripció 100 1 m. + 0 + 1 + 0 + In-25 0 + In-28 1 + 1 + 0 + T-36 T-52 0 + 1 + T-12 T-13 0 + 1 + 4 + 3 + 2 + 5m. + T-14 T-15 4 + 3 + 2 + T-35 T-25 Fig. 58.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions. 101 0 + 1 + 3 + 2 + T-4 T-7 0 + 1 + 3 + 2 + T-2 T-3 0 + 1 + T-19 0 + 1 m. + 4 + 3 + 2 + T-18 T-17 0 + T-16 1 + T-42 1 m. + 0 + T-20 T-53 Fig. 59.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions. 102 0 + 1 + 4 + 3 + 2 + In-6 T-21 0 + 1 + 4 + 0 + 1 + T-51 4 + 3 + 2 + 5m. + In-14 In-22 6 m. + 5 + T-28 T-29 T-45 In-8 In-13 3 + 2 + 6 m. + 5 + In-6 Fig. 60.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions. In-27 T-8 T-44 T-9 T-10 0 T-57 T-11 T-5 1 m. Fig. 61.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions. 103 T-6 0 + 1 + 1 + T-48 4 + 3 + 2 + 1 + 5m. + T-22 T-23 T-27 0 + 5m. + T-50 T-49 0 + 4 + 3 + 2 + T-30 4 + 3 + 2 + T-39 5m. + T-38 T-40 0 + 1 + T-47 3 + 2 + 0 + T-46 1m. + T-1 Fig. 62.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions. 104 T-34 In-11 T-33 In-3 In-24 T-24 T-26 T-43 In-19 In-23 T-41 T-32 0 1 m. Fig. 63.- Seccions estratigràfiques de cremacions i inhumacions. Inhumació núm. 1 La primera sepultura localitzada només d’iniciar-se els sondeigs que van conduir a l’excavació íntegra de la necròpolis va aparèixer al sector meridional, quasi al centre de l’àrea funerària. Alguns fragments de tegulae dins la sepultura semblen assenyalar que anava coberta o protegida amb aquestes peces posades de pla. En cap cas hi ha indicis que s’haguessin disposat formant una coberta de secció triangular, com en altres tombes. És una tomba en fossa oberta a la roca poc dura, formada per conglomerats tous i llosa calcària que entre la gent del país sol anomenar-se “turc”. Està orientada a llevant, lleugerament desviada cap al nord-est. És una sepultura molt masegada, espoliada en una època indeterminada, amb el seu contingut totalment capgirat (ﬁg. 64, A). Cap a la part central va trobar-se el crani del difunt, fora del seu lloc i sense connexió anatòmica amb cap altra resta del cos, la major part dels ossos del qual, malmesos i força engrunats, estaven escampats de qualsevol manera. No tenim ni un sol element, ni un esquerdís que pugui proporcionar-nos una cronologia segura, només indicis: un fragment sense forma de sigil·lada sud-gàl·lica, un tall sense forma d’àmfora, tretze fragments de comuna oxidada i un fragment de ceràmica comuna reduïda (ﬁg. 65). Amb aquestes quatre misèries, que de ben segur ni tan sols formaven part de les ofrenes funeràries, sinó que s’hi haurien dipositat barrejades amb les terres que colgaven el difunt, preferim abstenir-nos de fer qualsevol proposició relativa a la datació de la tomba. 105 de dos individus, amb una representació esquelètica similar. L’individu amb disposició anatòmica es documenta com a VF-2A, corresponent a la darrera inhumació, mentre que les restes desarticulades de l’altre individu, probablement corresponent a una inhumació anterior en la zona, s’identiﬁquen com a VF-2B. Inhumació 1 A la part profunda, damunt el llit de tegulae, hi havia el difunt original, sencer, amb el cap lleugerament tombat cap a l’esquerra. Tenia les mans plegades damunt la pelvis i les cames juntes, la qual cosa és un indici segur que es va enterrar amortallat. Però només es conservaven els ossos llargs i el crani. La resta va quedar desfeta a causa de l’acidesa de la terra, com passa a quasi totes les tombes d’aquest cementiri. De les costelles i els dits de les mans se’n veia el rastre o la taca que havia quedat després que s’haguessin desfet amb el temps. Els peus també havien desaparegut. No tenia cap tipus d’ofrena que ens ajudi a datar la tomba (ﬁg. 66 i 67). A N 0 1 m. Inhumació 6 En aquesta sepultura es posà un home de grans dimensions i ja d’edat avançada, que havia perdut gran part de les peces dentals i amb lesions en la regió cervical per la hiperextensió cap a l’esquerra (individu VF-2A). B Fig. 64.- A: planta de la inhumació núm. 1; B: planta de la inhumació núm. 6. Es tracta d’un esquelet femení, per l’aspecte gràcil de la protuberància occipital externa i la mastoides dreta, tot i que a nivell de la glabel·la en el frontal no sigui tan gràcil. Era una dona d’edat avançada, ja que les sutures cranials presenten estadis ja avançats de fusió. Altres indicis apunten a què aquesta dona, en vida, realitzà una marcada activitat física. Pel que fa a l’individu VF-2B, les restes del qual van aparèixer escampades i en part barrejades amb les del primer (fenomen que no havíem pogut observar bé en l’excavació, llevat del crani), els indicadors Inhumació núm. 2 Adopta la forma clàssica de les tombes d’inhumació. Forma rectangular oberta a la roca, en la que es va dipositar el difunt damunt un llit format per tegulae posades planes i una coberta inclinada, de secció triangular, de quatre tegulae per banda, que protegien el difunt, el qual estava orientat a llevant, amb el cap a l’oest. La meitat oriental de la coberta va desaparèixer a causa de la plantació d’un cep, amb restes evidents de les arrels encara conservades seques en aquell lloc. A la mateixa zona, a poca profunditat i damunt la capa de terra que recobria el difunt, aparegué un altre crani isolat, que no se sap d’on ve. Potser es tracta de les restes d’un difunt tret d’una tomba veïna per motius que no acabem de copsar. El treball de laboratori conﬁrma l’existència 1 2 Fig. 65.- Materials de la inhumació núm. 1. 1: ceràmica oxidada; 2: ceràmica reduïda. 106 N Fig. 66.- Inhumació núm. 2. cranials de sexe apunten a que es tracta d’un individu masculí que, en el moment de la seva mort, havia arribat a l’edat adulta i potser superat la joventut, amb problemes a les cames i un greu procés inﬂamatori muscular a causa d’un fort exercici en cames i peus o simplement per un procés infecciós. 0 1m Fig. 67.- Planta detallada per capes de la inhumació 2. Inhumació núm. 3 Tomba oberta a la roca natural, de forma rectangular amb els angles arrodonits i de forma una mica irregular. No massa profunda si la comparem amb l’anterior. A part d’alguns fragments d’ossos de les extremitats, no es conservava cap altra cosa. Probablement va ser espoliada o capgirada en època més o menys moderna, però és segur que l’absència de més restes òssies es deu al caràcter extremadament àcid de la terra que cobria les despulles, les quals, per altra banda, no sembla que haguessin tingut cap mena de protecció. Les poques restes corresponen a dos individus. No es conserven elements diagnòstics clars per a poder distingir el sexe de cap dels dos esquelets; tan sols és possible aﬁrmar que es tracta de dos adults. Inhumació núm. 4 Era una tomba complexa, més gran del que podríem considerar normal, amb restes de més d’un difunt, per tant, aproﬁtada vàries vegades. De fet, l’anàlisi antropològica determina que hi ha restes de com a mínim quatre individus. En part, havia quedat afectada per la plantació de vinya però sobretot per l’aproﬁtament antic que mostra restes d’almenys tres cadàvers o, potser, quatre (ﬁg. 68 i 69). Bàsicament es tracta d’una fossa de forma rectangular coberta amb tegulae posades de pla. No sembla que l’estructura adoptés la forma més típica de V capgirada. Orientada a l’est, el difunt principal tenia el cap a l’oest. 107 petxina i dos claus de ferro (ﬁg. 70, 6 i 7), que per la seva localització no sabem relacionar-lo amb cap de les restes enterrades, encara que tot fa pensar que pertanyen al difunt principal o original. Un darrer fragment d’àmfora sense forma s’ha de considerar residual, barrejat amb les terres que colgaven la sepultura. A manera d’hipòtesi (que no podrem conﬁrmar), suposem que el difunt original fou sebollit dins una caixa de fusta o damunt una llitera del mateix material, com podem veure en altres sepultures del mateix període. L’amplada i profunditat d’aquesta tomba, que no pot explicar-se només a causa del seu aproﬁtament, sol correspondre al tipus utilitzat per enterrar-hi un taüt com, per exemple, a les inhumacions T45 o T49. Fig. 68.- Inhumació núm. 4. A dalt, però sota les tegulae, van aparèixer les restes d’un adult amb el cap recolzat entre dues pedres. La major part de l’esquelet s’havia perdut, menjat per la terra àcida. Només s’havien conservat bé els ossos llargs, o sigui, braços i cames, però eren poc consistents i es desfeien fàcilment en extreure’ls. N A mitja tomba, arran de la paret sud, dos cranis no massa grans, que semblaven d’infants, havien estat desplaçats del seu lloc original i no mostraven cap connexió anatòmica amb altres restes òssies. Al nivell més baix, arrapats al sòl natural, més ossos llargs (extremitats), d’un individu, potser jove o potser de baixa estatura. En tot cas, són ossos curts. Inhumació 4 0 Les ofrenes es van disposar als peus del difunt i directament sobre el fons de la sepultura (ﬁg. 71). Es tractava d’una copa carenada de ceràmica comuna local i una gerreta de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 131 (ﬁg. 70, 2 i 3). Vora el cap, al costat dret, hi havia una llàntia de disc de fabricació nord-africana, situada, de fet, a un nivell més baix que el crani del difunt (ﬁg. 70, 1). A la meitat del cos va aparèixer un fragment d’agulla d’os i una moneda que el mort deuria portar a la mà (ﬁg. 70, 4 i 5). El conjunt funerari es completava amb una 1 m. N Inhumació 5 Fig. 69.- Planta de les ihumacions núm. 4 i 5. 108 Fig. 70.- Ofrenes funeràries de la inhumació núm. 4. 1: llàntia; 2: ansat de ceràmica comuna oxidada; 3: ceràmica africana de cuina; 4: agulla d’os; 5: moneda; 6: claus de ferro; 7: petxina. A 2 1 3 4 5 B 7 6 comuna té la pasta de color beix fosc, o més aviat marró clar, ﬁna, ben depurada i amb petits grans foscos i punts de calç. Per fora és polida i allisada, amb una tonalitat més aviat lluent. És una producció característica d’aquestes terres que hauria aparegut a partir de mitjan segle II i fou especialment abundant en el decurs de tota la segona meitat, amb exemples ben propers a la mateixa vil·la de Tolegassos, però amb una àrea de difusió que abasta les comarques costaneres de Girona. Bàsicament el repertori inclou, amb aquestes característiques comunes, escudelles, ansats i tasses i copes amb dues nanses contraposades (Casas et al., 1990, 241-242 i Quant a la cronologia, aquesta vegada és relativament fàcil esbrinar-la, gràcies al complet lot d’ofrenes, absolutament homogènies des del punt de vista cronològic. En tot cas, la peça d’origen més antic és l’”òbol de Caront” que va aparèixer al lloc on havia d’haver-hi les mans del difunt. És una moneda molt gastada, amb el bust d’un emperador que amb tota probabilitat podem identiﬁcar com a Trajà, i les lletres S C al revers, quasi esborrades i posades a cada costat d’una ﬁgura dreta, potser una Fortuna, una Victòria o una al·legoria semblant. La copa de dues nanses contraposades de ceràmica 109 Fig. 71.- Ofrenes de la inhumació núm. 4. Ceràmica comuna, llàntia i africana de cuina. Tebes damunt els ossos de les seves víctimes. És un tema que apareix quasi sempre damunt la mateixa forma o en algunes variants un pèl més antigues, habitualment associada al taller de PVLLAENI (Casas i Soler, 2006b, 205, núm. G1163). La mateixa forma, amb altres decoracions, és la més abundant del conjunt de llànties trobades en el farciment del pou 1 de Tolegassos –associada amb la petita gerreta d’afrinana de cuina–, datat entre el darrer quart del segle II i primers anys del segle III (Casas i Rocas, 1989, 85; Casas i Nolla, 1993, 209). 286-291, núm. 583-598). La nostra peça recorda notablement una de semblant, trobada també en context funerari a Llafranc (Palafrugell), amb carena molt baixa, rabassuda; en aquesta ocasió l’atuell era una copa amb dues nanses (Carreras et al., 2004, 3134; Nolla i Casas, 2005b, 150-151, ﬁg. 6). També s’assembla a una copa que acompanyava el difunt de la tomba núm. 5 de la necròpolis oriental del Collet de Sant Antoni (Nolla et al., 2005a, 25-28, ﬁg. 12) o, en el mateix cementiri, la inhumació núm.32, amb la doble variant d’escudella i copa, acompanyades d’una gerreta de TS africana A (Nolla et al., 2005a, 55-57, ﬁg. 53-55). Tot plegat ens porta a situar aquesta inhumació cap al darrer quart del segle II. Difícilment podríem allargar aquesta cronologia més enllà dels primers anys del segle III. El petit tupí de ceràmica africana de cuina segueix una evolució encara mal coneguda en el decurs de la segona meitat del segle II i començament del segle III (Aquilué, 1995, 70). Normalment s’hi poden veure petites diferències sota el llavi, amb una petita anella en relleu (que en aquest cas, no té), i en l’evolució de la base, alta i recta, com a l’exemplar de la tomba T4, o més aviat curta i una mica inclinada cap endins, com els d’altres tombes. La nansa, en aquest cas és de secció quasi rectangular, mentre que en altres exemplars té un solc més marcat a la part inferior. L’informe antropològic, que reproduïm parcialment a continuació, assenyala que la conservació parcial de les restes impedeix determinar el perﬁl biològic de les persones inhumades, podent-se inferir tan sols que hi ha un home adult, un altre probable home, dos probables dones i un noi/noia subadult/a. A partir dels tres cranis conservats (un quart tan parcial que no se’n pot inferir res), es poden conèixer més detalls dels individus: “VF-4A. Crani corresponent probablement a una jove major de 16 anys, per la total fusió de la sincondrosis basilar i aspecte juvenil dels ossos, i femení per la morfologia de la vora orbitària i dimensions osteològiques”. La llàntia és potser la peça que pot proporcionar una cronologia més ﬁable. De fabricació africana, la forma és característica de la segona meitat avançada o darrer terç del segle II, i perdura ﬁns, com a mínim, el primer quart del segle III. Amb la banda decorada amb línies impreses, és la típica variant Bussière D X1 de la forma genèrica Deneauve VIII. La decoració del disc, poc habitual, presenta l’esﬁnx de VF-4B. Es conserva gran part de la calota cranial d’una dona (glabel·la i vora orbitaria), probablement jove doncs no presenta fusió de cap de les sutures 110 observades; i porcions aïllades d’un home, representat per alguns fragments cranials i ambdues apòﬁsis mastoides”. Inhumació 7 VF-4C. Crani masculí per eminència mentoniana caracteritzat per una salut bucal dolenta, presentant severes càries a varies peces dentals, resultat del tipus d’alimentació, per la ingesta de sucres. 0 Inhumació núm. 5 En aquest cas, l’enterramorts es va voler estalviar la feina d’obrir una fossa a la dura roca natural, per la qual cosa va limitar-se a dipositar el difunt damunt d’un llit fet amb tres tegulae posades planeres sobre un rebaix d’entre 5 i 10 cm. de profunditat obert al sòl, recobrint-lo amb les corresponents teules inclinades formant la V de cap per avall (ﬁg. 69). L’orientació és l’habitual, cap a l’est-nord-est. Essent tant superﬁcial, amb la base a uns 0’30 m de profunditat, la tomba va quedar quasi destruïda amb els anys. Es notaven les restes de les tegulae inclinades i restes d’ossos aixafats damunt les del fons. Res més. En el cas que hagués tingut ofrenes, no se’n va conservar ni un fragment. 1 m. Inhumació 8 N Inhumació núm. 6 És una fossa una mica irregular, orientada a l’est, que considerem espoliada o destruïda en una data incerta. Tan sols es van conservar alguns fragments de les tegulae que recobrien el difunt o la sepultura, escampades de manera irregular, i alguns dels ossos llargs (cames i/o braços), però molt incomplets i sense connexió anatòmica. És possible que es veiés afectada pel conreu de la vinya. Per la llargada, de quasi 1’80 m, deuria pertànyer a un individu adult. No va trobar-se cap bocí de ceràmica, llevat de les teules (ﬁg. 64, B). Fig. 72.- Plantes de les inhumacions núm. 7 i 8. braç dret i part de l’esquerre i els ossos i falanges dels dits de la mà, que sembla que reposava damunt el pit. Sense material ceràmic ni ofrenes. Inhumació núm. 7 Enterrament en fossa sense teules ni cap altre tipus de material, orientada a l’est/nord-est i de mides inferiors al que sol ser habitual, per la qual cosa inicialment crèiem que pertanyia a un individu jove o a un infant. El fons és irregular, d’entre 0’15 i 0’20 m de profunditat (ﬁg. 72). Deﬁnitivament es tracta d’un esquelet probablement femení per les seves reduïdes dimensions òssies, tot i que els dos elements diagnòstics conservats per a la determinació de sexe (mentó i angle de la rama ascendent de la mandíbula dreta) presenten un grau intermedi. La presència del tercer molar inferior dret, erupcionat i l’arrel completament formada, apunta a que l’individu era ja un adult en el moment de la seva mort; però el reduït desgast de les dents ens indica la seva joventut. Les restes òssies de la persona inhumada estaven mal conservades i la major part havien desaparegut, segurament a causa de l’acidesa de la terra que les cobria. Es va identiﬁcar part del crani, molt malmès, dues o tres dents, restes de costelles, els ossos del 111 caixa o a una fusta que, o bé protegia les ofrenes, o bé les contenia (ﬁg. 74, 5 a 8). Dins la tomba, al costat del difunt, part d’una petxina dipositada com ofrena (ﬁg. 74, 9). Com a material residual, dins la sepultura es van trobar dues vores de plat tapadora de ceràmica africana de cuina (Hayes 196) i 10 fragments sense forma, barrejats amb les terres que van servir per colgar el difunt (ﬁg. 74, 3 i 4). Aquest sembla jove, o almenys de baixa estatura (l’esquelet té una llargada de 1’30/1’40 m), i es va trobar amb les cames juntes i els braços estirats a cada costat del cos, la qual cosa ens indica que es va sebollir dins una mortalla. El got de Clara B té la pasta de color beix taronja, de tacte farinós a la superfície, força tova, ben depurada, de gra ﬁ i amb alguns punts de calç (ﬁg. 74, 1 i ﬁg. 75). El vernís és de color marró vermellós, però mal conservat i pràcticament desaparegut a causa de les concrecions de la terra i la feblesa de la pasta, que no proporcionava una adhesió suﬁcient. Pertany a la forma Lamboglia 114/26 (Lamboglia, 1963, 174175) que el savi italià atribuïa exclusivament a la TS lucente i datava en el segle IV (Atlante, 1981, tav. VI). Anem a pams. De tots és ben coneguda fora de context la diﬁcultat de distingir entre la TS B i la TS lucente, continuïtat ininterrompuda d’uns mateixos tallers provençals i de la vall del Roine. Les peculiaritats morfològiques, ja descrites, la coexistència en aquest enterrament amb un ansat africà de ferma cronologia, la presència més que notable de peces de TS B amb aquesta i altres formes, en aquesta necròpolis, la cronologia ﬁnal del qual no se’n va més enllà del 250/275, ens permeten assegurar que aquesta forma (Lamboglia 14/26) ja existia en Clara B. En coneixem un fragment, classiﬁcat com a Lucente, procedent de Sant Feliu de Guíxols sense cronologia precisa (Aicart, Llinàs i Sagrera, 1991, 203, ﬁg. 4,7). Més interessant és la presència d’una peça idèntica considerada TS lucente, disposada dins de la sepultura núm. 19 de la necròpolis valenciana del Muntanyar que es data, potser malament, en el segle IV (González Villaescusa, 2001, 347, ﬁg. 111). Fig. 73.- Sepultura d’inhumació núm. 8. Inhumació núm. 8 La sepultura és una mica més complexa del que sol ser habitual. Tenia dues parts: la tomba en fossa i un annex quadrat a migdia dels peus. Era orientada a l’est-nord-est, amb el cap del difunt a ponent (ﬁg. 72 i 73). La fossa és rectangular, tallada al sòl natural, i conservava part de sengles tegulae a un extrem i altre de la tomba. Altres restes de teules més senceres es concentraven a la part dels peus, barrejades amb algunes pedres, de manera que formaven una coberta plana que originàriament recobria tota la tomba. Van ser desplaçades amb el temps i segurament amb el conreu del camp. La petita fossa o apèndix quadrat del costat no era tan profund. Segurament també estava protegit amb tegulae i pedres, però també van ser parcialment desplaçades. En tot cas, sembla ser que es tractava del lloc on es van dipositar les ofrenes per al difunt: una petita gerra de ceràmica africana de cuina i una altra de T S Clara B col·locades verticalment i de costat. A migdia del quadre, van aparèixer dos parells de claus de ferro, que probablement pertanyien a una Tant la ceràmica residual con les dues ofrenes apunten cap a una cronologia de darreria del segle II i primers anys del segle III. L’olleta de ceràmica africana (ﬁg. 74, 2 i ﬁg. 75), és una mica diferent de la que hem vist a la tomba T4 o en algunes incineracions més antigues analitzades en un apartat anterior. Té el peu 112 2 1 4 3 5 6 7 8 9 Fig. 74.- Ofrenes de la inhumació núm. 8. 1: Sigil·lada Clara B; 2 a 4: africana de cuina; 5 a 8: caus de ferro. 9: petxina. 113 i aparentment va ser destruïda quan es va excavar l’altra, més profunda. Queden in situ alguns imbrices trencats de la part corresponent a la capçalera. La resta es confon amb l’altra tomba, adoptant una aparença ovalada que fa de mal delimitar. En un racó, al costat de la paret nord, hi van aparèixer diversos ossos llargs (cames i braços), abocats de qualsevol manera i sense connexió anatòmica (ﬁg. 76 i 78). En total es poden identiﬁcar almenys cinc individus, quatre dels quals havien arribat a l’edat adulta. Hi ha dos cossos relativament ben representats, el d’una dona adulta de reduïdes dimensions, i un altre d’un home de gran alçada. Ella té representats braços, avantbraços, lumbars i extremitats inferiors. Ell té braços i avantbraços, cintura escapular, possiblement maluc i fèmur. La resta d’individus estan representats Fig. 75.- Gots d’africana de cuina i sigil·lada Clara B de la tomba 8. més baix, l’anella en relleu entorn el coll i la nansa està feta amb una tira de fang que mostra un acanalat longitudinal molt marcat. La seva cronologia casa amb la que assenyalàvem fa un moment. Inhumació 9 Les diverses restes corresponen a un individu femení (per la morfologia del mentó i la protuberància externa en l’occipital) d’edat adulta, amb el queixal del seny totalment format, però probablement jove, pel reduït desgast dental. N Inhumació núm. 9 Tomba d’un infant de pocs anys (entre vuit i onze), de 1’10 m de llargada màxima pel que fa a la caixa de la sepultura. Orientada a l’est, amb el cap a l’oest. La part dels peus del difunt van desaparèixer en obrir-se un forat per plantar vinya. Aquest reposa directament sobre el sòl natural, però estava recobert amb quatre tegulae (dues a cada costat, inclinades i recolzades entre elles a la part superior. A cada extrem quedava delimitada per sengles teules posades verticalment. A part, entre les teules laterals i la paret de roca on es va excavar la tomba, hi havia el fèmur d’un adult, que no correspon a la sepultura. No contenia cap fragment de ceràmica ni cap altre material que permeti la seva datació (ﬁg. 76 i 77). N Inhumació 10 El primer individu s’ha identiﬁcat com un infant d’entre 8 i 11 anys, mentre que les altres restes pertanyen a un individu masculí adult, però jove. B Inhumació núm. 10 Tomba en fossa una mica complexa degut a que va ser espoliada i totalment alterada. De fet, és possible que es tracti de dues sepultures sobreposades en èpoques diferents. La que trobem a un nivell superior està orientada al nord-est. Sembla la més antiga A 0 Fig. 76.- Planta de les inhumacions núm. 9 i 10. 114 1 m. 1 2 Fig. 79.- Materials de la inhumació núm. 10. 1: comuna oxidada; 2: ceràmica comuna reduïda. Fig. 77.- Inhumació núm. 9. llevat d’alguns ossos esmicolats adherits quasi a la paret i també a les terres superﬁcials situades pràcticament a nivell del sòl geològic. de manera molt parcial, corresponent a un segon home, a un adult de sexe indeterminable i un cinquè que pot correspondre a un juvenil o bé a una dona. D’entre les restes òssies i dentals recuperades no s’hi documenta cap alteració que pugui ser interpretada com patològica. Els quatre fragments de ceràmica (dos de comuna oxidada i dos de comuna reduïda), no ens serveixen per datar la inhumació (ﬁg. 79, 1 i 2). Per altra banda, tampoc sabem si formen part de les restes de les ofrenes destruïdes en ser espoliada la tomba o si van introduir-se de manera fortuïta amb les terres que van servir per colgar-la. La tomba més profunda, però que considerem més recent, està orientada a l’est, segons es pot deduir de la paret sud de la fossa, que és l’única que no ha quedat alterada amb els anys. No hi havia restes, Inhumació núm. 11 Forma allargada, de límits una mica irregulars, orientada a l’est i amb el cap del difunt a l’oest. Hi havia alguns fragments de tegulae a la superfície, però no sembla que formessin part del recobriment de la inhumació. Per les mides, sembla que correspon a un individu jove, un infant impúber. El cos es va dipositar embolcallat amb una mortalla, amb les cames rectes i juntes i els braços plegats damunt el ventre. El cap, lleugerament inclinat cap a la dreta. En general, les seves restes estaven molt malmeses. El crani, sencer, però molt feble; les costelles pràcticament desfetes per l’acidesa de la terra; els braços i cames, sencers, però també deteriorats; i els peus i mans desapareguts també a causa del tipus de terra (ﬁg. 80 i 81). Les restes corresponen a una dona que morí encara jove, que destaca per la seva gracilitat i la total absència de patologies postcraneals, indicant, si més no, que dugué una vida que no requerí un sobreesforç muscular. Contràriament, l’estat de salut bucal és francament dolent. Les úniques restes ceràmiques es van trobar escampades i barrejades amb la terra del farciment, i probablement no formaven part de les ofrenes, ja que estaven a un nivell superior al del cos. Tampoc ens ajuden a ﬁxar una cronologia, ja que es tractava d’una vintena de bocins de ceràmica comuna sense forma. Fig. 78.- Inhumació núm. 10. 115 N 0 1 m. 0 1m Fig. 80.- Planta de la inhumació núm. 11. Fig. 82.- Inhumació núm. 12. trencar i en part va desaparèixer en un espoli de la sepultura de data no precisada (ﬁg. 83). No és indici suﬁcient per establir una cronologia segura. Però ens assenyala un període que va entre mitjan del segle II i mitjan/ﬁnal del III (Aquilué, 1995, 70). Inhumació núm. 13 Enterrament en àmfora d’un infant de pocs mesos, les restes del qual van desaparèixer completament, menjades per la terra. Només un polsim dipositat a la part inferior del recipient semblava indicar la presència del cos. L’àmfora, posada dins un nínxol retallat a la roca entre les sepultures 12 i 14, estava orientada a l’est, amb la boca a la banda de ponent. Estava segada per la part de l’espatlla i la meitat superior ben col·locada per tornar a ajuntar les dues meitats una vegada sebollit l’infant. La boca es va tapar amb un fragment de dolium posat verticalment. Tota la peça es va falcar amb petites pedres posades entre la paret de la petita fossa i el cos de l’àmfora (ﬁg. 84 i 85). Fig. 81.- Inhumació núm. 11. Inhumació núm. 12 Tomba en fossa de forma rectangular, ben tallada a la roca natural, amb les parets verticals i una mica més ampla a la part del cap que als peus, adoptant una forma quasi antropomòrﬁca. Està orientada a l’est i tot sembla assenyalar que el cap del difunt es trobava a ponent. Però no es van conservar les restes òssies. Entre els materials ceràmics, a part d’un fragment d’àmfora sense forma, una intrusió o un material residual, val la pena assenyalar la presència de diversos fragments d’una petita gerra de terrissa africana de cuina de la forma Hayes 131, de la forma genèrica predominant a la necròpolis, que es deuria Fig. 83.- Ceràmica africana de cuina de la inhumació 12. 116 N 0 1 m. Fig. 84.- Planta de la inhumació núm. 13 (infantil). L’únic element per datar la inhumació és la mateixa àmfora que serví de taüt. És una àmfora africana, de pasta taronja fosca, de gra regular, dura i força compacta, típica d’aquelles produccions. Pel que fa a la forma l’hauríem de considerar una mena d’híbrid entre l’Africana I i l’Africana II, amb més coses de la primera que de la segona. En efecte, l’alçada, 0’85 m, és pròpia de la forma I (o piccola), tal com l’aspecte del llavi, del coll i de les nanses. Tanmateix, l’aspecte lleugerament troncocònic i el peu desenvolupat i massís, acabat en un botó, s’allunya de la forma I i és més pròpia de la II, molt més alta. Pensaríem en un model no deﬁnit del tot i, per tant, amb trets variables que fan difícil incloure-la clarament en un o altre tipus. Aquestes mateixes circumstàncies ens conviden a proposar una cronologia alta per a la peça, dins de la segona meitat del segle II (una aproximació recent a aquests tipus, Bonifay, 2004, 107-119) (ﬁg. 86). Alt: 85 cm. Fig. 86.- Àmfora de la inhumació núm. 13. la major part de les altres inhumacions del jaciment. Sembla que, com a mínim, un dels cossos es va enterrar dins d’una caixa de fusta o damunt d’un baiard, pel que podem deduir per la presència de diversos claus de ferro (ﬁg. 87, 88 i 89). Inhumació núm. 14 Fossa oberta a la roca i utilitzada dues vegades. Orientada a llevant i amb els caps dels successius difunts també posats a la banda est, a diferència de La persona de la part inferior estava molt deteriorada, amb la major part de les restes desaparegudes. Tot i això, es van poder identiﬁcar alguns ossos dels braços, les vèrtebres de la meitat inferior de la columna, el coxal, la pelvis i els dos fèmurs. El braç dret estava ﬂexionat damunt el ventre. La resta, igual que el cap, havia desaparegut. La posició de les restes òssies en general, i de la part conservada de les cames, ens fa suposar que hauria estat amortallat. A la zona que correspondria a sota la mandíbula o la part alta del pit hi aparegué una moneda de bronze; en un dels dits, un senzill anell de bronze i, al costat esquerre d’on hauria d’haver-hi el crani, un braçalet de bronze fet amb un ﬁlferro recargolat. Finalment, Fig. 85. La inhumació núm. 13 durant la seva excavació. 117 El difunt del nivell superior tenia el cap protegit per fragments de tegulae, una de les quals el delimitava i tancava per la capçalera. També li mancava la part inferior de les extremitats, per la qual cosa podríem pensar en una destrucció més o menys recent, a causa del conreu. De fet, es notaven les restes de velles arrels de ceps damunt la tomba. A la part esquerra del cos s’hi van trobar quatre claus, posats de dos en dos a l’alçada de l’espatlla i de la pelvis. Inhumació 14 Inhumació superior N Es tracta d’una dona adulta, tenint en compte la morfologia de la superfície auricular, el grau de sinostosi de les sutures cranials i desgast dental, encara que no superava els 35 anys, ja que la sinostosis jugular encara no estava fusionada. Pel que fa a les ofrenes, la destrucció i alteració de part de la sepultura en època moderna no va impedir que es conservessin els fragments del coll d’una gerra de ceràmica africana de boca trilobulada (ﬁg. 90,1), que probablement constituïa el dipòsit funerari d’aquest segon difunt, trencada i treta del seu lloc quan es va reobrir la sepultura més antiga per dipositar-hi el mort més recent. Sembla ser que aquest tipus de gerra s’utilitzava sobretot per contenir llet. En canvi, no formen part de cap ofrena els esquerdissos sense Inhumació inferior Inhumació 15 N 0 1 m. Fig. 87.- Plantes de detall de les inhumacions núm. 14 i 15. una petxina de mida gran i les restes d’un ﬂascó de vidre (ﬁg. 90, 10 i 11). Tot sembla indicar que es tracta d’una dona relativament jove, però l’anàlisi antropològica no acaba de ser clara. La determinació del sexe s’ha hagut de realitzar a partir d’elements relatius i poc clars com són les dimensions òssies, que semblarien indicar que també podria tractar-se d’un individu masculí d’edat adulta (per la fusió dels tres elements ossis del coxal i del cap del fèmur dret), encara que les ofrenes són típiques d’una noia/ don (anell, braçalet, petxina...). Fig. 88.- Difunt més tardà de la inhumació núm. 14. 118 casa, o anelles primes de bronze del diàmetre del dit. Però els paral·lels que coneixem són d’aquesta època (Casas i Soler, 2004, ﬁg. 148, 8; Casas, 1986, ﬁg. 15, 4). És un acompanyament característic (però no exclusiu) de tombes de nenes i noies durant l’imperi. Ho podem constatar, sense anar gaire lluny, a la necròpolis oriental de la vil·la del Collet de Sant Antoni en la inhumació núm. 33 (Nolla et al., 2005a, 57-59, ﬁg. 57 i 72). Finalment, tant si la gerra d’africana de boca trilobulada pertany a la sepultura més antiga com a la més recent, la seva datació és encara més acotada. Una vegada més, l’abundància d’aquesta forma als nivells del farciment del pou 1 de Tolegassos és el millor indici i el més pròxim, ja que són exemplars que pertanyen a la mateixa vil·la, i segurament foren utilitzats en vida per les mateixes persones que foren sebollides a la necròpolis. La datació d’aquelles capes del pou s’ha establert en el darrer quart del segle II, com a màxim, ﬁns als primers deu anys del segle III (Casas i Nolla, 1986-1989, 211). Aquesta cronologia ve conﬁrmada per la dels nivells contemporanis de l’abocador del sector oest de Tolegassos (UE 2004), amb cronologies de vers el 200 (Casas i Nolla, 1993, Fig. 89.- Primer difunt sebollit a la inhumació núm. 14. forma de la mateixa producció o de comuna reduïda de color gris fosc, que probablement hi van anar a parar barrejats amb la terra que va servir per tapar el difunt. Referent a la cronologia, malgrat els pocs elements que es poden datar, hi ha indicis suﬁcients per intentar aproximar-nos amb força precisió a l’enterrament més antic. D’una banda, l’”òbol de Caront” que probablement portava a la boca és una moneda mal conservada pertanyent a Còmode (o potser a Antoní), la qual cosa ens proporciona una datació pròxima o bé una mica posterior a l’any 160 (ﬁg. 90, 2). El ﬂascó de vidre, incomplet, sembla repetir la forma majoritària a la necròpolis: l’ungüentari de base ampla i cos baix, amb un coll llarg i estret, a vegades acabat amb un llavi obert i engruixit, com en aquest cas, atribuïble a la forma Isings 82. L’hem trobat en alguna incineració i el tornarem a veure en inhumacions de la segona meitat del segle II (ﬁg. 90, 11). Es data, a partir de diversos conjunts funeraris amb cronologies segures, entre la ﬁ del segle I i, sobretot, la primera meitat del segle II, tot i que la continuïtat dins la segona meitat del segle està ben documentada (Bel, 2002, 434, 443 i 444; Moliner et al., 2003, tombes 186, 206 i 385). 2 3 1 4 7 5 Els dos ornaments de bronze, tot i ser senzills i força impersonals, són de tipus coneguts a la zona. En trobem a la mateixa vil·la de Tolegassos, a Mas Gusó (Bellcaire) o a la de Puig Rodon (Corçà), sempre en contextos de la segona meitat del segle III (ﬁg. 90, 3 i 4). És clar que això no vol dir que no s’haguessin utilitzat abans ni es continuessin fabricant durant les dècades següents, ja que eren simples ﬁlferros cargolats que hom podia fer-se a 6 10 8 9 11 Fig. 90.- Ofrenes de la inhumació núm. 14. 1: ceràmica africana de cuina; 2: moneda; 3 i 4: braçalet i anell de bronze; 5 a 9. claus de ferro; 10; petxina; 11: vidre. 119 Fig. 91.- Inhumació núm. 15. 84). És, altrament, la datació proposada amb dades ﬁables (Aquilué, 1995, 69-70; Bonifay, 2004, 229230, ﬁg. 123). Inhumació núm. 15 Sepultura en fossa senzilla oberta al sòl geològic, aquí format per graves i conglomerats tous. Coberta amb tegulae a doble vessant i limitada per fragments de teules verticals a la capçalera. La part dels peus, a l’oest, fou destruïda probablement en època moderna, igual que la part superior de les tegulae inclinades. Orientació est-oest, amb el cap del difunt a l’est. D’aquest només se’n conserva el crani, que apunta una morfologia femenina i d’edat adulta. La desaparició de la resta dels ossos del cos no s’explica per una segura afectació pel conreu del camp, sinó a causa de les característiques de la terra, que per regla general es menja els ossos o els converteix en pols. Les poques restes que es van identiﬁcar estaven tan esbocinades que no va ser possible recuperar-ne cap (ﬁg. 87 i 91). Fig. 92.- Got de ceràmica africana de cuina dipositat com a ofrena de la inhumació núm. 15. part. Però també pel seu contingut poc habitual en una sepultura. És de forma irregular a causa de les alteracions sofertes. Està orientada a l’est, però la destrucció de les restes del difunt no ens permeten conèixer quina era la posició d’aquest, encara que una tegula vertical posada al límit de llevant ens fa suposar que aquest seria el lloc corresponent al cap (ﬁg. 93). L’anàlisi de les diferents restes apunta que es tractava d’una dona d’entre 24 i 27 anys, d’una notable gracilitat, possiblement afectada d’un procés inﬂamatori a la part anterior de les cames. A part dels ossos corresponents a aquesta dona, entre les restes d’aquesta inhumació s’hi recuperaren tres fragments ossis que no pertanyen a aquest enterrament primari. Aquests ossos es distingeixen per la seva major dimensió i gruix cortical (apuntant a correspondre a un individu masculí i adult per la maduració òssia), i per estar doblement representats en aquesta estructura d’enterrament. Al costat esquerre del crani hi havia el recipient que constituïa l’única ofrena funerària: la típica gerreta d’africana de cuina amb una sola nansa, peu alt i base plana, d’una de les diverses variants que poden identiﬁcar-se a partir de petits detalls com poden ser la forma exacta de la base o l’acabat del coll i llavi (ﬁg. 92). Ens indica una cronologia una mica massa genèrica de la segona meitat avançada del segle II i primers decennis del segle III (supra). Just a sota el nivell superﬁcial del camp va aparèixer el primer indici de la sepultura: fragments de tegulae barrejats amb pedres, tot desordenat, i a un nivell molt més alt del que teòricament correspondria al cobriment de les restes humanes. A la part occidental Inhumació núm. 16 Probablement és una de les tombes més estranyes del conjunt. En part, degut a la seva forma, potser com a resultat d’una destrucció que va afectar-ne la major 120 23), d’origen lusità, també es troba en contextos propis del segle III i IV (Keay, 1984, 178). Finalment, en relació amb l’olleta de la forma Hayes 131, hem comentat en moltes ocasions anteriors que pertany a la segona meitat del segle II i primera del III (supra). N’hem trobat a les incineracions més antigues, de cap a mitjan d’aquella centúria; se’n troben sovint a les inhumacions i tenim un repertori de paral·lels extensíssim a la vil·la de Tolegassos, si no volem anar més lluny en el territori, ben datats i acompanyats de materials que conﬁrmen constantment aquestes cronologies que no van més enllà dels les primeres dècades del segle III, amb alguna excepció puntual. N 0 Pensem que cal considerar separadament la tomba, amb la seva ofrena, i les dues àmfores que formarien part d’algun ritual lligat amb el culte als difunts, el banquet funerari d’alguna de les jornades en què calia que els vius visitessin i compartissin viandes amb els morts. La inhumació podria ser dels volts del 200 i les àmfores abocades uns anys més tard dins, grosso modo, de la primera meitat de la tercera centúria. 1 m. Inhumació núm. 17 Forma ben tallada a la roca natural, una mica més estreta als extrems i lleugerament més ampla a la part mitjana, adoptant una forma quasi antropomòrﬁca. Estava recoberta de pedres irregulars i conservava Fig. 93.- Planta de la inhumació núm. 16. s’hi han trobar amuntegades restes de dues àmfores esclafades, però força completes. Una Dressel 23, amb 98 fragments, i una Almagro 51, trencada en 28 fragments (ﬁg. 94, 1 i 2). No s’havien aixafat in situ, sinó que semblaven abocades expressament, a menys que la destrucció de la tomba hagués capgirat els fragments i que, en realitat, fossin les ofrenes funeràries. Però seria sorprenent que s’haguessin dipositat aquest tipus de recipients –i dos– com a ofrenes. En realitat, el que considerem veritable ofrena va trobar-se a un nivell més baix, també trencada en època desconeguda. Torna a ser la petita gerra africana d’una sola nansa, de la forma Hayes 131, en una variant una mica diferent de la que hem citat a la tomba anterior (ﬁg. 94, 3). Dos bocins de ceràmica comuna reduïda s’han de considerar com a materials residuals i aliens al dipòsit funerari (ﬁg. 94, 4). 1 2 4 La Dressel 23 (o Keay 13B, en aquest cas) és l’àmfora d’oli bètica que substituí el vell recipient, la Dressel 20, a partir dels inicis del segle III (Keay, 1984, 140146). L’altre gran contenidor, Almagro 51C (Keay 3 Fig. 94.- Ofrenes de la inhumació núm. 16. 1 i 2. àmfores; 3: ceràmica africana de cuina; 4: comuna reduïda. 121 grosso modo en els segles II-III, que és el mateix que no datar-la. Inhumació 17 Inhumació núm. 18 Sepultura de bones dimensions (1’90 m de llarg), pertanyent al tipus que podríem considerar més clàssic; un llit o base feta amb tres tegulae planes i la corresponent coberta de teules inclinades. No es veuen restes de les capçaleres, però també cal considerar que la sepultura ha sofert una important destrucció amb el temps, que s’ha vist agreujada per la seva poca profunditat. Indicis d’aquesta destrucció es noten a la part superior, quasi a la superfície, recoberta dels fragments de tegulae trencades, barrejades amb algunes pedres (ﬁg. 96 i 97). A N B 0 1 m. Fig. 95.- Plantes de la inhumació núm. 17. Era orientada a sol ixent, amb el cap del difunt a la banda de ponent. D’aquest només van conservar-se alguns dels ossos més llargs. Les cames senceres i part d’un braç. La resta no sembla que s’hagi de considerar destruïda o espoliada, sinó més aviat desfeta a causa de les especials característiques de la terra del lloc. La posició de les restes, amb les cames molt juntes, indica que el difunt fou sebollit embolcallat amb una mortalla. part d’una teula posada verticalment a l’extrem occidental. El conjunt havia estat remogut en època antiga, de manera que part dels ossos han desaparegut o van quedar consumits per l’acidesa de la terra, mentre que els altres es van desplaçar del seu lloc (ﬁg. 95). De fet, els ossos de cames i braços van aparèixer amuntegats vora la paret septentrional de la tomba, posats de qualsevol manera i sense connexió anatòmica. El crani, a la banda de llevant, també havia estat desplaçat del deu lloc, per la qual cosa no podem estar segurs si es trobava vora el lloc original o si va venir de l’altre extrem de la tomba. Cal recordar que la inhumació predominant posa el difunt amb el cap a l’oest, però en mitja dotzena d’ocasions el veurem amb el cos posat al revés. L’anàlisi antropològica mostra clarament que les restes pertanyen a dos individus. En el primer cas, tot i l’escassetat de les restes osteològiques, les dimensions i robustesa del ossos llargs i el crani apunten a que es tracta d’un home adult amb algunes lesions musculars en braços i cames. Pel que fa a les restes del segon individu, les petites dimensions dels ossos llargs, així com el desenvolupament ossi, permeten aïllar i identiﬁcar els fragments ossis que pertanyien a una dona adulta. Els tres fragments de ceràmica africana de cuina (1 vora i 2 nanses), i el bocí sense forma d’àmfora, no pertanyen a l’ofrena funerària, sinó que cal considerar-los materials residuals introduïts amb la terra desplaçada per tapar la sepultura. Poden ser un indici llunyà de la seva cronologia, que situarem Fig. 96.- Inhumació núm. 18. 122 Inhumació 18 Fig. 98.- Ofrena de la inhumació núm. 18. Ceràmica comuna oxidada. N proporcionar-nos una cronologia excessivament acurada, pertany a un tipus de gerra de cos globular, amb una o dues nanses, habitual en jaciments d’aquesta àrea, amb una cronologia que abasta pràcticament tot el segle II i possiblement una mica més enllà, ﬁns a començament del segle III (Casas et al., 1990, 221 i núm. 573). 0 Inhumació núm. 19 Tomba en fossa oberta a la roca calcària, de forma rectangular i amb els angles arrodonits. Orientada d’est a oest. No queden restes del difunt, consumit per la terra. Tampoc hi havia restes d’ofrenes ni cap tipus de material arqueològic que pugui proporcionar-nos indicis cronològics (ﬁg. 97 i 99). 1 m. Inhumació núm. 20 Una tomba complexa i aproﬁtada. Es va obrir retallant la roca natural i era orientada a l’est. Els difunts del seu interior es van protegir amb una coberta de teules posades inclinades formant doble vessant. La part superior d’aquests elements de construcció està trencada des d’antic, possiblement a causa de l’aproﬁtament de la sepultura (ﬁg. 100 i 101). Inhumació 19 Les restes de la persona dipositada a la part inferior o més profunda semblen correspondre al primer difunt. Té el cap a la banda oest i, en general, les restes es conserven bastant bé i en connexió anatòmica, tot i que en part semblen una mica remogudes quan es va reobrir per posar-hi les despulles de la part inferior (sempre dins la caixa formada amb tegulae). Aquesta afectació es nota, per exemple, en el fet que la mandíbula estava a l’alçada del pit. Però la resta de l’esquelet sembla en el seu lloc, amb les cames juntes i almenys el braç dret plegat damunt la panxa, la qual cosa indica que es va enterrar dins una mortalla. Fig. 97.- Plantes de les inhumacions núm. 18 i 19. Per dimensions osteològiques, es dedueix que es tracta d’un esquelet de sexe masculí d’edat adulta, probablement encara jove, pel que es pot distingir de l’aspecte de la superfície auricular esquerre. Les dimensions d’aquest home eren força grans, amb una marcada musculació, com reﬂecteix la pilastra del fèmur, les insercions del gluti major i l’aplanament transversal de les tíbies. Com a material, que considerem residual i no procedent de cap ofrena, tan sols es va recuperar un bocí de ceràmica oxidada (ﬁg. 98). Tot i que no podrà Les dimensions òssies, la morfologia del crani (protuberància occipital externa, glabel·la), del mentó 123 d’una persona adulta, probablement menor de 34 anys, afectada per diverses patologies, de la qual no s’ha pogut determinar el sexe. Tampoc podem datar la sepultura. Malgrat tot el remenament, no s’hi va escolar ni un sol fragment de ceràmica i, per altra banda, els vius no van creure adient acompanyar cap de les dues persones enterrades, amb les ofrenes habituals o amb el modest òbol per al barquer. Inhumació núm. 21 És la tomba d’un infant de pocs mesos, sebollit en una fossa orientada a l’est, dipositat damunt una tegula i mitja, suﬁcients per encabir el seu cos menut, recoberta amb dues teules inclinades a doble vessant. Les seves restes van quedar consumides per la terra i es van poder identiﬁcar només per una taca Inhumació 20 A Fig. 99.- Inhumació núm. 19. N i la gran escorxadura del coxal apunten a que es tracta d’un esquelet masculí, tot i que les apòﬁsi mastoides són molt gràcils. Per la fusió de la sincondrosi jugular és un individu madur, de més de 35 anys, segons sembla, afectat per un procés inﬂamatori a les oïdes. Tot i la manca de lesions musculoesquelètiques, destaquen les dimensions i robustesa d’aquest home principalment en les extremitats inferiors. B Les restes del segon difunt tenen un aspecte diferent. Dóna la impressió d’haver-hi estat abocades de manera aleatòria, com si es tractés d’unes despulles tretes d’una altra tomba i deixades aquí com si es tractés d’una ossera. És clar que també podria tractar-se d’un cas absolutament al revés, com si primer s’haguessin tret les restes d’un difunt anterior per poder-hi enterrar la persona que apareix més sencera al fons, i, una vegada dipositat el cos, s’haguessin tornat a deixar al seu damunt aquelles restes inicialment desplaçades. Tot queda a nivell d’hipòtesi però preferim considerar la darrera de les possibilitats. En qualsevol cas, els ossos de les cames estan plegats; les costelles estaven damunt les cames de l’altre; el crani, a l’alçada de la pelvis i la mandíbula dos pams més amunt. Es tracta del cos C D 0 1 m. Fig. 100.- Plantes de la inhumació núm. 20 amb alguns dels diferents difunts identificats. 124 considerables. La seva disposició al fons de la tomba es presenta amb un aspecte una mica irregular, potser perquè també es van utilitzar quan es va sebollir el segon difunt. En qualsevol cas, damunt aquest llit de teules s’hi va disposar el primer cadàver. Un individu alt, el cos del qual sembla que ocupava tota la llargada de la sepultura. Part del crani és l’única resta que es va trobar in situ, ja que es va conservar sota les teules verticals de la capçalera del segon difunt (enterrament T22b). Posteriorment, s’hi devien sebollir altres persones, ja que l’estudi antropològic assenyala que com a mínim hi ha barrejades les restes de dos individus, si no tres (dos parells d’extremitats inferiors i un crani). En primera instància s’inhumaria un home adult, posteriorment, una dona gran i, segurament, un tercer individu representat pel crani. Aquest cap, doncs, correspon a la primera inhumació i és tracta d’un home adult. Després ocuparia la fossa una dona gràcil major de 24 anys i, per últim, un home adult de grans dimensions. Fig. 101.- Inhumació núm. 20. de polsim blanquinós barrejada amb la terra a la part més pròxima a la superfície de les teules. Tampoc l’acompanyava cap mena d’ofrena (ﬁg. 102 i 103). N Inhumació núm. 22 Una tomba en fossa rectangular, orientada d’est a oest, amb base i coberta de tegulae inclinades a doble vessant i capçalera del mateix material. Al nivell de superfície estava parcialment recoberta de pedres irregulars escampades de manera una mica aleatòria. Altres pedres de mides més grans havien servit per falcar les tegulae per la part exterior i omplien l’espai comprès entre aquestes i la paret de roca natural de la fossa (ﬁg. 104 i 105). 0 1 m. És una sepultura ﬁns a cert punt complexa de descriure, degut a què fou aproﬁtada i contenia les restes de tres persones. Probablement serà més entenedor explicar la successió de fets des del moment en què es va excavar la primera tomba a la roca ﬁns al moment ﬁnal. En primer lloc, una vegada oberta la sepultura, es va dipositar una solera de tegulae al fons. No eren peces senceres, sinó fragmentades, tot i que de mides Fig. 102 i 103.- Planta i fotografia de la inhumació 21. 125 desplaçant uns morts que en aquell moment feien nosa, però respectant el seu lloc de repòs ﬁnal. Per enterrar la darrera persona, (un adolescent, probablement masculí, per la morfologia del mentó i la ja evident alçada tot i la seva curta edat, d’entorn els 15/16 anys), es va escurçar la tomba original col·locant dues tegulae verticals a la capçalera (enterrament 22a). A més, es van remoure les restes dels més antics excepte aquella part del crani que casualment va quedar sota la capçalera, tal com acabem d’assenyalar. Les altres parts dels cossos més vells es van deixar dins la tomba, però al costat nord, amb l’altra part del crani, la mandíbula, cames, braços, pelvis i costelles, tot amuntegat i sense connexió anatòmica, com si es tractés d’una ossera, Pel que fa al difunt més recent, se’l va col·locar amb cura dins la tomba, amortallat, tal com podem deduir de la posició de cames juntes i braços creuats damunt la pelvis. Sota el cap, al costat dret, tenia una gran petxina com les que s’han trobat en diverses sepultures de la necròpolis, el signiﬁcat de la qual caldrà analitzar en el moment adequat (ﬁg. 106, 6). I damunt la part dreta del pit, una escudella de ceràmica comuna oxidada, originària d’algun taller de la contrada (ﬁg. 106, 7 i ﬁg. 107). És possible que altres troballes formin part del conjunt d’ofrenes funeràries. Però no podem estar-ne segurs, ja que van aparèixer molt fragmentades. No descartem, però, que es tracti de les restes que pertanyien al primer cadàver sebollit a la sepultura. De la manera en què fou capgirat i desplaçat, no hauria d’estranyar-nos que les modestes ofrenes que l’havien d’acompanyar durant el llarg viatge també es destruïssin. En tot cas, anotem a l’inventari una anella de ferro, la meitat N 0 1 m. Fig. 104.- Plantes dels diferents nivells de la inhumació núm. 22. Fig. 105.- Detalls de la inhumació núm. 22. 126 inferior d’un ungüentari o un ﬂascó de vidre, part d’una gerreta de ceràmica africana de cuina, una quinzena de fragments de ceràmica comuna oxidada i reduïda i un fragment de grisa tardana. En general es tracta de restes sense forma, llevat de pocs casos (ﬁg. 106, 1-5). una aproximació cronològica que, com veurem ara mateix, no contradiu la que atribuïm al més recent. Conscients que només dos d’ells proporcionen una cronologia ﬁable, ens atrevim a suggerir una datació molt pròxima, encara que lleugerament anterior, a la d’aquest segon difunt. L’única cosa que tenim per poder datar la sepultura més recent és l’escudella de ceràmica comuna de l’ofrena. Una peça sencera fabricada en algun taller local, pròxim al territori de la vil·la, que adopta una forma àmpliament documentada a casa nostra en estrats de la segona meitat del segle II. El repertori és extens, amb un paral·lel idèntic procedent d’un nivell de les darreries del segle II de la vil·la de Puig Rodon, i amb variants molt pròximes a Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), Tolegassos i els Ametllers (Casas et al., 1990, 262-263, núm. 522-523), sempre en contextos de la segona meitat del segle II. No en coneixem cap, de moment, que es pugui datar a la primera meitat del segle III. Efectivament, la vora de gerreta africana de la forma Hayes 131, omnipresent, ve a ser quasi contemporània, ja que es data de forma genèrica des de mitjan segle II ﬁns als primers anys del segle següent (ﬁg. 106, 1). Depenent de la variant, pot ser més o menys antiga, però no és cap bestiesa situar-la en aquest període anterior al 200. La base del ﬂascó de vidre pertany a la forma característica i més abundosa a la necròpolis, documentada tant en inhumacions com en incineracions que –no ho oblidem– aquí deixen d’utilitzar-se cap al 150. Per tant, tot i que els dos difunts (potser tres), van ser sebollits dins la segona meitat del segle II, una diferència cronològica d’entre deu i vint anys entre un i altre no hauria de ser estranya. En tot cas, la lògica ens fa suposar que no s’haurien remogut les restes del primer ﬁns que no s’haguessin convertit Si la resta de fragments i peces incompletes pertanyen realment al conjunt funerari de l’individu més antic, també disposem d’elements suﬁcients per intentar A 2 1 3 4 5 B 6 Fig. 106.- Inhumació núm. 22. Ofrenes. 1: ceràmica africana de cuina; 2 i 7: ceràmica comuna oxidada; 3: comuna reduïda; 4: vidre; 5: ferro; 6: petxina. 7 127 Fig. 107.- Escudella de ceràmica comuna oxidada de la inhumació núm. 22. Fig. 108.- Inhumació núm. 23, amb part de les restes del difunt. en ossos, però mentre encara hi havia memòria de la situació de la tomba. Podem suposar que es tractaria d’una tomba de tipus familiar. paral·lels de dalt a baix, els uns més marcats i profunds que els altres. La pasta és de color beix groguenc, tova, una mica farinosa i en alguns llocs s’esclovella a capes, la qual cosa fa que sigui molt difícil suprimir la capa de concreció que la recobreix. No obstant, en alguns punts pot veure’s bé el vernís, de color taronja fosc, molt malmès. Inhumació núm. 23 Sepultura en forma excavada al sòl geològic a una profunditat regular, orientada a l’est i amb el cap del difunt a ponent. Està formada per una caixa amb la base feta amb dues tegulae i la coberta amb dues teules planes a cada costat, inclinades i deﬁnint un doble vessant. Els extrems es van tapar amb tegulae posades verticals (ﬁg. 108 i 109). Aquest tipus de vas, del que en trobem tres exemplars a la necròpolis (un d’ells molt fragmentat), pertany És l’enterrament d’un nen petit; un infant de 6-7 anys, perquè el premolar té la corona completa formada, però sense haver-se iniciat la formació de l’arrel, del qual quasi no van quedar-ne gaires més restes, ja que la major part van ser consumides per la terra. Abans de treure’l de la inhumació, s’apreciaven les cames i els braços, així com part del crani. També es notaven restes d’ossos més petits, formant una taca blanquinosa damunt les tegulae del fons Però eren un ossos tan febles i deteriorats que van quedar pràcticament engrunats una vegada retirats del lloc. No obstant, es podia deduir que l’infant es va enterrar dins una mortalla. Tenia les cames juntes, el braç dret lleugerament ﬂexionat damunt el ventre i l’esquerre recte al costat del cos. Com a única ofrena, una gerra de TS Clara B, forma Lamboglia 14/26, dipositada a l’alçada del maluc, al costat dret (ﬁg. 110). N L’única cronologia ens la proporciona aquesta gerreta d’una forma que ja hem vist altres vegades a la necròpolis (supra). Tenia la nansa trencada i desapareguda d’antic. És a dir, que ja es va posar trencada a la tomba. El cos, de parets primes, té la superfície exterior resseguida per diversos solcs Fig. 109.- Planta de la inhumació núm. 23. 128 peces dentals. Malauradament, estava parcialment capgirada i destruïda i es van conservar poques restes òssies; entre elles, el cap, col·locat a l’extrem de llevant de la fossa, al costat de dos fragments de tegulae posats verticalment per delimitar la capçalera (ﬁg. 111). Tot i haver-se remenat amb el conreu de l’antiga vinya i, per tant, trobar-se força engrunats els objectes que acompanyaven el difunt, hi ha alguns indicis que semblen assenyalar que no van ser desplaçats del seu lloc, sinó únicament trencats in situ. L’ofrena principal era la gerreta de ceràmica africana de cuina Hayes 131, aixafada a l’alçada de l’espatlla dreta. Una segona peça sembla que hauria constituït una mena de protecció per al cap. Es tracta d’un gibrell de ceràmica comuna oxidada, de producció local, que va aparèixer incomplet damunt la testa. Potser la resta que es va perdre va desaparèixer a causa de la seva situació massa elevada o poc profunda en relació amb el nivell del camp, ja que era a l’abast de l’arada. La resta de material ceràmic de la tomba més aviat sembla formar part de les intrusions que s’hi van escolar amb la terra que colgava la sepultura. És poca cosa: 18 fragments de comuna oxidada (entre ells una vora i dues bases), una base de llàntia amb part d’una marca il·legible i una vora de ceràmica de parets ﬁnes. És un conjunt suﬁcient per datar la inhumació de manera força aproximada. Si prenem en consideració el material dipositat expressament com a ofrena – la gerreta africana i el gibrell– ens porten cap a la segona meitat del segle II (ﬁg. 112, 5 i 6 i ﬁg. 113). Podem intentar precisar una mica millor aquesta cronologia. El gibrell de grans dimensions i amb dues nanses horitzontals és una peça que apareix en aquest territori cap a la primera meitat avançada del segle II i perdura ﬁns la segona meitat del segle III. Fig. 110.- Got o gerra de sigil·lada Clara B de la inhumació núm. 23. Dels més antics n’hi ha bons exemples a Tolegassos, en contextos d’entorn el 140 (Casas et al., 1990, 234-235, núm. 479-480). Però són altres variants lleugerament diferents a la de la tomba. S’hi assemblen més els de l’estrat 2080 del pou que, a més, tenen una pasta molt semblant, per no dir idèntica (Casas et al., 1990, 308-309 núm. 636 i 639). La cronologia d’aquell estrat del pou de la vil·la, en el que la forma també apareix associada a les gerretes d’africana de la forma Hayes 131, s’ha a la forma 14/26 i ens porta cap a un moment indeterminat de la ﬁ del segle II i segle III (supra). Inhumació núm. 24 És una tomba orientada d’est a oest, en fossa senzilla i no massa gran (1’20 m de llargada), la qual cosa posa en evidència (conﬁrmada per l’estudi antropològic), que pertany a un individu molt jove: un nen o nena d’entre 8 i 9 anys, pel que es dedueix de les 129 són diferents a les de la majoria d’atuells d’aquesta mena; gerres per a contenir líquids, de cos globular, amb o sense vessador, que no podem identiﬁcar amb precisió a causa de la manca de la vora (ﬁg. 112, 1 i 4). Potser pertanyen a un tipus de gerra amb un llavi com el de la peça núm. 3 de la mateixa tomba, senzill i molt habitual tant durant el segle I i, especialment, durant la segona meitat del segle II i una mica més enllà. Inhumació 24 N Tot plegat ens portaria a datar l’enterrament entre la segona meitat avançada o darrer quart del segle II i el primer terç del segle III, com a màxim. Tenint en compte les característiques de les dues peces disposades com a ofrena, difícilment podria ser més moderna. Inhumació 25 0 Inhumació núm. 25 Tomba excavada al sòl natural, a poca profunditat, sense restes de teules ni cap altre element de protecció o senyalització. Orientada a llevant, amb el cap del difunt a l’oest, com en la major part de les sepultures d’aquest cementiri. Tot i ser molt superﬁcial, estava només relativament malmesa, però no tant com es podria esperar d’una inhumació tan poc protegida (ﬁg. 111 i 114). 1 m. Té altres característiques que també la fan una mica diferent de les altres. El difunt es va dipositar sense anar embolcallat amb l’habitual mortalla, segons es desprèn de la posició del cos: les cames lleugerament separades i ﬂexionades, el cos una mica girat cap a la dreta i el cap també inclinat lleugerament, recolzant-se damunt l’espatlla. El braç dret estava plegat damunt el pit, mentre que l’esquerre estava estirat i tenia la mà a l’alçada del maluc. La major part de l’esquelet es conserva bastant bé, sobretot els ossos llargs i més durs. Les vèrtebres de la columna, en canvi, van aparèixer com una taca blanquinosa que es desfeia tan sols tocant-la, igual que algunes restes de costelles. Tenia l’aspecte d’un individu aparentment de poca alçada (a la tomba, d’entorn 1’40 m d’alçada). En deﬁnitiva, l’esquelet pertany a un individu masculí, dretà, que va morir en edat madura, afectat de diverses patologies acumulades al llarg de la seva vida, tant per unes condicions de treball intenses i adverses (lesions musculars i traumàtiques, fractures, infeccions, anèmia, inﬂamacions, etc), com per una alimentació i higiene deﬁcients que va afectar greument la seva dentició. Fig. 111.- Plantes de les inhumacions núm. 24 i 25. situat en el darrer quart del segle II, més o menys entorn l’any 200, com a màxim. Pel que fa referència a l’ansat Hayes 131, tampoc val la pena insistir-hi massa. Ja n’hem comentat altres exemplars en apartats anteriors. Però aquesta vegada ens hem de ﬁxar en algunes peculiaritats, com la nansa de secció massissa o el peu amb una lleugera inclinació cap a l’exterior. Són petits detalls que pensem que ajuden a conﬁgurar un quadre evolutiu de la forma, a menys que assenyalin la seva procedència de diferents tallers situats tots ells a la zona de l’actual Tunísia. Les dades que poden proporcionar-nos els materials que hem considerat residuals o secundaris només poden ser complementàries. La base de llàntia de pasta africana porta les restes d’una marca feta a punxó (ﬁg. 112, 2), però això no vol dir res. Les dues bases de ceràmica comuna, una de fons pla i l’altra amb una anella de repòs ampla i diferenciada, no No tenia objectes d’acompanyament funerari. Tan 130 2 1 3 4 5 6 Fig. 112.- Ofrenes de la inhumació núm. 24. 1, 3, 4 i 6: ceràmica comuna oxidada; 2: llàntia; 5: ceràmica africana de cuina. 131 base d’un ﬂascó de vidre de la forma més comuna a la necròpolis i que atribuïm a la forma Isings 28b/82, característica d’època ﬂàvia, amb continuïtat (ﬁg. 115, 2). Fins ara l’hem anat trobant en incineracions i inhumacions de mitjan i segona meitat del segle II, i el tornarem a veure, sencer, a la inhumació núm. 26. L’altre és una vora de cassola de ceràmica africana de cuina de vora ennegrida de la forma Hayes 183/184 (ﬁg. 115, 3), de cronologia incerta, però que s’emmarca entre mitjan segle II i primera meitat del segle III (Hayes, 1972, 203-204). No és una forma desconeguda, encara que sigui poc habitual si la comparem amb altres tipus de cassoles amb un origen comú. A la vil·la de Tolegassos la vam trobar en els estrats més alts de l’escombrera oriental, amb una cronologia dels primers anys del segle III (Casas i Nolla, 1993, 86 i 96). Però no n’hi ha cap al pou de la mateixa vil·la, amb una data de colgament pròxima al 200. Fig. 113.- Ceràmica africana de cuina de la inhumació núm. 24. sols una petxina i la base d’una gerra de ceràmica comuna oxidada, de color taronja i de regular qualitat, que estava barrejada entremig de les terres de farciment, més aviat pròximes al nivell superﬁcial (ﬁg. 115, 1). Inhumació núm. 26 La deposició fou disposada en una fossa senzilla, poc profunda, sense tegulae ni cap altre element de protecció que s’hagi conservat ﬁns ara. Era molt superﬁcial. De fet, les restes del difunt quedaven a tocar el primer nivell, arran del gruix de terres llaurades. Està orientada d’est a oest, amb la part Superﬁcial entre les inhumacions T24 i T26. Tot i trobar-se a un nivell relativament alt o poc profund en relació amb la superfície de la ﬁnca, més que un estrat superﬁcial, aquesta zona sembla correspondre a les restes deixades per la destrucció o alteració d’una tomba propera, situada a mig camí de les inhumacions T24 i T26. No sabem si pertany a alguna d’elles. Per això hem preferit separar aquest material que, d’altra banda, tampoc és especialment signiﬁcatiu. A part del fragment comentat en el paràgraf anterior, que associem més clarament a la tomba 25, es van recollir alguns esquerdissos de ceràmica que, en principi, no haurien de trobar-se en el nivell superﬁcial d’un cementiri en el que tota l’activitat era de caire funerari i, per tant, no hauria de ser normal trobar ceràmica escampada com pot trobar-se damunt un altre tipus de jaciment amb una activitat continuada i quotidiana, com pot ser una vil·la. Per això, entre altres motius que no venen al cas, considerem que han de provenir d’alguna de les tombes afectades pels forats oberts a l’època en què es plantaven els plançons de la vinya. Entre els fragments, en destaquem dos que ens poden proporcionar cronologia. D’una banda, una Fig. 114.- Inhumació núm. 25. 132 1 2 3 4 Fig. 115.- Materials situats entre les inhumacions núm. 24 i 26. 1 i 4: ceramica oxidada; 2: vidre. 4: ampolla de vidre de la inhumació núm. 26. la representació esquelètica d’aquest individu és escassa i molt dolenta la conservació, atès que només resten fragments de les diàﬁsi dels d’ossos llargs, i manca el crani, per la qual cosa no es pot determinar el sexe i només sabem que és un individu adult. del cap a llevant, que no es va conservar. No sembla que quedés excessivament destruïda amb les tasques agrícoles, ja que, a part del cap i dels ossos més febles que han quedat desfets per l’acció de la terra àcida, la resta del cos es pot considerar intacta. En canvi, sí que va afectar una incineració més antiga, ja que part d’una tassa de ceràmica de parets ﬁnes –que ja hem analitzat en un capítol anterior– es va trobar entre les cames del difunt, igual que taques de terra cendrosa procedent de la incineració parcialment destruïda (ﬁg. 116 i 117). A l’alçada del colze dret va aparèixer l’única ofrena funerària: una ampolla de vidre miraculosament intacta (estava a uns 0’30 m de la superfície i, per tant, a l’abast de l’arada), que permet conèixer la forma exacta de la resta d’ungüentaris o ﬂascons de vidre que ﬁns ara hem anat trobant incomplets en altres sepultures (ﬁg. 115, 4). Té la part inferior del receptacle de forma quasi cònica, la base pràcticament plana i la paret gruixuda, mentre que la del coll i llavi és molt prima, d’aproximadament mig mil·límetre de gruix. Correspon a la forma genèrica Isings 82, però amb el llavi més senzill, que apareix Sembla, però, que es va enterrar embolicat amb una mortalla. Té les restes de les cames juntes i els braços estirats a cada costat del cos, si bé lleugerament ﬂexionats. Malgrat el que es va poder veure en l’excavació, reﬂectit a les fotograﬁes de camp que mostren unes restes relativament intactes, 133 descobrir la necròpolis cinquanta anys enrere (ﬁg. 117 i 118). El primer esquelet (27a), està representat per les extremitats superiors i inferiors i coxals. No té crani. L’absència de fusió acetabular del coxal permeten identiﬁcar a un/a nen/a menor de 11-14 anys que, tot i morir en una edat tant primerenca, no deixà marques en l’esquelet. D’entre les restes recuperades es documenta un segon esquelet (27b), masculí, representat pel crani, les extremitats superior i inferiors, així com alguns pocs metatars i metacarps i falanges de la mà, distingint-se de l’individu identiﬁcat com a 27a per l’edat, i del 27c per la complexió més gràcil d’aquest darrer. El tercer individu representat en aquesta tomba (27c), és també un home adult amb una representació esquelètica similar a la de 27b, tan sols diferenciat per la presència de mandíbula amb algunes dents i una menor representació de mans i peus. Les Inhumació 26 Fig. 116.- Inhumació núm. 26. cap a la ﬁ del segle I o començament del segle II, i perdura ﬁns quasi la ﬁ de la segona centúria en contextos funeraris ben datats (Bel, 2002, 182183). És un tipus d’objecte relativament habitual en contextos del segle II tal com podem veure en aquest mateix cementiri. N Inhumació núm. 27 Sens dubte havia estat una tomba, però ens ha arribat en forma de fossa absolutament capgirada i espoliada. Orientada cap a l’est-nord-est, la seva forma és una mica irregular a causa de la destrucció soferta. A la meitat oriental s’hi barregen sense cap mena d’ordre els ossos de tres difunts (hi havia dos cranis i altres restes), abocats de qualsevol manera, amb tegulae trencades i alguns fragments de ceràmica que en part considerem que formaven part de l’ofrena funerària. Inhumació 27 N Tot sembla indicar que la destrucció es va produir en època moderna, ja que les que hem trobat alterades d’època romana, aproﬁtades per sebollir-hi un segon difunt, solien respectar una mica més les restes del primer ocupant. No ens hauria d’estranyar, doncs, que la replantació de ceps hagués ensopegat amb la tomba. Potser és una de les que van permetre 0 1 m. Fig. 117.- Plantes de les inhumacions núm. 26 i 27. 134 africana de cuina, 39 de ceràmica comuna oxidada, 7 de comuna reduïda, 8 d’àmfora sense forma, 1 fragment de base de grisa emporitana tardana i 2 fragments d’ossos cremats que deuen venir d’alguna incineració pròxima. És molt probable que els diferents fragments de TS Clara B, tots d’un únic vas, pertanyin a l’ofrena funerària (ﬁg. 119, 1). Aquest és, d’altra banda, l’element més segur per datar la sepultura, a part dels esquerdissos de ceràmica africana. Un d’ells pertany sens dubte a una gerra de boca trilobulada, cada vegada més ben documentada a casa nostra, amb cronologies segures dins la segona meitat del segle II (ﬁg. 119, 4). La base d’una escudella de grisa emporitana tardana que se sol datar com a màxim a la primera meitat/segon terç del segle I (ﬁg. 119, 3). Per tant, en aquest cas la seva presència no ens és útil per poder datar de manera ﬁable la tomba. Els altres bocins, a part de ser intrusions difícils de ﬁxar cronològicament, són poc signiﬁcatius. En canvi, a la gerra de Clara B, de la mateixa forma que les altres dues estudiades en apartats precedents, Lamboglia 14/26, li podem atribuir una cronologia de segona meitat avançada del segle II i segle III. Tot plegat ens portaria a datar la inhumació entre el 175 i el 225. Fig. 118.- Inhumació núm. 27. diferències amb l’altre home representat són quant a la complexitat física, tractant-se l’altre d’un home més robust. Inhumació núm. 28 Forma molt ben tallada a la roca natural, orientada cap a llevant, però sense cap element de protecció ni cobriment. Tan sols una tegula posada verticalment a la capçalera, arran del crani del difunt, a la banda occidental (ﬁg. 120 i 121). L’inventari ens mostra una abundància no habitual de material ceràmic al seu interior, la major part segurament amb caràcter residual o intrusions (ﬁg. 119, 2-7). Identiﬁquem 8 fragments de ceràmica 2 3 1 Fig. 119.- Ofrenes de la inhumació núm. 27. 1: Sigil·lada Clara B; 2 i 5: ceràmica comuna oxidada; 3: grisa emporitana tardana; 4: africana de cuina; 6 i 7: ceràmica comuna reduïda. 4 5 135 6 7 cap esquerdís de ceràmica a les terres que colgaven l’enterrament, per la qual cosa ens és impossible datar la tomba. Inhumació núm. 29 També és una tomba en fossa, però molt malmesa. Excavada a poca profunditat, de formes irregulars, les parets mal tallades i el fons també irregular, amb alts i baixos; orientada a l’est i totalment afectada pel conreu del camp. Les poques restes de l’esquelet assenyalen que el difunt estava orientat amb el cap al costat de ponent. Però, de fet, només es conserven les tíbies, part de les costelles i dels braços. La desaparició de la resta dels ossos s’ha d’atribuir més al tipus de terra que el recobria que a la destrucció a causa del conreu de la vinya (ﬁg. 121). Malgrat l’escassa representació esquelètica i mala conservació, és possible determinar l’edat d’aquestes despulles de sexe indeterminat, ja que es conserva una articulació de costella de morfologia immadura, indicant que es tracta d’un menor de 18 anys. Fig. 120.- Inhumació núm. 28. Inhumació 28 L’esquelet es va trobar sencer –sens dubte, el més ben conservat de tota la necròpolis–, encara que els ossos estaven molt deteriorats a causa del tipus de terra que els recobria. Pertany a un individu adult, però jove, un home d’aproximadament 18 anys. Té fusionades les epíﬁsis del fèmur i de l’húmer però es mantenia oberta la sincondrosi esfeno-basilar que es fusiona entre els 16 i els 18 anys. Té erupcionats els queixals esquerrans del seny, però això es pot produir també en aquestes edats. El crani presenta trets femenins probablement perquè encara era jove quan va morir. El criteri deﬁnitori de la seva masculinitat el dóna la morfologia del coxal clarament masculina. Patia diverses patologies que són comunes a la major part dels individus de la necròpolis. N Inhumació 29 El braç dret estava una mica ﬂexionat i amb la ma damunt el maluc. El braç esquerre posat ben recte al costat del cos. És, també, un dels pocs individus que conservava els peus i les ròtules dels genolls, normalment desaparegudes a la major part dels difunts d’aquest cementiri. La posició de les restes, amb les cames juntes, el cos recte i els braços ben posats, indica que es va enterrar embolicat. N 0 No tenia cap mena d’ofrena i tampoc va trobar-se 1 m. Fig. 121.- Plantes de les inhumacions núm. 28 i 29. 136 capgirades, a l’espai comprès entre les tegulae i la paret de roca de la sepultura. Un dels cranis es va trobar a l’alçada de l’espatlla del difunt, intacte però fora de la caixa de teules. Els altres dos, a la banda dels peus, posats un damunt l’altre. Els ossos de les extremitats, barrejats i de diferents persones, estaven a mitja alçada, aproximadament al costat de les cames del difunt últim, però sempre fora la caixa. La conservació parcial dels ossos recuperats i la baixíssima representació esquelètica (extremitats inferiors i de manera excepcional fragments d’extremitats superiors i malucs) impossibiliten fer gaires inferències quant a la determinació de sexe i edat. Probablement hi ha les restes d’un individu juvenil, per morfologia i dimensions, d’una dona i d’un home, per les dimensiones; essent el quart individu de sexe indeterminable. Destaquen les restes de l’home, doncs presenten unes dimensions destacades, no tan sols en relació a les altres restes, sinó en relació Fig. 122.- Inhumació núm. 30. No va trobar-se cap bocí de ceràmica ni altres elements que ens puguin ajudar a datar la tomba. Inhumació núm. 30 Tomba en fossa de tipus clàssic. El difunt principal, que es va trobar pràcticament intacte, reposava al fons, amb el cap al costat occidental, i estava cobert amb tegulae posades en forma de V capgirada, a doble vessant. Fragments de dues teules posades verticalment constituïen la capçalera (ﬁg. 122 i 123). N Una vegada més, es tracta d’una sepultura novament aproﬁtada o alterada en època antiga. Al seu interior hi van aparèixer quatre cranis i restes de diferents individus. El difunt que va trobar-se sencer correspon a la inhumació més moderna i és el que va provocar el desplaçament dels anteriors i potser la pèrdua d’algunes de les seves restes. De fet, per enterrar-lo es van haver d’apartar les teules planes de la caixa original, de manera que les del costat de migdia van quedar quasi verticals. També es va desplaçar el (o els) difunt més antic(s) i es van tornar a col·locar les tegulae inclinades de la banda nord. Fora la caixa, a tramuntana, s’hi van tornar a posar les restes dels cadàvers més antics, però arraconades i una mica 0 1 m. Fig. 123.- Diferents nivells, en planta, de la inhumació núm. 30. 137 Fig. 124.- Ofrenes de la inhumació núm. 30. 1 i 2: sigil·lada Clara B; 3 i 5: ceràmica comuna oxidada; 4: ceràmica comuna reduïda; 6: petxina; 7: llàntia. A 1 3 2 4 B 5 7 6 al conjunt dels individus inhumats en aquesta necròpolis. Dimensions similars al darrer individu inhumat en aquesta tomba (VF-30d). com per voler-se estalviar la feina d’excavar una tomba expressa per a cada individu que moria. Tornant al difunt que ens ha arribat intacte, el darrer que fou sebollit a la tomba, era un individu de gran alçada, quasi un gegant comparat amb els altres que s’han desenterrat. La seva llargada in situ era de 1’90 m, encara que la mesura deﬁnitiva, efectuat l’estudi antropològic, es situa entre els 1’73 i els 1’78 m. De fet, era més llarg que l’espai que ocupava la tomba original, motiu pel qual els peus sortien de la protecció de les tegulae posades a doble vessant. També es va haver de trencar i fer córrer cap a l’oest la tegula de la capçalera, per poder-hi encabir el cap. El cos era ample i els ossos de cames i braços molt robusts. Es va enterrar embolcallat en una mortalla, amb les cames juntes, el braç dret plegat damunt el ventre i la mà una mica inclinada cap avall, sobre la pelvis esquerra. L’altre braç estava ﬂexionat cap amunt, sobre l’espatlla esquerra, i la mà girada cap a la clavícula. Es tracta d’un home adult, però sense que se’n pugui determinar l’edat, amb pocs problemes de salut, a part del desgast de la columna probablement per la càrrega o transport de pesos. Els dos cranis recuperats com a VF-30a corresponen ambdós a dones, mentre que els associats a VF-30c corresponen a un home i a una dona. Aquest darrer crani representa a una dona jove i presenta pèrdua dentaria de les peces anteriors de la mandíbula, conservant encara les superiors amb un desgast entre lleu i moderat. L’evolució i els diferents aproﬁtaments d’aquesta sepultura costa una mica de resseguir. Tan sols podem veure el resultat ﬁnal, amb les restes de les quatre persones, les quals indiquen que l’operació d’obrir-la per sebollir-hi un altre individu desplaçant les restes de l’anterior es va repetir probablement tres vegades. Aquest costum, que hem constatat altres vegades a la necròpolis, probablement té una explicació fàcil i raonable, segurament relacionada amb els lligams de parentiu entre aquells que van fer servir la mateixa sepultura. No s’explica, en canvi, per la manca d’espai al cementiri o la diﬁcultat que suposava excavar una sepultura a la roca. L’àrea a disposició era suﬁcient per obrir-hi dotzenes de sepultures més, tal com es pot veure a la planta general, i la roca no és tan dura El material arqueològic de l’interior de la tomba era força abundant, però podem suposar que quasi tot pertany a intrusions barrejades amb les terres 138 indicis cronològics més o menys aproximats, que ens situarien cap a la ﬁ del segle II o començaments del segle III, basant-nos en la Clara B, s’ha de tenir en compte el que dèiem abans. No sabem si formen part de la tomba original o si s’hi van escolar amb les terres que van servir per colgar el darrer difunt. En aquest últim cas, l’enterrament podria ser molt més recent del que assenyalen aquests materials. Inhumació 31 N 0 50 cm. Inhumació núm. 31 És un enterrament en àmfora, segurament d’un nadó, molt deteriorat. Només es va localitzar la part inferior del recipient, esmicolat i molt perdut. És una àmfora amb la característica pasta d’origen nord-africà, que no ha conservat cap part que ens pugui donar un indici tipològic. Possiblement va ser lleugerament desplaçada del seu lloc original i no contenia restes òssies. Es trobava a molt poca profunditat, la qual cosa explica la seva destrucció amb l’activitat agrícola des de fa segles. Ni tan sols hi havia restes o fragments a la vora que es poguessin associar a l’àmfora, per la qual cosa deduïm que la destrucció és molt antiga. Al seu davant, quasi a tocar els fragments in situ, es va trobar part d’un estri de ferro, com una fulla, molt malmès (ﬁg. 125 i 126). Inhumació 32 N Fig. 125.- Planta de les inhumacions núm. 31 i 32 (infantils). que colgaven la sepultura i ni un esquerdís, llevat potser d’una petxina, es pot considerar part de les ofrenes. En realitat, a la caixa delimitada per tegulae dins la que reposava el difunt trobat intacte, no n’hi havia cap. Si els altres bocins de ceràmica ho havien estat originàriament, deurien formar part de les dels difunts més antics i es van trencar i perdre la major part de les restes amb les successives operacions d’exhumació i inhumació de cadàvers. Inhumació núm. 32 Enterrament en àmfora d’un nadó, les restes del qual han desaparegut totalment. Només es notava un polsim blanquinós al fons de l’àmfora, segurament els ossos desfets pel temps i la terra. Estava dipositada dins un nínxol orientat a l’est, excavat al terra pedregós, falcada a tot volt amb petites pedres. Li mancava el coll i vora, per la qual cosa aquesta El primer material residual, aquesta vegada trobat damunt les teules i fora la tomba, quasi a la part superﬁcial de la sepultura, és un lot amb tres fragments d’àmfora sense forma, una vora de llàntia de disc de variant indeterminada (en principi, Deneauve VII A), una vintena de bocins de ceràmica oxidada, nou més de ceràmica reduïda i una petxina (ﬁg. 124, 3 a 7). A la part més profunda, també entre les terres que farcien l’interior del sepulcre, una o potser dues nanses de TS Clara B (ﬁg. 124, 1 i 2), acompanyada de ceràmica comuna oxidada (13 fragments), un bocí d’àmfora sense forma, un altre fragment de grisa tardana i 7 fragments d’ossos cremats, que deurien provenir d’una incineració destruïda. Encara que aquest material ens proporcioni uns Fig. 126.- Peça de ferro de la inhumació núm. 31. 139 una època no determinada, l’esquelet estava malmès a causa de les característiques de la terra, que ja hem dit altres vegades que es menja els ossos. La part afectada per les plantacions de ceps es delimitava força bé i corresponia a la zona del cap i al nivell superior. En aquesta cota més alta, per damunt de la que reposava la resta del cos, hi havia fragments d’un crani, una mandíbula i alguns ossos llargs (d’extremitats) barrejats i sense connexió anatòmica, així com part d’una pelvis del costat dret. Cap d’aquestes restes pot correspondre al difunt del fons de la tomba, ja que va aparèixer intacte, llevat del cap (ﬁg. 128 i 129). Fig. 127.- Inhumació núm. 32, en àmfora. En el cas de l’enterrament secundari, es tracta principalment de les restes d’una probable dona, ja que la gran escorxadura ciàtica dreta presenta una morfologia mes aviat femenina, però la protuberància occipital externa és força robusta i la morfologia del part s’havia tapat amb un altre fragment d’àmfora posat verticalment (a la banda oest, que és on deuria haver-hi el cap de l’infant). Estava completament aixafada per la pressió de la terra, la qual ﬁns i tot va deformar les restes del contenidor, de manera que a l’hora de restaurar-lo no és possible fer casar els 47 fragments en què es va trencar. Es tracta d’un recipient d’origen nord-africà, potser una Africana II, tot i que la manca del coll i boca no ens permet estar segurs d’aquesta classiﬁcació (ﬁg. 125 i 127). Inhumació núm. 33 La tomba 33, a la part centre-nord del cementiri, va afectar de ple la incineració núm. 9 i possiblement també la núm. 10. Les restes de la incineració núm. 9 es notaven perfectament al seu interior, ja que part de les terres que serviren per colgar el difunt eren totalment cendroses i cremades, quasi negres, i un dels recipients trencats que s’hi van trobar a dins segurament provenia de les ofrenes de la incineració (ﬁg. 130, 1). En parlarem més endavant. N És una tomba en fossa senzilla, sense teules que la recobrissin, i tapada amb la mateixa terra treta de l’entorn o del seu interior quan es va obrir al subsòl de la necròpolis. De fet, difícilment es distingia del seu entorn ﬁns que no s’arribava al nivell geològic, on el terra és més vermellós i amb més pedruscall. Una vegada localitzat aquest estrat, apareixia la roca calcària, que permetia resseguir la fossa tallada amb poca cura i de forma una mica irregular. El difunt es trobava al fons de tot, amb la part que correspondria al cap –desaparegut– a la banda de llevant, al revés de l’orientació predominant a la necròpolis. Tot i que es nota remenada i capgirada en 0 Fig. 128.- Planta de la inhumació núm. 33. 140 1 m. mentó no és determinable. No se’n pot saber res mes, a part de constatar algunes patologies que poden ser degudes a l’edat avançada de l’individu. És difícil interpretar correctament aquestes despulles. Pertanyien a la persona que s’hi va enterrar primer i que fou desplaçada amb la inhumació del cos que trobem quasi intacte al fons? o bé s’hi van abocar en una operació posterior d’exhumació i neteja d’una altra tomba, com si fos una ossera? És difícil respondre. Entre les restes dels dos difunts, els forats per plantar vinya i la incineració núm. 9 –i potser la núm. 10–, destruïda, es fa difícil treure’n l’aigua clara d’aquest garbuix. En el mateix nivell superior s’hi va trobar part de l’olla de ceràmica comuna a la que ens referíem abans, que sembla correspondre a la producció local amb la superfície polida o espatulada, característica d’època augustal (Casas et al., 1990, 47). Creiem que provindria de la incineració núm. 9 o, potser, d’una altra tomba del segle I que va ser remenada i destruïda (per això hi hauria les restes òssies que assenyalàvem abans), i el recipient formés part de les ofrenes. Però és improbable una inhumació tan antiga, sabent que almenys ﬁns a mitjan segle II a la necròpolis només s’hi incinerava. Fig. 129.- Inhumació núm. 33. 2 1 3 4 Fig. 130.- Inhumació núm. 33. 1: ceràmica comuna reduïda polida, probablement procedent d’una cremació destruída per la tomba 33; 2: ceràmica africana de cuina; 3: base de llàntia; 4: ceràmica comuna reduïda; 5: ferro. Inhumació núm. 34. 6: ceràmic africana de cuina; 7: clau de ferro. 6 7 141 5 Fig. 131.- Diferents nivells de la inhumació núm. 34. En el nivell més profund, reposant damunt la roca natural, hi havia el difunt que considerem principal. Ja hem dit que li mancava el cap. Era de baixa estatura (tal com estava a la tomba, d’entorn els 1’40-1’50 m). Tenia les cames juntes i els braços damunt la panxa. De fet, el braç esquerre estava una mica més ﬂexionat i la mà reposava sobre el ventre, mentre que el dret, més estirat, tenia la mà damunt el pubis. Per la posició de les restes deduïm que estava amortallat amb una peça de roba. pertànyer al llarg període que va aproximadament del 120 al 200 (Casas i Soler, 2006a, 50). Una base de ceràmica africana de cuina d’un tupí de la forma Hayes 200, idèntic a la forma 131 però de mida i de funcions diferents (Aquilué, 1995, 70), (ﬁg. 130, 2). La ceràmica comuna hi és present amb sis fragments oxidats i cinc reduïts (ﬁg. 130, 4), la major part sense forma. Finalment, un estri de ferro doblegat, de funció desconeguda (ﬁg. 130, 5). Inhumació núm. 34 Enterrament en fossa excavada al sòl natural, ben retallada i amb el difunt dipositat dins una caixa formada per tegulae inclinades a doble vessant. A migdia, les teules planes s’havien falcat amb pedres col·locades entre elles i la paret de roca de la fossa. Estava bastant deteriorada a causa de forats de vinya (un a cada extrem), que havien fet desaparèixer part de la coberta. S’orientava de ponent a llevant, amb els peus del difunt a l’est. Aquesta inhumació correspon a un home d’edat adulta, que patí una greu coixesa des de la més tendra infantesa, i que requerí d’una especial atenció per part de la gent que l’envoltava, ja que estava limitat en la seva mobilitat. A part de les lesions derivades d’aquesta malaltia, no se n’observen d’altres que ens indiquin unes pitjors condicions de vida que la resta d’homes inhumats en aquesta necròpolis. El material de l’interior de la sepultura era escàs i no formava part de les ofrenes. Però proporciona alguns indicis cronològics que val la pena anotar. A part de l’olla de ceràmica comuna que ja hem comentat, assenyalem un fragment de base de llàntia de pasta groguenca, poc dura i ben depurada, que conserva part de la marca impresa (CIV)NDRAC; un taller molt actiu, l’origen del qual alguns autors situen a la ﬁ del segle I i que es documenta a la regió d’Algèria durant tot el segle II, encara que més aviat sembla L’individu –un home adult però jove– estava estirat i amb les cames juntes, el braç dret lleugerament ﬂexionat damunt el pubis i l’esquerre estirat al costat del cos. Damunt dels peus hi havia alguns ossos cremats i terres negres procedents d’alguna incineració pròxima. Les restes del difunt estaven força malmeses, tant per la destrucció soferta en època moderna com per les característiques de la terra. Li mancaven els peus i les costelles s’havien 142 A N N B Tomba 24 Fig. 132.- Planta de la inhumació núm. 34. desfet, igual que els ossos més febles (ﬁg. 131 i 132). No tenia ofrenes. Només alguns bocins de ceràmica barrejats amb la terra que cobria la sepultura, i que són poc útils a l’hora de datar-la. Dos fragments de ceràmica africana de cuina, 17 de ceràmica comuna oxidada de producció local i un clau de ferro (ﬁg. 130, 6 i 7). Una de les vores d’africana pertany a una gran gerra de boca trilobulada, relativament habitual en contextos de la segona meitat del segle II i inicis del segle III (supra). 0 1 m. Fig. 133.- Plantes de la inhumació núm. 35. inferior del cos, però no els peus, amb les cames molt juntes i part de la pelvis, amb l’extrem inferior dels braços posats damunt els malucs o el pubis. La meitat superior havia desaparegut consumit per la terra. El cap, però, possiblement s’havia remogut perquè estava a un nivell una mica més alt. Potser per això es va trobar força malmès i separat en dues parts. Les sutures cranials apunten a que es tracta de l’esquelet d’una persona adulta, però de sexe indeterminat, ja que tot i les dimensions més aviat petites, bé podrien correspondre també a un home baixet. Inhumació núm. 35 Tomba en fossa de forma rectangular, orientada a l’est, ben retallada a la roca natural formada per un conglomerat no massa dur. Al fons hi ha un llit de tegulae –tres– posades de pla. No en tenia als laterals ni als extrems, per la qual cosa deduïm que ja es va fer tal com l’hem trobada i no va ser alterada amb els anys. Tampoc hi havia cap senyal visible per a la seva localització. Es va poder identiﬁcar únicament gràcies a una anomalia a la superfície del sòl i per la humitat que assenyalava la presència d’una alteració. Dos forats de l’antiga vinya havien afectat la part superior, però no van arribar a tocar el cadàver i l’ofrena que l’acompanyava (ﬁg. 133 i 134). L’única ofrena va aparèixer sencera a l’alçada del maluc, al costat dret del difunt. Era una gerra de ceràmica comuna oxidada de color beix groguenc, amb la pasta ﬁna i ben depurada, la superfície farinosa i l’interior del tall de color grisós i amb alguns punts blancs (ﬁg. 135, 1 i ﬁg. 136). Entre el material residual i les intrusions, identiﬁquen un parell de fragments d’àmfora sense forma, quatre fragments de TS Africana A, un d’africana de cuina i una dotzena de ceràmica comuna, entre oxidada i Del difunt es conservava relativament bé la meitat 143 quadrilobulada, que a vegades veiem en exemplars de la segona meitat o darrers anys del segle II (Casas et al., 1990, 270-271, núm. 541), però que també es pot perllongar ﬁns al segle III. Tot plegat són elements massa febles i insegurs per poder datar la tomba, ja que ens movem en un marc massa ampli. No obstant, som de la opinió que caldria situar-la ja al segle III, dins de la primera meitat. Inhumació núm. 36 És una fossa poc profunda, orientada de ponent a llevant, lleugerament desviada cap al nord-est. Els peus del difunt són a la banda est. Inicialment havia estat una sepultura feta amb un llit de tres tegulae posades de pla i amb una coberta inclinada a doble vessant. Aquest últim element ha desaparegut i només es nota la part inferior de les teules escapçades a la base. Eren de fang mal cuit i pràcticament s’havien desfet. Les tres del fons també mostraven aquestes característiques, però s’havien conservat millor en no haver-se mogut del seu lloc. A la superfície de la tomba, les restes desfetes de les tegulae estaven barrejades amb pedres i restes de morter, que no sabem si formava part d’un reforç en la coberta de protecció de la tomba o si provenen de la destrucció d’una altra del costat (ﬁg. 137 i 138). Fig. 134.- Inhumació núm. 35. reduïda (ﬁg. 135, 2 a 4). La vora de TS africana potser és poc signiﬁcativa de cara a datar la sepultura, ja que es va trobar entre les terres de farciment i, per tant, pot ser força més antiga que la pròpia tomba (ﬁg. 135, 2). En tot cas, es tracta d’una olleta de la forma Hayes 140 que, de manera general, es data entre la segona meitat del segle II i els primers anys del segle III (Hayes, 1972, 182). Pel que fa a la gerra de l’interior de la sepultura, presenta una forma força comuna, amb el llavi senzill, una mica engruixit, cos globular i base ben marcada, amb el peu ressaltat. Val la pena ﬁxar-se en la secció de la nansa, complexa, que adopta una forma quasi Les restes del difunt estaven molt malmeses i s’engrunaven en el moment de treure-les. De fet, els 2 3 4 1 Fig. 135.- Ofrenes de la inhumació núm. 35. 1: ceràmica comuna oxidada; 2: ceràmica africana de tipus A; 3: comuna oxidada; 4: ceràmica comuna reduïda. 144 Fig. 136.- Gerra de ceràmica comuna oxidada de la inhumació núm. 35. ossos van quedar deteriorats a causa del ph àcid de la terra. Estava ben col·locat, amb les cames juntes, el braç dret lleugerament ﬂexionat damunt el ventre i l’esquerre recte al costat del cos. El cap, també recte. Sens dubte es va enterrar dins una mortalla. L’erupció del tercer molar i el gruix del crani apunten a que es tractava d’una dona adulta; l’escàs desgast dental, que era força jove, probablement entre 20 i 30 anys. Fig. 137.- Sepultura en inhumació núm. 36. hem datat a la segona meitat/ﬁnals del segle IV. No hi havia ofrenes ni fragments ceràmics residuals entre les terres que colgaven la sepultura, per la qual cosa no tenim res per datar-la. No obstant, és idèntica, quant a estructura, a les tombes T35 i T46, que es poden datar una mica millor. No és un element segur, però constitueix un indici. Inhumació núm. 38 Tomba en fossa simple, orientada a l’est, de mides reduïdes (probablement corresponia a un infant), i força rebregada a la part superior, ja que no es nota cap destrucció important, deguda a l’habitual afectació pel conreu del camp (ﬁg. 140 i 141). Inhumació núm. 37 És una tomba atípica, orientada de nord a sud, afectada per la plantació d’un cep i força destruïda. De fet, es tracta de la part inferior d’una sepultura d’estructura ben diferent a les altres. És una fossa poc profunda que en realitat servia de fonament a una capa de pedres lligades amb morter, que anivellaven el sòl i constituïen la base de la inhumació desapareguda. Les restes del difunt, doncs, s’havien de trobar al seu damunt, a un nivell massa alt com per haver-se conservat ﬁns ara (ﬁg. 138 i 139). La part superior inicialment estava protegida per una capa de pedres irregulars, que han aparegut mogudes i capgirades, amb restes de ceràmica barrejades (sens dubte la gerra de l’ofrena), i ossos escampats bastant fragmentats. A part de la gerra esmicolada, s’hi va trobar un clau de ferro i una base de ceràmica comuna oxidada, pertanyent a un recipient de majors dimensions (ﬁg. 142, 2 i 3). Però no sembla que aquests darrers elements formessin part de la tomba, sinó que s’hi van escolar amb les terres que la recobrien. És possible que es tracti d’una sepultura més tardana, però tampoc tenim massa elements per datar-la. Constatem, però, que és veïna de la tomba T39, que La gerra (ﬁg. 142, 1), quasi sencera una vegada reconstruïda, havia perdut el coll i la nansa. És de 145 Inhumació 36 N Fig. 139 i 140.- Restes de la inhumació núm. 37 i part superior de la inhumació 38, respectivament Inhumació 37 repòs i el disc extern de la base, com els que veiem en els exemplars del segle II. El cobriment d’engalba blanca el tornem a trobar a l’exemplar de Vilauba citat abans (núm. 705). El cos globular i el coll llarg i estret també són característics d’aquesta època. Malauradament, no sabem com era la vora. El paral·lel més pròxim és, també, d’origen funerari. La gerra, sense coll, que acompanyava el difunt de la sepultura núm. 25 de la necròpolis oriental de vil·la del Collet de Sant Antoni (Nolla et al., 2005a, 47-48, ﬁg. 41) sense datació ferma però que calia situar per diversos indicis durant la segona meitat avançada del segle II i el III. N 0 Una sola gerra és un senyal molt feble, però res s’oposa a datar la sepultura en un moment indeterminat del segle III, potser avançat, que correspondria a la darrera fase i quasi abandonament de la vil·la de Tolegassos. 1 m. Fig. 138.- Plantes de les inhumacions núm. 36 i 37. Inhumació núm. 39 És la tomba més tardana del conjunt, amb algunes peculiaritats que la fan diferent a la resta, a part de la seva avançada cronologia (segona meitat del segle IV o inicis del V). ceràmica comuna oxidada, de color taronja o rosat fosc, dura, ben depurada, amb la fractura recta i una mica rugosa al tacte. La superfície externa estava recoberta d’un tel gruixut d’engalba blanca força ben conservat. Tot i que no són paral·lels perfectes, la forma general ens recorda la d’alguns exemplars de la segona meitat del segle III, especialment alguns de Vilauba i Mas de Dalt (Casas et al., 1990, 350351, núm. 696, 352-353, núm. 697, 356-357, núm. 705 i 358-359, núm. 711), de mides diferents, però amb trets comuns. La base, per exemple, està ben marcada i és gruixuda, massissa, amb una anella de repòs evident. En tot cas, no ens recorda l’anella amb un solc a sota molt profund entre la zona de Era orientada d’oest a est, amb el cap del difunt a ponent. La fossa era perfectament rectangular, recta i escairada, d’entorn els 1’80 m de llargada, més ampla del que sol ser habitual, excavada profundament i recoberta de terra i restes de roca arrancada de l’entorn a la meitat superior. El difunt reposava al fons, però al seu damunt s’hi va col·locar una llosa irregular, feta amb un bloc de pedra calcària arrencat de l’entorn, que li protegia la meitat inferior del 146 cos, des de la pelvis ﬁns als peus. La posició del cadàver, amb els membres junts, la llosa i altres pedres posades sobre el cos, així com diversos claus de ferro (als peus, al cap i a l’alçada dels malucs), ens fan suposar que es va enterrar amortallat i dins d’una caixa de fusta. Atès que les ofrenes (una llàntia i part d’una gerra), van aparèixer entre les pedres i no al fons de la sepultura, ens permeten deduir que s’havien dipositat damunt la caixa i no a dins (ﬁg. 141 i 143). crani i restes d’algunes costelles. El mal estat de conservació de les restes, però, impossibilità la seva recuperació, excepte de la diàﬁsi del fèmur esquerre i fragments de crani. Aquestes són les restes esquelètiques d’una persona clarament adulta, però de sexe indeterminat. La cronologia ens la proporciona bàsicament el material de l’ofrena i, de manera complementària, altres fragments que s’hi van introduir en el moment de colgar la sepultura. En el procés d’excavació es varen identiﬁcar les extremitats superiors i inferiors, cintura escapular, La llàntia imita la forma típica Atlante VIII A1a. (ﬁg. 144, 1). Però no és un producte africà, sinó que pertany a una producció regional d’origen desconegut. Té la pasta com la que veiem a la major part de ceràmiques comunes del país; de color beix clar, no massa dura, però compacta, ﬁna i ben depurada. No hi veiem restes de vernís o engalba. És una peça molt deformada, elaborada de qualsevol manera i amb poca traça, feta a partir d’algun motlle tret d’un original en circulació, que es va imitar de forma maldestre. Els acabats són poc polits i les dues meitats no casen bé. A l’entorn té una decoració d’espiga característica de la forma, mentre que al disc s’hi pot veure un motiu en relleu, mal deﬁnit, que potser vol representar un ocell. Al cercle del centre de la base hi ha unes impressions irregulars que potser corresponen a una marca anepigràﬁca. Inhumació 38 N Inhumació 39 La forma, en general, correspon a la ﬁ del segle IV o començament del segle V. Un exemplar molt N 2 1 3 0 1 m. Fig. 142.- Ofrenes de la inhumació núm. 38. 1 i 3: ceràmica comuna oxidada; 2: clau de ferro. Fig. 141.- Plantes de les inhumacions núm. 38 i 39. 147 Per datar, doncs, la sepultura, caldrà tenir en compte un parell de factors. D’una banda, el contingut del seu interior, que ens aboca a una cronologia de la ﬁ del segle IV o lleugerament més recent. De l’altra, el període d’activitat i nova ocupació de la vil·la de Tolegassos, que és, en deﬁnitiva, on suposadament vivia la persona sebollida a la tomba. Aquell moment, després d’un període d’inactivitat, el vàrem situar a la segona meitat del segle IV i, concretament, cap al tercer quart de segle (Casas i Soler, 2003, 237). En qualsevol cas, va ser una reocupació puntual i de curta durada, que no va arribar al segle V. Per tant, totes les dades coincidirien en atribuir a la tomba una cronologia de, com a màxim, l’últim terç del segle IV. Inhumació núm. 40 Enterrament en fossa tallada a la roca i terra natural de l’indret, poc profunda i orientada d’est a oest, amb el cap del difunt a llevant. Té la forma una mica irregular i pertany a un individu jove, ja que la llargada màxima de la fossa és de 1’50 m. Pràcticament no es distingia del sòl geològic de l’entorn a nivell de superfície. Però estava d’alguna manera assenyalada per una pedra i un fragment d’imbrex a la part central. Les restes del difunt van aparèixer molt malmeses, la major part dels ossos consumits per la terra i, en part, afectats per les tasques de conreu. Dels pocs membres més o menys conservats, especialment el braç i la cama dreta, es dedueix que s’havia sepultat dins d’una mortalla (ﬁg. 145 i 146). Es tracta d’una dona, per la morfologia de la protuberància occipital externa, mentó i apòﬁsi mastoides esquerra, d’edat adulta, donat l’elevat desgast dental, i afectada per una severa artrosi en la regió cervical. Fig. 143.- Inhumació núm. 39. semblant, però de millor qualitat, també amb un ocell en el disc central, prové de Roses i s’ha considerat de la mateixa època. La decoració de la margo, habitual en aquesta forma, no és especialment signiﬁcativa a l’hora de ﬁxar millor la cronologia (Casas i Soler, 2006b, núm. G1457 i G1458). Tampoc és que ens proporcionin una cronologia de primera els fragments de ceràmica comuna (ﬁg. 144, 5 a 7). D’una banda, el morter segueix una forma documentada des de la segona meitat del segle II, amb exemplars semblants a Vilauba en contextos de la ﬁ del segle III i en el segle IV (Castanyer i Tremoleda, 1999, làm. 54 i 77). També les gerres de fons còncau o umbilicat són força habituals a partir del segle III. Un bon repertori el tenim a Tolegassos mateix, en contextos del darrer terç del segle III (Casas i Soler, 2003, 226), per no parlar d’alguns precedents més vells. A Vilauba, un repertori encara més interessant pertany al nivell d’incendi de la mateixa època (Castanyer i Tremoleda, 1999, làm. 50). Com a única ofrena, una olleta de ceràmica africana de cuina a l’alçada del maluc dret, adossada a la paret nord de la sepultura (ﬁg. 147). Adopta la forma típica i tantes vegades repetida a la necròpolis, amb una lleugera variació en l’acabat del coll i vora i a la base, una mica còncava, a diferència d’altres, en què és totalment plana. Ens movem, con ja és habitual, en un marc cronològic de la segona meitat del segle II o poc més enllà. Inhumació núm. 41 Es una sepultura una mica estranya. Forma irregular orientada clarament al nord-est, oberta damunt la incineració núm. 19. En primer lloc, es detecten les 148 3 2 1 4 5 6 7 Fig. 144.- Ofrenes de la inhumació núm. 39. 1: llàntia; 2 a 4: claus de ferro; 5: ceràmica comuna reduïda; 6: morter; 7: ceràmica comuna oxidada. 149 a causa d’un forat per plantar vinya. Aquestes restes corresponen a un home, per la morfologia de la gran escorxadura ciàtica del coxal. Es tracta d’un individu d’edat adulta, major de 24 anys, d’estatura alta, robust, amb evidències d’una intensa activitat física que potser va produir-li patologies per sobresforç. Entre les extremitats inferiors i cap a la banda de la pelvis, es van trobar els fragments d’una gran cassola de ceràmica africana de cuina de la variant Hayes 199 (ﬁg. 148), que hauríem de datar cap a la segona meitat no avançada del segle II, més aviat entre el 150 i el 180, aproximadament. La forma, com a paral·lels geogràﬁcament més pròxims, es localitza a la vil·la de Tolegassos en contextos tancats que es daten, respectivament, entorn l’any 150 i en els períodes 150/180 (on és més nombrosa) i entorn l’any 200 (Casas i Nolla, 1993, 60, 76 i 86). Inhumació 40 N Incineració 19 Inhumació 41 Inhumació núm. 42 Tomba afectada per forats de plantació de vinya, que la van destruir quasi completament i van causar el desplaçament del material arqueològic del seu interior. Estava orientada a l’est, i al seu interior quedaven restes de dues tegulae que segurament haurien format part d’una coberta de protecció posada de pla. No hi havia restes del difunt (ﬁg. 149). N 0 1 m. No obstant, quedava part de l’ofrena, fragmentada en època moderna, i situada l’extrem de llevant, al costat de dos ossos molt deteriorats i desplaçats del seu lloc original que, probablement, pertanyien al braç. A part, tres bocins de ceràmica comuna oxidada i una base de ceràmica reduïda de color gris (ﬁg. 150, 2), escolats com a intrusions amb la terra que tapava la sepultura. Fig. 145.- Plantes de les inhumacions núm. 40 i 41. restes de la incineració, ja que les mateixes terres es van utilitzar per tornar a colgar la inhumació, barrejant-s’hi les cendres, ossos cremats i part de l’ofrena de la més antiga, que ja hem estudiat al capítol corresponent. A la part superior, entre les pedres, hi havia una petita urna de grisa emporitana tardana esclafada, però força completa, que havia constituït aquella ofrena més vella. Per sota aquesta capa de cendres remenades, a uns 0’20/0’25 m de profunditat, mig recoberta per terres negres, apareix la cama esquerra del difunt sebollit a la inhumació, així com part del braç i de la pelvis esquerra. A un segon nivell, per sota, la pelvis i la cama dreta, mig ﬂexionada, i restes del braç. El peu esquerre era sencer, mentre que els ossos del peu dret es trobaven a l’alçada de la pelvis (ﬁg. 145). La petita copa és d’un tipus força comú a tota l’àrea geogràﬁca (ﬁg. 150, 1), sempre en contextos de la segona meitat avançada del segle II. És de carena A diferència de la resta, l’individu es va enterrar de costat, amb la part superior i el cap (desaparegut) a l’est. La part de l’esquelet que mancava es va perdre Fig. 146.- Inhumació núm. 40. 150 Fig. 148.- Ofrena de la inhumació núm. 41. Ceràmica africana de cuina. i barrejats amb la terra: 6 fragments d’àmfora, un de ceràmica comuna oxidada, 12 de comuna reduïda de color gris fosc i 2 de ceràmica grisa de boca trilobulada. Tots ells sense forma. Les restes de l’individu estaven molt malmeses a causa del tipus de terra de l’indret, que pràcticament havia desfet els ossos. Únicament havien quedat in situ part de les cames i braços; suﬁcients per veure que el difunt s’havia dipositat embolcallat amb la mortalla, com a la major part de les tombes (ﬁg. 151). No es pot saber el sexe de l‘individu, i l’edat s’ha deduït a partir de les peces dentals, indicant que morí entre els 13 i els 15 anys, quan encara estava en procés de creixement osteològic i dental. Fig. 147.- Ofrena de la inhumació núm. 40. Ceràmica africana de cuina. molt baixa, fons quasi pla i vora vertical, amb dues nanses contraposades. Un exemplar idèntic, però amb una sola nansa i sencer, prové de la veïna Empúries. Una altra copa que no ha conservat la meitat inferior es va trobar a la vil·la de Puig Rodon (Corçà), en un estrat del 190-220 (Casas, 1986, ﬁg. 12-6; Casas et al., 1990, 290-291, núm. 597 i 598). Altrament, en la sepultura núm. 34 de la necròpolis oriental de la vil·la del Collet, es va trobar una copa molt semblant, acompanyada d’una llàntia Deneauve VIII B que datàvem en el darrer quart del segle II o poc més tard (Nolla et al., 2005a, 59-61, ﬁg. 61). L’ofrena, que és l’únic material que ens dóna una cronologia aproximada, és d’un tipus característic. Originari del nord d’Àfrica, va tenir una àmplia distribució durant la segona meitat del segle II i encara va perdurar durant dècades al llarg del segle següent. Pràcticament apareix a tots els jaciments d’aquestes comarques en nivells dels segles IIIII, amb paral·lels idèntics. La forma varia poc en el decurs d’un centenar d’anys, essent la més característica la que ara comentem. És pràcticament igual a un exemplar del pou de Tolegassos, amb una cronologia del darrer quart del segle II, i a un altre de Puig Rodon datat entre el 190 i el 220. Entre els més tardans documentats a casa nostra, de la segona meitat del segle III, assenyalem dos més procedents de la vil·la de Puig Rodon (Casas et al., 1990, 250251, núm. 489 i 490 i 344-345, núm. 686 i 687). Generalment, aquesta variant, que es considera la més antiga dins del tipus, es data en una època una mica mes recent, cap a la primera meitat del segle III (Bonifay, 2004, 285), tot i que, com comentàvem, disposem de paral·lels propers que assenyalen una cronologia de la darreria del segle II. Inhumació núm. 43 Enterrament infantil en fossa tallada al sòl natural de graves i còdols, de forma rectangular i orientada a l’est. No és massa profunda. A la part de dalt, al costat de les restes del cap del difunt (est de la tomba), es conservava intacta l’ofrena, constituïda per una gerra de ceràmica comuna africana de pasta groga, amb alguna clapa més rosada, restes de sutge a la meitat inferior i recoberta d’una engalba groguenca habitual en aquesta producció (ﬁg. 152, 1 i ﬁg. 153). A part, diversos esquerdissos de ceràmica residual 151 desconeixement de l’indret exacte on es trobava una va fer que la segona s’obrís als peus de l’altra, formant una línia seguida. Estan orientades d’oest a est; però mentre el difunt de la T44 tenia el cap a ponent, el de la T45 el tenia a llevant i es trobava a un nivell molt més baix (ﬁg. 154 i 155). La T45 és la més antiga. És una fossa profunda, amb un esglaó no tan baix que ressegueix la banda sud, mentre que a la meitat nord s’enfonsa més de 0’40 m. El difunt es va dipositar en aquesta part més fonda, probablement dins una caixa de fusta, amb una olleta de ceràmica africana de cuina posada al costat dret del cap a manera d’ofrena. Al seu damunt, quasi a nivell del sòl natural o de circulació, es va fer una coberta plana amb tegulae i imbrices a les juntes. Amb els anys aquesta protecció es va enfonsar des de la part centre-sud, de manera que en l’excavació es van trobar caigudes, inclinades i recolzades a la paret nord de la tomba. És probable que el deteriorament de la fusta del sarcòfag provoqués un buit que va cedir sota el pes de les tegulae (ﬁg. 157 i 158) N 0 1 m. Fig. 149.- Plantes de la inhumació núm. 42. Hem de fer notar, quant a l’estructura de la sepultura, la disposició i forma esglaonada del forat. El veiem altres vegades a la necròpolis, i sempre en inhumacions en les que es detecten més clarament Val la pena comentar els fragments dispersos d’una altra gerra de ceràmica africana de cuina trobats barrejats amb la terra que cobria el difunt. Són intrusions que no pertanyen al conjunt d’ofrenes funeràries, però que ajuden a collar la cronologia (ﬁg. 152, 2). La gerra d’africana de boca trilobulada, que en aquest cas podem restituir a partir de només tres fragments, és característica de la segona meitat avançada del segle II. El repertori del pou 1 de Tolegassos, citat en diverses ocasions, és un dels millors que coneixem. La data d’aquells estrats s’ha situat entorn l’any 200 i es van formar amb materials d’una escombrera que contenia produccions d’entre el 175/200-210 (Casas i Nolla, 1986-89, 211). Difícilment podrem determinar la cronologia exacta de la inhumació en base a una sola peça i els fragments d’una altra que segurament no forma part de l’ofrena. Tot sembla indicar, no obstant, que ens movem en un moment a cavall entre els segles II i III, segurament anterior al 225. 1 Inhumacions núm. 44 i 45 Es tracta de dues tombes físicament unides per un extrem, posades una a continuació de l’altra, tot i que de cap manera podrem considerar-les com una doble inhumació. Les circumstàncies i, possiblement, el 2 Fig. 150.- Ofrenes de la inhumació núm. 42. Ceràmica comuna oxidada (1) i reduïda (2). 152 inhumades en aquesta necròpolis. Es pot inferir que es tracta d’una dona d’edat adulta, però jove, per presentar en procés de fusió la sincondrosi jugular, encara sense fusionar en la banda dreta, menor, per tant, de 35 anys, afectada per diverses lesions i patologies a les extremitats inferiors i superiors, amb tota probabilitat causades per les dures condicions de treball. N 0 Posteriorment al primer enterrament –no sabem quants anys després– es va excavar a la roca la segona sepultura, la T44, a l’extrem est de la T45. No devien quedar massa rastres ni evidències de la més vella, ja que la part del cap del difunt més recent envaeix la del més antic. El cap del segon reposava directament damunt la testa del primer, encara que a un nivell 0’40 m més alt. En aquest cas, no tenia cap tipus d’ofrena, a part d’una petxina posada al costat dret del cap. 1 m. El difunt de la tomba T44 tenia una alçada, mesurada in situ, de 1’60/1’65 m, els ossos prims i una mica febles, les dents senceres i aparentment sanes. Pel seu aspecte general és una dona, segurament jove, inferit per la morfologia cranial (protuberància occipital externa, apòﬁsi mastoides, glabel·la i vores orbitals), d’edat adulta però probablement força jove, doncs ja li havia erupcionat el tercer molar però amb molt poc desgast dental. Deuria estar amortallada, ja que tenia les cames juntes i els braços plegats i lleugerament ﬂexionats amb les dues mans damunt el ventre. Fig. 151.- Plantes de la inhumació núm. 43. que aquí les restes d’una caixa de fusta. A manera d’hipòtesi, podríem suposar que era una manera de facilitar la col·locació de la caixa al fons de la tomba, tenint en compte que la profunditat total des del nivell superior del sòl geològic –que podia estar encara a 0’30 o 0’40 m per sota del nivell de circulació– és de més d’un metre. A aquesta profunditat és difícil dipositar amb cura un taüt a pes de braços, a menys que es faci baixar amb un parell de cordes. No podem ni tan sols intentar esbrinar la cronologia de la inhumació núm. 44. A part de la petxina (ﬁg. 156, 1), es van trobar tres fragments sense forma de Es tracta de l’enterrament d’una dona de dimensions mitjanes-altes, tot i comparant-la amb les altres dones 2 1 Fig. 152 i 153.- Ofrenes de la inhumació núm. 43. 1: ceràmica africana de pasta groga; 2: ceràmica africana de cuina. 153 Inhumació 44 Inhumació 45 N 0 Fig, 154.- Plantes de conjunt de les inhumacions núm. 44 i 45. 154 1 m. havia una altra tegula vertical. La dels peus, si mai hi fou, no s’ha conservat. De fet, aquesta part estava afectada per un forat de vinya, que també deuria ser la causa de la desaparició de la cama esquerra de la persona enterrada. La sepultura era orientada a llevant, amb el cap del difunt a ponent. Les restes òssies, mal conservades per causes naturals, deixen veure que havia estat amortallat, amb les cames rectes i juntes, els braços lleugerament ﬂexionats i les mans damunt el pubis (ﬁg. 159 i 160). Es tracta d’un adult/a (no ha estat possible determinar-ne el sexe), probablement jove, encara que també podria ja haver entrat en edat madura. L’ofrena funerària es va localitzar al costat esquerre del cap. És una gerra de TS Clara B que havia quedat engrunada per la pressió de la terra i el trànsit d’animals i vehicles agrícoles durant anys. La pasta és de color taronja-rosat, dura, de gra ﬁ, ben depurada i amb la fractura recta. Recoberta d’una ﬁna capa de vernís vermell-marronós, poc adherent, que no va arribar a la meitat inferior del recipient. El coll i la vora havien desaparegut (ﬁg. 161). La manca d’aquests elements ens impedeix identiﬁcar Fig. 155.- Inhumació núm. 44, en primer terme, i núm. 45, al fons. ceràmica comuna oxidada i un de ceràmica reduïda, que no ens donen cap indici en aquest aspecte. A més, eren intrusions barrejades amb la terra, que no tenen cap relació amb les ofrenes. 1 Pel que fa a la tomba T45, la peça pertanyent a l’ofrena funerària és una petita gerra de ceràmica comuna d’origen nord-africà que imita la forma Hayes 131 de la producció típica (ﬁg. 156, 2). Un producte característic i molt abundant a l’estrat 2080 del pou 1 de Tolegassos, que tantes vegades hem citat, amb cronologies d’entre el darrer quart del segle II i, com a màxim, primera quinzena del segle III (Casas et al, 1990, 254-255). Inhumació núm. 46 Forma no massa profunda, amb el difunt dipositat dins d’una caixa formada per una base de tegulae posades de pla i coberta a doble vessant feta amb el mateix tipus de peces. De la coberta quasi no en quedava res, ja que s’havia anat destruint amb les tasques agrícoles. Com a mínim a la capçalera hi 2 Fig. 156.- Ofrenes de les inhumacions núm. 44 i 45. 1: petxina; 2: ceràmica comuna africana de pasta taronja. 155 N 0 1 m. Fig. 159.- Planta de la inhumació núm. 46. de l’acidesa de la terra, també havia estat remogut i alterat, de manera que quasi no en quedava res més que alguns fragments escampats i fora de lloc (ﬁg. 162). En realitat, l’estudi antropològic ha pogut determinar l’existència de restes de dos individus, tots dos adults, i segurament de sexes diferents, amb alguns traumatismes en l’esquelet identiﬁcat com a femení. També hi havia restes de ceràmica comuna, sense forma, esgarriats una mica arreu. Són materials introduïts amb la terra per tapar la sepultura. En cap cas podem considerar que formaven part de l’ofrena funerària. Tampoc tenim elements per datar la tomba. Fig. 157 i 158.- Detall de les inhumacions núm. 44 i 45. la variant exacta. Però el coll que s’endevina estret, el cos globular i de perﬁl baix i la posició de la nansa recorda la forma Desbat 1980, 82-84/DICOCER Clair-B 84, a la que s’atribueix una cronologia del 190/300 (Raynaud, 1993a, 182). Inhumació núm. 48 Tomba en fossa tallada al sòl geològic format per una primera capa de conglomerat tou i amb el fons de roca calcària dura. Adopta l’habitual forma rectangular orientada a l’est. Les restes del difunt, potser un infant de pocs anys, tenint en compte la llargada de la sepultura, havien desaparegut desfetes per la terra. Tan sols alguns fragments d’ossos de les extremitats, difícilment identiﬁcables (ﬁg. 162). Només s’ha pogut esbrinar que no es tracta d’un Inhumació núm. 47 Sepultura en fossa rectangular i una mica irregular degut a què fou rebentada amb la plantació de la vinya. Orientada d’est a oest. El difunt, a part d’haver-se conservat malament els ossos a causa 156 Fig. 161.- Ofrena de la inhumació 46. Sigil·lada Clara B. caixa de fusta, un seguit de claus amb restes de fusta adherides, distribuïts de manera regular el fons de la tomba, conﬁrmen aquesta pràctica funerària (ﬁg. 163 i 164). Fig. 160.- Inhumació núm. 46. Encara que les restes de la persona enterrada hagin desaparegut, en part degut a l’acció de la terra àcida i en part pel fet de tractar-se segurament d’un infant o un individu molt jove (com sembla indicar-ho la mida de la sepultura), es van conservar in situ totes les ofrenes. A l’extrem est hi havia esclafada una ampolla de vidre de cos globular i fons quasi pla –lleugerament umbilicat–, d’un tipus que no havíem vist ﬁns ara a la necròpolis (ﬁg. 165, 4). Al seu costat, una mica separats, dos claus de ferro amb restes de fusta i, poc més enllà, a l’indret que més o menys correspondria al pit o al vendre del difunt si hagués estat orientat amb el cap a l’est, l’”òbol de Caront” (ﬁg. 165, 2). És una moneda relativament ben conservada, de l’emperador Marc Aureli, en la que a l’anvers es conserven les lletres ...TONINVS.. AVG... i al revers un personatge femení amb una branca de palma (Hilaritas?), entre S i C, i part de la llegenda ...IMP VI COS III. L’hem de datar entorn el 170, aproximadament. infant, però, malgrat tot, les anàlisis antropològiques no han pogut determinar si era un jove o un adult ja format. Entre la terra de l’interior va aparèixer un fragment d’àmfora sense forma i, a la part central, l’òbol per al Barquer. Era una petita moneda molt gastada, quasi sense relleu (a l’anvers el bust d’un emperador que sembla barbat, i al revers, absolutament res), que no podem classiﬁcar amb seguretat però que sembla característica del segle II. Inhumació núm. 49 És un enterrament en fossa i caixa de fusta coberta de lloses de pedra de formes irregulars i una tegula que va caure i va quedar quasi vertical. Està orientada a l’est i no quedaven restes del difunt, consumit pel tipus de terra àcida de l’entorn. Com en el cas de la inhumació T45, té un esglaó a dins, a mitja alçada, i la seva amplada també és superior al que sol ser habitual. Les restes del mort, sota la capa de pedres que formaven una mena de llosa de protecció, s’haurien d’haver trobat a la part més profunda. Pel que fa a la A l’altra punta de la tomba, a l’angle nord-oest, va aparèixer una llàntia de disc i una gerreta de ceràmica africana de cuina. Els altres de claus de ferro estaven distribuïts al llarg de la tomba, a la part més baixa, 157 juntament amb una agulla de ferro bastant prima que caldria relacionar amb el ﬁxament de la mortalla (ﬁg. 165, 5 a 11). Inhumació 49 La llàntia és de la forma genèrica Deneauve VII/ Bussière D II, amb una cronologia que abasta tot el segle II i una mica més enllà (ﬁg. 165, 1 i ﬁg. 166). És una peça africana, amb la pasta de color taronja-beix, dura, una mica porosa, rugosa al tacte i ben decorada. Conserva algunes restes de vernís marró fosc. Aquesta, a més, té algunes particularitats que cal assenyalar. En primer lloc, la nansa no està perforada, la qual cosa no sabem si respon a un oblit, a les presses per fabricar-la o al costum de l’època a la que correspon. Però les nanses no perforades normalment solen ser una mica tardanes, com a mínim, del segle III. En aquest cas, però, potser ho haurem d’atribuir a la poca habilitat del terrissaire, que també es fa palesa a la resta de la peça: les dues meitats no casen, tot i ser exactament de la mateixa Inhumació 47 1 m. 0 N Inhumació 50 N Inhumació 48 Fig. 163.- Plantes de les inhumacions núm. 49 i 50. mida. Es nota especialment en el llavi, amb la part superior desplaçada a la dreta respecte la inferior. Les parets són més gruixudes del que és habitual i la decoració, de no massa bona qualitat, la qual cosa també indica que es va obtenir a partir d’un motlle tret d’una altra llàntia en circulació. No té marca a la base. moneda 0 1 m. La decoració del disc, amb un lleó de perﬁl dret, no és del tot inèdita, però tampoc sobren paral·lels. Fig. 162.- Plantes de les inhumacions núm. 47 i 48. 158 núm. 43, encara que cronològicament les separa més d’un segle, ja que aquella pertany al període TiberiClaudi (Almagro, 1955, 174) Tot plegat ens porta a datar la tomba cap a la segona meitat o darrer terç del segle II (170-190?). Malgrat les seves imperfeccions que desdibuixen una mica la forma i la cronologia, la llàntia no sembla posterior a l’any 200. Més aviat seria del tercer quart del segle II. La moneda, deteriorada per la seva conservació en un mitjà inadequat, no es veu gastada per l’ús i circulació, per la qual cosa és probablement el millor element de datació en aquest cas. El gotet amb nansa africà no contradiu aquesta cronologia, ans al contrari i, pel que fa a l’ampolla de vidre, la seva presència en nivells i contextos de la segona meitat del segle II també ha estat veriﬁcada. Inhumació núm. 50 Tomba en fossa i, potser, amb caixa de fusta, segurament d’un infant, ja que la seva llargada és de 1’10 m. Les restes del difunt han desaparegut, consumides per la terra, i només quedaven tres claus de ferro amb senyals de fusta adherides (ﬁg. 163 i ﬁg. 168, 1 a 3). No havia quedat afectada pels conreus moderns. Orientada d’est a oest. Fig. 164.- Detall de la inhumació núm. 49. Inhumació núm. 51 És una sepultura una mica estranya, en una fossa irregular, fons mal tallat i gens pla; totalment còncau. Orientada a l’est, per les seves dimensions, pertany a un adult (1’90 m de llargada). El difunt també havia desaparegut, per la qual cosa deduïm que les restes òssies van quedar consumides per la terra àcida. Aquesta circumstància no pot ser deguda al conreu de la vinya, encara que estava afectada per dos forats de ceps, ja que habitualment, en aquests casos, sempre queda algun bocí d’os barrejat amb la terra (ﬁg. 167). Els repertoris més habituals mostren lleons de perﬁl esquerre, tal com assenyalem en el capítol dedicat a l’estudi dels grups de material (supra). L’ansat de ceràmica africana de cuina torna a ser de la forma omnipresent a la necròpolis: la Hayes 131. Les diferències respecte a altres trobades al cementiri són mínimes i, en tot cas, es fan més evidents a la base, lleugerament còncava per sota, i el peu una mica inclinat. La seva cronologia, com hem repetit tantes vegades, se situaria a la segona meitat del segle II o inicis del segle III (supra). En canvi, tenia l’ofrena funerària, un ansat o un tupinet que sembla de ceràmica comuna imitant la forma Hayes 131 de l’africana de cuina (ﬁg. 168, 4 i ﬁg. 169). Té la pasta de color taronja, ﬁna, ben depurada i de bona qualitat. Per fora té la paret polida i allisada com en moltes ceràmiques oxidades de producció local i està una mica ennegrida pel foc a causa d’una utilització anterior com atuell de cuina. Tipològicament, és idèntica a la ceràmica comuna africana oxidada –excepte per la secció circular de la nansa– especialment abundant a la segona meitat del segle II a Tolegassos, però la pasta ens sembla Finalment, pel que fa a l’ampolla de vidre, és de gran qualitat. Encara que va aparèixer esmicolada a causa de la pressió de la terra, el vidre és dur – malgrat que és prim com un paper–, i ben depurat, sense bombolles. La forma, que recorda una gran bombeta, és una variant del tipus Isings 28, que se sol datar cap a l’últim terç del segle I (Bel, 2002, 182-183), encara que el nostre exemplar no acaba de casar amb la forma exacta. De fet, tipològicament, s’acosta més al de la incineració emporitana Torres 159 2 1 3 6 4 5 11 7 8 9 10 Fig. 165.- Ofrenes de la inhumació núm. 49. 1: llàntia; 2: moneda; 3: africana de cuina; 4: vidre; 5 a 11: ferros. 160 Fig. 166.- Ceràmica africana de cuina i llàntia de la inhumació núm. 49. local. Potser l’hauríem d’associar als petits tupins d’Empúries i Tolegassos, de la mateixa època (Casas et al., 1990, 224-225, núm. 450 i 254-255, núm. 494-501). embolcallat amb una mortalla. Tenia les cames juntes i els braços ﬂexionats damunt el ventre; el dret una mica més estirat i amb la mà sobre el pubis (ﬁg. 170 i 173). La seva cronologia és una mica imprecisa dins un marc de la segona meitat del segle II, tot i que els paral·lels que acabem de citar s’emmarquen dins el darrer quart de la centúria, llevat de l’emporità, de pasta grisa i procedent de la casa romana núm. 2, en un context que no deu anar més enllà del 150. Havia estat mig destruïda per dos forats per plantar vinya, que no van arribar a la profunditat del difunt. Aquest tenia els ossos molt febles, deteriorats pel tipus de terra que els recobria. El crani també estava força desfet; se’n conservaven només algunes dents. De la resta de l’esquelet, hem recuperat la part superior de les cames i els braços. En els elements esquelètics no s’ha pogut detectar cap tret que ens pugui indicar sexe, edat o condicions de vida i treball. Les dents, però, han aportat la clau per a poder identiﬁcar aquest esquelet com d’un o una jove d’entre 14/16 anys (probablement no arribà als vint anys). Inhumació núm. 52 Forma orientada a l’est, potser protegida amb tegulae posades de pla a la part superior, però afectat en època indeterminada. Les restes de les teules es van trobar incompletes i escampades dins la sepultura. Tampoc hi havia senyals del difunt; ni un sol esquerdís d’os, la qual cosa ens fa pensar que va quedar totalment desfet amb la terra, com en altres casos comentats anteriorment. Res fa pensar en una exhumació, malgrat la destrucció evident a la part superior. Tampoc hi havia cap altre tipus de material, a part d’algun fragment de ceràmica comuna sense forma que no té res a veure amb el conjunt funerari, sinó que es va escolar amb la terra del seu interior (ﬁg. 170 i 171). Quant al conjunt d’ofrenes funeràries, a l’alçada del pit o sota la posició suposada de la mandíbula tenia una moneda bastant deteriorada, que pertany a Antoninus Pius o Marc Aureli (ﬁg. 172, 3). Al costat del peu esquerre, una llàntia de disc d’una variant relativament tardana, segurament de la primera meitat del segle III (ﬁg. 172, 1). Finalment, al costat esquerre de l’espatlla, un ansat o tupinet de ceràmica comuna reduïda de producció local (ﬁg. 172, 2). Inhumació núm. 53 Sepultura situada a l’extrem nord-est de la necròpolis i orientada a llevant, amb el cap del difunt a ponent. Fossa rectangular ben tallada, de quasi 2 m de llargada, amb les restes del difunt al fons, sense cap mena de protecció, però dipositat amb cura i En relació amb la cronologia de la sepultura, la moneda proporciona un primer indici. Tot i que no s’ha conservat o no es llegeix la inscripció, el retrat de l’emperador sembla correspondre a Marc Aureli més que a Antoninus Pius. En tot cas, ens dóna una cronologia posterior al 160. Pel que fa a la llàntia, 161 1 N 0 1 m. 2 3 Fig. 167.- Planta de la inhumació núm. 51. pertany a una producció africana de disc amb l’anella que separa la margo del disc central amb un relleu exagerat, habitual a partir dels darrers anys del segle II, però més pròpia de la primera meitat o primer terç del segle III. Tipològicament, se l’hauria de classiﬁcar com una Deneauve VII 3 / Bussière E II 1 o 2 (Bonifay, 2004, 322-324; Casas i Soler, 2006b, G1265 i G1266). El tipus de marca a la base, incisa i mal conservada, quasi il·legible, també és corrent en productes de la mateixa època. 0 En darrer lloc, l’olla de ceràmica comuna reduïda feta a mà, de pasta grollera, amb una sola nansa, és una mica atípica. Però tampoc podem fer-ne massa cas ni cal intentar trobar paral·lels exactes, tractant-se d’aquest tipus de recipient. Les urnes, olles i plats de ceràmica reduïda de pasta negre i gra gruixut són els atuells d’origen més local que hom pugui imaginar. Més, sens dubte, que els de ceràmica oxidada. Cada vil·la, cada contrada i cada racó del país podia fabricar-se les que necessitava per al consum propi, adoptant formes molt genèriques però amb les peculiaritats que li donava el terrissaire local. Aquells que s’aparten una mica dels grans repertoris, no es poden datar en base a criteris tipològics comuns. Per tant, no serà en base a aquesta olla que podrem determinar la cronologia de la sepultura, sinó més aviat gràcies a la llàntia, que ens proporciona la data més avançada, que hauríem de situar cap a la primera meitat no avançada del segle III. Tanmateix, formes aproximades no són estranyes entre el repertori de la terrissa reduïda grollera d’ençà la segona meitat del segle II (Casas et al., 1990, 302-303, núm. 629, 368369, núm. 732 i 734) 5c. 4 Fig. 168.- Materials de les inhumacions núm. 50 i 51. 1 a 3: claus de ferro; 4: Ceràmica comuna oxidada. Fig. 169.- Ceràmica comuna oxidada de la inhumació núm. 51. 162 Inhumació 52 N Inhumació 53 Fig. 171.- Sepultura en inhumació núm. 52. La tomba va ser remenada a la meitat superior i parcialment alterada per un forat de cep que va destruir una de les peces de les ofrenes, tot i que no se’n va perdre cap fragment (ﬁg. 174). moneda N 0 1m Aquest tupí, de ceràmica comuna oxidada, probablement africana de pasta rosada o taronja, es va localitzar engrunat a la part central de la tomba, a un nivell força alt, potser com a conseqüència de la perforació per plantar un cep (ﬁg. 177, 1). A l’extrem de llevant hi havia un conjunt que segurament formava part d’un dispositiu relacionat amb un ritual periòdic que es feia per honorar el difunt. Era disposat on s’hi situava el cap. Damunt del crani es va trobar una gerra o tupí de ceràmica africana del tipus Hayes 200, ben posada verticalment a mitja fondària i, al seu damunt, centrada sobre la boca del tupí, la base d’una àmfora G-IV amb la part central perforada expressament (ﬁg. 175, 1 i 2). S’han documentat, a la zona de Tunísia, altres tombes amb dispositius d’aquest tipus, però una mica més complexos, que cal interpretat com un sistema per oferir libacions Fig. 170.- Plantes de les inhumacions núm. 52 i 53. Inhumació núm. 54 Fossa ben excavada al sòl natural format per conglomerats tous, orientada a l’est. Els ossos del difunt havien quedat totalment desfets i van desaparèixer dissolts en la terra àcida de l’interior de la sepultura, llevat del cap, situat a l’extrem oriental. Per les mides, inicialment creiem que es deuria tractar d’un individu jove o un infant. No obstant, l’estudi antropològic determina clarament que la persona inhumada en aquesta fossa amb un complex sistema de libacions, era una dona adulta probablement amb severs problemes anèmics que li comportaren un engruiximent del díploe frontal. 163 Fig. 172.- Ofrenes de la inhumació núm. 53. 1. llàntia; 2: ceràmica comuna reduïda: 3: moneda. 1 3 2 o ofrenes al difunt, que s’abocaven dins la base de l’àmfora que feia d’embut, per anar a parar a la gerra de la part inferior, normalment posada sobre el cap del mort. Sense anar gaire lluny, un cas semblant a la necròpolis Villa de Madrid, de Barcelona (Beltrán Heredia, 2007, 52-54, làm. 19). la meitat superior d’una gerra de ceràmica comuna oxidada, segurament de producció local (ﬁg. 177, 2), de la qual havia desaparegut la meitat inferior i un clau de ferro. Finalment, potser com a intrusions o material residual, ja que es tracta de bocins sense massa entitat, una base i una vora de plat/tapadora de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 196 (ﬁg. 177, 3 i 4). Pel que fa a les altres ofrenes funeràries, a part de la gerra de ceràmica comuna africana que acabem de citar, es van recuperar diversos fragments de vasos de vidre de formes diferents i inèdites ﬁns ara a la necròpolis (ﬁg. 175, 4 a 6), que probablement hem d’associar a la forma Isings 42 o 43, documentada en necròpolis entre la ﬁ del segle I i la primera meitat del II, encara que perdura pràcticament ﬁns la ﬁ del segle (Bel, 2002, 185). Hem d’afegir al repertori Tot plegat sembla portar-nos cap a un moment de la ﬁ del segle II o començament de la següent centúria. Segurament no val la pena insistir en la datació del tupí de ceràmica africana Hayes 200. Només cal fer notar que les mides s’aparten de les que ﬁns ara eren habituals a la necròpolis (forma Hayes 131). 164 Inhumació 54 N 0 1m Fig. 173.- Inhumació núm. 53. Però, per una banda, no oblidem que en aquest cas no es tracta exactament d’una ofrena, sinó de part d’aquell dispositiu pensat per “alimentar” el difunt. Per l’altra, en el conjunt de la producció i d’aquesta forma concreta, unes dimensions que doblen les de la peça estàndard del cementiri no són rares, ans al contrari. En els repertoris trobem tupins de tota mida. I no cal anar massa lluny. Tan sols repassant les dotzenes de paral·lels de Tolegassos podrem fernos una idea de la varietat, segurament relacionada als diferents usos concrets a la cuina i a taula. Inhumació 55 N Amb el tupí o gerra d’una sola nansa de ceràmica comuna d’origen nord-africà passa quelcom semblant (ﬁg. 175, 2). Calca la forma dels petits tupins de la mateixa producció, a bastament documentats a Tolegassos en un context del darrer quart del segle II, però doblant les mides (Casas i Soler, 2003, 155 i 156). Caldria proposar per a la forma Hayes 200 la mateixa cronologia atorgada a la 131, segona meitat del segle II i segle III (Aquilué, 1995, 70). Fig. 174.- Plantes de les inhumacions núm. 54 i 55. Quant a la gerra de ceràmica comuna oxidada local (ﬁg. 177, 2), és d’un tipus estandarditzat i habitual durant tot el segle II. No tenim documentació suﬁcient per saber si durant el segle III es va continuar produint amb les mateixes característiques. El perﬁl del llavi i, sobretot, la secció de la nansa, amb tres o quatre solcs de dalt a baix, també ens assenyala un marc genèric del segle II, sense que puguem ser més precisos (Casas et al., 1990, 272-273). 147-183), les de Puig Rodon a Corçà (Nolla i Casas, 1990, 197-199) i altres dades estratigràﬁques fermes (Tremoleda, 2000, 132-133) (ﬁg. 175, 1). Tampoc disposem d’excessives referències per a les peces de vidre, ja que es van trobar fragmentades i incompletes (ﬁg. 175, 4 a 6). Una de les bases de plat, de la que potser forma part un fragment de paret amb una motllura en relleu, té el seu equivalent a l’estrat 2080 del pou, dels darrers anys del segle II (Casas i Soler, 2003, ﬁg. 92, 11 i 15). La vora de llavi engruixit és probablement d’un got. Unes i altres recorden, tanmateix, les peces que conﬁguren la vaixella de vidre de ﬁnals del segle I i d’inicis del La base d’àmfora G-IV, segurament d’origen comarcal, ajuda a collar la cronologia, encara que de manera poc precisa o, millor dit, amb un marge un pèl massa ample, ja que apareix en contextos altimperials dels segles II i III tal com proven les troballes de Llafranc (Nolla, Canes i Roca, 1982, 165 1 2 3 5 4 6 Fig. 175.- Ofrenes de la inhumació núm. 54. 1: àmfora; 2: ceràmica africana de cuina; 3: ferro; 4 a 6: vidres. 166 braços plegats i ﬂexionats damunt el ventre, amb una moneda a la mà. Com ja sol ser normal a tot el cementiri, les restes òssies estaven mal conservades, gairebé desfetes i molt fràgils. Es tracta d’un individu femení, que ja havia arribat a la maduresa i que havia treballat durament, en tasques feixugues, potser aixecant o portant pesos que li provocaren hèrnies a la zona lumbar i lesions musculars. A l’interior de la tomba, també barrejades amb les terres que es van abocar per enterrar el difunt, s’hi van escolar diversos fragments de ceràmica que no formen part de les ofrenes funeràries, sinó que cal considerar-les intrusions que no aporten massa dades a l’hora de datar-la, però que poden tenir cert interès. Hi ha vuit fragments de ceràmica africana de cuina, d’entre els que tan sols val la pena assenyalar una vora de plat tapadora Hayes 196 o, potser, una variant de la Hayes 185, ja que no ha conservat la base o el pom (ﬁg. 179, 5); una vora de tupí de comuna africana imitant la forma Hayes 131 (ﬁg. 179, 4); set fragments de ceràmica comuna reduïda, segurament d’origen local (ﬁg. 179, 6), i quasi quaranta bocins de ceràmica comuna oxidada, la major part sense forma (ﬁg. 179, 7). Fig. 176.- Ceràmica africana de cuina de la inhumació núm. 54. II (Arveiller-Dulong i Nenna, 2000, 210-212) i que degueren continuar en ús bastant més enllà. En darrer terme, els bocins de vora i base del plat tapadora Hayes 196, tot i ser materials residuals o intrusions, continuen assenyalant un marc cronològic de la segona meitat del segle II i primers decennis del segle III (ﬁg. 177, 3 i 4), sense que puguem ser més precisos. Pel que fa al material que constitueix el conjunt d’ofrenes funeràries, a més de l’”òbol de Caront” que ja hem citat abans (una moneda de Trajà), es va dipositar una llàntia als peus de difunt i dos tupinets de ceràmica africana de cuina de la forma Hayes 131, idèntics, al costat dret del cap. Són els materials que amb més seguretat ens poden facilitar la datació de la sepultura. En deﬁnitiva, creiem que cal datar la sepultura entre els darrers anys del segle II i el primer terç del III. La moneda està mal conservada i els caràcters que identiﬁquen l’emperador quasi no s’han conservat, però sí el seu retrat que correspondria a Trajà. Sembla que la inscripció de l’anvers s’hauria de restituir com IMP CAES NERVA TRAIAN. Al revers, entre S C, veiem la ﬁgura d’una Victòria que sosté amb la mà dreta un escut, voltada amb els primers caràcters de la llegenda TR POT .., que correspon a una emissió d’entorn el 98-100 (ﬁg. 179, 8). Inhumació núm. 55 Un enterrament en fossa i coberta de tegulae que va quedar força destruït a la part superior. Altrament, els treballs d’obertura de la sepultura també van malmenar una incineració més antiga, la núm. 30, de la que ja n’hem parlat en un capítol anterior (supra). Les cendres i fragments d’ossos cremats també es van trobar entre les terres del farciment de la inhumació. De les tegulae de la seva coberta, segurament posades planes, en queden algunes restes a l’interior de la tomba. Les parets de la forma no són totalment verticals, sinó una mica inclinades cap endins, de manera que la part més profunda és més ampla que la part superior (ﬁg. 174 i 178). Els dos ansats de ceràmica africana són pràcticament idèntics de forma, llevat d’algunes variacions poc rellevants en la secció de la nansa i en l’acabament del llavi (ﬁg. 179, 2 i 3 i ﬁg. 180). Tal com hem repetit tantíssimes vegades, pertanyen a un llarg període que va des de mitjan segle II ﬁns ben entrat el III (supra). Era orientada al nord-est, amb el cap del difunt a llevant. Estirat i amb les cames juntes, tenia els 167 1 3 4 2 Fig. 177.- Ofrenes de la inhumació núm. 54. 1: ceràmica comuna africana de pasta rosada; 2: ceràmica comuna oxidada; 3 i 4: africana de cuina. 168 Fig. 178.- Detalls de la inhumació núm. 55. llocs també associada amb el taller de Pullaenus, datada entre la ﬁ del segle II i començament del segle III (Bussière, 2000, núm. 3232 i 3233), i amb variants del mateix tipus associats amb la marca AGRI, amb una cronologia semblant (Deneauve, 1969, núm. 916). Pel que fa a la marca, no hem d’anar massa lluny per trobar-li paral·lels. A l’estrat 2080 del pou de Tolegassos apareix sobre llànties de la mateixa forma, en un context d’entorn el 200 (Casas i Soler, 2003, 152), i la tornem a trobar a Empúries i Vilauba; en aquest darrer jaiment, en un context més tardà, com succeeix amb alguns exemplars de Tunísia, però en llànties tipològicament diferents i més recents. En qualsevol cas, tant la situació del taller al nord d’Àfrica com la seva activitat centrada especialment entre el darrer quart del segle II i el primer quart del segle III, fabricant llànties del tipus que ara comentem, queda corroborada per un ampli La llàntia, ﬁnalment, és la que ens acosta més a la datació de la tomba. Ja es va dipositar als peus del difunt amb la nansa trencada, per la qual cosa es pot considerar que estava pràcticament fora d’ús en aquell moment. És una lucerna africana de disc de la forma Bussière D X 2, amb la banda decorada amb línies impreses posades radialment, el disc amb un crater del que hi pengen tiges i raïms, amb un relleu remarcable, fabricada a partir d’un motlle de primera qualitat, i amb la marca PVLLAENI incisa a la base. La decoració del disc és característica, repetida sempre en aquesta forma que sol aparèixer en contextos de la segona meitat avançada del segle II ﬁns al primer quart del segle III, amb un repertori relativament ampli a les comarques gironines (Casas i Soler, 2006 b, G1164 a G1167). La trobem en altres 169 2 1 4 3 5 6 7 8 Fig. 179.- Ofrenes de la inhumació núm. 55. 1: llàntia; 2 a 5: ceràmica africana de cuina; 6 i 7: ceràmica comuna oxidada; 8: moneda. 170 Fig. 180.- Ceràmiques africanes de cuina i llàntia de la inhumació núm. 55. repertori de paral·lels (Casas i Soler, 2006b, 97). Tot plegat ens porta a situar la sepultura núm. 55 en un moment pròxim a la ﬁ del segle II o potser una mica més endavant, dins els primers anys del segle III. Inhumació 56 Inhumació núm. 56 Tomba en fossa una mica irregular, d’un individu jove d’uns 1’10 m d’alçada, major de 14/16 anys, potser de sexe femení, sebollit a poca profunditat. Restes molt deteriorades, amb els ossos pràcticament consumits per la terra. Quedaven indicis del crani (a l’est) i d’una cama i una taca blanca al lloc on hi havien altres parts de les extremitats. Sense material que pugui permetre datar-la (ﬁg. 181, 1). N Inhumació núm. 57 La darrera sepultura localitzada a la necròpolis és una tomba en fossa excavada a la roca natural de graves i conglomerats tous, rectangular i ben tallada, de 1’80 m de llarg i uns 0’40 m de profunditat. Orientada d’est a oest, pel penjoll que es va trobar a l’alçada del coll sembla que pertanyia a una dona adulta que va ser dipositada amb el cap a ponent. Tots els ossos s’havien desfet i van desaparèixer, excepte els de la part inferior del crani (ﬁg. 181, 2). Inhumació 57 0 A part del penjoll de bronze, més o menys elaborat (ﬁg. 182), hi havia dos fragments de petxina barrejats amb la terra, que potser formaven part de l’ofrena funerària, com hem vist en altres casos (supra). 1m Fig. 181.- Plantes de les inhumacions núm. 56 i 57. 171 un cap de brau amb dos forats a l’alçada dels ulls i dos més a les narius, amb sécs i relleus senzills que divideixen les diferents parts. Fig. 182. Penjoll de bronze de la inhumació núm. 57. Potser la tomba havia estat destruïda o alterada en una època indeterminada. Fins al nivell on es veien les restes de la persona enterrada, la fossa estava plena de pedres irregulars i fragments de tegulae barrejades amb la terra. Els quatre fragments de ceràmica comuna oxidada no poden ajudar-nos a establir la seva cronologia. Pel que fa al penjoll de bronze, amb una anella, adopta una forma que recorda –amb una mica d’imaginació– Fins aquí la relació de sepultures localitzades i excavades a la Vinya del Fuster durant els anys 2006 i 2007. A l’annex del capítol 8 es donen els resultats de la campanya d’urgència portada a terme per Joaquim Grau fa un parell d’anys, posant al descobert cinc noves sepultures que havien quedat dins o a l’altra banda del camí de Sant Feliu de la Garriga, i amb les que es completa, creiem que deﬁnitivament, tot el cementiri dels habitants de la vil.la de Tolegassos. Considerem que, per acabar, pot ser útil oferir un resum del conjunt en els quadres cronològics que el lector trobarà a les pàgines posteriors. En ells apleguem tant les sepultures de cremació com les d’inhumació –encara que les primeres les hàgim analitzat en un apartat anterior–, proposant aquella cronologia que ens sembla més adequada i defensable en base als elements i objectes que acompanyaven el difunt, sovint escadussers i insuﬁcients per mantenir datacions prou fermes. QUADRE CRONOLÒGIC DE LES CREMACIONS Cremació núm. 0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 i 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 25 26 27 28 29 30 31 Cronologia 1ª meitat segle I Entre el 25 aC i 25 dC Augustal o 1r quart del segle I 2ª meitat segle I i 1ª � del segle II Mitjan segle I Indeterminada Indeterminada Indeterminada 1ª � del segle I 1r quart del segle I Indeterminada Indeterminada Mitjan segle I o 2ª meitat Context del 40-80 dC Indeterminada Indeterminada Indeterminada Indeterminada Període entre Tiberi-Claudi Indeterminada Indeterminada Entorn el 150 1r terç del segle II Indeterminada 2n. quart del segle II 1r terç del segle II Indeterminada Ultim terç del segle I aC 172 1ª meitat avançada del segle II Mitjan segle II (amb elements de mitjan segle I) 2n. quart del segle II Sepultura núm. 1 2 Tipus de sepultura A D 3 4 A BoE 5 6 7 8 D A A B 9 D 10 11 12 13 14 A (?) A A G C 15 16 17 18 19 20 21 22 C F (?) F D A C D D 23 24 25 26 27 D A A A C (?) 28 29 30 A A C 31 32 33 G G A 34 35 36 37 C D D QUADRE CRONOLÒGIC DE LES INHUMACIONS Sexe Edat Cronologia Dona Home Home Home Home Dona Dona Noi/a Adult/vell Adult/vell Adult/jove Adult Adult Adult Adulta Adulta Jove Dona Dona Adult Adult/jove Adult/jove Indet Home 5 indiv. Dona 8-11 anys Adult/jove Diverses Adult/jove Indet Dona Dona Infant Adulta Adult/jove Dona Dona Home Home Adulta Adult/jove Adult Adult/jove 2ª meitat segle II – inicis del segle III Fi del segle II – inicis del segle III 2ª meitat segle II – 1ª meitat segle III Segona meitat segle II-inicis segle III Home Indet. Home Dona Home Indet. Indet. Home Indet. Indet Home Home Home Indet Dona Dona Dona Indet. Home Adult/madur Infant Adult Adulta Jove 6-7 anys 8-9 anys Adult/madur Adult Juvenil Adult Adult Adult Menor 18 Adult Adult Adult/jove Juvenil Adult Segona meitat segle II i tornada a ocupar A partir de la 2ª meitat del segle II Segona meitat segle II, aprofitada Indet Dona? Home Home Indet. Dona Infant Adult/madur Adult Adult/jove Adult Adult/jove 173 Últim quart del segle II fins als primers anys del segle III, reaprofitada Últim quart del segle II - inicis del segle III Segona meitat del segle II 2ª meitat del segle II – inicis del segle III 2ª meitat segle II Entorn el 200 Transició segles II-III Darrer quart segle II- 1r terç segle III Segona meitat segle II Entre el 175 i 225, aprofitada Transició segles II-III, aprofitada Fi del segle II – 1ª meitat segle III Fi del segle II – 1ª meitat segle III Segona meitat segle II 2ª meitat segle II – inicis segle III Transició segles II-III o 1ª meitat s. III Transició segles II-III o 1ª meitat s. III Sepultura núm. 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 Tipus de sepultura F E.1 A A B A A E D A 48 49 50 51 52 53 54 55 56 57 UF-1 UF-2 UF-3 UF-4 UF-5 A E E/E.1 A A A A E A A A A A A QUADRE CRONOLÒGIC DE LES INHUMACIONS Sexe Edat Cronologia Indet. Dona Home Adult Adult Adult Indet Dona Dona Indet Home? Dona? Indet. Jove Adult/jove Adult/jove Adult Adult Adult Indet. Segona meitat del segle II i 1ª s. III Últim quart del segle IV 2ª meitat segle II – inicis segle III 150-180/200 175 – 220 175 – 225 Posterior a la 45 175 – 225 180/190 – 300 (com a límit màxim) 2ª meitat del segle II 170 – 190 2ª meitat del segle II Indet. Dona Dona Dona? Indet. Indet. Indet. Indet. Indet Indet. Jove Adult Adult/madur Juvenil Indent. Adult Adult Indet. Indet Indet 174 1r terç - 1ª meitat segle III Fi segle II o començament segle III 190 – 220 Transició segles II-III ? 2ª meitat del segle II Ultim terç del segle II o posterior 7. Àrees de cultes especials i singulars: Tolegassos i el Camp de l’Ylla Hem considerat adient esperar al ﬁnal de l’estudi concret i detallat del cementiri de la Vinya del Fuster per posar-nos a explicar els resultats de la campanya de l’any 2009 al Camp de l’Ylla, aquella suposada segona necròpolis de Tolegassos, que ara podem considerar inexistent, però matisant la resposta. Les troballes dels sondeigs de 2009 han permès identiﬁcar altres tipus d’indicis que es relacionen directament amb un ritu ben documentat a Tolegassos, a una altra vil·la contemporània i propera, a Mas Gusó (Bellcaire d’Empordà), però també a Vilarenys (Vallllobrega) i a Pla de Palol (Castell-Platja d’Aro) que, potser, haurem de relacionar, ﬁnalment, amb el món funerari: la troballa de gerres de ceràmica comuna, ajagudes de costat amb un o dos ous al seu interior i, sovint, però no pas sempre, despulles d’animals (aviram o anyells) sota o a vora de cada recipient. Ha de quedar clar que aquestes troballes s’han de posar en relació (no pot ser d’altra manera), amb la vil·la de Tolegassos, l’ediﬁci central de la qual es localitzava a uns 150 m de distància cap a llevant. I, precisament, va ser més enllà de la façana de ponent de la vil·la, on es van identiﬁcar, ocupant un espai ben deﬁnit, 15 gerres, clarament a fora de l’ediﬁci. Es trobaven dins d’uns nínxols obrats en el nivell geològic o en el d’abocament d’una escombrera formada en el decurs dels segles II i III. Les gerres es van trobar ajagudes majoritàriament amb la boca al nord i, a dins, un ou o dos, i de vegades amb el cap d’un gall o d’una gallina, en ocasions amb restes òssies fent de llit a la gerra dins de la fornícula. En dues ocasions les restes eren de xai. Els atuells eren sempre peces molt usades i, sovint, sense nansa. Es dataven, totes, a la primera meitat del III. (ﬁg. 187 i 188) Ho vam localitzar en l’anomenat Camp de l’Ylla, el límit del qual se situa uns cent vint-i-cinc metres en direcció a ponent, en una àrea de superfície restringida, d’uns 50 m2, delimitada a migdia per una rasa, ara soterrada, que constituïa versemblantment un límit artiﬁcial de ﬁnques d’època romana, ja que a dins hi vam trobar alguns bocins de ceràmica altimperial (ﬁg. 183 i 184). A Mas Gusó es van fer troballes idèntiques en quatre ocasions, també més enllà del mur perimetral de llevant de la vil·la. Les gerres ajagudes de costat tenien la boca al nord i reposaven sobre un llit d’ossos d’ovicaprí o d’aviram. En dues ocasions, dins del recipient hi havia un ou; en una altra, probablement també, i, en una quarta, un ou i un cap de gall. Es datarien a ﬁnals del segle II o primera meitat del III (Casas i Ruiz de Arbulo 1997, 212 i 217). Es tracta d’un nínxol de forma allargada, de tendència rectangular i amb els angles arrodonits, d’entorn els 0’60 m de llargada i poc més d’un pam d’amplada. La fornícula no contenia cap altra cosa que una gerra de ceràmica comuna oxidada, de segona mà, i un ou al seu interior, tot plegat posat a un extrem de la petita fossa, orientada a llevant. Al costat de la gerra, a fora, hi havia una mandíbula d’ovicaprí. A més d’aquesta gerra (ﬁg. 184 i 185), conservada gràcies a la profunditat a la que va ser enterrada, n’hi havia, a un nivell superior, dues més totalment esmicolades i, més o menys, a dins o a prop de dos retalls obrats a la roca natural, que no havien conservat clarament la forma dels petits nínxols, potser perquè quedaven a l’abast de l’arada i s’havien anat esborrant. A l’entorn es van recollir altres fragments de ceràmica (ﬁg. 186). A aquest conjunt caldria afegir-hi dues troballes més, aïllades, però que caldria interpretar en la mateixa direcció. A l’àmbit 22 de la vil·la de Pla de Palol (Castell-Platja d’Aro), a l’extrem occidental de la zona excavada, foren localitzades les restes d’una ofrena ritual. S’havia enterrat en un nivell d’inicis del segle II, i estava coberta per un estrat que es datava vers el 400. Era format per una gerra de ceràmica comuna oxidada de panxa globular i vora exvasada, amb una nansa de secció plana i peu anular, ajaçada dins del nínxol i col·locada amb la boca cap a ponent. Dins del recipient, hi havia un ou de gallina sencer, una moneda (as imperial del segle I) i cinc ossos petits, tres de xai i dos de porc (o, més improbablement, de senglar). 175 2 1 Tol�gassos 3 4 1.2.3.4.- Situació g��s/o��na Tol�gassos Vinya ��l Fust�� n�s �amp �� l��lla Rasa, límit camps antics Fig. 183.- Situació de les àrees sepulcrals i de culte relacionats amb la vil·la de Tolegassos. 176 en analitzar la troballa de Pla de Palol (Nolla, ed., 2002, 136). 7m 0 Recordem que la troballa del Camp de l’Ylla té, de fet, les mateixes mides i característiques dels dos nínxols de la Vinya del Fuster (supra) on van sebollirhi sengles infants dins les respectives àmfores. Tant les gerres de Tolegassos com les de Mas Gusó o de Pla de Palol s’han de datar cap a les darreries del segle II o, més probablement, a la primera meitat del III. La del Camp de l’Ylla sembla pertànyer al mateix període, pel que podem deduir de la seva tipologia i de la d’altres peces, esmicolades, que vam localitzar a tot voltant on hi podíem veure produccions africanes que es repeteixen constantment durant els segles II i III, ben representades per la ceràmica de pàtina cendrosa, amb la forma Hayes 23-B (ﬁg. 186, 11), amb una imitació local o, potser, en comuna africana de pasta taronja (ﬁg. 186, 10), a més, un bocí de la cassola Hayes 197 i diversos fragments del tupí Hayes 200 o la seva versió de menors dimensions, Hayes 131, que tan sovint hem vist formant part de les ofrenes de la Vinya del Fuster (ﬁg. 186, 12 i 13). Altres materials recorden més aviat les ceràmiques comunes africanes de pasta taronja, com la que hem citat fa poc, o com l’olla panxuda, totalment esmicolada, trobada a un nivell més alt (ﬁg. 186, 9). La resta, incloent-hi la gerra que contenia l’ou (ﬁg. 186, 1), eren produccions locals. Només hem d’assenyalar, com a material d’importació i més antic que el conjunt general, un esquerdís de ceràmica de parets ﬁnes, bètica, decorada amb cloves de pinya, que podríem datar cap a les darreries del segle I. El conjunt principal, no obstant, s’hauria de situar com a mínim a començament de la tercera centúria. 6m Fig. 184.- Camp de l’Ylla. Planta de la zona d’ofrenes. Tipològicament la gerra pertany a un tipus molt comú amb datacions altimperials i la moneda, il·legible, sembla, tanmateix, ben datada dins del segle I. Fou trobada al costat d’un mur que deﬁnia, a l’alt imperi, una àrea marginal de l’ediﬁci. Podria haver-n’hi hagut unes quantes més, però la zona quedava sota la vorera i el vial i no podia ser explorada. Com a Tolegassos, havíem acceptat també una explicació lustral, propiciatòria, de cara a apaivagar els Manes dels difunts del fundus (Nolla, ed., 2002, 135-137, ﬁg. 105-107). A Vilarenys (Vall-llobrega) s’efectuà un descobriment similar: en el sector 2, a l’extrem occidental de la zona explorada de la vil·la, es va localitzar una fossa ritual en una zona abandonada en el segle II avançat o ja en el III, amb un ou de gallina, ossos d’aviram i xai i una moneda del segle IV. En tot molt semblant però sense la gerra (Cajas et al. 2002, 196). Arribats a aquest punt, ens hem de plantejar una nova En estudiar, ara fa uns anys, aquestes troballes (Casas i Ruiz de Arbulo 1997, 211-227), vam poder constatar la manca de dades documentals i arqueològiques que fessin possible proposar una lectura diàfana d’aquest ritu. S’insinuava amb molta prudència i sense convenciment una possible funció propiciatòria de la fertilitat o una cerimònia lustral amb objectius similars. En tot cas, i atès el simbolisme de l’ou, s’acceptava, sense acabar-ho d’entendre, un lligam amb el culte dels Manes, explicació que acceptàvem Fig. 185.- Detall del nínxol amb la gerra d’ofrenes del Camp de l’Ylla. 177 2 3 4 5 1 6 10 7 11 8 12 13 9 Fig. 186.- Materials associats a l’àrea de culte i/o ofrenes del Camp de l’Ylla. 1 9: ceràmiques comunes locals; 10 a 13: ceràmica africana de cuina. 178 Fig. 187.- Gerres de Tolegassos que contenien ofrenes amb ous. 2 1 3 6 5 4 0 7 10c. 9 8 qüestió amb relació al Camp de l’Ylla: I si realment es van trobar, el 1962, algunes veritables tombes d’inhumació cobertes amb tegulae? No seria una gran necròpolis, sinó un petit conjunt amb dos o tres enterraments als que pertanyerien els pocs fragments de tegulae que ara hem recuperat, engrunats a causa de la destrucció pels seus descobridors. A partir d’una primera troballa real i aïllada de tombes, hauria estat fàcil suposar que cada vegada que l’arada quedava travada per un bloc de pedra del subsòl, el llaurador pensés que es tractava d’una altra sepultura com les dues primeres que ens consta que va veure. D’aquí a comptar-ne dotzenes, només hi havia un pas. Però el cas és que alguna cosa es va descobrir –i en són prova les gerres senceres o trencades que acabem de trobar–, relacionades íntimament amb les de fora la vil·la. Ara el que cal saber és si es tractaria d’ofrenes de tipus lustral o de sepultures especials? A Tolegassos i a Mas Gusó, potser també a Pla de Palol i a Vilarenys, podíem pensar en ofrenes propiciatòries, de fertilitat per als camps. L’ou és un símbol d’aquesta força engendradora de vida en qualsevol cultura de l’antiguitat; però ho és, sobretot, de renaixença, de victòria damunt la mort, un motiu a bastament utilitzat en la iconograﬁa funerària amb un valor clarament optimista on el difunt, directament o a través dels seus hereus, deixava clara constància de la creença en una vida nova més enllà de la mort anorreadora que, certament, cadascú imaginava de manera distinta (Vaquerizo, 2010, 42). Analitzem amb cert detall les troballes per observar coincidències i, si n’hi hagués, divergències. On s’ha pogut observar amb cura, les ofrenes eren disposades en nínxols tres vegades més llargs del que necessitaven per enterrar una simple gerra. Les 179 ofrenes són sempre especíﬁques: gerra (deixant de banda Vilarenys), ous, ossos d’aviram i de xai o cabrits i, a Pla de Palol i a Vilarenys, una moneda. Sempre s’han localitzat, llevat de la del Camp de l’Ylla, just a tocar, per fora, l’ediﬁci de la vil·la, en un espai aparentment marginal. Les gerres sempre eren ajaçades amb orientació de la boca divergent (a nord, a ponent...). Sempre se n’ha trobat més d’una si deixem al marge Pla de Palol i Vilarenys on, tanmateix, no ha estat possible explorar intensament els entorns. I són de cronologia molt uniforme, entre darreria del segle II i segle IV. L’anàlisi exhaustiva de les fonts, la confrontació amb possibles paral·lels no va donar resultats si deixem al marge el fort regust fúnebre d’aquest ritu (Casas i Ruiz de Arbulo 1997, 217-226). Tanmateix, si enfocàvem les coses diferentment valorant l’aspecte funerari d’aquelles gerres, no deixen de mancar multitud d’indicis que permeten resseguir un tracte diferent de les deposicions de perinatals i d’infants acabats de néixer al llarg de bona part del primer mil·lenni aC i al llarg de l’alt imperi romà (Durand 2008, 41-56; Baills-Talbi i Dasen 2008, 595-618). 1 En efecte, si ens concentrem exclusivament en època romana, és un fet indiscutible l’absència de sepultures d’avortaments o d’infants morts en el part o immediatament després en les necròpolis convencionals. Si de cas, ocupen espais determinats dins del cementiri, però més freqüentment aquestes inhumacions responen à des localisations particulières, irregulieres et variables d’une sorte à l’autre (Durand, 2008, 47). Sovintegen aquelles que se situen en espai domèstic, dins d’ediﬁcis o en la seva proximitat. Per què, caldria plantejar-se? Una de les explicacions més assumides és la de considerar aquests difunts com a morts perillosos que convindria aïllar i tractar diferentment, interpretació més que discutible atès la manca de referències literàries i altres indicis que no sembla possible interpretar en aquesta direcció. Caldria pensar més en un tracte diferenciat en funció de la peculiaritat del difunt mort abans de néixer o just en el moment de fer-ho que el situava en un territori fronterer, certament lamentable (mors acerba), plena de tristesa i que no ha tingut temps ni d’assolir el naixement social, d’entrar a formar part de la pròpia comunitat (BaillsTalbi i Dasen 2008, 595-618; Vaquerizo, 2010, 18, 251-252 i 313). 2 3 0 10c. Fig. 188.- Gerres de Tolegassos que contenien ofrenes amb ous. Amb totes les dades a la mà proposaríem considerar 180 aquestes deposicions com enterraments de no nats, de fetus morts abans, durant el part o immediatament després; un fet que devia passar amb una certa freqüència. La mort prematura, abans de néixer, deﬁnia una especial situació que potser en aquell moment i en aquest territori donà lloc a aquesta resposta. Hem vist més amunt (supra) com hi ha alguna sepultura d’infants molt petits, morts pocs dies després, a la necròpolis de la vil·la, a la Vinya del Fuster, però en canvi ni rastre de nascituri. No és estrany, en altres cementiris romans, observar l’absència de perinatals, avortaments o neonats pels quals se suposa un lloc especial d’enterrament que pot ser a la pròpia llar ﬁns i tot en context urbà i, per tant, dins del pomerium en considerar-se que no trencaven la prohibició ancestral que ho exigia. com a Vilarenys, esdevenia, també, una excel·lent sepultura. L’ou és la peça essencial i sempre present. La manera modesta però clara per part dels pares de conﬁar en una vida nova i milllor, en el Més Enllà per algú que no havia arribat ni a viure. Com tots els difunts, el fet de ser soterrat esdevenia una obligació que en aquest conjunt esdevé una altra constant. La presència sovintejada de restes òssies se’ns fa més difícil d’explicar però s’hauria d’interpretar, potser, com un sacriﬁci propiciatori per assolir allò que els vius desitjaven pels morts. Les monedes no poden ser interpretades si no és com l’”òbol de Caront”; un fer que sembla reblar aquesta proposta. L’existència més que probable d’unes poques sepultures al Camp de l’Ylla, podria explicar la presència d’algunes d’aquestes deposicions que, tanmateix, es concentraren preferentment a redós de la vil·la, en un lloc adequat i tranquil, en la màxima proximitat de la família que en tenia cura constant. Aquesta interpretació s’adequa, segons pensem, a tots els aspectes que dibuixen aquelles troballes, si bé no siguem capaços d’entendre-les plenament. La gerra complia la funció del sepulcre, com podia fer-ho una àmfora, una caixa, unes tegulae o uns imbrices i, ﬁns i tot, reprodueix simbòlicament, segons alguns autors, la matriu de la mare on hauria retornat tot cercant un lloc perfecte (Baills-Talbi i Dasen 2008, 599). I no era imprescindible. Una fossa, Cal suposar que aquest conjunt d’inhumacions d’immaturi cobririen a grans trets i a Tolegassos i a Mas Gusó, des de mitjan segle II ﬁns a l’abandonament deﬁnitiu del lloc entre mitjan i ﬁnal del segle III. No sabem quin tracte reberen abans quan la cremació del cadàver del difunt era norma. 181 182 8. La descoberta de cinc tombes més del jaciment de la Vinya del Fuster Joaquim Grau i Salvà La construcció de la nova carretera C-31, entre La Tallada d’Empordà i Torroella de Fluvià, va implicar el condicionament del camí que mena a Sant Feliu de la Garriga, des de l’antiga carretera. Aquest havia de patir un rebaixament substancial per tal de passar per sota la carretera de nova construcció. La seva realització va permetre fer un seguiment de les obres just al costat de la necròpolis que, entre el desembre de 2006 i gener de 2007 (Nolla, Castanyer i Casas, 2008, 249-257), s’excavà a l’indret conegut com a Vinya del Fuster, a Viladamat, Alt Empordà, uns centenars de metres al nord de la vil·la romana de Tolegassos (Casas, 1989), dins el mateix terme municipal. superﬁcials del farciment, la terra que cobria el cadàver era bastant neta i sense la inclusió d’altre material arqueològic. El difunt estava situat amb el cap a l’est i els peus a l’oest, en posició de decúbit dorsal, amb el braç dret al llarg del cos i lleugerament doblegat, tot i que en bastant mal estat de conservació, la qual cosa provocà que només es conservessin el crani i alguns óssos llargs (les dues cames i el braç dret). Va ser col·locat directament sobre el sòl natural i la llargada total conservada del difunt era d’1,38 metres, des del crani ﬁns als turmells, lloc on s’acabaren les restes òssies conservades. Costelles, pelvis, mans i peus, així com el braç esquerre havien desaparegut completament (ﬁg. 190 i 191). Així, doncs, entre els dies 15 i 18 de març de 2010 es localitzaren i excavaren un seguit d’enterraments a tocar la necròpolis de la Vinya del Fuster. La intervenció va anar a càrrec de l’empresa Àtics, S.L., essent codirigida per Sabina Calleja Ballbé i Joaquim Grau Salvà4. Al ﬁnalitzar els treballs es pogueren documentar i excavar un total de quatre tombes d’inhumació i una possible d’incineració. Aquestes deposicions no es localitzaren en l’anterior campanya d’excavació pel fet que es trobaven en llocs marginals o fora de la ﬁnca inspeccionada (ﬁg. 129). La tomba presentava dos imbrices (un a sobre l’altre) al costat Est de la fossa, que serviren, en el seu moment, perquè el cap s’hi recolzés al damunt, mentre que a l’oest, als peus del mort, hi havia una tegula ben col·locada verticalment, fent de límit de l’enterrament. Acompanyava la tomba un vaset de ceràmica africana de cuina, de la forma Hayes 131. Es tracta d’una peça globular, amb la vora lleugerament més gruixuda i oberta. La pasta de la peça és de color taronja clar, amb una capa fumada a l’exterior que li donaria un aspecte gris. Presenta una sola nansa que s’enganxa a la part més ampla de la peça. La cronologia d’aquest tipus de peça es mou entre ﬁnals del segle I dC i el segon quart del segle III dC (Aguarod, 1991), (ﬁg. 192). DESCRIPCIÓ DE LES TOMBES Sepultura d’inhumació núm. 1: es tractava d’una fossa excavada a la roca natural de forma rectangular amb unes mides de 2,10 metres de llarg per 0,70 metres d’amplada màxima a l’extrem est de la fossa; la fondària màxima era de 0,30 metres. Quedava ben delimitada, ja que es veia bé el retall que s’havia fet al sòl natural –composat per un aglomerat de color blanquinós, que contrastava amb la terra més fosca de l’interior de la tomba– i hi apareixien alguns fragments de tegulae. Fora d’aquestes inclusions de material de construcció en els nivells més Sepultura d’inhumació núm. 2: aquesta tomba presentava una fossa de forma rectangular, amb unes mides 1,85 metres de llarg per 0,76 metres d’amplada màxima, a l’alçada de la pelvis. La seva fondària màxima era de 0,32 metres. Es va localitzar molt propera a la inhumació núm. 1, concretament al nord-est, compartint aﬂorament d’aglomerat en el sòl natural. Ens va ajudar a localitzar-la, també, la presència de cinc tegulae que formaven el sepulcre 4 En els treballs també hi participaren Didier Joly, Ferran Díaz i Sergio Ibáñez. 183 UF-2 liu UF-1 í de Cam t Fe San de ar la G riga In-31 UF-5 T-42 T-54 T-54 In-32 In-21 In-24 UF-4 UF-3 In-30 T-43 In-26 T-55 T-55 In-23 In-20 In-19 In-22 T-41 In-14 T-32 In-12 In-11 In-9 In-5 In-6 T-33 In-10 In-3 In-17 T-27 In-16 T-34 T-24 T-26 T-23 In-1 T-22 T-25 T-35 Fig. 189. Planta sectorial del jaciment de la necròpolis de la Vinya del Fuster. Remarcats en gris hi trobem les cinc tombes excavades en la campanya de 2010. 184 N 17 m 0 1 2 3 0 1 2 3m 16.50 0 5 cm Fig. 192. Gerreta de ceràmica de la forma Hayes 131 associada a la sepultura d’inhumació núm. 1. buidàrem de la fossa era ben neta, sense inclusions antròpiques. El difunt estava col·locat amb el cap a llevant i en posició de decúbit supí. El seu braç dret estava plegat sobre el tòrax, presentant l’húmer paral·lel a la caixa toràcica, mentre que cúbit i radi es posaren sobre la panxa. El braç esquerre estava plegat sobre el cos, amb l’húmer també paral·lel a la caixa toràcica, mentre que cúbit i radi estaven sobre d’aquesta, de tal manera que la mà esquerra aniria al coll, entre la barbeta i l’estèrnum. Les cames estaven disposades rectes i paral·leles. La llargada total del cos conservat (novament ens trobem sense peus) era d’1,42 m des del crani ﬁns als turmells. El cap del difunt havia estat disposat sobre una tegula i la resta del cos, molt possiblement, directament sobre la roca natural (ﬁg. 193, 1). L’acompanyament estava format per tres peces. Per una banda, a la cantonada nord-est de la tomba, al costat de la tegula que aguantava el cap del ﬁnit, trobàrem una gerra del mateix tipus que en l’anterior enterrament (forma Hayes 131), de mida lleugerament més petita (ﬁg. 194, 2). A mitja alçada del fèmur, al costat nord, un clau de ferro, de secció quadrangular, amb la punta doblegada amb un angle de gairebé 90º i amb cabota rodona i diferenciada de la tija. Aquest clau amida 11 cm de llarg, mentre que el diàmetre de la cabota és de 2 cm (ﬁg. 194, 3). També es localitzà una moneda enmig de les costelles. Pel material de què està feta –bronze– i Fig. 190 i 191. Planta i secció de la sepultura d’inhumació núm. 1 i una vista des de l’oest. del difunt –tres al lateral nord, una al lateral sud i una altra a l’est de la fossa. Les tegulae laterals estarien col·locades marcant una secció triangular –forma gens estranya en els enterraments d’època romana– que quedaria tancada, almenys en un dels seus extrems, per una tegula posada en posició vertical. Si alguna vegada hi havia hagut una sisena tegula a l’extrem oest no en vam trobar constància a l’hora de fer la intervenció. Novament, la terra que 185 N N 0 17 m 1 1 0 3 2 2 0 1 0 1 3m U.E. 6006 16.50 U.E. 6007 16 m N N 0 1 2 0 17 m 1 2 0 1 2 1 2m CAMÍ FONDO 16.50 0 16.50 16 m 16 m Fig. 193. Planta i seccions de les sepultures 2 a 5. la seva mida –2,6 cm de diàmetre– es tractaria d’un divisor, possiblement un sesterci. Tot i el seu mal estat de conservació s’intueix a l’anvers un bust que mira a l’esquerra, d’un emperador no barbat, amb el front ample, cabell molt curt, poca barbeta i coll ample, que podria tractar-se de Trajà -98-117 dC-. En el seu revers hi ha un personatge dret femení entre les lletres “S” i “C”, possiblement alguna al·legoria, tot i que no podem deﬁnir de quina es tractaria (ﬁg. 194, 2). taca de terra més fosca que contrastava amb el color blanc de l’aglomerat de la roca natural. Es pogué delimitar una taca de terra d’uns 0,60 metres direcció est-oest per 0,40 metres pel que faria a l’orientació nord-sud. La fondària conservada era d’uns escassos 15 centímetres. De l’individu sebollit, només se’n van poder documentar un fragment del fèmur esquerre així com també fragments corresponents al cúbit i al radi del braç esquerre. El mort hauria estat enterrat en sentit est-oest, amb el cap situat al costat est (ﬁg. 193, 2 i ﬁg. 194). Sepultura d’inhumació núm. 3: sense fossa conservada. En vam tenir evidència a partir d’una 186 0 1 5 cm 2 3 Fig. 194. Gerreta de ceràmica de la forma Hayes 131, moneda de Trajà i clau de ferro associats amb la sepultura d’inhumació núm. 2. Es va poder documentar una moneda com a acompanyament, situat al costat del fragment de fèmur. Tal com estaven disposats els ossos creiem que s’hauria enterrat el difunt amb aquesta moneda dins la mà esquerra tancada. Es tracta d’un divisor de bronze, de 2,3 cm de diàmetre. Presenta un cap barbat mirant a la dreta en el seu anvers, i un personatge femení sedent, mirant a l’esquerra en el seu revers. Es tractaria de Luci Ver (161-169 dC), amb la Fortuna al revers (ﬁg. 195). màxima. La seva fondària màxima va ser de 0,12 metres. Aquesta fossa anava quasi paral·lela al camí que delimitava la ﬁnca de la Vinya del Fuster pel nord (ﬁg. 193, 4). Sepultura de cremació núm. 4: es tracta d’una fossa de forma irregular, tendint a rectangular, tot i que adaptant-se a la morfologia del terreny natural, composat per aglomerat, també localment anomenat “cervell de gat”. El retall observat a la roca tenia una llargada d’1,30 per una amplada de 0,65 metres. La seva fondària màxima era de tan sols 12 centímetres. CONCLUSIONS A tall de conclusions, en primer lloc cal dir que una mostra tan reduïda impossibilita establir una sèrie de conclusions generals per a la necròpolis. De tota manera el que sí que es pot fer és un anàlisi del conjunt descrit. Aquest està format per un total de cinc enterraments que passen a engruixir les més de noranta que s’havien excavat durant l’hivern de 2006-2007. Les restes òssies conservades d’aquesta inhumació són molt escadusseres. Tan sols un fragment de costella i un altre fragment de fèmur ens indiquen que un individu va ser sebollit sobre aquest terreny. No es localitzà acompanyament funerari. En buidar-se el farcit composat per terra de color marró fosc, es localitzà un fragment de la base d’un recipient ceràmic, fet a torn lent, amb la pasta bastant grollera i de cuita reduïda. Aquest fons es trobava capgirat i, un cop extret, es pogué documentar un petit nivell de cendres. Dins la fossa no es localitzà res més (ﬁg. 193, 3). El més rellevant de l’actuació va ser la localització de dues tombes més enllà del Camí de Sant Feliu de la Garriga que s’havia establert com a límit nord de la necròpolis. La troballa d’aquestes dues tombes ha de fer replantejar el fet que l’àrea d’enterrament s’estengui més enllà de l’espai acotat. Sepultura d’inhumació núm. 5: fossa fragmentada, que es localitzà, com en el cas de la inhumació núm. 3, a partir d’una taca de terra més fosca sobre el sòl geològic. Aproximadament aquesta taca amidava 1 metre de llargada per 0,50 metres d’amplada Aquests cinc enterraments havien de pertànyer a gent força humil, donat per la pobresa de l’acompanyament. De tota manera, només vam poder excavar dues tombes completes (inhumació núm. 1 i 2) atès que les altres havien estat víctimes, 187 suposem, dels treballs de conreu de la ﬁnca en la que es trobaven. Suposem que una de les cinc tombes fou d’incineració. La sepultura de cremació núm. 4 presentava la base capgirada d’un recipient, amb cendres a l’interior. Hom pot arribar a pensar que, mentre estaven fent una fossa per enterrar algun difunt toparen amb l’urna que contenia les cendres que es trencà. Les restes que pogueren conservar les deixaren al mateix lloc, amb la suﬁcient cura de posar l’urna capgirada per tal que no s’acabessin d’escampar les escasses cendres que quedarien del ﬁnit. És curiós que, de cinc tombes excavades, en dues hagi aparegut una moneda. Aquesta moneda, indubtablement, es tracta de l’òbol de Caront, primordial per assegurar-se el creuar la llacuna Estígia i poder entrar al regne dels morts. Suposadament, en ambdós casos per la posició en la que va aparèixer, l’òbol havia estat posat dins les mans dels difunts. El que també crida l’atenció és la cura de què el cap no toqui a terra en les dues inhumacions més ben conservades. El fet de posar un “coixí” d’imbrices sota el cap del difunt vesteix l’acte d’una certa solemnitat i, tot i que els més propers no es podien permetre un sepeli més luxós, no deixen de tenir cura d’una persona estimada en el moment del seu traspàs. Fig. 195. Vista de la sepultura d’inhumació núm. 2, des de l’oest Fig. 196. Moneda de Luci Ver associada amb 3. cm 0 la sepultura d’inhumació núm. 5 188 9. Conclusions generals rural, són, sovint, dels més difícils de localitzar o, en ser tan febles, els més afectats per destruccions i saqueigs més o menys sistemàtics. I és un fet lamentable atès que l’estudi del món dels morts és l’altra cara de la moneda de l’estudi del lloc on van viure, treballar i gaudir els vius. Sense les dues realitats, el nostre coneixement coixeja. Ja anunciàvem als nostres lectors en la introducció d’aquest treball que, com passa tan poques vegades en estudis de jaciments rurals d’època romana, es tancava el cercle i ho feia de manera quasi perfecta ateses les circumstàncies extraordinàries que embolcallen aquest jaciment. En efecte, la vil·la va ser descoberta arran d’unes prospeccions intensives del terme municipal de Viladamat encaminades a conèixer detalladament la seva carta arqueològica i a iniciar l’exploració sistemàtica i cientíﬁca d’aquells que, per un seguit de circumstàncies (estat de conservació, emplaçament, propietat, possibilitats,..), fossin triats. Tolegassos era, des de tots els punts de vista, l’estació perfecta ﬁns al punt que, de seguida s’iniciaren els treballs intensius al llarg de diverses campanyes ﬁns a l’exhauriment ﬁnal. Són, encara a hores d’ara, ben poques les vil·les romanes excavades íntegrament de manera estratigràﬁca. Les mides del jaciment ho han afavorit, no cal dir-ho, però aquest treball continuat, fet de manera modesta però amb tot el rigor del món, constitueix una ﬁta que cal valorar com es mereix, recordar i imitar. La informació aconseguida és de tal qualitat i de tal volum que fa que ens lamentem que casos així, al nostre país, siguin encara l’excepció i no la norma. Només cal donar un cop d’ull a aquesta realitat a partir d’una publicació recent que aplega i estudia tots els cementiris rural d’època romana del nordest del Principat (Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005) per constatar la migradesa de les dades i, sobretot, l’escassa entitat. El treball tenia, com a punt de partida, l’estudi d’un petit espai funerari associat a la vil·la del Collet de Sant Antoni (Calonge) on s’havien excavat rigorosament trentacinc inhumacions que s’esglaonaven al llar d’uns tres-cents anys, cosa que constituïa un conjunt numèricament extraordinari si bé, deixava clar que l’explotació agrària havia tingut, com a mínim, una altra àrea dedicada a aquesta ﬁnalitat primordial que obligava a l’amo a triar-la assenyadament i a oferirla. Curiosament, del Collet coneixíem molt millor els aspectes perifèrics de la vil·la (cementiri i terrisseria) que les partes fructuariae et urbanae. No cal insistir en com és de difícil aplegar el màxim d’informació possible. I tanmateix, la vil·la pròpiament dita no sol ser l’únic ediﬁci del fundus. Les possibilitat són quasi inﬁnites i cada propietat, gran, mitjana o petita, proposava la seva pròpia realitat que podia ser igual, poc diferent, diferent o molt diferent de les altres que ocupaven un mateix territori, en el benentès que el pas dels anys podien anar modiﬁcant el panorama. Quan l’excavació de l’ediﬁci rural de Tolegassos era acabada, quan ja s’havia explorat un petit forn de ceràmica que en formava part, quan el jaciment havia estat consolidat i preparat per ser visitat, va ser possible, com a conseqüència d’unes obres programades que havien d’afectar un camp –la Vinya del Fuster–, on hi havia indicis prou ferms per suposar-hi l’existència d’una necròpolis, calgué realitzar unes excavacions preventives el resultat de les quals és aquest treball que tenen a les mans. De cop i volta disposem d’un xic més d’un centenar de sepultures, un conjunt molt per sobre del que sol ser norma, on se succeïren, en el temps, cremacions i inhumacions, una altra circumstància fora mida que multiplicava per molt les possibilitats d’estudi. Rarament podem anar més enllà de l’exploració d’un sector de la vil·la; fet que converteix el lloc en una falsa illa rodejada d’un mar de desconeixement. Fins i tot, una intensa prospecció pot no resoldre el problema perquè hi ha indicis difícils d’identiﬁcar, molt amagats, molt allunyats o destruïts que hi van en contra. Les àrees sepulcrals, els llocs dedicats a preservar les despulles dels difunts de la comunitat 189 d’aleshores ençà aquell indret escapava del control del propietari; la tomba pròpiament dita passa a ser propietat dels Manes, no podia ser objecte de compra-venda, i creava ad aeternum unes condicions determinades entre les qual la obligatorietat de facilitar-ne l’accés per permetre als familiars i als amics, la visita a la tomba per acomplir els deures que els vius devien al morts i que, de cap manera, podien defugir (Remesal, 2002, 369-378). No tenirho en consideració podia ser un problema greu a l’hora de vendre la propietat. Calia, tanmateix, saber si altres vestigis assenyalats d’antic, mes a la vora de Tolegassos, havien estat també lloc d’enterrament i, si es conﬁrmava, amb quina intensitat i durant quants de temps. Unes efectives prospeccions que van proporcionar descobertes interessants només puntualment lligades a la vil·la (supra; Casas, Nolla i Soler, 2010, 223242), van matisar aquella possibilitat. Un indici negatiu no deixava de ser, també, una dada positiva enormement valuosa. Fa l’efecte, doncs, que entre la vil·la augustal i l’abandonament del lloc, l’únic espai funerari fou la Vinya del Fuster, deixant de banda l’enterrament de nonats i neonats que, segons pensem, foren sebollits a la mateixa vil·la, almenys en una etapa molt determinada de la seva història (supra). En aquestes condicions l’experiència aconsellava, sobretot per aquestes raons però també per altres que aniran sortint, dedicar a aquella funció un erm, una zona rocallosa i poc o gens productiva, i, si era possible, al costat mateix d’un camí que en facilitava l’estructuració però especialment el arribar-hi sense condicionants. L’amo d’època augustal de Tolegassos va triar intel·ligentment en aproﬁtar per a aquesta funció un tros de terra de poc valor agrícolament parlant, ben deﬁnida a tramuntana per un vell camí i a uns cinc-cents metres de la vil·la. Sigui com sigui, no és aquí ni en la proximitat, tal com van manifestar les prospeccions realitzades, on caldria cercar les sepultures anteriors. L’excavació d’un cementiri d’aquestes característiques que forma part d’un jaciment a bastament conegut ens permet observar i/o constatar aspectes copsats a partir de l’estudi de la vil·la, millorant-ne el coneixement o aconsellant determinades interpretacions que de vegades modiﬁquen o matisen idees expressades i ben assumides. Altrament, obliguen a plantejar-nos unes quantes preguntes que no sempre podrem contestar amb seguretat, a partir de dades ben contrastades. Tot seguit passarem a posar-les damunt la taula exposant, a partir de les dades, allò que ens sembla més probable en el benentès que, en ocasions, no són altra cosa que hipòtesis de treball raonables però discutibles. Caldria, doncs, buscar aquell espai funerari baixrepublicà en un altre lloc? D’entrada podria semblar que si però, tal com intentarem argumentar, cal anar en compte perquè potser la resposta és menys lineal, més retorçada. On van ser sebollits els habitants dels ediﬁcis baixrepublicans? Tal com han mostrat les excavacions de Tolegassos, el lloc era ocupat per ediﬁcis de certa entitat, si hem de fer cas a les dades recuperades i de l’extensió que ocupen. La vil·la altimperial no era sinó la continuïtat d’estructures anteriors (Burch et al., 2010b, núm. 48, 228-233, làm. VI, 2). Tanmateix, com hem tingut ocasió de veure (supra), l’àrea funerària explorada mostra una ocupació constant i continuada, sense interrupcions, d’ençà la darreria del segle I aC. Queda clar que hauria estat en aquell moment i no abans que el sector que coneixem amb el nom de la Vinya del Fuster hauria estat destinat pel propietari del fundus com a lloc d’enterrament. Recordem que aquesta era una obligació del dominus i que calia haver estudiat amb cura atès que un cop disposada la primera sepultura el lloc esdevenia locus religiosus condicionant completament aquella zona. En efecte, En un recent estudi dedicat al territori de la Indigècia a època baixrepublicana, vam tenir ocasió d’examinar aquest tema amb tot detall amb resultats sorprenents. En efecte, el món funerari entre el 218 aC i, grosso modo, la segona meitat del segle I aC, és pràcticament inexistent. Només, a Empúries, a redós de la Neàpolis és possible constar una continuïtat del registre arqueològic funerari durant aquests poc menys de dos-cents anys i d’assenyalar l’existència d’un nou cementiri, amb un nombre considerable de tombes, les Corts, amb aquesta cronologia d’ús (Burch et al., 2010a, 121-128). Més enllà, les sepultures identiﬁcades amb cronologies baixrepublicanes es poden comptar amb els dits d’una mà. No estem, certament, en condicions d’explicar aquests fets que, per altra banda, semblen reproduir el model propi del món indiget (i, en general, ibèric), 190 on les tombes conegudes i explorades semblen correspondre a un grup molt determinat de la població. vuit i deu persones, potser una família extensa o dues (si és que aquesta era l’organització interna de la vil·la). No ens deixem sorprendre pel resultat que podríem augmentar puntualment sense distorsionar ﬁns a la dotzena o poc més, tenint en compte hipotètiques pèrdues, alguna destrucció i la manca de nonats i infants morts en el moment de néixer que no abundaven en l‘espai funerari de la Vinya del Fuster. Caldria convenir, doncs, que en aquell context cronològic els habitants de Tolegassos s’haurien comportat devers els morts tal com era costum entre els indigets. Assaig de demograﬁa Centrem-nos, ara ja, en la Vinya del Fuster i intentem reconstruir, a partir dels seus vestigis, la demograﬁa de la vil·la. Encara que calgui, després, acceptar les conclusions amb tota prudència, pensem que és intel·lectualment engrescador poder-se fer una imatge numèricament fonamentada i raonable dels habitants del lloc. Poquíssimes vegades és possible, amb certa versemblança, fer aquest exercici a partir de les estructures constructives sovint només parcialment conegudes. Un grup familiar o dos haurien habitat permanentment Tolegassos. És més que possible que en moments determinats de l’any, en funció de les necessitats i de la intensiﬁcació dels treballs (sembra, sega,..), el nombre hauria augmentat amb temporers llogats per l’amo o fent-hi anar treballadors propis d’altres establiments rurals o del nucli urbà, tal com, els habitants de Tolegassos, devien desplaçar-se puntualment cap a altres llocs del territori per acabar el més aviat possible aquelles feines que exigien més mà d’obra. En total hem comptabilitzat, afegint-hi les cinc inhumacions que van ser localitzades i excavades durant el treballs preventius generats per l’obra de la carretera C-31, 95 sepultures i, com a mínim, indicis de 119 individus, amb una representació equitativa d’edats i de sexe. És el dibuix perfecte d’una comunitat estandarditzada. Des d’aquest punt de vista, res fora norma. Composició (homes, dones i infants) L’estudi antropològic ha deixat ben clara (supra) la composició diversa i raonable dels difunts sebollits a la Vinya: homes i dones, joves i infants de sexe divers. Una estructura de tipus (aparentment) família que assegurava la reproducció i la continuïtat de l’ocupació. Era, però, un o dos grups familiars l’organització pròpia de la vil·la? No ho podem assegurar però pensem que és el més probable amb presència puntual d’algun element forà que hauria acabat integrant-se de grat o per força en el conjunt. Si acceptem, tal com hem intentat argumentar més amunt (supra), que aquesta va ser l’única necròpolis de Tolegassos durant tres-cents anys, tindríem davant del nas el reﬂex dels habitants de l’establiment agrícola durant aquella llarga etapa i, en aquest cas, el nombre de difunts ens serveix per proposar el dels vius. És possible, res ho impossibilita, la juxtaposició d’un grup familiar i individus aïllats durant diversos moments i, en altres ocasions, de dues famílies, probablement interrelacionades. S’ha consensuat, a partir d’estudis de tota mena efectuats des de paràmetres diferents que, en el món antic, la taxa periòdica (anual) de defuncions se situava entre el 45 i el 50 per mil. A partir d’aquí és fàcil fer propostes que ens han de permetre aconseguir uns números que només caldrà polir i fer servir amb cura, sense distorsionar-los ni pretendre que són inamovibles. Tanmateix, com veurem, són reﬂex d’una realitat que, per altra banda, concordaria amb un aproximació feta a partir de l’anàlisi de les restes estructurals conegudes. Nivell social Els indicis físics del cementiri, per un costat, d’una extraordinària modèstia i les xacres que palesen les despulles dels difunts, homes i dones, adults i joves, demostra amb claredat meridiana les duríssimes condicions de vida dels estadants: treballs físics continuats i des de molt joves, alimentació deﬁcitària. Tanmateix, serveixen aquests indicis per deﬁnir la condició social dels difunts? No ho creiem pas. No sembla, tal com assenyalen estudis antropològics recents de grans cementiri urbans a la mateixa A partir d’aquests números caldria considerar que el nombre d’habitants de Tolegassos se situaria entre 191 Roma (Catalano, 2008, 10-13; Buccellata, Catalano i Pantano, 2008, 14-19), que aquests indicis puguin fer-se servir per determinar si aquell grup era de serui o de coloni. de l’imperi. Sovint, altars funeraris, esteles, cupae que deﬁnien i assenyalaven una sepultura determinada, mostraven gairebé sempre una inscripció i moltes vegades elements ornamentals més o menys soﬁsticats. Res d’això existí a la Vinya del Fuster. Només en context urbà, a Empúries, podem documentar alguns exemples, molt puntuals i escassos, cosa que no deixa de ser sorprenent si ho comparem amb altres jaciments semblants de les províncies occidentals de l’imperi. Havíem defensat, durant molts anys, que preferentment la mà d’obra pagesa d’aquest territori a època romana hauria estat d’homes lliures, a sou del propietari. Tanmateix, l’estudi de la petita necròpolis del Collet i, sobretot, les despulles de la tomba núm. 9 (Nolla et al., 2005a, 31-34 i 87-93), on aparegué un cadàver sebollit amb uns grillons a les cames, ens va fer replantejar el model. No tenim tan clara quina és l’opció correcta si és que n’hi ha una. Potser caldria imaginar una enorme diversitat de possibilitats que el registre arqueològic no pot resoldre adequadament. El que sí queda clar, tant a Sant Antoni de Calonge com a Viladamat (i, de fet, arreu), és que al món antic en general i al món rural, en particular, les condicions de vida eren d’una duresa extrema. Ja hem vist en el seu moment (supra), la possible existència d’un monument funerari de certa entitat que hauria presidit l’àrea funerària, fent-la més evident sobretot des de la distància. Les dades són, certament, poc deﬁnides per poder-ho assegurar o per rebatre-ho decididament. No obstant pensem, a partir de coneixement global del cementiri que és una possibilitat remota i que caldria bandejarla. En efecte, la voluntat dels domini d’enterrarse in suo fundo exigia, en primer lloc, la tria d’un espai dominant i convenient des de tots els punts de vista i ben a prop de la casa, cosa que el camp de la Vinya del Fuster acompleix adequadament, però exigeix també un embolcall d’una certa entitat a la manera dels monuments funeraris de la Torratxa (Vilablareix) (Nolla et al., 2005b, 211-225), Cal Temple (Aiguaviva) (Nolla i Casas, 2005c, 227229) o la Torre dels Moros (Lloret de Mar) (Nolla i Casas, 2005a, 117-123) que haurien deixat senyals ben visibles encara que només hagués estat a nivell de fonamentació. Modèstia del cementiri No ens deixem enganyar pels vestigis localitzats, l’espai funerari de la vil·la de Tolegassos és d’una enorme simplicitat tal com són, en general, els cementiris rurals d’època romana en aquest territori (Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005) i arreu si deixem de banda aquelles ocasions, puntuals, quan el dominus determinava enterrar-se in suo fundo. En aquestes ocasions, un monumentum d’una certa entitat, sempre notable i molt visible, ocupava un lloc privilegiat i podia generar, al seu entorn, algunes sepultures d’una certa entitat tal com hem pogut detectar a l’entorn de la Torratxa (Vilablareix), on a redós de l’esvelta edícula turriforme, existiren sepultures, molt arrasades, d’una certa entitat (Nolla et al., 2005b, 224-225 i dades inèdites de l’excavació d’octubre de 2010). Altrament, aquests mausoleus solien aplegar a tot l’entorn sepultures, esdevenint l’espai central de tot o d’una part de la necropolis i res d’això observem a la Vinya. També va en contra d’aquesta possibilitat, les característiques de la pròpia vil·la, mancada d’una pars urbana, no d’un espai residencial. Semblaria fora de lloc, per part dels propietaris, voler-se enterrar prop d’un ediﬁci funcional, d’una activa casa de pagès, on no sembla que hi poguessin i volguessin residir més enllà de visites puntuals d’anar i venir. Tanmateix, és possible imaginar una tomba un xic més visible que podria haver estat obrada per un dels uillici. En efecte, aquesta necròpolis no era deﬁnida ni per una tanca ni per cap altre element assenyalador. És ben cert que es va tenir tota la cura del món en disposarlo al costat mateix d’un camí, preferentment al costat meridional tot i que almenys dues inhumacions, idèntiques des de tots els aspectes, es localitzaven a l’altra costat, al costat septentrional de la via, però el que sol ser norma no pot ser considerat com una marca que servís per assenyalar-la. No hi hem trobat ni un sol titulus funerari, la qual cosa coincideix amb els altres cementiris rurals d’aquestes contrades i, en general, d’arreu de les províncies occidentals L’excavació del lloc mostrava clarament que en general totes les sepultures eren assenyalades si deixem de costat algunes cremacions molt senzilles, antigues i de poca entitat, que pogueren ser afectades per tombes més modernes i indubtablement més 192 tardanes. Sempre hi hauria en superfície senyals clars de la situació d’una cremació que tothom sabia a qui pertanyia. Un petit túmul fet de terra, pedres i tegulae i, potser en alguns casos, amb element potser de fusta que assenyalava contundentment el lloc. vida es cerca la companyia i certament, són rares en tot moment les sepultures aïllades, solitàries. Que les diverses inhumacions eren encara ben deﬁnides ho conﬁrmaria que en obrar-se el nou fossat no se’n malmetés cap de més antiga. Pel que fa a les inhumacions el procés, salvant les distàncies, seria idèntic. Les sepultures, recordemho, rarament eren obrades a molta fondària i en unes quantes ocasions el fossat era molt superﬁcial. La pròpia terra estreta o la disposició de les tegulae disposades a la capuccina cobrint les despulles, exigien un apilonament de terra, pedres i material fragmentari de construcció que hi donava consistència tot impedint que l’efecte de la intempèrie el degradés ràpidament. Sovint, potser sempre, algun objecte clavat o algun indici acabaven d’assenyalar-la. L’existència d’algunes sepultures d’ús continuat, amb dues i ﬁns a cinc deposicions, en general ben conservades, palesen un absolut control de l’espai i de qui l’ocupava. Aquest control de la disposició topogràﬁca d’aquest espai funerari, amb la localització ferma de cada un dels difunts també s’explicaria per la seva cronologia d’ús. En efecte, l’etapa inhumadora s’hauria allargat durant un segle i quart aproximadament, que gairebé coincideix amb el que abasta la memòria, entre els vius, del lloc on són enterrats els avantpassats que no va més enllà de tres generacions, recordant per tant on eren sebollits els besavis. En relació a aquesta darrera fase de l’ocupació de Tolegassos hi ha un altre afer que caldria comentar atès que ha estat puntualment plantejat (supra). En els primers moments de l’excavació de la vil·la fou descoberta una única inhumació que no ha pogut ser datada però que certs indicis farien associar amb aquella etapa ﬁnal. De ser certa aquesta atribució cronològica no deixaria de ser curiós que un dels difunts fos sebollit en l’antiga necròpolis mentre que l’altre, més a la vora, en les ruïnes de l’antiga vil·la. Costums Des d’aquesta òptica són unes quantes les qüestions que convé recordar i posar sobre la taula. En primer lloc –ja ho hem assenyalat en algun altre capítol d’aquest treball–, remarcar l’existència del doble costum de cremació i d’inhumació que no són majoritàriament coincidents sinó un després de l’altre, un fet ben documentat un xic arreu i que en el territori nord-oriental del Principat només documentem de manera diàfana en context urbà, a Emporiae, on coneixem des de fa temps prou bé la seva arqueologia funerària (Almagro, 1955; Castanyer, ed., 2003) i on constatem un predomini gairebé absolut de les incineracions en contextos d’època augustal ﬁns a mitjan segle II de l’era o poc més enllà. Dels altres nuclis urbans les dades són o inexistents o poc abundoses però, quan n’hi ha, prou coincidents (per a Gerunda, Nolla i Sureda, 1999, 13-66; Nolla i Palahí, 2011, 10-12 i 29-32). Pel que fa al món rural són poquíssimes les cremacions identiﬁcades (un panorama general i exhaustiu a Nolla, Casas i Santamaria, 2005, 247-249). Des d’aquest punt de vista, el comportament dels habitants de Tolegassos hauria estat mimètic al de la veïna ciutat d’Empúries sense que, aparentment, hi hagi un décalage entre un lloc i altre, com si haguessin estat un fet coincident. Un altre indici a considerar és la presència de la inhumació T39, ben datada, que cal situar en el darrer quart del segle IV, cap al 400. Entre aquesta i les més modernes de les anteriors hi ha una distància temporal d’uns cent anys i escaig. Cal, doncs, posar-la en relació amb una altra realitat, probablement amb la darrera fase d’ocupació de Tolegassos, quant sobre espais determinats de l’antiga vil·la abandonada, es construïren unes senzilles estructures que sembla que caldria posar en relació amb una explotació intensiva de caire ramader. Les dates coincideixen i semblaria el més probable. Algun dels pastors, potser el rabadà atès el conjunt funerari que l’acompanyava (supra), morí i hom decidí sebollir-lo en un cementiri preexistent, ben situat i al costat mateix de l’explotació ramadera. Si ho van fer així és per vàries raons. Primerament perquè sabien de l’existència del vell cementiri en desús d’ença poc més d’un segle. Era el lloc ideal, en ser de fàcil accés, i, a més, assegurava al difunt la proximitat d’altres tombes. En la mort com en la Si ens centrem en el costum de cremar les despulles del difunt, constataríem que des de l’inici, en el darrer quart/darrrer vintenni del segle I aC, el morts de la comunitat seguien una única manera de fer. És, ja ho hem dit, el que succeïa a Emporiae i el costum més seguit entre els romans, mos romanus segons Tàcit 193 És interessant constatar com la dinàmica d’aquest territori és uniforme i diferent de la d’altres latituds on no seria ﬁns ben entrada la segona meitat del segle II (Catalano, 2008, 10-11, per Roma; Jolivet i Rébillard, 2008, 70, per Musarna, a l’Etrúria) o, ja, durant la centúria següent quan hauria estat substituït un ritu per un altre (Bel, 2008, 97; Blaizot, 2009a, 155; Blaizot et al., 2009a, 15). (Ann., XVI, 6) que escrivia en època de Trajà. El fet emporità no deixa de ser, ﬁns a cert punt, sorprenent si considerem que entre els grecs d’origen foceu era el seu costum inhumar. És curiós observar que coincidint, aparentment almenys, amb la integració dels emporitanoi dins del municipi de dret romà amb accés a la ciutadania plena a canvi de renunciar a la seva independència, s’hauria acceptat, també, un canvi de ritual en el procés del funus en beneﬁci del més majoritari. No és un fet aïllat, la llengua grega desaparegué radicalment, en aquests mateixos moments, del registre. Sembla haver-hi, en aquests fets, una relació causa-efecte com si l’acceptació de la ciutadania plena hagués comportat la renúncia a allò que era propi i diferent. Tampoc cal, com s’hauria fet anys abans, sorprendre’s per aquest fet. En efecte, les recerques més recents (Blaizot et al., 2009a, 15-16) insisteixen i palesen l’enorme similitud entre els funera. Cremar o inhumar només era una tria puntual, anecdòtica. No cal, doncs, treure les coses de mare, amb la qual cosa s’entén i s’explica sense diﬁcultats la desaparició de la cremació en beneﬁci de la inhumació. Durant tot el segle I i primera meitat del II a la Vinya del Fuster, tal com a Empúries, els difunts haurien estat cremats i enterrades les restes de manera convencional tal com s’ha anat descrivint en altres capítols. Altrament, els objectes recuperats dins de les sepultures d’incineració permeten assegurar que, si no anem errats, no n’hi ha cap posterior al 150 o 160. De cop, en aquelles mateixes dates, en el cementiri només hi trobem inhumacions, les més antigues amb cronologies de segon quart o mitjan segle II. No podem pensar, no sembla raonable, que algú, de cop, ho determinés. Cal imaginar un procés un xic més complex que en el decurs d’uns pocs anys s’acabà consolidant i imposant ﬁns al punt de substituir un ritu (cremació) per un altre (inhumació). El objectes de les tombes d’aquest moment de traspàs són coincidents i els trobem tant acompanyant el ossos cremats i les cendres de difunts com els cadàvers sebollits. De segur que en un moment determinat, curt versemblantment, van coincidir. No estem, certament, en posició d’aportar dades contundents que expliquin la ràpida substitució d’una manera de fer per una altra. Tanmateix, en el microcosmos de Tolegassos semblaria raonable, no essent com no era un fet substancial dins d’un procés religiós arreladíssim, pensar en la comoditat i l’economia. En efecte, per efectuar una bona cremació calia una notable quantitat de llenya que calia cercar, transportar i preparar, sense estalviar el treball d’agençar la sepultura pròpiament dita que, altrament, podia ser utilitzada, si es volia, vàries vegades. Hem vist també, dins de la tradició incineradora, que hi ha alguns busta, cremacions-tomba, i en altres ocasions és segur que el rogus era en un altre lloc i que les restes, un cop triades, rentades i agençades eren disposades en una sepultura. No hem trobat cap indici d’ustrina en l’àrea explorada. Tanmateix, tot convida a suposar una proximitat a l’espai funerari però no una coincidència. Tampoc sabem si n’hi hagué uns quants al llarg dels anys ni quina era la seva forma. Les dades més modernes ens fan veure que poques vegades un ustrinum es féu servir més de dos cops i que, en general, eren una fossa de dimensions suﬁcients, obrada a terra i de fondària variable (Blaizot, 2009a, 155; Bel et al., 2009, 89150). El que hem pogut observar a la Vinya coincideix plenament amb el que constatàrem en l’estudi de la petita necròpolis d’inhumació associada a la vil·la del Collet de Sant Antoni (Calonge), que s’hauria fundat vers el 150 i hauria perdurat ﬁns al 500, aproximadament (Nolla et al., 2005a, 101-103). Tampoc divergeixen les dades procedents d’altres àrees funeràries rurals (Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005, 247-262) ni les procedents d’Emporiae (Almagro, 1955; Castanyer, ed., 2003) o, molt més modestes, de Gerunda (Nolla i Sureda, 1999, 13-66). Sembla prou clar situar la introducció, amb certa empenta, del nou ritual inhumador dins de la primera meitat del segle II per esdevenir no només majoritari sinó exclusiu des del 150 o 160. D’una etapa incerta i potser en ús al llarg de tota o bona part de l’existència del cementiri, són el que hem anomenat dipòsits d’ofrenes, dos fossats més aviat petits, plens de cendres i amb molts restes òssies no humanes cosa que fa impossible que fossin 194 i gots per a beure i gerres i ampolles per a servir, els atuells més ben representats, al costat d’escudelles, cassoles i plats que constitueixen un altre grup numèricament signiﬁcatiu. Aquesta possibilitat ha estat proposada diverses vegades (Blaizot, 2009a, 155; Blaizot, 2009b, 331) i cal considerar-la si bé, certament, que hi moltes altres possibilitats. restes dels ustrina. Aviram i mamífers comestibles (xai, cabra, bou, porc,..) farien pensar, tal com es documenta en tants altres llocs (Blaizot et al., 2009b, 151-174; Blaizot et al., 2009c, 175-251; Blaizot, 2009a, 155-180), en restes dels banquets funeraris que hom celebrava a redós de les tombes dels avantpassats o en el moment just de cloure el funus o en les altres ocasions que calia retre homenatge i recordar els difunts, expressar la pietas devers els avantpassats, recordar-los perquè no acabessin de morir del tot. El que si que és coincident amb la generalitat de molts dels objectes que acompanyen els difunts, cremats o inhumats, des d’època augustal, és el predomini dels atuells lligats a la libació, al consum de líquids i, en menor grau, aquells que tindrien a veure amb la menja de viandes (Blaizot et al., 2009a, 45 Blaizot et al., 2009c, 230). En una tercera ocasió, es tractava d’un petit oriﬁci amb, només, les restes d’uns quants musclos i podria tenir la mateixa explicació. La libació és una de les activitats constants a peu de tomba, ben documentada textualment però, també, arqueològicament que deuria desenvoluparse a diversos nivells (Bel, 2008, 98; Blaizot, 2009a, 167). L’abocament d’una substància líquida preuada, vi, referentment, podia fer-se de moltes maneres, directament damunt la tomba o, més especíﬁcament a través d’un “tub de libacions”, d’un conducte més o menys soﬁsticat i complex, que posava en relació directa, sense suposicions i sense intermediaris, l’ofrena amb les despulles del difunt. És una manera de fer que constatem un xic arreu i de la qual n’hem reconegut un cas a la Vinya. En efecte, en la construcció de T54, prou ben conservada, s’havia tingut la cura d’incorporar, a l’alçada del cap del difunt, els peu convenientment retallat i perforat d’una àmfora de base plana de la forma G-IV d’origen local, que comunicava còmodament el món exterior amb un tupí de ceràmica africana Hayes 200 que se situava directament per damunt del cap del difunt. No se’n perdia ni una gota i, cal suposar, quedava a l’abast de l’umbra que habitava la sepultura que en beure’n, es revifava. Centrem-nos ara en algunes qüestions que plantegen les inhumacions. Pel que fa a la tipologia dels enterraments, no hi ha res que vagi més enllà de la norma, amb moltes variants de poca entitat, i, en general, sepultures molt senzilles, fàcils d’obrar i de poc cost. És interessant el reciclat de tegulae i algun imbrex, mal cuits i que haurien tingut poques possibilitats de poder ser aproﬁtats d’altres maneres. Semblantment, la presència d’unes quantes àmfores fetes servir de modest embolcall de les despulles d’un infant. En pocs cementiris d’aquest territori havíem detectat l’ús d’aquests contenidors en cronologies tan altes. Palesaríem, doncs, l’inici, en aquestes terres, del que acabà essent un costum ben arrelat al llarg de l’antiguitat tardana (dades detallades a Nolla i Sagrera, 1995a, 264-266). Els vestigis físics del culte als difunts no sovintegen però no són pas, ni de bon tros, inexistents. Recordem, ho acabem de veure, els anomenats dipòsits d’ofrenes, indici prou clar del consum a l’espai funerari d’aus, xais i/o cabra, porc i bou, que potser es preparaven in situ tot i que no hem identiﬁcat un lloc segur per fer-ho. És més que possible que alguns dels gots, copes, escudelles, gerres, olles, urnes i ampolles, trencats i trobats fragmentats un xic arreu, haguessin estat usats en aquell procés. En altres necròpolis més ben preservades es documenta bé aquest costum (Blaizot, 2009a, 155-180; Blaizot et al., 2009b, 169170). En altres ocasions, aquests tubs van a raure directament sobre les cendres o les restes òssies, complint la mateixa funció. En aquesta ocasió, no sabem si per voluntat del difunt, per decisió testamentària o per decisió dels hereus, la tomba fou agençada d’aquesta manera per assegurar la màxima eﬁcàcia en el ritual. És també un cas extraordinari, en ser diferent i poc documentat, el de la inhumació T8, on al costat del sepulcre, adossat i a cel obert fou bastit una mena de modest espai, deﬁnit i protegit per una tegula i unes Podria posar-se en relació simbòlica amb el banquet funerari la presència, entre els objectes que acompanyen alguns difunts, de copes, tasses, ansats 195 pedres, ben falcades. A l’interior d’aquest receptacle s’hi van posar una petita gerra de TS clara B i un ansat Hayes 131 de ceràmica africana de cuina. Una de les peces estava dreta i l’altra ajaguda. També s’hi trobà uns claus de ferro que conservaven fragments de fusta que fan pensar en una caixa dins de la qual podia haver-hi hagut els recipients ceràmics o, estant aquest a fora, altres ofrenes que han desaparegut sense deixar rastre. Una manera diferent però enormement efectiva de comunicar-se amb l’umbra per compartir viandes i libacions. fent de coixí. Cap altra inhumació seguia el mateix procediment cosa que no deixa de sorprendre. Tanmateix, a Girona, al cementiri septentrional de la ciutat, a redós de l’església basilical de Sant Feliu, s’excavà una tomba d’inhumació que caldria datar vers el 200, per tant, amb una cronologia coincident, amb imbrex sota el cap del difunt (Nolla i Sureda, 1999, 21). No és, certament, un fet comú però tampoc desconegut. Finalment, per no repetir qüestions que ja hem plantejat i discutit oportunament, voldríem remarcar només la presència d’unes quantes sepultures utilitzades com a mínim en dues ocasions. No sempre ens han arribat en bon estat ateses les destruccions i capgiraments propiciats pel conreu de la vinya que podia afectar puntualment i considerablement una sepultura. I tanmateix, tot fa pensar que es tractava d’una activitat volguda i, en molts casos, programada. Amb la llei a la mà, en afectar les despulles, es produïa una agressió al locus religiosus que era durament perseguit i castigat per la llei o que exigia la intervenció del pontifex per poder moure les restes seguint un complex i feixuc ritual. Pel que fa a la disposició dels cadàvers dins la sepultura, la nostra necròpolis no s’allunya del que ens és conegut en aquests territoris (en general, Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005). Efectivament, no només predomina el decúbit dorsal sinó que és gairebé exclusiu essent l’excepció la d’un sol enterrament on el cadàvers és col·locat de costat. En general aquesta manera de sebollir el difunt és la més emprada arreu del món mediterrani i, sovint, l’única. Nogensmenys, el que resulta interessant és l’altíssim percentatge que no dóna opcions a altres possibilitats. És curiós constatar, per exemple, al centre de les Gàl·lies que no són rars, ans al contrari, els difunts posats bocaterrosa, un fet gens habitual en aquestes contrades (i en general a Hispània oriental i meridional) que s’ha interpretat com una mena de càstig o tractament poc acurat, despreciatiu (Vaquerizo, 2010, 307). No pensem que a la Vinya aquestes qüestions preocupessin gaire ni que exigissin la complicada intervenció sacerdotal. Tot fa pensar que era una operació feta de bona fe segons la qual un sepulcre podia ser compartit unes quantes vegades. Majoritàriament, amb cura les despulles més antigues, completament descarnades, es reunien al peus del sepulcre fent lloc a la deposició més recent. En altres ocasions, un mort es posava damunt de l’altre. És possible també que alguna vegada, puntualment, l’operació s’hagués realitzat amb més diﬁcultats i menys eﬁcàcia i, ﬁns i tot, sense voler. Gairebé sempre el cadàver fou amortallat tal com denota la connexió anatòmica de les restes però també la identiﬁcació d’algunes ﬁnes agulles de cap que servien per ﬁxar el sudari que sovint, pel que sabem era de lli. Més variacions però de poc interès trobem en la disposició dels braços en relació amb el cos. Atesa la composició d’aquestes tombes, on sovint hi són presents homes i dones, adults i joves, pensaríem en enterraments de tipus “familiar”, on ja en el moment de la primera deposició ja es pensava en enterrar-hi altres membres més endavant. Pel que fa les orientacions, predominen les de ponent-llevant i llevant-ponent. Probablement, les primeres inhumacions d’aquest espai funerari l’haurien triat potser per adaptar-se al curs del sol i haurien acabat condicionant les més modernes que repetien mimèticament el model. El que sorprèn és l’abundància de sepultures col·lectives dins del conjunt un fet pràcticament inexistent en aquestes terres (i en general), tant en context rural com urbà. És un fet que no sabem explicar. Caldria anotar, com a fet interessant, en dues de les cinc sepultures identiﬁcades i recupedrades durant els treballs preventius lligats a la construcció de la carretera C-31 (supra, capítol 9), les més ben conservades, l’ús d’uns imbrices posats sota el cap, 196 10. Bibliograﬁa Arxé, 1983: J. Arxé, 1982. Les llánties tardorepublicanes d’Empúries, Barcelona (Monograﬁes Emporitanes V). Aguarod, 1991: C. Aguarod, Cerámica romana importada de cocina en la Tarraconense, Zaragoza. Aicart, Llinàs i Sagrera, 1991: F. Aicart, J. Llinàs i J. Sagrera, Primera aproximació a la difusió de la Terra Sigillata Lucente al nord-est de Catalunya, Cypsela, IX, Girona, 197-207. Atlante, 1981: A. Carandini, coordinador, Atlante delle forme ceramiche. I. Ceramica ﬁne romana nel bacino mediterraneo (medio e tardo impero). Enciclopedia dell’Arte Antica Classica ed Orientale, Roma. Almagro, 1953: M. Almagro, Las necrópolis de Ampurias. I. Introducción y necrópolis griegas, Barcelona (Monografías Ampuritanas III). Bailey, 1975: D. M. Bailey, A Catalogue of Lamps in the British Museum, I. Greek, Hellenistic, and Early Pottery Lamps, London. Almagro, 1955: M. Almagro, Las necrópolis de Ampurias. II. Necrópolis romanas y necrópolis indígenas, Barcelona (Monografías Ampuritanas III). Bailey, 1985: D.M. Bailey, Excavations at Sidi Khrebish Benghazi (Berenice), Vol III, Part 2: The Lamps, Trípoli. Almagro i Amorós, 1953-1954: M. Almagro i L. R. Amorós, Excavaciones en la necrópolis de can Fanals de Pollentia (Alcudia, Mallorca), Ampurias, XV-XVI, Barcelona, 237-277. Baills-Talbi i Dasen, 2008: N. Baills-Talbi i V. Dasen, Rites funéraires et practiques magiques, Naciturus, infans, puerulus uobis mater terra. La mort a la infància a cura de F. Gusi, S. Muriel i C. Olària, Castelló de la Plana, 595-618. Aquilué, 1995: X. Aquilué, La cerámica común africana, Ceràmica comuna romana d’època altoimperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió. Empúries 1994, Barcelona, 1995, 61-72 (Monograﬁes Emporitanes VIII). Barberà, Nolla i Mata, 1993: J. Barberà, J. M. Nolla i E. Mata, La ceràmica grisa emporitana, Barcelona (Cuadernos de Arqueología 6). Bel, 2002: V. Bel, Practiques funéraires du HautEmpire dans le Midi de la Gaule. La nécropole galloromaine du Vallades à Saint-Paul-Trois-Châteaux (Drôme), Lattes (Monographies d’Archéologie Méditerranéenne 11). Aquilué et al., 1984: X. Aquilué, R. Mar, J. M. Nolla, J. Ruiz de Arbulo i E. Sanmartí, El fòrum romà d’Empúries (excavacions de l’any 1982). Una aproximació arqueològica al procés històric de la romanització al nord-est de a Península Ibèrica, Barcelona (Monograﬁes Emporitanes VI). Bel, 2008: V. Bel, Nouveux résultats sur les nécropoles romaines de la Gaule Narbonnaise, Rome et ses morts. L’archéologie funéraire dans l’occident romaine. Les Dossiers d’Archéologie, 330, 94-99. Arveiller-Dulong i Nenna, 2000: V. ArveillerDulong i M.-D. Nenna, Les verres antiques I. Contenant à parfum en verre moulé sur noyau et vaisselle moulé VIIè siècle avant J.-C. – Ier siècle après J.-C., Paris. Bel et al., 2009: V. Bel, F. Blaizot, C. Bonnet, M. É. Gagnol, P. Georges, J.-L. Gisclon, R. Lisfranc, A. Richier i A. Wittman, L’étape de la cremation: les bûchers funéraires, Practiques et espaces funéraires de la Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie Arveiller-Dulong i Nenna, 2005: V. ArveillerDulong i M.-D. Nenna, Les verres antiques du Musée du Louvre II, Paris. 197 Burch i Nolla, 2005: J. Burch i J. M. Nolla, Can Bel (Pineda de Mar, el Mareme), In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 109-115. de la France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 89150. Beltrán de Heredia, 2007: J. Beltrán de Heredia, La via sepulchralis de la plaza Villa de Madrid. Un ejemplo de ritual funerario durante el Alto Imperio en la necrópolis occidental de Barcino, Quaderns d’Arqueologia i Història de la ciutat de Barcelona, 3, Barcelona, 12-63. Burch et al., 2010a: J. Burch, J. Casas, A. Costa, J. M. Nolla, L. Palahí, A. Rojas, J. Sagrera, D. Vivó, J. Vivo i J. Simon, La síntesi, De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial a la Indigècia a cura de J. M. Nolla, L. Palahí i J. Vivo, Girona, 7-188. Blaizot, 2009a: F. Blaizot, Rites et practiques funeraires à Lugdunum, L’archéologie et la mort. Rites funéraires à Lugdunum a cura de Ch. Goudineau, Lyon-Paris, 155-185. Burch et al., 2010b: J. Burch, J. Casas, A. Costa, J. M. Nolla, L. Palahí, A. Rojas, J. Sagrera, D. Vivó, J. Vivo i J. Simon, 48. Tolegassos, De l’oppidum a la ciuitas. La romanització inicial a la Indigècia a cura de J. M. Nolla, L. Palahí i J. Vivo, Girona, 228-233 làm. VI,2. Blaizot, 2009b: F. Blaizot, L’image sociale et culturelle des practiques funéraires: expressions et évolutions de la société romaine dans le sud-est de la Gaule, Practiques et espaces funéraires de la Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie de la France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 311-343. Bussière, 2000: J. Bussière, Lampes antiques d’Algérie, Montagnac (Monographies Instrumentum 16). Blaizot et al., 2009a: F. Blaizot, V. Bel, C. Bonnet, A. Wittman, J Vieugué, Y. Deberge, P. Georges i J.L. Gisclon, Practiques et espaces funéraires de la Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie de la France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 15-87. Bussière, 2007: J. Bussière, Lampes antiques d’Algérie, II. Lampes tardives et lampes chrétiennes, Montagnac (Monographies Instrumentum 35). Cajas et al., 2002: Mª J. Caja, N. Colomeda, J. Frigola i S. Manzano, L’excavació de la vil·la romana de Vilarenys (Vall-llobrega, Baix Empordà), Sisenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, Sant Joan de les Abadesses, 195-199. Blaizot et al., 2009b: F. Blaizot, V. Bel, C. Bonnet, P. Georges i A. Richier, Les practiques postcrématoires dans les bûchers, Practiques et espaces funéraires de la Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie de la France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 151174. Carreras et al., 2004: E. Carreras, J. M. Nolla, A. Barti i R. Plana, Dues tombes romanes a Lafranc, Estudis del Baix Empordà, 23, Sant Feliu de Guíxols, 25-36. Blaizot et al., 2009c: F. Blaizot, V. Bel, C. Bonnet, A. Wittman, P. Georges, J.-L. Gisclon, L. Tranoy i J. Vieugué, Structures secondaires et structures accessoires, Practiques et espaces funéraires de la Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie de la France, 66.1 a cura de F. Blaizot, Paris, 175-251. Casas, 1986: J. Casas, Excavacions a la vil·la romana de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà), Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 5, Sant Feliu de Guíxols, 15-77. Bonifay, 2004: M. Bonifay, Etudes sur la céramique romaine tardive d’Afrique, Oxford (BAR International Series 1301). Casas, 1989: J. Casas, L’Olivet d’en Pujol i els Tolegassos. Dos establiments agrícoles d’època romana a Viladamat (Campanyes de 1982 a 1988), Girona (Sèrie Monogràﬁca 10). Buccellata, Catalano i Pantano, 2008: A. Buccellata, P. Catalano i W. Pantano, Le site et la nécropole de Castellaccio, Rome et ses morts. L’archéologie funéraire dans l’occident romaine. Les Dossiers d’Archéologie, 330, Dijon, 14-19. Casas i Nolla, 1986-1989: J. Casas i J. M. Nolla, Un conjunt tancat amb ceràmica africana a la vil·la dels Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà), Empúries, 198 48-50, Barcelona, vol. I, 202-213. imperials a les comarques orientals de Girona, Girona (Sèrie Monogràﬁca 12). Casas i Nolla, 1993: J. Casas i J. M. Nolla, L’abocador oriental de la vil·la de Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà), Girona (Estudis Arqueològics 1). Castanyer, editor, 2003: X. Aquilué, P. Castanyer, M. Santos i J. Tremoleda, 10 anys d’arqueologia a l’entorn d’Empúries (1993-2002), Girona (Catàleg de l’Exposició). Casas i Nolla, 2010: J. Casas i J. M. Nolla, Contextos ceràmics augustals en jaciments rurals dels territoris d’Emporiae i Gerunda (Tolegassos, Serra de Daró i Sant Pere de Montfullà), Contextos ceràmics i cultura material d’època augustal a l’occident romà. Actes de la reunió celebrada a la Universitat de Barcelona els dies 15 i 16 d’abril de 2007 a cura de V. Revilla i M. Roca, Girona, 92-111. Castanyer i Tremoleda, 1999: P. Castanyer i J. Tremoleda, La vil·la romana de Vilauba. Un exemple de l’ocupació i explotació del territori a la comarca del Pla de l’Estany, Girona. Castanyer, Tremoleda i Roure, 1990: P. Castanyer, J. Tremoleda i A. Roure, Un conjunt ceràmic de ﬁnals del segle III d. C., a Vilauba (Camós, Pla de l’Estany), Cypsela, VIII, Girona, 157-191. Casas, Nolla i Soler, 2010: J. Casas, J. M. Nolla i V. Soler, Les sitges ibèriques del Camp de l’Ylla (Viladamat, Alt Empordà), Cypsela, 18, Girona, 223-242. Casas i Rocas, 1989: J. Casas i X. Rocas, Les llànties de la vil·la romana dels Tolegassos. Algunes precisions entorn la seva datació, Girona, Cypsela, VII, Girona, 71-86. Castanyer et al., 1993: P. Castanyer, E. Sanmartí, M. Santos, J. Tremoleda, C. Benet, J. M. Carreté, X. Fàbrega, J. A. Remolà i X. Rocas, L’excavació del Kardo B. Noves aportacions sobre l’abandonament de la ciutat romana d’Empúries, Cypsela, X, Girona, 159-194. Casas i Ruiz de Arbulo, 1997: J. Casas i J. Ruiz de Arbulo, Ritos domésticos y cultos funerarios. Ofrendas de huevos y gallináceas en villas romanas del territorio emporitano. (s. III d.C.). Pyrenae, 28, Barcelona, 211-227. Catalano, 2008: P. Catalano, Les ensembles funéraires de l’époque impériale à Rome, Rome et se morts. L’archéologie funéraire dans l’occident romain. Les Dossiers d’Archéologie, 330, Dijon, 1013. Casas i Soler, 2003: J. Casas i V. Soler, La Villa de Tolegassos. Una explotación agrícola de época romana en el territorio de Ampurias, Oxford (BAR International Series 1101). Cela et al., 1999: X. Cela, M. Garcia, J. Juan, E. Orri, L. S. Cumming i I. Subirats, Les inhumacions d’època augustea a la necròpoli rural de Can Bel (Pineda de Mar, Maresma), Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, 20, Castelló de la Plana, 221-245. Casas i Soler, 2004: J. Casas i V. Soler, Intervenciones arqueológicas en Mas Gusó (Gerona). Del asentamiento precolonial a la villa romana, Oxford (BAR International Series 1215). Cumont, 1949: F. Cumont, Lux Perpetua, París. Deneauve, 1969: J. Deneauve, Lampes de Carthage, París. Casas i Soler, 2006a: J. Casas i V. Soler, Llànties romanes d’Empúries. Materials augustals i altoimperials, Girona (Monograﬁes Emporitanes 13). Diversos autors, 1987: Diversos autors, Nécropoles à incineration du Haut-Empire. Table ronde de Lyon, 30-31 mai 1986, Lyon. Casas i Soler, 2006b: J. Casas i V. Soler, Lucernas romanas en el extremo nordeste de la Península Ibérica, Oxford (BAR International Series 1567). Ducos, 1995: M. Ducos, Le tombeau, locus religiosus, La mort au quotidien dans le monde romain Actes du Colloque organisé par l’Université Paris IV (Paris-Sorbonne 7-9 octobre 1993), Paris, 135144. Casas et al., 1990: J. Casas, P. Castanyer, J. M. Nolla i J. Tremoleda, Ceràmiques comunes i de producció local d’època romana. I. Materials augustals i alto199 Durand, 2008: R. Durand, Données paléodémographiques et classes d’âge immatures: recrutemant et gestion des enfants ans les espaces funéraires gallo-romains, Naciturus, infans, puerulus uobis mater terra. La mort a la infància a cura de F. Gusi, S. Muriel i C. Olària, Castelló de la Plana, 41-56. morts. L’archéologie funéraire dans l’occident romain. Les Dossiers d’Archéologie, 330, Dijon, 6873. Keay, 1984: S. J. Keay, Late Roman Amphorae in the Western Mediterranean. A typology and economic study: the Catalan evidence, Oxford (BAR International Series, 196) 2 volums. Fitch i Goldman, 1994: C. R. Fitch, N. W. Goldman, Cosa: The Lamps. Memoirs of the American Academy in Rome, XXXIX, Ann Arbor, Michigan. Lamboglia, 1958: N. Lamboglia, Nuove osservazioni sulla “Terra Sigillata Chiara” I (Tipi A e B), Rivista di Studi Liguri, XXIV, Bordighera, 257-330. González Villaescusa, 1993: R. González Villaescusa, Monde des morts et monde des vivants en Pays Valencien (Hispania Tarraconensis), Monde des morts, monde des vivants en Haule rurale (Ier s. av. J.-C. - Ve s. ap. J.-C.). Actes du colloque ARCHÉA/AGER) Orléans, Conseil Régional, 7-9 février 1992, (a cura d’A. Ferdière, Tours, 411-416. 151-161. Lamboglia, 1963: N. Lamboglia, Nuove osservazioni sulla “Terra Sigillata Chiara” II (Tipi C, lucente e D), Rivista di Studi Liguri, XXIX, Bordighera, 115-212. Leibundgut, 1977: A. Leibundgut, Die Römischen Lampen in der Schweiz, Berna. González Villaescusa, 2001: R. González Villaescusa, El mundo funerario romano en el País Valenciano. Monumentos funerarios y sepulturas entre los siglos I a. de C.-VII d. de C., MadridAlacant. Llinàs et al., 1997: J. Linàs, S. Manzano, A. M. Puig i X. Rocas, L’excavació de la carretera de Sant Martí: un sector de l’entorn d’Empúries des de la baixa república a l’antiguitat tardana, Girona (Estudis Arqueològics, 3). Hatt, 1986: J.-J. Hatt, La tombe galloromaine. Recherches sur les inscriptions et les monuments funéraires gallo-romains des trois premiers siècles de notre ère, Paris. López, 1989: A. López, Las cerámicas romanas de paredes ﬁnas en Cataluña, Barcelona (Quaderns Cientíﬁcs i Tècnics, 2) 2 volums. Hayes, 1972: J. W. Hayes, Late Roman Pottery. A Catalogue of Roman Fine Wares, London. Mayet, 1975: F. Mayet, Les Céramiques à parois ﬁnes dans la Péninsule Ibérique, Paris. Hayes, 1980: J. W. Hayes, Ancint lamps in the Royal Ontario Museum. I. Greek and Roman Cay Lamp,. A catalogue, Toronto. Moliner et al., 2003: M. Moliner., P. Mellinand. L. Naggiar, A. Richier, I. Villemeur, La nécropole de Sainte-Barbe à Marseille (IVe. s. av. J.C. -II s. apr. J.C.), Aix-en-Provence. Isings, 1957: C. Isings, Roman Glass from dated ﬁnds, Groningen/Djakarta (Archaeologica Traiectina edita ab Academiae Rheno-Traiectinae Instituto Archaeologico II). Nolla, 1982-1983: J. M. Nolla, Algunes notes entorn de la vil·la del Pla de l’Horta a Sarrià de Dalt (Girona), Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XXVI, Girona, 111-130. Járrega, 2001: R. Járrega, Una llàntia tardoantiga amb decoració de tema cristià procedent de la vil·la romana de Pla de Palol (Platja d’Aro, Baix Empordà), Estudis del Baix Empordà, 20, Sant Feliu de Guíxols, 37-48. Nolla, 1987: J. M. Nolla, La vil·la romana de Mas de Dalt (Canapost), Estudis sobre Temes del Baix Empordà, 6, Sant Feliu de Guíxols, 43-101. Nolla, 1999: J. M. Nolla, El material ceràmic dels nivells fundacionals de Gerunda. Els estrats inferiors de Casa Pastors, Revista d’Arqueologia de Ponent, 9, Lleida, 181-214. Jolivet i Rebillard, 2008: V. Jolivet i É. Rebillard, Les nécropoles de Musarna entre la ﬁn de la République et l’époque tardo-antique, Rome et ses 200 Nolla, 2008: J. M. Nolla, La producció de les àmfores tarraconenses a la Catalunya septentrional, La producció i el comerç de les àmfores de la Prouincia Hispania Tarraconensis. Homenatge a Ricard Pascual i Guasch, Barcelona, 163-175 (Monograﬁes 8). Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 227-229. Nolla i Casas, 2005d: J. M. Nolla i J. Casas, Troballes disperses, In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 231-238. Nolla, en premsa: J. M. Nolla, El món funerari de les ciuitates d’Emporiae i Gerunda a l’antiguitat tardana. Balanç global, Contextos funeraris a la Mediterràna nord-occidental (Segles V-VIII). Taula rodona celebrada a Sant Cugat del Vallès de l’1 al 4 d’octubre de 2009, Sant Cugat del Vallès. Nolla i Casas, 2009: J. M. Nolla i J. Casas, Arqueologia urbana a Girona. L’excavació Cuina de Casa Pastors, Girona, (Estudis Arqueològics, 8). Nolla, ed., 2002: F. Aicart, J. Burch, E. Canal, M. Figueras, J. Llinàs, Mª M. Llorens, J. M. Nolla, L. Palahí, G. de Prado, J. Sagrera, M. Sureda i J. Tremoleda, Pla de Palol, un establiment romà de primer ordre a Platja d’Aro, Castell, Platja d’AroGirona. Nolla, Casas i Santamaria, 2005: J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Conclusions, In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 247-262. Nolla, Canes i Rocas, 1982: J. M. Nolla, J. M. Canes i X. Rocas, Un forn romà de terrissa a Llafranc (Palafrugell, Baix Empordà). Excavacions de 19801981, Ampurias, 44, Barcelona, 147-183. Nolla, Casas i Santamaria, editors, 2005: J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, editors, In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25, Girona. Nolla i Casas, 1984: J. M. Nolla i J. Casas, Carta arqueològica de les comarques de Girona. El poblament d’època romana al nord-est de Catalunya, Girona. Nolla, Castanyer i Casas, 2008: J. M. Nolla, P. Castanyer i J. Casas, La Vinya del Fuster: la necròpolis septentrional de la vil·la de Tolegassos (Viladamat), Novenes Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, L’Escala-Empúries, 249257. Nolla i Casas, 1990: J. M. Nolla i J. Casas, El material ceràmic d’importació de la vil·la romana de Puig Rodon (Corçà, Baix Empordà), d’època severiana a la baixa antiguitat, Cypsela, VIII, Girona, 193-218. Nolla i Palahí, 2011: J. M. Nolla i L. Palahí, Els orígens de la basília de Sant Feliu de Girona. Dades documentals i arqueològiques. Estat de la qüestió, Girona (Estudis Arqueològics, 9). Nolla i Casas, 2005a: J. M. Nolla i J. Casas, La Torre dels Moros (Lloret de Mar, La Selva), In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 117-123. Nolla i Sagrera, 1995a: J. M. Nolla i J. Sagrera, Ciuitatis Impuritanae coementeria. Les necròpoliss tardanes de la Neàpolis. Estudi General, 15, Girona. Nolla i Casas, 2005b: J. M. Nolla i J. Casas, Llafranc (Palafrugell, Baix Empordà), In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25 a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 145-152. Nolla i Sagrera, 1995b: J. M. Nolla i J. Sagrera, Els mosaics de la vil·la romana del Pla de l’Horta (Sarrià de Ter), Cypsela, X, Girona, 145-158. Nolla, Sagrera i Burch, 2007: J. M. Nolla, J. Sagrera i J. Burch, III. Les ceràmiques emporitanes tardanes. Una producció terrissaire d’abast regional a cavall Nolla i Casas, 2005c: J. M. Nolla i J. Casas, Cal Temple (Aiguaviva, el Gironès), In suo fundo. 201 del canvi d’era. Estat de la qüestió, Les imitacions de vaixella ﬁna importada a la Hispania Citerior (segles I aC – I dC) a cura de M. Roca i J. Principal, Tarragona, 47-67 (Documenta 6). L’Archéologie et la mort. Rites funéraires à Lugdunum a cura de Ch. Goudineau, Lyon-Paris, 25-36 i 41-46. Prevosti, 1981: M. Prevosti, Cronologia i poblament a l’àrea rural d’Iluro, Mataró (2 volums). Nolla i Sureda, 1999: J. M. Nolla i M. Sureda, El món funerari antic, tardoantic i altomedieval a la ciutat de Girona, Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, XL, Girona, 13-66. Punseti, 2005: D. Punseti, La necròpolis rural de l’establiment romà de Raset de Baix (Cervià de Ter), In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25, a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 175-190. Nolla et al., 2003: J. M. Nolla, C. Patiño, J. Sagrera i D. Vivó, La vil·la romana i el jaciment altmedieval de Sant Pere de Montfullà (Bescanó, el Gironès), Girona (Estudis Arqueològics, 5). Raynaud, 1993a: Cl. Raynaud, Céramique Claire B, Dicocer. Dictionnaire des céramiques (VIIéme s. av. n. e.- VIIème s. de n. è.) en Médieterranée (Provence, Languedoc, Ampurdan). Lattara, 6, Lattes, 175-184. Nolla et al., 2005a: J. M. Nolla, J. Casas, P. Santamaria i C. Oliart, La necròpolis oriental de la vil·la romana del Collet de Sant Antoni, In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25, a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 11- 103. Raynaud, 1993b: Cl Raynaud, Céramique luisante, Dicocer. Dictionnaire des céramiques (VIIéme s. av. n. e.- VIIème s. de n. è.) en Médieterranée (Provence, Languedoc, Ampurdan). Lattara, 6, Lattes, 504510. Nolla et al., 2005b: J. M. Nolla, J. Casas, J. Sagrera i D. Vivó, La Torratxa (Vilablareix, el Gironès), In suo fundo. Els cementiris rurals de les antigues ciuitates d’Emporiae, Gerunda i Aquae Calidae. Estudi General, 25, a cura de J. M. Nolla, J. Casas i P. Santamaria, Girona, 211-225. Remesal, 2002: J. Remesal, Aspectos legales del mundo funerario romano, Espacio y usos funerarios en el occidente romano. Actas del Congreso Internacional celebrado en la Facultad de Filosofía y Letras de la Universidad de Córdoba (5 a 9 de junio 2001) a cura de D. Vaquerizo, volum I, Córdoba, 369-378. Oliart i Fregeiro, 2010: C. Oliart i M. I. Fregeiro, Estudi antropològic de les inhumacions de la Vinya del Fuster, Viladamat (Alt Empordà), Bellaterra (inèdit). Rivet, 2003: L. Rivet, Lampes antiques du Golfe de Fos, Aix-en-Provence. Palanques, 1992: Mª L. Palanques, Las lucernas de Pollentia, Palma de Mallorca (The Willian L. Bryant Foundation, Monograﬁa 4). Tenas, 1992: M. Tenas, El conjunt funerari de can Trullàs (Granollers, Vallès Oriental), Tribuna d’arqueologia 1991-1992, Barcelona, 65-78. Pavolini, 1987: C. Pavolini, Le lucerne romana fra il III Sec. A.C. e il III Sec. D.C. Céramiques hellénistiques et romaines II, Paris, 139-165. Toynbee, 1993: J. M. C. Toynbee, Morte e sepoltura nel mondo romano, Roma. Pellegrino, 2001: A. Pellegrino, Le culte des morts et les rites funéraires dans le monde romain, Ostia, port et porte de Rome antique a cura de J.-P. Descoeudres, Gèneve, 367-372. Tranoy et al., 2009: L. Tranoy, F. Blaizot, V. Bel i P. Georges, Les espaces funéraires, Practiques et espaces funéraires de la Gaule durant l’Antiquité. Gallia. Archéologie de la France, 66.1, a cura de F. Blaizot, Paris, 253-310. Ponsich, 1961: M. Ponsich, Les lampes romaines en terre cuite de la Maurétanie Tingitane, Rabat. Tremoleda, 2000: J. Tremoleda, Industria y artesanado cerámico de época romana en el nordeste Poux, 2009: M. Poux, De la veillée au tombeau, 202 Vegas, 1973: M. Vegas, Cerámica común romana del Mediterráneo occidental, Barcelona (Publicaciones Eventuales 22). de Cataluña (Época augústea y altoimperial), Oxford (BAR International Series 835). Vaquerizo, 2010: D. Vaquerizo, Necrópolis urbanas en Bética, Tarragona (Documenta 15). Walters, 1914: H.B. Walters, Catalogue of the Greek and Roman Lamps in the British Museum, London. 203 204

RELATED PAPERS

RELATED TOPICS

Log In

La Vinya del Fuster: l'espai funerari de la uilla de Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà

La Vinya del Fuster: l'espai funerari de la uilla de Tolegassos (Viladamat, Alt Empordà

Related Papers

RELATED PAPERS

RELATED TOPICS